dimarts, 2 de febrer de 2010

III Gran Ruta Serres de Mediona

La primera nocturna de l'any!



Dissabte necessitava ... dormir!! Així que vem anar a fer una nocturna divendres, el típic Sabadell – Sant Llorenç - Sabadell amb la parada obligatòria per sopar, com no!

Uns energumens famèlics...





I sort que dissabte al matí vem dormir prou bé perquè per sorpresa el dissabte a la tarda ens el vem passar ajudant al Francesc a fer un tetris en un traster d’aquests de lloguer que estan de moda ara i ho vem aconseguir, al final vem encabir-hi tots els mobles, això sí vem fer un bon entrenament de braços movent mobles i caixes amunt i avall!

I diumenge de nou cursa però aquest cop no hi havia Selva així que vem tornar a visitar els nostres amics del Penedès, que sempre ens obsequien amb unes rutes molt guapes i aquest cop a sobre prou exigent.

Ben aviat vem anar a buscar el Ru i morts de son vem tirar cap a Sant Joan de Mediona, on s’hi celebrava la III Gran Ruta Serres de Mediona, i sí va ser una gran ruta, amb una mica de tot trialeres de pujada, de baixada, pistes empedregades i uns paisatge molt guapo que mica mica ja ens comencem a conèixer, les antenes de Puig Castellar, la pujada cap a Fontrubí...

El Santi ben acompanyat amb el terratrèmol de Pontons!


El Dani, el Ramon, el Santi i el Ru, més estàtics de lo normal



Al arribar anem a buscar els dorsals i ens posem a saludar a un munt de gent, hi ha el Mario i el Dani (Doo4ever) dels Maratonians que han vingut mig enredats per nosaltres però també trobem al Ramon, que només s’apunta a curses que tinguin un percentatge de pista mínim i molts altres coneguts de la zona.

Amb el Ru i el Ramon entrant en calor al solet


A la sortida coneixo a la Laura, una noia molt simpàtica que també està fent el Gran Premi de la Selva.


Fent amigues


Surto forta, tot el què pugui guanyar ara ja estarà fet, espero però no quedar-me buida de cames al km 25 com em va passar diumenge passat. Fins i tot puc difrutar veient al Llibert com fot els primers pals tan bon punt el cotxe desneutralitza la cursa. I poc a poc la gent va agafant el seu lloc. El Santi em diu que anirà suau per no forçar el genoll però estic segura que un moment o altre m’atraparà. Els primers 25 kms són pujades i baixades relativament curtes, 3 kms amunt, 3 kms avall... a les baixades vaig apurada perquè moltes són corrioleres, m’encanten perquè es poden fer però sempre tinc algú trepitjant-me els talons i no vaig tan tranquil·la com voldria. A les pujades aprofito per recuperar alguna posició fins que en una la cadena se’m posa per darrera els pinyons, ja hi tornem a ser, des que tinc aquesta bici és el problema que més se’m repeteix, em dona per caure sempre cap a la dreta i la pobre patilla està tocada, com que divendres vem canviar cadena.... total que em veig obligada a acabar de fer les rampes que em falten jugant amb el plat petit i els pinyons més grans, amb lo tranquil.la que hagués anat jo amb el clàssic plat mitjà-pinyó gran!

Per fi arribo al primer avituallament, on hi trobo un altre conegut de la Volta al Penedès, el Josep, aprofito per preguntar-li pel què ens espera i em dóna unes bones indicacions mentre menjo i bec alguna cosa i reprenc la marxa. Anem per una pista facilona però amb alguns bassals d’aquells enormes que l’ocupen de banda a banda i no saps per on tirar-t’hi i ben aviat m’atrapa el Santi, ha tardat 1:50h en enganxar-me, no està mal però ja veig que el genoll el té bé perquè arriba amb unes ganes tremendes de tirar i jo intento seguir-lo. Estem a la pujada llarga del dia que per sort té algun descans entre mig, la pista cada vegada és més pedregosa i demana més esforç, uf em començo a trobar fluixa... mentrestant em passa una noia que no havia ni vist a la sortida, va forta, va tirant de peu i al cap de no massa ja ni la veig, tampoc em preocupa, jo vaig fent la meva cursa i penso que no la tornaré a veure pas fins l’arribada però m’equivocava.

Deixem la pista i agafem un sender principalment de baixada però amb un parell de rampetes que em toquen la moral, aquí el Santi que s’havia parat un moment m’atrapa i no es queda content amb això que m’avança i em va agafant terreny. Arribem a una pista emporlanada que ens porta al punt més alt de la ruta, les antenes de Puig Castellar, com em costa arribar-hi! Estic defallida! Sort que després de la baixada arribem al segon avituallament on, per sorpresa, encara hi ha la Rosa quan hi arribem.




Després de menjar alguna cosa em sento millor i sortim amb el Santi amb ganes de no perdre temps, faig el què puc per seguir-lo, arribem a una zona de corriol amb bastanta pendent i evidentment se’m escapa a més cada cop tinc els braços més ganduls i el corriol se’m fa més llarg del compte. Em trobo al Santi esperant-me al final i aquí comença el gran suplici del dia, una pista ampla amb trams de fals pla i altres de pujada que se’m fa pestosa pestosa, no tan sols pel fang que hi ha, la pendent de pujada no sembla res de l’altra món però no puc amb ella i em vaig quedant enrera, enrera i em vaig fent petita, petita, o al menys aquesta és la sensació que tinc, m’avancen 4 o 5 i sóc incapaç de seguir-los la roda, desmoralitzada arriba algun tram de baixada on puc recuperar-me una mica.

Per sort arribo al tercer i últim avituallament, estic mig marejada i només penso en acabar, de nou hi torna a haver la Rosa, jo que em pensava que ja hauria acabat! Em recreo amb els meus plàtans i la taronja i quan em sento una mica millor arranquem de nou amb el Santi, queden uns 15 kms, corriol de pujada per començar, pista de pujada de plat principal i la baixada de postres, miraculosament em trobo molt millor i el canvi només fa un soroll estrany però no acaba de saltar, millor. Així que aquí em poso a fer-li pressió al Santi, m’enxufo a la seva roda i amunt que fa pujada fins a la torre elèctrica, el Josep ens ha informat que a partir d’allà tot baixada. I quan et diuen això ja he après a no creure’m-els mai, que sempre hi ha alguna pujada per rematar l’àpat i en aquest cas ens duia fins el cementiri on llavors sí que ja teníem un peu al poble.

Creuem l’arribada, miro el pulso i em poso contenta de cop, havia pensat que estaria bé fer la ruta màxim en 5 hores i em marca 4:53h : Prova superada!

Classificacions

El Dani pujant el maillot dels maratonians al podi


Ens venen a rebre el Dani i el Mario tot contents, el Dani s’ha sortit ha fet 7è de la general!!!!!!!!!!! I el Mario tot i trencar el cable del canvi també ha acabat molt bé, fem l’entrepà i van arribant la resta, el Ramon, el Ru... i no arriba cap més noia... els de l’organització ens diuen que les altres han abandonat i que passen a fer l’entrega de premis, però ... resultava que no, quan arriba la pobra Laura ha de pujar sola al podi perquè li facin entrega del trofeu que es mereix per haver completat la ruta tercera, que contenta que està!

El podi femení en dues tandes





4 comentaris:

Santi ha dit...

Bona cursa! I mes encara per les dates! Mare meva com vaig patir les últimes rampes amb el teu alé al clatell, quina manera d'apretar-me!!!
Aquest diumenge, mès i millor!!!

Ada ha dit...

;)

Mario ha dit...

Aquesta cursa esta de PM per començar la temporada..jejeje.
A més alguns comencen amb podium..eh!!
Que us vagi be a la Selva. Jo tinc un refredat d'un parell de coll***s!

Clara ha dit...

Moltes felicitats Ada, veus unaltre podium ja ja buf la gent va molt forta aquet any...

Sort per demá Vilobi