De volta en volta i corro perquè em toca!

Ahir dissabte vem sortir a estirar les cames a l’hora dels marquesos i és que divendres se’ns va fer tard… però com que avui el plan era intens però de pocs quilòmetres havíem de sortir a fer algo encara que fos poc per maquillar-ho una mica.

Així que cap a les 11:15 arranquem cap al Tibidabo, que la Scale encara no hi havia anat mai, tranquil·lament assolim l’objectiu, només hem de fer una mica d’esforç extra en una zona més enfangada i de pedres relliscoses.

Arribem a dalt, barreta i avall per on hem pujat però sorpresa! Poc després d’arrancar ens trobem el Gor, a qui no havíem tornat a veure des de la Transcatalunya de l’Escapa i va acompanyat del Sergi, qui fa un temps va dur a terme el repte dels 7 deserts. Si ens descuidem se’ns fa de nit fent-la petar, que si deserts amunt, que si la Titan avall, que si em vull comprar una furgo, que si la bike-transpirineus pinta bé... vaja que haurem de quedar un dia per fer unes birres perquè de temes no ens en faltaven.

Al final arribem a casa a les 15:00 amb 42 kms i 900 de desnivell, més val això que res!

I avui era el gran dia, tornar a matinar per anar a les 2hores de resistència per parelles de les Festes de Sant Raimon de Vilafranca del Penedès, a una cursa on fer una misèria de quilòmetres però és clar, si la organitzaven els Metalbikers no hi podíem faltar, i allà i són tots, el Llibert, el Sergi, el Josep Mª, el Jordi, el Carles... tan disposats com sempre a fer-nos ho passar bé mentre suem la gota gorda.

De seguida sentim veus de que hi ha una zona de canyes ben enfangada, i havent recollit els dorsals i quan ho tenim tot apunt anem a fer una volta de reconeixement, crec que no m’equivoco si dic que és la primera vegada que feia una cosa així però és clar, també és el primer cop que faig una cursa en un circuit de 3 kms, per fi sabrem què se sent fent el hàmster!

La zona de fang està fatal i més que ho estarà quan hi haguem passat tots un parell de vegades, què hi farem, hi ha un parell de rampots de baixada que es tracta de tirar-s’hi i punt, el segon a la volta de reconeixement no me’l faig però sé que sota la pressió de la cursa, la cosa serà diferent i no anava equivocada, al final m’ha agradat i tot, jejeje. També hi ha un parell de rampes dures de pujada, una per mi impossible, és plena de fang i per relliscar a la meitat prefereixo caminar-la i la segona li agafo la mida i la passo bé menys l’última volta...també hem de creuar un riuet, passar pel marge més que enfangat d’unes vinyes, fer una rampeta amb quatres graons rodons més que punyeteros i córrer, córrer molt als trams planers, així que allà forquilla bloquejada i plat gran, que en els trams tècnics ja hauré perdut prou temps.

De tàctica no n'hem de rumiar pas cap, ja que en aquesta cursa, per norma, les parelles mixtes s'han de donar el relleu a cada volta així que... es dóna la sortida tipus Le Mans, que divertit, divertit perquè corria el Santi sinó no m’ho hagués semblat tant i quins nervis esperant que vingués per fer el primer relleu, després ja està, a la que començo a pedalar el formigueig de l’estomac desapareix i llavors començo a esbufegar, jejejeje. És brutal i molt exigent, ho fas tot al màxim, total no hi ha cap pujada llarga i són, per mi, uns 12 minuts per relleu així que a donar-ho tot. Quan li passo el relleu al Santi no puc dir ni ase ni bèstia, això sí quan recupero l’alè em passo l’estona de xaxara amb els coneguts i sobretot amb l’Elena i l’Olga les noies de les dues parelles mixtes veïnes de boxes, així entre treure fang i xarrar quan me’n adono el Santi ja torna a ser el meu costat passant-me el braçalet.


Després d’anar tranquil·lament tercers tota l’estona, l’última volta és d’infart, el David, de la 2a parella mixta, peta la cadena i arriba corrent just darrera el Santi, així que l’Elena i jo sortim gairebé juntes jugant-nos la 2a i 3era posició, o això és el què ens pensàvem, així que apreto tot el què puc, passo la zona de fang amb penes i treballs, però després en una zona adoquinada, que tenia claríssim que relliscava de mala manera, pum, vaig i me la foto no sé ni com, així que quan m’he aixecat del terra i he posat el manillar recta l’Elena ja m’ha passat, pensant-me que estem a l’última volta ho dono el tot pel tot i aconsegueixo remuntar, no m’ho puc ni creure, l’avanço i foto 5a, passo les vinyes fangoses, em tiro per la pendent, travesso el riu amb no massa traça i vaig esperitada pel costat de la riera, com no poso peu al últim esglaó i ja veig el prat d’avanç d’arribar a boxes, giro el cap i no veig l’Elena, sembla que ho he aconseguit! Uf que n’és però de cansat!

La sorpresa però és que entro a boxes i el Santi no està pas relaxat esperant que li expliqui com m’ha anat el dia.. encara té temps de fer una volta més!! Així que surt volant, tot i que sap que si el David no té cap problema probablement l’atraparà... així que al final 3ers i molt contents! Primer podi de l’any i les nostres primeres medalles beteteres, jejejeje i com no un Cava del Penedès, com ha de ser!

Ara ja puc opinar d’unes 2 hores de resistència: deu n’hi do lo llargues que es fan més que res el fet de treure el fetge durant 12 minuts, descansar-ne 11, tornar a treure el fetge... de bojos i a sobre saber que hauràs de passar per aquell tram que no se’t dona gens bé o aquell altre que t’acollona... vaja que sort que no eren unes 24 hores.. ni 3!