Així doncs que el dissabte sense pressa però sense pausa, sortim a les 10:00h tocades cap a St. Llorenç, arribem amb uns 15 minuts de retard respecte al què és habitual al inici de la pujada al Puig de la Creu i el pugem xino-xano xerrant, que diferents que es és fan les últimes rampes que són les més dures quan les encares sense haver deixat el fetge durant tota la pujada! A dalt coincidim amb coneguts dels Falcons de Sabadell, saludem i cap al poble a esmorzar, baixem per un corriol per fer-ho més distret, aquí comencem a trobar una mica de fang que evitem tan com podem per no haver de fer una neteja gaire profunda per tornar a sortir l’endemà.
Gairebé davant de l’església de Sant Llorenç ens creuem amb la Mariona i l’Armand que estan fent un tros de ruta pel Vallès amb les bicis de carretera, aquest parell no paren! Nosaltres ens recreem esmorzant unes canyes de crema i cabell d’àngel dolcíssimes i tornem cap a Sabadell, sempre sense forçar. Abans d’arribar a Can Cadafalch tornem a trobar-nos amb els falcons endureros, el Marcelo i un company i amb ells anem xerrant fins l’entrada de la trialera que baixa a Castellar, que per ells com que és un corriol de no res, deixen per un altre dia per anar a buscar quelcom més de la seva talla. Com sempre ens ho passem de conya en aquest tram, és molt distret i divertit, i avui per primer cop m’atreveixo a tirar-me per una rampeta escarpada amb entrada en corba cap a la dreta que hi ha cap al final, uf és un d’aquells moments d’adrenalina 100%, estic contenta, una més al sac! Es fa tard i s’acosten els núvols, com que no volem “pillar” agafem rumb a Sabadell. Al final 50 kms i 960 de desnivell.
I diumenge.... què dir del diumenge doncs que si no fos perquè ens vem tornar a mullar per enèsima vegada tot hagués estat estupendo.
A més vem superar tots els nostres límits i els de la majoria dels humans:
Temperatura a Campdevànol: -54º
Pendent màxima: 99%
Alçada màxima: 9.083
Desnivell acumulat: 31.420
Velocitat màxima: 91 kms/h
Si més no això és el què diu el meu VDO....
Total que, per variar una mica, de dormir res de res, a les 6:00h en peu per anar a buscar el tren a Canovelles on ens vem trobar amb el Power i la meva roda del davant completament desinflada, així doncs que ja vaig tenir el trajecte cap a Campdevànol entretingut muntant una càmera. A part també havíem de muntar els roadbooks i ves per on el Power s’ha deixat el seu a casa, sort que el Rubén no! Així que em toca a mi començar amb les pràctiques roadbookeres, per si de cas però el Rubén porta el track gravat en el GPS i el més important: al cap. Ja per camins arribem a Gombrén, el punt real de sortida de la ruta, per fer-ho passem per alguns camins que havíem fet a la primera etapa de la Ruta de l’Ermità, però de seguida els deixem i comencem una llarga pujada cap a Faig General. Per despistar, la pujada comença per pista ampla i fàcil però a la que ens despistem es converteix en unes rampes enfangades que se les porten, quina feinada seguir-los, jo amb el road-book darrera de tot, jejeje!
La pista es desdibuixa en zones plenes d’herba, la veritat és que és preciós i les vistes encara més, les muntanyes nevades, les valls verdíssimes, els prats plens de vaques i nosaltres acollonits perquè com segueixi la cosa així per la pedals encara hi haurà neu al Triador, només faltaria!
Seguim pujant, de tant en tant hem d’obrir i tancar els filats electrificats, alguns d’allò més potents, un model que no havia vist mai i que he batejat amb el nom de “triple filat enroscat amb molla”: si mai us en trobeu un d’aquests aparteu-vos al deixar-lo anar no sabeu com peten les molles aquestes!
Passem una porta de fusta i continua la pujada, algunes més suaus, alguna rampa de nassos i arribem a la vinyeta que diu: fita, corriol que no es veu. I és clar com que no es veu no el trobem! com que el Rubén s’ho coneix comencem a pujar pel recte, però ens enfilem massa, mira que ens agrada fer la cabra, i de cop ens trobem perduts, mentre el Rubén i jo busquem el corriol de marques blaves el Santi i el Power la fan petar, més avall divisem un corriol entre els arbres i ens hi dirigim, aquest cop no ens hem passat de frenada sinó de pujada!
Retrobat el camí i ja de baixada parem a esmorzar que ja toca, el dia segueix esplèndid.... algun petit núvol que tapa uns minuts el sol però res més...
Amb la panxa plena arranquem cap a Perafita i els pitjors pronòstics comencen a prendre forma, divisem sobre el poble una cortina de pluja, una altra a la dreta.... o tenim molta sort o és evident que ens mullarem. Més resignats que una altra cosa ens hi anem acostant.
Al final 87kms i 2000 de desnivell, cansada, molt cansada i un lot de begudes calentones per recuperar temperatura a l’estació de tren de Vic mentre esperàvem el tren que ens portaria de nou cap a Granollers.
Ara sí ;)
8 comentaris:
Cullons,ja no recordo res del que dius!
No ens vem estar tot el dia al bar esperan a que deixes de ploure?
Cuando dices en la foto de los burros que son los protagonistas, eso quiere decir que haceis algunas rutas que son una burrada no? Jajajaja
Ada, me da miedo quedar contigo, porque las ultimas cronicas que vendo leyendo, en todas os pilla el agua...Mmmmm, pensandolo bien, mejor quedar en verano no? Asi por lo menos, si llueve viene bien para refrescar!!!!
El domingo no sé si nos veremos en St.Hilary. Estoy trasteando con el gps y me monto unas rutas que me doy miedo a mi misma, y quizas este domingo iré a probar alguna, asi que si el lunes no hay cronica en el blog, llamar al rescate de montaña que estaré perdida por el Montseny buscando algun camino.
Noe,no vienes a St. Hilari???? pero como puede ser esto? Pero si nosotros ibamos porque ibas tu!!!
Estoy hasta el moño de agua, tengo unas ganas de solecito...
Te mando un mail y te lo explico
Me he comprado un aceite para el agua...creo q se lo tirare a la bici por todas partes y ya puestos yo tb me pondre.
Este año nos esta fastidiando el agua,pero ayer que sali con calorcito...ya no se que prefiero para el domingo :S
Noe,chica,vente para St.Mordor,que yo contaba contigo para que me arrastraras!
veo que los rios van creciditos, je je je
Ostres, les vostres bicis son com submarins!!
Així, clar que després es queixava la cadena...
Perquè a Noe li dongui por sortir amb vosaltres..ja ja ja Mare meva jo llavors ni m'ho plantejo, no?
Publica un comentari a l'entrada