dijous, 23 d’abril de 2009

Campdevànol - Vic 1a ruta roadbookera


Divendres tarda, el Santi em convenç per dissabte anar a estirar les cames, fer un Sant Llorenç a un ritme tranquil, per no cansar-nos pels diumenge que tenim ruta d’entreno per la Pedals de Foc Non-Stop, amb el Rubén i el Francesc. El Rubén s’ha convertit en el nostre personal trainer de les rutes roadbookeres i per això ja en tenim previstes unes quantes, la Molina-Sabadell, el Meridià Verd, la Ruta dels bombers de Vic i la primera: la Gombren-Vic, per aquest diumenge.
Així doncs que el dissabte sense pressa però sense pausa, sortim a les 10:00h tocades cap a St. Llorenç, arribem amb uns 15 minuts de retard respecte al què és habitual al inici de la pujada al Puig de la Creu i el pugem xino-xano xerrant, que diferents que es és fan les últimes rampes que són les més dures quan les encares sense haver deixat el fetge durant tota la pujada! A dalt coincidim amb coneguts dels Falcons de Sabadell, saludem i cap al poble a esmorzar, baixem per un corriol per fer-ho més distret, aquí comencem a trobar una mica de fang que evitem tan com podem per no haver de fer una neteja gaire profunda per tornar a sortir l’endemà.

Gairebé davant de l’església de Sant Llorenç ens creuem amb la Mariona i l’Armand que estan fent un tros de ruta pel Vallès amb les bicis de carretera, aquest parell no paren! Nosaltres ens recreem esmorzant unes canyes de crema i cabell d’àngel dolcíssimes i tornem cap a Sabadell, sempre sense forçar. Abans d’arribar a Can Cadafalch tornem a trobar-nos amb els falcons endureros, el Marcelo i un company i amb ells anem xerrant fins l’entrada de la trialera que baixa a Castellar, que per ells com que és un corriol de no res, deixen per un altre dia per anar a buscar quelcom més de la seva talla. Com sempre ens ho passem de conya en aquest tram, és molt distret i divertit, i avui per primer cop m’atreveixo a tirar-me per una rampeta escarpada amb entrada en corba cap a la dreta que hi ha cap al final, uf és un d’aquells moments d’adrenalina 100%, estic contenta, una més al sac! Es fa tard i s’acosten els núvols, com que no volem “pillar” agafem rumb a Sabadell. Al final 50 kms i 960 de desnivell.

I diumenge.... què dir del diumenge doncs que si no fos perquè ens vem tornar a mullar per enèsima vegada tot hagués estat estupendo.
A més vem superar tots els nostres límits i els de la majoria dels humans:
Temperatura a Campdevànol: -54º
Pendent màxima: 99%
Alçada màxima: 9.083
Desnivell acumulat: 31.420
Velocitat màxima: 91 kms/h

Si més no això és el què diu el meu VDO....
Total que, per variar una mica, de dormir res de res, a les 6:00h en peu per anar a buscar el tren a Canovelles on ens vem trobar amb el Power i la meva roda del davant completament desinflada, així doncs que ja vaig tenir el trajecte cap a Campdevànol entretingut muntant una càmera. A part també havíem de muntar els roadbooks i ves per on el Power s’ha deixat el seu a casa, sort que el Rubén no! Així que em toca a mi començar amb les pràctiques roadbookeres, per si de cas però el Rubén porta el track gravat en el GPS i el més important: al cap. Ja per camins arribem a Gombrén, el punt real de sortida de la ruta, per fer-ho passem per alguns camins que havíem fet a la primera etapa de la Ruta de l’Ermità, però de seguida els deixem i comencem una llarga pujada cap a Faig General. Per despistar, la pujada comença per pista ampla i fàcil però a la que ens despistem es converteix en unes rampes enfangades que se les porten, quina feinada seguir-los, jo amb el road-book darrera de tot, jejeje!




La pista es desdibuixa en zones plenes d’herba, la veritat és que és preciós i les vistes encara més, les muntanyes nevades, les valls verdíssimes, els prats plens de vaques i nosaltres acollonits perquè com segueixi la cosa així per la pedals encara hi haurà neu al Triador, només faltaria!




Seguim pujant, de tant en tant hem d’obrir i tancar els filats electrificats, alguns d’allò més potents, un model que no havia vist mai i que he batejat amb el nom de “triple filat enroscat amb molla”: si mai us en trobeu un d’aquests aparteu-vos al deixar-lo anar no sabeu com peten les molles aquestes!


Passem una porta de fusta i continua la pujada, algunes més suaus, alguna rampa de nassos i arribem a la vinyeta que diu: fita, corriol que no es veu. I és clar com que no es veu no el trobem! com que el Rubén s’ho coneix comencem a pujar pel recte, però ens enfilem massa, mira que ens agrada fer la cabra, i de cop ens trobem perduts, mentre el Rubén i jo busquem el corriol de marques blaves el Santi i el Power la fan petar, més avall divisem un corriol entre els arbres i ens hi dirigim, aquest cop no ens hem passat de frenada sinó de pujada!



Retrobat el camí i ja de baixada parem a esmorzar que ja toca, el dia segueix esplèndid.... algun petit núvol que tapa uns minuts el sol però res més...





Acabem de baixar i enganxem una pista planera, però amb uns tolls d’aquells que la creuen de banda a banda, inventem corriols pels marges o ens aventurem a creuar-los pel mig creuant els dits de no trobar-nos cap sorpresa a mig passar, total que les bicis es van omplint de fang i més fang, el pont de la meva forquilla ja ni el veig. A més vaig una mica de cul, tot s’ha de dir, és el què té anar seguint el road-book, atenta a cada cruïlla, posa el parcial a 0 (que tarda uns segons), fer alguna foto que val la pena i tot intentant seguir el trio maravillas... i quan s’ha de passar pàgina ja no et dic res! Desenganxa la pinça, passa la pàgina, aguanta-la que no voli i tot en marxa sense fotre’m de cap, així que alenteixo una mica el grup. De totes maneres estic contenta perquè un parell de cops he pogut corregir al Rubén seguint les instruccions del llibre de ruta, això vol dir que tan malament no ho faig!


Toca baixar fins la Riera de Merlès a l’alçada de Sant Esteve de la Riba, la riera baixa frenètica de tan cabalosa, d’allà anem cap a la carretera que va de Ripoll a Berga (crec) i la creuem i sorpresa!: el road-book diu que s’ha de creuar el riu, el què no diu és que no hi a pont per fer-ho i acabem amb l’aigua fins el coll, bueno va, fins al coll no però déu n’hi do! I us puc assegurar que calentona no estava!





Més que reanimats continuem la ruta, com no s’ha de tornar a pujar, aquest cop cap a Serrallonga de Dalt, pujo amb el mitjà i el penúltim pinyó i sóc incapaç de pujar amb ells, m’agafen distància però per sort la mantinc, estic fluixa i el finde vinent els 100 de les Guilleries, Mordor returns! Mare meva no sé pas com m’ho faré. Arribem a dalt, són dues cases però el lloc és maquíssim!





Toca baixar i després anem pujant tranquil·lament, uns més que d'altres. Més endavant agafem un GR prou divertit, és el tros més distret, que si pedres, una mica de corriol... per fer-ho més amè ja que la gana ja fa estona que ens crida, per sort arribem a Santa Eulàlia de Puig-Oriol i ens entaulem a la primera terrassa que trobem on gaudim d’unes torrades estupendes de llom amb formatge sota un sol radiant estranyament barrejat amb alguna gota esporàdica, ui ui ui...




Amb la panxa plena arranquem cap a Perafita i els pitjors pronòstics comencen a prendre forma, divisem sobre el poble una cortina de pluja, una altra a la dreta.... o tenim molta sort o és evident que ens mullarem. Més resignats que una altra cosa ens hi anem acostant.


Arribem a un tros una mica perdedor, la pista passa arran de camps i està poc definida però entre el GPS, el Rubén i el road-book ens en sortim prou bé, faltaria més, amb tanta informació! Llàstima que comencen a caure gotes, en un primer moment ens hi resistim, fem veure que no va amb nosaltres, ploure? I això què és? Però res tu, després de rodar una mica amb un gos petit que ens segueix desistim i ens enfundem els Gores, si m’ho haguessin dit quan els vem comprar que els faríem servir tant no m’ho hagués cregut. Aprofito per guardar el road-book que entre l’aigua i el fang està quedant ben galdós. Baixem, planegem, pugem i agafem calor amb els xubasqueros, sembla que amaina i tornem a parar per desabrigar-nos, torno a treure el road book però l’alegria ens dura poc, el terreny està fatal, plou sobre mullat i el fang està d’allò més pastelós, el Francesc ja fa estona que té problemes amb la cadena i la meva s’hi apunta, parem a posar oli però serveix de poc, un metres més endavant tornem-hi, així doncs que anem amb molt de compte i lluny de forçar el canvi hem de patejar algun tros. Comença a ploure més fort, després ens trobem per un moment al mig d’una clariana i torna a ploure de nou, quan sembla que ja ho havíem vist tot la pista es converteix en una fanguera trepitjada per les vaques, és com un mar de colacao amb “tropezones” i a mi no m’agrada el colacao!! Aquí desistim i tallem camí pel mig d’un prat i per si no en teníem prou comença a caure el diluvi universal!



Som al costat de Sant Bartomeu del Grau, ens reunim en petit comitè i decidim baixar a Vic per la carretera, sort que és d’allò més tranquil·la i gairebé no ens creuem amb cap cotxe, per sort també a mitja baixada deixa de ploure i amb el vent se’ns eixuguen els Gore-Tex, això sí els peus i les mans ben gelats, això no ens ho treu ningú!
Al final 87kms i 2000 de desnivell, cansada, molt cansada i un lot de begudes calentones per recuperar temperatura a l’estació de tren de Vic mentre esperàvem el tren que ens portaria de nou cap a Granollers.
Els protagonistes de la ruta:


Ara sí ;)

8 comentaris:

Power ha dit...

Cullons,ja no recordo res del que dius!
No ens vem estar tot el dia al bar esperan a que deixes de ploure?

Noe ha dit...

Cuando dices en la foto de los burros que son los protagonistas, eso quiere decir que haceis algunas rutas que son una burrada no? Jajajaja
Ada, me da miedo quedar contigo, porque las ultimas cronicas que vendo leyendo, en todas os pilla el agua...Mmmmm, pensandolo bien, mejor quedar en verano no? Asi por lo menos, si llueve viene bien para refrescar!!!!
El domingo no sé si nos veremos en St.Hilary. Estoy trasteando con el gps y me monto unas rutas que me doy miedo a mi misma, y quizas este domingo iré a probar alguna, asi que si el lunes no hay cronica en el blog, llamar al rescate de montaña que estaré perdida por el Montseny buscando algun camino.

Ada ha dit...

Noe,no vienes a St. Hilari???? pero como puede ser esto? Pero si nosotros ibamos porque ibas tu!!!
Estoy hasta el moño de agua, tengo unas ganas de solecito...

Noe ha dit...

Te mando un mail y te lo explico

Power ha dit...

Me he comprado un aceite para el agua...creo q se lo tirare a la bici por todas partes y ya puestos yo tb me pondre.
Este año nos esta fastidiando el agua,pero ayer que sali con calorcito...ya no se que prefiero para el domingo :S

Noe,chica,vente para St.Mordor,que yo contaba contigo para que me arrastraras!

FRANK y MONTSE ha dit...

veo que los rios van creciditos, je je je

Mario ha dit...

Ostres, les vostres bicis son com submarins!!
Així, clar que després es queixava la cadena...

Clara ha dit...

Perquè a Noe li dongui por sortir amb vosaltres..ja ja ja Mare meva jo llavors ni m'ho plantejo, no?