24 hores galleteras Btt. 6-7 de juny

Últimament em surt la feina per les orelles, i no em puc queixar perquè tenir-ne avui en dia és una sort, però no em permet dedicar el temps que voldria al blog.

Fa un parell de caps de setmana tocava una de les bogeries beteteres que esperàvem amb més il·lusió i alhora cangueli. Per començar el Santi a última hora va haver de desistir per no forçar la màquina i recuperar el genoll. Això sí, em va animar tan com va poder perquè jo hi anés, així que dit i fet el dissabte em trobava amb el Doo4ever (utilitzo el nick perquè hi ha dos Danis a la ruta) a Renfe centre de Sabadell i els dos més nerviosos que un nen el dia de reis ens vem plantar al Clot esperant la resta de sonats.
Ens vem anar trobant amb el Ferran, el Diamonback (l’altra Dani), el Miguel Angel i l’Héctor, a l’andana hi havia l’Armand i finalment va arribar l’Angel amb la seva Giant doble nova, molt xula.
Després del corresponent viatget en tren fins a Llançà, ens vem posar a pedalar a les 16:45h del dissabte i ens esperava per davant una ruta d’uns 260 kms, molt treballada, per en Diamonback, l’Armand, l’Angel i la logística com sempre de mans del Miguel Angel, mil gràcies nois!!

Abans de sortir a l'estacio de Llançà

La primera part, de Llançà a Roses té un paisatge espectacular i també és la més corriolera, després de bordejar la costa, venien unes ganes de fer-hi un banyet, guanyàvem força alçada per després crestejar una estona entre matolls i més matolls per deixar-nos anar fins al golf de Roses i allà començar a planejar de valent.

Resseguint la costa

L'aigua convidava a banyar-nos

Arribant a dalt la primera pujada

Com una fila de formigues enfilant-nos entre arbustos

Baixades de vèrtic

La primera part doncs molt distreta, però els quilòmetres en pla a mi no em van gens ni mica, arribar a Torroella de Montgrí alternant pista i asfalt se’m va fer bastant pesat i els quàdriceps se’n van ressentir, tota l’estona apretant i sense canviar de postura, uf!

Planejant entre bassals

Planejant pels aiguamolls de l'Empordà

Planejant per asfalt mentre es pon el sol

Vem arribar a Torroella que es feia de nit i vem donar unes quantes voltes fins trobar un lloc per sopar, finalment ens van recomanar un bar on feien unes hamburgueses “asin de grandes”, el què no ens van dir és que tardarien lo seu en portar-les.

A la plaça Major

Atacant les hamburgueses, cosa seria

Preparant la il.luminació, tots els invents s'hi valen

Ben alimentats i amb totes les llums possibles enxufades, ens vem posar de nou en ruta, ja negra nit, qui més qui menys patia per com la superaríem però la veritat és que se’m va passar ràpid i amena. El tros inicial de la pujada a Puig d’Arqués és més aviat corriolero i el vem fer bastant agrupats, vem creuar un parell de rierols per deixar els peus mullats per tota la nit, unes quantes rampes pronunciades i finalment la pista que ens portava fins dalt. Comparat amb la prèvia, la pujada per pista no la recordava tan dura, la veritat és que fins que no falta poc per arribar a dalt no suavitza la cosa.

Arranquem, la nit no ens espanta, anant en grup, és clar!

Les zones més tècniques de Puig d'Arqués

Parada obligada per menjar alguna cosa, abrigar-nos per la baixada i posar-nos els xubasqueros. Les previsions pintaven francament malament, per sort fins allà no ens havíem mullat però la tempesta elèctrica que divisàvem just davant nostra ens va fer pensar el pitjor, ens veiem parant a refugiar-nos en algun lloc però no, vem anar-la esquivant com qui no vol la cosa i al final ens vem salvar només amb 4 gotes.

Treient i posant el xubasquero segons si plovia, si pujàvem o baixàvem

Vem arribar de baixada a Santa Cristina d’Aro i després a Sant Feliu de Guíxols, aquí començava la segona pujada nocturna, el Puig de Cadiretes, i de cadiretes no en vaig veure però unes pujades de sorra punyeteres sí que ens les vem trobar.

El Miguel Angel, el Diamonback i jo coronant Cadiretes

Un cop superada l’ascensió ens esperava una baixada que no vegis com picava, sort que no vem haver de pujar per allà, els frens de disc dels més salvatges deixaven anar una olor a xamusquina....mentre baixàvem començava a clarejar.

La nit s'acaba... comença lo més dur

Un cop a baix, i reparada una punxada de l’Armand ens va tocar un puja baixa fins a Tordera, aquest per mi va ser el pitjor tros, em vaig començar a trobar malament, marejada, em tremolaven les cames i les mans, estava defallida però no tenia gana, tenia fred i son, només volia arribar a Tordera i seure.

Una de les poques averies de les 24h

No hace falta decir nada mas...

Un cop a lloc com sempre vaig flipar, l’avituallament que havien muntat al cotxe del Miguel Angel era espectacular, bimbo, sucs, melmelada, isotònica, embotits, plàtans, de tot i més, alguns es van canviar per complert, la roba neta s’agraïa, em vaig posar un maillot de recanvi que duia i uns mitjons que el Doo4ever va comprar al mercadillo i em va donar, els meus peus encara ho agraeixen, havien estat tota la nit mullats i sota el mitjó empapat van sortir els meus peus arrugats com un pergamí.

Streaptese al costat del mercadillo de Tordera

Vem fer una bona parada i l’Angel va decidir deixar-nos aquí, tenia molèsties al genoll i va marxar amb el cotxe, després de fer un eslalom entre les parades del mercadillo.
No em veia pedalant més i menys sabent la pujada que ens esperava, em plantejava molt sèriament deixar-ho estar però pensant en la Pedals em vaig motivar per continuar, el Santi m’ha dit molts cops que passarem unes quantes pàjares, doncs què millor que començar-s’hi a acostumar?
Però just abans de sortir es va produir el miracle, em van entrar unes ganes tremendes de visitar el Roca i dit i fet, un cop solucionat el tema vaig poder continuar moooolt millor! Jejejeje quines coses!

El dia que us digui que començo a fer règim veniu-me a buscar aquí, jejeje:

Així que vem començar el matí del diumenge pujant, pujant i pujant, estava cansada però animada perquè ja em trobava bé, les cames havien descansat una mica i responien prou bé pel tute que ja portaven, però vaig deixar de pensar el mateix a la pujada de la Mare de Déu de l’Erola, mare meva quines rampes! Sort que el Miguel Angel em donava palique, més que res xerrava ell i em distreia perquè jo em proutes feines li contestava res. Vem seguir pujant una mica més, després vem descansar una mica cap a la font de la Brinxa on un grup d’Arenys de Munt es va encarregar de desmerèixer el nostre repte:
Llançà – Barcelona havent sortit a les 17:00h??? Aaaah, nosaltres també portem una bona ruta des d’Arenys! I nosaltres al·lucinant...

L'equip Terra de Remences: sou uns cracks!

Uf, les pujades ja feien mal a les cames, quines cares..

Reagrupament a l'Erola

Per si no havíem pujat prou quedava el tram més fotut arribar al Turó Gros, amb el Dani vem anar pujant tot comentant la jugada, portàvem el ritme molt igual. De sobte davant nostre un rampot força estret, amb terra suelta i pedres i a dalt de cara cap a nosaltres un Panda! L’animal no, eh! Un cotxe, bastant surrealista el tema.

Sube, sube, sube, sube, sube que se escapa...

Amb l'excusa de l'arbre monumental agafo aire

El Diamonback arribant a dalt i un Panda transitant per aquests camins!

Hem fet el cim, un descans merescut

A la torre vem picar alguna cosa i vaig trucar al Santi, just quan havíem decidit no seguir el track que quedava perquè tenia bastant desnivell més i era entretingut amb corriols em diu que ens està esperant a Can Bruguera. Havia sortit de Sabadell pel Ripoll i com tenia bones sensacions havia anat a trobar-nos. Quedem en trobar-nos al Santuari del Corredor.
Baixem del Turó Gros i començo a passar fred, qui ho havia de dir, suant a totes les pujades i passant un fred important a les baixades, quins contrastos.
Després d’una bona baixada pedregosa i després més pistera, va arribar el de rampa en rampa i tiro porque me toca, unes rampes del 15-17% en unes condicions pèssimes, hi havia passat una màquina destrossa camins, perquè no té un altre nom i la sorra abundava, vaja que traccionar era complicat i amb el cansanci acumulat que portàvem... va ser dur, molt dur, sort que al final al Corredor ens esperava el Santi i uns lloms amb formatge estupendos per recuperar forces.

El Joan arribant al Corredor

El convidat estrella!

Llàstima que, després d’un intent fallit d’agafar una trialera, el grup es va trencar, el Miguel Angel, l’Héctor i el Joan van tirar cap a buscar la N-II, la resta vem continuar cap a Can Bordoi i prop de Sant Bartomeu el Santi es va despistar i va baixar fins a la Roca, llavors el Doo4ever i jo vem deixar al Ferran, el Diamondback i l’Armand continuar per la Serra de Marina i vem tirar cap a la Roca a buscar el Santi i llavors a Granollers a buscar el tren. Arribàvem a l’estació a les 17:00h tocades així que havíem superat les 24hores amb èxit! A nosaltres ens van sortir 244kms i 4770 de desnivell i ja tenim excusa per repetir-ho, acompanyar al Santi!
Al Santi al final li van sortir 120 kms i 3000 de desnivell

Com sempre em vaig sentir de conya amb tots els galleteros, resumint davant el Doo4ever i el Ferran, acompanyats a vegades del Héctor i el Miguel Angel varen imposar un ritme infernal. El Dani i el Ferran es van repartir el premi a la muntanya, seguits de l’Héctor, que quan no s’entretenia a fer fotos els acompanyava i el Miguel Angel que anava més endavant o enrera segons li venia de gust.
En molts moments vaig trobar a faltar al Santi, més que res que em sabia greu que s’ho estigués perdent, però no em vaig sentir mai sola, la majoria de pujades les vem fer mano a mano amb el Diamonback, de conya! Portàvem un ritme semblant i això és d’agrair, la primera part l’Angel també ens va acompanyar en unes quantes pujades i darrera ens vigilava el Joan, amb la companyia de l’Armand. Els dos són la bomba, un per la gosadia d’aventurar-se a un cop l’any fer una ruta infinitament més llarga del què esta acostumat i amb la moral ben alta tota l’estona i l’altra per modificar el seu ritme personal per animar i guiar el Joan bona part de la ruta.

Héctor a part d'un gran biker estàs fet tot un fotograf, merci per les fotos!!

Aprofito per denunciar un cop més el robatori de bicis massiu que estem vivint últimament, però què passa!! Sembla que s’hagi convertit en una moda de molt mal gust, així que ja sabeu si algú veu alguna d’aquestes dues peces que es posi en contacte amb el seu propietari que li estarà mooolt agraït:

La bici robada del masai més català, Xavi Novell:


La bici robada d'en Fèlix: