dimecres, 24 de juny de 2009

Cap de setmana sense quilometrades!


Dissabte Open Btt de Montmeló

Aquest finde amb el nostre personal trainer Rubén vem decidir canviar el pla inicial que consistia en fer la ruta del Meridià Verd per alguna cosa més curta. Així que com que érem per aquí, no com la majoria de coneguts que eren a la Quebrantahuesos, el dissabte a la tarda no vem poder evitar anar, per tercer any consecutiu, al Open Btt de Montmeló.
La veritat és que és una pedalada prou distreta, rarament es fa a la tarda, en concret a les 18:00h, són uns 30 kms i es passa pel circuit de Montmeló, aquest any, igual que el primer que vem venir, s’hi passava al final del recorregut.
A les inscripcions ens trobem amb el Rubén i el Mario amb un amic, també se’ns presenta el Juan del forogalletero que ha vingut amb tota la família, porta al seu fill en un carro enganxat a la bici, que xulo!




Rodem una mica per escalfar i aviat es comença a posicionar la gent a la sortida però ens hem d’esperar un munt d’estona perquè hi ha cua de gent inscrivint-se i acabem sortint a les 18:30h, amb tanta estona al final se’m passen els nervis i tot. Com que el Santi no pot apretar massa pels genolls el Rubén decideix que em farà de compi com a la Diferent de Sallent, avui però per despistar s’ha canviat de maillot i no anem de team Basolí però com que estem supercompenetrats per casualitat els tres portem els mateixos mitjons, així que avui som el “Team Rem”.




“Xupinazo” de sortida i surto disparada avançant posicions, el primer tram es neutralitzat pel mig del poble, i després d’un pont comencem a enfilar-nos per unes bones rampes d’una urbanització, em passa el Mario i l’animo. Tot em sona mooolt i és que la ruta és molt similar a la de fa dos anys, així que ens tocarà pujar de valent a la primera part, espero que no ens agafi la pajara que al Santi i a mi ens va agafar llavors perquè va ser de les que fan història!


Un cop sortim de la urbanització i la pista ja es de terra comença un puja – baixa infernal en direcció al Telègraf. A la primera, una de les més dretes, quan era a mitja rampa el del meu davant rellisca i m’obliga a acabar de pujar-la a peu mentre m’atrapa el Rubén, a partir d’aquí ja anem junts, bueno junts, ell uns metres més endavant esperant-me i jo intentant seguir-lo. Quan s’acaba la muntanya russa una baixada per despistar i un tros més de pujada per ara sí agafar un camí a mà dreta de baixada. És una pista prou ampla però perillosa, ja que està tot molt sec, hi ha pedres soltes i corbes amb un gruix de terra important. Tot i que em costa aconsegueixo passar un noi que m’enlenteix una mica, és que sinó se’m escapa el Ru!!


Planegem una mica i el Rubén m’espera, igualment em costa atrapar-lo, les primeres frases que intercanviem:
Ada: -Vaig ofegada...
Ru: - No cal que ho diguis, tens la cara del color del maillot!


Doncs tot i anar ofegada no vaig tenir més remei que tornar a pujar, unes bones rampes de nou, sort que el Ru, que s’ho coneix tot ja em va avisar. Tot i així a la primera de canvi em rellisca la roda del darrera i he de posar peu. Aconsegueixo tornar a arrancar i ara sí puc fer la pujada sencera i recuperant una mica de terreny mentre passem pels costat d’unes vinyes.


Per fi sembla que comença la baixada, estupendo! Però no, és breu, de seguida una altra pujada, no és molt llarga però la pendent és pronunciada i té tres descansillos d’un parell de metres cada un, al segon tram decideixo posar plat petit i el segon pinyó, no em cal pas forçar però no es bona idea, com que està més que sec perdo adherència i em torna a patinar la larsen, això que és nova de trinca. Què hi farem en un dels descansillos plat mitjà de nou i amunt. Ara sí que ens posem a baixar. Aquí suposo que recupero el meu color natural, la baixada no es tècnica, una pista ampla però s’ha d’anar al cas perquè s’agafa velocitat fàcilment i el terreny no està per fer frenades gaire brusques... la baixada ens porta a un parc crec que era de Montornès. Tot aquest tros el vem fer igual l’any passat però de pujada, quina diferència!


Al posar aquí el plat gran tinc alguns problemes, al cap d’una estona comença a fer un soroll raríssim i l’he de treure, ho provo varies vegades i ho va repetint, quin pal, travessem un bon tros de polígons i jo sense poder posar el plat gran, o només a trossos i és que no m’estranya tinc un munt de dents del plat trencades... sóc un desastre.
Amb el Rubén motivant-me fem el Turó de les Tres Creus, un turonet que ens porta de nou a un altre polígon aquest ja de Montmeló.


4 carrers més i pujada a l’esquerra cap al circuit on un grup ens anima, no puc descansar ni un moment perquè sinó perdo al meu gregari, jejejeje! Després de donar gairebé una volta al circuit però per fora hi entrem, uf sembla que no agafarem mai l’asfalt de les carreres, ara ens posem a donar una volta per un carril bici que hi ha darrera les grades... i sí al final toquem l’asfalt negre del circuit, com sempre amb la bici dins el circuit tot es veu 10 vegades més gran, quan hi veus passar les motos i els cotxes no sembla que la baixada sigui tan baixada ni la pujada tan pujada però els tacos dels pneumàtics s’enganxen a l’asfalt de mala manera, on són els slics quan els necessites, jejejeje!
Finalment passem per la recta, el Ru i jo anem xerrant i gairebé ens passa per alt la foto que ens fan els de l’organització.
Sortim del circuit i ens creuem de cara amb els que encara hi han d’entrar. En un tres i no res som a l’arribada on l’speaker anuncia que sóc la primera noia amb un temps 1 hora 28 minuts.

Gràcies Ru!!


Arrepleguem els obsequis, una bossa ben plena que pesa moltíssim, la buti i una llauna i a berenar amb el Mario que fa uns minuts que ha arribat. El Santi arriba de seguida, uns 4 minuts més tard, sort que no havia d’apretar gaire... i a sobre té la barra de dir-me que he sigut jo que ha anat relaxada, d’això res de res!


Comencem a investigar dins la bossa d’obsequis i quin tip de riure quan vem començar a treure Neutrex, Vernel, desodorant, pasta de dents, celo... a part, és clar, de la samarreta de rigor. El Ru s’ho carrega tot a la motxilla i cap a casa, que aviat es farà fosc i els núvols que han amenaçat pluja tota la tarda cada vegada són més negres.




Nosaltres ens esperem als podis, com l’any passat m’obsequien amb unes entrades pel Gamper, i a les meves companyes els regalen unes plates plenes de fruita impressionants.



Diumenge Vallforners i el Vilar

El diumenge a les 8:00 ens trobàvem el Rubén, l’Heri, l’Anna, el Pedro i nosaltres a Granollers davant la casa del Frances, el nostre amfitrió i estrenàvem el cicle de rutes que vol començar a fer el Power dins del seu nou projecte al Roca Bikes.


Sortim una mica tard ja que els frens de davant de la meva bici fan uns sorolls bens estranys des de la Molina – Sbd i l’Heri m’apreta els radis de la roda que estan molt destensats a veure si no flexa tan i la cosa és més portable, gràcies Heri!


Comencem a pedalar cap a Corró d’Avall, Marata i Cànoves, allà agafem la pista que puja cap al pantà de Vallforners i després cap a la masia del mateix nom, on hi ha unes vistes magnífiques! I uns ocupes que, educadament, ens demanen que callem, pues hay gente durmiendo... jejejeje













Un cop reagrupats decidim en lloc de pujar al Pla de la Calma, retrocedir una mica per agafar la pista que ens porta a la Masia del Vilar, a nosaltres ja ens va bé, el Santi li tornen a molestar els dos genolls i no cal acabar-los de carregar.


Esmorzem tranquil·lament a la masia i després el Pedro ens intenta ensenyar un camí que havia fet feia força anys però sense massa sort, acabem passejant-nos amb les bicis a les espatlles per un prat amb l’herba altíssima. Intentant sortir d’allà em pica alguna bèstia al tormell esquerra i encara avui ho tinc superinflat, i em pica horrors, ves a saber què em va picar...
Agafem una pista de baixada per anar a trobar la trialera del Ventura, els tinc a tots davant menys a l’Heri i de cop sento un soroll estranyament sospitós, ppppfff pfffff, paro i espero però l’Heri no apareix, reculo a la corba anterior i me’l trobo amb el tubeless de darrera perdent de mala manera, ha destalonat i decidim posar-hi una càmera. A mitja reparació arriba el Santi i sentim els altres 4 cridar bastant més avall, ja venim!!
Tots retrobats comencem el corriol de la trialera del Ventura, aquest cop em pensava que el faria millor ja que l’altre cop el vaig fer amb la Ghost i no anava gens confiada però no, l’acabo ben decepcionada, no he baixat per enlloc, definitivament no se’m dona bé, és un terreny amb molt poc “agarre”, unes corbes molt tancades i que no... vaja que no el trago, jejejejeje! Els altres però s’ho passen prou bé provant-se en els trams més complicats, el Santi també es reserva una mica, entre els genolls i que porta la bici una mica destartalada amb la direcció i el buje de la roda del darrera tocats, no està la cosa per fer bromes a una setmana de la Pedals.






De nou a Cànoves fem unes coles i la fem petar però s’ha fet força tard i em de tornar cap a Granollers. Per fer-ho més distret combinem la pista amb uns corriols ben divertits, vaig una estona darrera l’Anna i em quedo prou parada de com tira i per on baixa i això que fa ben poc que va en bici, com segueixi així no hi haurà qui la pari.


Llàstima que, com tot, la ruta s’acaba. L’Heri s’emporta les nostres bicis per netejar-ls-hi la cara per la Pedals, que prouta falta que els hi fa.


Ara sí que ja ho tenim aquí, la PDF ens espera i tot i que no hi arribem tan bé com hauríem volgut, especialment el Santi ho farem tot lo bé que puguem!

2 comentaris:

Annabel ha dit...

Santiii!!!!!!! Ja marxem cap a Madrid!!!!!! Tinc moltissimes ganes, no se com anira pero es igual, vull pedalar i riure!!!!!Ja us explicare.... Un peto als dos

Power ha dit...

Que us vagi mol be la pedals!
Segur que els genolls estan millor q no pas si haguesim fet una animalada aquet finde.

Ada,et tens de deixar els pels de les cames llargs!no veus com canta la teva cama al costat dels demes?

Cuan torneu tornarem a fer de domingueros XD