La Molina - Sabadell

Últimament les cròniques van amb un lleuger retard.... així que per no despistar posaré el dia!

Dissabte 13:
Aquest cap de setmana tornava a tocar “ruta by Ru” , així que no hi havia excusa teníem diversió i bona companyia assegurada! La ruta, tot una clàssica inèdita encara per nosaltres: La Molina -> Sabadell seguint el Roadbook de la TransCatalunya 2003 i la diversió començava ja el mateix dissabte.

Dit i fet dissabte ens trobàvem amb el Rubén a l’estació de Mollet amb una calor important que ja ens insinuava que aquest cap de setmana no passaríem fred ! Del viatge poc a destacar nomes carregar-se de paciència una bona estona.

Ja a la Molina arrenquem la ruta, la intenció es anar fins al refugi del Coll de la Merolla a uns 30 km i al dia següent fer els 130 restants, encara m’espanto quan escric números de tres xifres... d’aquesta manera arrenquem i com no potser d’un altre manera cap amunt, concretament carretera amunt i una bona estona.

Com no potser d’un altre manera agafo un ritme relaxat, sense forçar i cap amunt però tot i no apretar els primers quilòmetres vaig asfixiat, serà l’alçada? , amb tot la pujada per ‘escalfar’ s’allarga fins al quilòmetre 12 on finalment coronem el Coll de la Creueta, portem una hora i ja passem dels 500mt +, això promet.

Per alegria de tots aquí abandonem la carretera i guiats amb precisió per l’Ada i el seu Roadbook agafem una pista ample amb pedres cap a baix, es d’aquestes que mires cap avall i veus la pista a sota, així que en un dels trams improviso un corriolet per empalmar els trams i em diverteixo prou jejee!!

Durant una estona anem baixant fins a l’alçada de Castellar de N’Hug i les seves fonts del Llobregat on ens toca pujar unes quantes escales, a peu es clar . Abans d’arribar a les escales fem una trialera amb moooooltes pedres, una mica tècnica i uff em noto bastant patòs .

Desprès pujadeta cap a la Collada de l’Espluga, unes rampes importants a continuació i per sort ja una última baixada fins l’alberg, en aquesta em deixo anar i començo a baixar amb pocs miraments i això passa factura arribo just a la porta de l’alberg amb la roda punxada.... quina manera d’arribar!!

I quina ràbia per uns pocs metres ara a barallar-se a canviar la càmera, tot desmuntant la coberta em trobo a dintre les restes d’una vàlvula, crec que ara ja se on va anar a parar la vàlvula a del tubeless del Soplao, quin desastre, com per no punxar amb allò per allà dintre!!!

Son les nou i la xicota de l’alberg ja ens informa que s’hi volem ja tenim el sopar apunt, així que no ens ho pensem gaire que la gana ja apreta, aquest deu ser el moment que mes m’agrada de les rutes per etapes, quan et reuneixes a taula per comentar la jugada al voltant d’una bona teca.






Per cert totalment recomanable el sopar: primer barra lliure de pasta oeoeoeeoe, una plata d’amanida i de segon Fricando, les postres com no podia ser d’un altre manera, un flam amb nata!!!!!!!


La nit es mereixeria un altre crònica, ja ho sabeu que això de dormir en albergs sempre es una aventura, besties volant,llums, portes a mitja nit tot gaudint-ho des de un matalàs al terra!! Dormir no massa però uns riures els vem fer!


Diumenge 14

Aquí comença lo bo, ahir nomes va ser l’etapa d’enllaç (29km) però avui tenim per davant 130!!! Ens aixequem amb unes mandres considerables a tres quarts de sis del matí, mare meva amb el convenciment que donada l’hora farà pro fred. Doncs primera sorpresa, sortim a l’exterior i ens trobem un dia ennuvoladet però amb una temperatura de 22º i encara no son les sis del matí!!!! , lo següent deu ser la segona millor cosa de les sortides per etapes, l’esmorzar!!!! Sucs,torradetes, melmelada i nutella, molta nutella oi Ru?



Comencem la ruta i de la mateixa manera que ahir, cap amunt!! Deu n’hi do com puja, quina manera de fer la digestió de l’esmorzar.... tot just deu fer un parell de quilómetres que hem sortit i tenim el primer ensurt, Ruben esquiva un bassal i a l’arrambar-se al marge se li enganxa el canvi, resultat: Patilla del quadre trencada!!!!

Quin horror, l’Ada i jo ens mirem amb cara de circumstancies veient la gravetat però el Ruben que es un pou de sorpreses, desprès de rebuscar per la seva motxilla es treu ni mes ni menys que una patiila de recanvi!! Impressionant, en cinc minuts continuaven endavant com si no hagués passat res !! Conclusió: Haig de passar per la botiga a comprar-ne un parell que si ens passa a nosaltres.....

Desprès de la parada tècnica seguim pujant una estona fins que assolim el cim del coll del Faig General on les últimes rampes impracticables ens obliguen a empènyer la bici.

En aquesta pujada ja agafo consciència que el dia serà llarg, el genoll ja comença ha avisar, poc però lo just per rodar suau i sense forçar mentres vaig veient aquest parell rodant amb alegria però esperant-me constantment...
Del coll una miqueta de corriol per desintoxicar-se de la pujada i pista bona de baixada durant una estoneta yuhhuuhhu!! A continuació continuaríem alternant trams de pista pavimentada i asfalt, no gaire divertit però si mes no descansat.

Passem per el cobert de Puigcercós, la riera de Merlès i ja en el quilòmetre 75 comença una forta pujada fins a un dipòsit (tot un clàssic!) . Aquí tinc el meu petit moment d’alegria, avorrit i emprenyat d’anar darrera tota l’estona sense forçar, començo la pujada i coses estranyes d’aquelles em trobo prou bé, així que decideixo apretar una miqueta, els genolls i les cames responen, com no apreto una miqueta mes tot veient com les pulsacions s’enfilen i jo content de veure que el cos reacciona, tants dies rodant suau un te la sensació d’estar desinflat, i així vaig enfilant, el genoll òbviament no l’hi passa desapercebut l’apretada i també es queixa però nomes una mica i això em motiva a fer tota la pujada a bon ritme, creuant els dits per que no sigui massa llarga... finalment uns tres quilometres que em deixaven esbufegant però amb un bon gust de boca!!

Ja a dalt torno a la rutina de tancar el grup però ara amb millor cara jejeje!!!



Portem 80km, el dia està ennuvolat però fot una eixafugor de por, anem rodant per pistes de terra, ja comencem a notar la proximitat amb el Bages que ens retalla les ombres i ens fa anar cada vegada mes secs.

Passem la masia Fucimanya i agafem una baixada ben pedregosa fins al s peus de l’eix transversal que passem per sota. Ja a l’altre banda, al fons veiem Artés i ja comencem a somiar amb beure fresc, mare meva que patirem a l’estiu!!! Sortim de l camí i agafem la carretera que ens hi porta, per el camí l’Ada es creua amb una antiga companya de feina, la Vane, que ara corre triatlons, quines coses!!!

Arribem a Artes i els desitjos es compleixen, un banc on descansar, ombra i una botiga al davant on comprar beure, el paradís!!! Així que ens posem còmodes i a dinar que ja toca , mentres dinem l’Ada es troba un altre companya, ara de carreres, la Meritxell que venia de fer l’Anbasó, quines coses!!!

Ja mes hidratats continuem la marxa sota un expeditiu sol i un paisatge ben sec, per sortir del poble i trobar el camí donem un parell de voltes, ens hem relaxat i em sortit relaxats....però cap problema en seguida trobem la pista, de pujada però de moment prou suau.
En aquest tram mes rodador em comencen els problemes, que encara avui arrossego, del meu castigat genoll dret doncs per alegria no em dona massa guerra i noto que es va recuperant però no se si per enveja ho què hem va començar a fotre mal l’altre genoll, si si el genoll bo, no m’ho podia creure.... i no us dic els meus ànims on anaven a parar a dues setmanes de la pedals... A l’Ada i el Ruben no els comento res, no els vull preocupar i afluixo una miqueta mes tot rescatant un antiinflamatori de la butxaca.

Encara el camí m’obsequia amb uns quilometres suaus on vaig avançant amb l’esperança de que minvi el malestar però abans de lo desitjat arribem a la dura pujada de la Musara.

Mare meva quin patir, vuit quilometres per davant de pujada i per si no fos poc uns trenta- cinc graus de temperatura.... ràpid em despenjo i vaig avançant suaument i tiran de plat petit tot lo que puc, així d’aquesta manera en mes o menys una hora arribo a dalt on tinc els meus fidels companys esperant en una preuada ombra.

A l’arribar els hi tiro unes floretes remarcant el pal que m’han fotut però la sorpresa meva es quan veig que l’Ada està literalment fregida que amb tota la calorada estava mig marejada i no es trobava massa bé... Així que no ens distrèiem massa i continuem camí amb l’esperança de trobar una font on fotre el cap per refrescar-se, quina insolació!!! S’ha de reconeixer que aquest port estava ben situat, arribàvem amb 100 quilòmetres a les cames i a les tres de la tarda, ideal per no passar fred!!

Per sort la pista ara tira avall i en alguns trams fins i tot amb ombra lo que ens permet recuperar-nos una mica, comencem a veure cartell que indiquen Sant Llorenç, això sempre motiva, d’allà a casa ens ho coneixem pam a pam. Espeteguem a la carretera que va cap a Granera i la seguim una estoneta, aquí torno a patir de valent, el genoll es queixa i ja em posa traves per superar les pujades mes suaus, que serà llarg el dia!!

Deixem la carretera i agafem un corriol inèdit per nosaltres que ens va encaminant cap a St.Llorenç, un camí ben guapo que ens permet divertir-nos una mica i superar millor el moment.

I va resultar ser tota una troballa aquest camí i mes en plena canícula ja que en un marge hi havia una mena de dipòsit destapat i amb aigua neta i fresca, si increïble fresca!!!!
L’Ada només veure’l no va dubtar ni un moment, bici al terra i a córrer a refrescar-se, el seu estat d- insolació permanent va millorar substancialment i el meu també !!!

Desprès d’aquest oasi ens va ser molt mes fàcil arribar a Sant Llorenç i instal·lar-nos com si de un balneari fos en la terrassa de Can Ramon on vem gaudir d uns beures fresquets, quin plaer!! I d’una font amb aigua també fresqueta al marxar, un luxe!!!


Ja de tornada tots amb el cap pensant en els corriols de can Cadafalch, el punt de diversió ideal per rematar una bona ruta, bé jo la veritat es que anava pensant en com m’ho faria per fer les pujades que quedaven, sort que eren poques. Un cop als corriols com es diu popularment “ No hace falta decir nada mas” !! Desprès d’atravessar el desert del Bages allò era diversió en estat pur i tot hi el cansament no es va resistir ni una trialera, fins i tot ens vem permetre el luxe d’anar a investigar uns trams nous, impressionant!!!!

Arribats a Castellar tocava separar-se del nostre Personal Trainer Ruben i es clar que millor que abans de fer-ho anar a fer un beure per comentar les millors jugades!!!!

Doncs un altre ruta mes al sac que com sempre sigui per on sigui lo millor la companyia!!


Ara en qüestió de dies la Pedals, quina por.....