dimarts, 8 de juny de 2010

Tracks del Diable Non-Stop: FINISHERS

La carta de presentació de la Tracks del Diable Non-Stop debia espantar a més d’un perquè d’inscrits només n’érem 51. I és que no és per menys, 195kms amb 5000 de desnivell i a sobre força tècnics, però ja se sap com diu el Santi alguns tenim la neurona espatllada i quan te’n adones ja estàs inscrit.

Poc a poc el dia arriba i el cangueli també, mare meva quin dijous i divendres al matí de nervis que vaig passar! Al vespre arribem justos a Torelló per saludar i baixar a escoltar el briefing que ens feien els organitzadors de la Tracks, el Jordi i companyia, quina gent més maca i amb quines ganes i il·lusió que ho han muntat tot plegat!

Acabat el briefing anem a descarregar les bicis i pujar les bosses al hotel, avui dormim com a marquesos, jejejeje, però sorpresa, el Santi col·loca la roda del davant i crack, peta la tanca, comencem bé! Per sort la gent del Bi6 s’enrotllen d’allò més i al cap de res tenim una tanca a la nostra disposició, que bé!

Amb el tema solucionat ens reunim per sopar amb el Ru, el Ramon i l’Iñaki, a qui coneixem de fa poquet, del Soplao en concret però sembla que està fotut amb tots els embolats importants. Fem uns riures i cap a les habitacions que l’endemà toca matinar. No sense abans saludar a la colla de Castelló i en concret al Miguel i el César amb qui vaig compartir tantes estones a la Volta a la Cerdanya de l’any passat i també a la Sílvia, el Dani i la Rosa del Bages.



La troupe de Castelló

Acabem de preparar tot el tinglado, el què portarà el Santi a les butxaques, el què portaré jo a la motxilla, la roba.. tot a punt per quan a les 4:30h sona el despertador, buf quina mandra, però toca posar-se les piles, tenim una excursioneta per endavant.

Durant l'esmorzar l'Iñaki s'estudia el perfil... i quina cara de diablillo que se li posa, jejeje


Carreguem les bosses a la furgo, esmorzem, baixem a posar la tanca de la roda a la bici del Santi, els gps... i a última hora decideixo encabir-ho tot a les butxaques, fora la motxilla que amb la calor i tants quilòmetres segur que em fa nosa. A més vaig d’estreno, guants nous estupendos i un culote Assos que diuen que per les llargues distàncies és el millor, ara que l’he acabat us puc dir que sí, val la pena!

Sort de la tanca de l'organització!


Arribem al Poliesportiu on es fa la sortida molt apurats de temps, com que no controlo gaire el tema gps prefereixo deixar-lo engegat des del principi tot i que els 30 kms primers estan marcats, tarda una bona estona per trobar satèl·lits i a més me’n adono que no hem acabat d’omplir els bidons d’aigua! A corre cuita vaig a la furgo del Dani, buscant aigua desesperada, sort que la Carol ho soluciona. Abans de sortir una foto les tres noies de la cursa, la Noe, la Sílvia i una servidora.

De moment no tinc la foto de les valentes a la sortida... però si una del Ribi i el Lluís:
Ara sí: gràcies Rosa per la foto!

A les 6 tocades es dóna la sortida, neutralitzada per Torelló però prou ràpida, al cap de poc de sortir del poble, tots perduts, una cinta una mica confosa fa que els primers tirin pel camí equivocat i apa tots darrera seu, quin cas, recuperem el camí i mica en mica tothom va agafant el seu lloc. Tot i que com sempre en aquestes proves el Santi i jo decidim anar cadascú al seu aire aquest cop ens trobem junts i anem fent, passem el Ramon, el Dani (Diamondback) i el Totgas però el Ru se’ns escapa, amb l’enrenou de la perduda em penso que la Noe també va davant.

Rodant pel poble amb el Miquel

El Santi va aprofitar que sortia el sol per fer una foto molt i molt guapa



La primera part de la ruta és molt guapa i molt corriolera, estupenda per fer tranquil·lament, però en cursa aquest terreny fa que el desgast sigui superior, per sort la majoria de cables que hi ha per tancar els ramats en aquesta primera part de la ruta estan oberts. Després d’un dels molts corriols ens passa l’Iñaki que s’ha perdut i encara uns quants quilòmetres més endavant el Daniel Terrissé, impressionant van acabar remuntant cap a les posicions capdavanteres.

Corriols i més corriols


Arribem al primer avituallament, abans de l’Esquirol no sense abans tornar-nos a perdre una mica, nosaltres portàvem el gps engegat i en una baixada llarga veiem que hem deixat el track a la nostra dreta, reculem però llavors trobem cintes per on anàvem, una mica perplexos agafem de nou la baixada, ja que algun dels bikers que ens atrapen ens confirmen que anem bé. Així que una mica atabalats passem sense parar per l’avituallament, portem de tot o sigui que tampoc ens fa falta. Anem tirant a un ritme bo però seguim sense divisar al Ru, sort que volia anar en grup que sinó! Llavors comença una pujada molt guapa però dura, primer amb molta i molta pedra, sembla una via romana que amb el pas dels segles s’hagin anat desenganxant les llambordes, passem pel costat de fonts, i tot és preciós i està molt humit, s’hi està prou bé, el sol de primera hora encara és benèvol amb nosaltres.



Arribem a Cantonigrós on s’acaben les cintes, ara sí que toca tirar de gps i de la memòria de quan vem fer la prèvia fins a Vidrà. Una mica més endavant ens quedem ben sorpresos quan ens passa el Ru que en teoria era davant... es veu que també duia el gps engegat des del principi i on nosaltres havíem dubtat si seguir les cintes o el track ell ha passat pel track i ha parat a ajudar a un noi que havia punxat, així que l’havíem avançat sense saber-ho. Arriba molt fort, ens costa seguir-lo a més no m’acabo de trobar còmoda, no és res concret però pujant no trobo cap ritme bo, amb uns pinyons massa forçada, d’altres massa poc... però com que anem els tres m’ho passo bé!



La baixada a Tavertet és molt pedregosa però intento baixar el més ràpid que puc i sense caure que aquí està la gràcia, el fet però és que vaig molt tensa i quan recuperem la pista que ens condueix fins el poble me’n adono que se’m ha carregat moltíssim el clatell, sort que al menys no he agafat la motxilla!






Tavertet al sac!






Al avituallament a part de menjar i beure aprofito per fer una mica d’estiraments però continuem amb pujada i la cosa no millora, què hi farem. Per sort les vistes de la cinglera són espectaculars i comencem a bavejar tot comentant-ho amb els de Castelló i el Carles, un noi de Torelló que se’ns ha afegit el grup, porta gps però no li funciona així que com si no en portés.
La pujada és de bon fer, no pica molt i està emporlanada, però jo segueixo amb no molt bones sensacions i la calor comença a apretar, està clar que el sol passarà de benèvol a contrincant en un tres i no res, ara ens toca vèncer el diable i la calor.







Les cingleres magnífiques





Després de la pujada toca respirar baixada avall i aquesta és pistera, de molt bon fer, aprofito per relaxar-me una mica i arribem a Rupit una bona colla.



Deixem el poble enrere en direcció al Salt de Sallent, hi ha un punt que des de la pista es veu el caient d’aigua espectacular, després el passem per sobre i apa a pujar que no ha estat res. En aquests trams més costeruts em fa mal el genoll esquerra, i vaig provant si pedalant diferent em passa, he de descobrir què és. A més la calor ja no ens abandona i el primer tram sense ombres i ben dret costa de passar, per sort, entrem dins de bosc, xerro amb el Salva, l’organitzador de l’Artec, precisament ens anem apropant a la zona per on també passa l’Artec però en sentit contrari.



Cap al km 60 trobem el tercer avituallament, uf ja ens feia falta, que l’aigua del bidó està a punt de fer xup-xup. Allà hi ha el Jordi, i em diu que sóc la primera noia, i jo convençuda que la Noe anava per davant.



El Ru, el Salva, el Santi, el Carles, el Miguel i el César, llàstima que la cola estava calenta...






A continuació toca un tram d’allò més entretingut, de pujada, amb corriols, arrels, esglaons de pedra, vaja que toca carregar la bici algun tram i esforçar-se d’allò més per superar-ne d’altres sense haver-ne de baixar. Aquí ens atrapa el Dani (Diamondback), dient que li sembla que estem anant massa ràpids però en un tres i no res ja no el veiem!






Fiu, ens passa el Dani al lloc més tècnic










Després ens toca baixar cap a la Vola i d’allà encara més avall fins a creuar un riu, punt on quan vem fer la prèvia vem començar-nos a quedar sense aigua, per sort, aquest cop la història no es repetia i després d’encarar un parell de rampes trobem un altre avituallament, estupendo! M’entre arrasem amb tot el què podem arriba un grupet més, amb el Ramon entre ells i fa un canvi de grup per sortir amb nosaltres.

Creuant el riu abans de l'avituallament


Creuem la carretera i seguim enfilant-nos un primer tros estibant les bicis i després corriolegem una mica per agafar una pista que puja ben dreta, sort que no és massa llarga i sort que ho sé, així que amb ritme i amunt. Baixem mentre ens anem acostant al Costaplana on es troben les “rampes de la muerte” i ens agafen en ple migdia, sort que l’organització en veure el dia calorós que ens esperava improvisa un avituallament de líquids just on comencen les rampes perquè no ens veiem obligats a haver de demanar aigua a la gent de la masia que hi ha al costat, com varem haver de fer durant la prèvia per investigar el terreny.

Obrint i tancant una de les tantes tanques...






La paradeta em va molt bé per agafar la pujada amb més energia, començo seguint al Ru que marca un bon ritme, en una de les rampes que més piquen aixeco el cap i em veig un paio assentat en una cadira la mar de còmode fent-nos fotos, quina enveja!!! I nosaltres suant la gota gorda! Una mica més endavant passo al Ru i acabo de coronar uns metres per davant d’ells. Reagrupem, agafem aire i Costaplana avall!

Coi, fa pujada i fa calor!!


El Carles, el Santi i el Ru coronant




Llàstima que per arribar a Vidrà s’hagi de tornar a pujar una mica més, aquí és el Ramon qui marca el ritme i la resta el seguim com podem, per sorpresa atrapem el César i al Miguel de Castelló, això m’anima, jejeje i per fi Vidrà! Són les 13:00h aprox i portem 7h de ruta, quan vem fer la prèvia vem arribar al poble a les 17:00h, deshidratats i mal alimentats, la cosa pinta millor tot i que ens falten encara uns 100kms i superar 3 talls horaris.

Vinga Miguel que arribem a Vidrà!


Santi, si a la prèvia ens haguessim deixat anar de mans la morrada hagués estat espectacular!



Aquest cop, en lloc del forn, atraquem l’avituallament, quan nosaltres hi arribem ens trobem el Diamondback a punt per reprendre la marxa. Demano on hi ha una font per remullar-nos però es veu que ja l’hem passada, així que res paciència, una canya i amunt altra vegada.



A partir d’aquí el recorregut ja és nou pel Santi i per mi, més endavant trobo trams coneguts per on hem passat fent altre rutes amb el Ru i el Francesc però són trossos saltejats i no me’n adono fins que ja hi sóc. Així que m’espanto una mica quan el Carles em diu que ell va fer aquest tram el cap de setmana anterior i que era pitjor que el Costaplana, coi quin cangueli! Però no, és una pujada llarga però no té tanta pendent, vaja de les que m’agraden, pista bona i pim pam amunt, és un dels moments de tota la ruta en què em trobo més bé, tot i que em comença a molestar una mica el maluc dret, vaja una novetat que tampoc calia.



M’animo pujant i vaig deixant enrere els meus companys de ruta i fins hi tot enganxo al César i el Miguel, xerro una mica amb ells i finalment acabo coronant amb el César, una mica abans ens adelanta un noi amb el mailot de Starbike, puja fort.






El màxim de fang que vem trobar




Amb el César decidim començar a baixar, pensem que la resta ens atraparan al cap de poc però no, primer ens trobem una zona que planeja i baixa suau mentre hem d’esquivar un munt de roderes plenes de fang, per sort els marges estan completament secs. Després sí que arriba la baixada bona i ens hi tirem amb el cap pensant en arribar al primer control de pas que és a Santa Maria de Besora on també hi ha el dinar, però lo bo es fa esperar i el poble ens rep amb una pujada asfaltada.

Amb el César ja imaginant-nos el dinar, ole



No em fixo ni amb l’hora que arribem al control, encara hi són el Lluís, un parell de Castelló i el Diamondback, de seguida una nena ens ve a preguntar si volem que ens ompli el bidó amb aigua fresca mentre la Rosa, la Mònica i altres noies de l’organització ens ofereixen de tot, pasta sola, pasta acompanyada, coca-cola, aigua, plàtans... quin luxe! Amb aquestes van arribant el Miguel, el de Starbike, el Santi, el Ramon, el Carles i el Ru que va una mica tocat.

Gràcies noies!!



En un garatge han muntat una taula amb cavallets i cadires, tot perfectament a l’ombra a punt perquè puguem menjar tranquil·lament, a mi però no em ve gaire de gust atipar-me, així que menjo una mica de pasta i plàtan, poso oli a la cadena i intento fer una visita al Roca sense èxit: no hi ha paper, llàstima! I decideixo sortir aprofitant que el Diamondback marxa llavors, porto 8:47 i el tall en aquest control estava fixat a les 11:00h, de moment anem on time.



Tothom a dinar!


El Santi em comenta que no li entra la pasta i li dic que no es forci a menjar. Em despedeixo de la colla i avall per carretera cap a Sant Quirze de Besora, tot i que poso el plat i intento pedalar tot el què puc el Dani em va agafant terreny i no hi ha manera de recuperar-lo, a sobre al poble agafo un semàfor en vermell, em sap greu perquè el veig a la llunyania que em va esperant, amb aquestes ens avança la seva dona, la Marta, tot fent sonar el clàxon del cotxe, jo apreto tot el què puc i el Dani no tira massa així que un cop deixem la carretera mi puc apropar prou per dir-li que tiri, que no m’esperi que jo no puc seguir el seu ritme i no vull fer-li perdre temps, així que mica en mica veig com es va allunyant.




Per mi d’aquí i fins al control d’Alpens és el pitjor moment de la ruta, fa una calor infernal, el diable s’ha encarregat de que en aquest coi de pista no hi hagi ni un trist arbre, la pujada és suau però sento que no avanço gens, a la llunyania encara puc veure el maillot groc del Dani però a la que arriba un tram de baixada el perdo i ja no el torno a veure fins l’arribada, ell baixa molt bé, jo no tant i a més com que no em conec per on va el track a cada trencall redueixo una mica per mirar el gps no sigui que baixi més del compte i em toqui tornar enrere i a sobre de pujada.



Vaig avançant però cada cop més desmoralitzada, porto un perfil però és tan petit que no aconsegueixo veure ni els kms per saber on sóc així que no sé si queda molta o poca pujada, cada pujadeta que bé penso que serà llarga i l’intento agafar amb calma però no sembla ser poca cosa, passo un parell de cops un riu i també un cartell que diu que deixem la zona del Bisaura, la zona és maca però no l’estic gaudint gens, i la cosa només fa que empitjorar, les temudes rampes arriben i no vegis quins rampots piquen d’allò més i estan plens de lloses, baixo i em poso a caminar, reso perquè no durin massa i perquè m’atrapi algú per no anar més sola, a sobre l’aigua està bollint i només em ve un nom al cap Alpens, Alpens i el seu oasis en forma d’avituallament.

Però qui ha posat aquestes rampes aquí en lloc d'una font amb aigua fresqueta...


Per sort, en una de les últimes rampes de llosa sento un soroll darrera, perfecte és el noi de l’Starbike! Que bé, però al cap de res para un moment. Sabent però que tinc algú a prop i arribant de nou a la pista em poso a pujar una mica més esperançada, coi que llarg això d’arribar a Alpens, finalment al cap d’amunt de la pujada l’Starbike m’atrapa de nou i ja baixem junts fins al control, falten pocs minuts per les 17:00h de la tarda i m’escarxofo en una cadira que tenen els de l’organització.



Tots els que hi ha allà m’animen d’allò més, un parell que han decidit abandonar, els de les motos, els de l’avituallament, tothom dóna ànims i mica en mica tot sembla més clar, estic petada però vaig molt bé de temps, no havia pas somiat arribar tan aviat aquí, així que què coi, endavant, ara a més ja no vaig sola i l’Starbike ja té nom, és l’Òscar i amb ell faig els quilòmetres que ens separen de la meta, uns 55.



Aquesta última part és més rodadora, però entre que estàs més cansat, que no sabia si apareixeria una pujada descomunal, alguna petita errada al seguir el trac i que el maluc dret cada vegada em fa més mal, sembla que els quilòmetres no passin, però sí mica en mica ens els anem polint i l’Òscar es fa un fart d’obrir i tancar cables del bestiar, mil gràcies! Això sí anem fent un escàndol de consideració a ell li cruixeixen les bieles d’allò més i el meu disc del darrera toca i va fent un soroll constant.

A la bici no m'hi cap res més i ara toca fer equilibris per creuar un riu...


A més el recorregut encara ens tenia guardada una nova sorpresa, una zona guapíssima de corriols de pujada i senders de baixada força tècnics, vaja que quan portes 150 kms a les cames t’esperes pistes fàcils perquè les cames et fan figa i no, al contrari, toca exprimir-se de nou, aquí hi hem de tornar això fresca com una rosa ha de ser la bomba!
Finalment arribem al avituallament de Santa Eulàlia de Puig-Oriol.









El diable es fa present en aquest avituallament i intenta temptar-me perquè marxi amb moto però no ara ja ho veig més factible i no abandono pas la Scale, així que amb l’Òscar prenem rumb cap a Perafita, baixem força fins a creuar un riu i llavors hem de tornar a remuntar fins el poble, allà comencem de nou a veure cintes, els de l’organització, per si a algú no li aguantaven les piles del gps, han decidir marcar els últims 30kms igual que els 30 primers.

Vinga que arribem a Perafita


De Perafita a Sant Boi de Lluçanes els quilòmetres ens tornen a passar lents però ja són els últims així que ens hi esforcem tot el què podem a mi el maluc m’està tocant la moral i al Òscar l’esquena i que ja no sap com seure a la bici, jo per sort amb el nou culote el cul el porto bé i s’agraeix després de la quilometrada.

A l'ombreta de la carpa de l'últim avituallament



En un punt determinat veiem entre uns prats despuntar el campanar d’una església, és Sant Boi em diu l’Óscar i hi posem la directa tot i que la seva roda del darrera ja fa estona que va una mica fluixa, per sort però aguanta fins al avituallament i allà li deixo la manxa per inflar. No sé com havia entès en el briefing que després d’allà tot era bufar i fer ampolles, és a dir baixada, però resulta que no, els simpàtics avitualladors ens comuniquen que queden 5 kms de pujada fins a un collet i després tot baixada fins a Torelló.


A partir de St. Genís d'Orís sí que és tot baixada, per fi


Més pujada? Quina mandra, però al mirar el pulso em torna a pujar la moral marca 13:50h, això està genial i ens diuen que en 40 minuts podem ser a l’arribada, en tardem uns quants més però arribem a un polígon de Torelló i em fa falta un plat encara més gran per poder anar més ràpid, al final del llarg carrer, un parell de cantonades més i arribem al poliesportiu, 14:41h!!

Entrant a Torelló, per fi!


Un temps collonut, i jo que comptava anant bé fer-ne unes 16 i duia els llums per afrontar la nit... quina passada! Buf, estic però exhausta, ens rep un munt de gent, el Jordi pregunta què tal i el primer que em surt és:
- En 3 dies ha de ser fantàstic!

Ostres, quina satisfacció, Òscar alegra la cara que hem arribat!


Començo a veure un munt de coneguts, a la majoria els hi ha anat molt bé, el Dani (Doo4ever) que ha fet una espectacular 3era posició, el Ribi 4art, l’Iñaki 2on tot i haver-se perdut un bon tros, el Cristian 6è i el Pep Tarrés 8è.. amb uns temps increïbles a partir de les 11:13h que ha fet el primer, “quins paius”!

Mentres se’m van menjant els mosquits, mare meva si semblaven piranyes, apareix el Dani (Diamondback) net i polit, al final m’ha tret gairebé 30 minuts, que bé, està radiant, aquest cop sí, repte superat!

Les notes negatives: el Miquel m’explica que ha petat l’eix del pedalier poc després de sortir, cap el km 36 i ha fet la seva particular duatló corrent fins a Tavertet per veure si aconseguia trobar alguna alternativa per continuar, però l’averia era massa greu i no ha pogut ser tot i així allà està, esperant que arribem tots. I la Noe... em diuen que ha hagut d’abandonar per culpa de l’estomac, quan arriba però tota defallida ens explica que ha aguantat fins el km 150 sense haver pogut ingerir gran cosa durant tota la ruta, i és que la calor li ha passat factura.

A qui m’imagino que la calor també li ha passat factura és al Santi, al Soplao ja li va fer la punyeta i al dir-me que no tenia l’estomac massa fi a Santa Maria de Besora... i efectivament, em truca al cap de poc felicitant-me i dient-me que són al última avituallament fent unes birres! Jejeje quina manera de treure-li ferro al assumpte!

Com que sembla que encara tardarà una mica en arribar i ell té les claus de la furgo on tinc la bossa per anar-me a dutxar la gent em comença a deixar coses i amb les ganes que en tinc no dic pas que no.

Quan surto ja han arribat el Salva, i el Ramon amb el Miguel i el César, tots porten l’alegria dibuixada a la cara i una mica més tard veig unes llums acostant-se a meta, són el Santi, el Ru i el Carles que després de 16:23h no han perdut el bon humor, tot i que han tingut moments de tot, al Ru li havia costat arrancar haven dinat i el Santi amb la calorada anant cap a Alpens s’ha començat a marejar i fins hi tot ha vomitat, a Santa Eulàlia ha hagut de reposar una mica per refer-se ja que el mareig persistia però sort que anava acompanyat i amb la fugida del sol les coses s’han anat tornant a posar al seu lloc. Haurem de fer entrenos sauna in-door a veure si s’acostuma a la calor, Noe, ja et convidarem!

El trio, que estupendos!!


Cansades? No home no però si ha sigut un passeig...

Les tres diableses de la tracks!


Crec que la Laia em va veure un mica massa obsessionada amb la bici... em van obsequiar amb una pilota perquè practiqui algun altre esport, que bo!


Un cop més felicitar al promotor de la cursa el Jordi, quin recorregut més ben parit! i a tota la seva família, en especial a la Laia per totes les seves atencions ;), a tota la gent de l'organització, a la Rosa, la Carol i la Marta, s'agraeix molt trobar cares conegudes durant la ruta i a tots els bikers que ho han aconseguit i als que ho han intentat, sense tots ells aquesta primera edició de la Tracks del Diable Non-Stop no hagués estat tan exitosa, a per moltes més!

CLASSIFICACIONS

15 comentaris:

Elmadu ha dit...

No us en perdeu ni una i la vostra actuació és sempre espectacular, sou els meus ídols!

Moltes felicitats!!!

Oscarjet ha dit...

Enhorabona als 2 ! Sempre aquestes croniques tan ben parides i les fotos e PM....genial com transmitiu l´esperit de les probes i la btt...genial.
Salut i kms.

Noe ha dit...

Felicidades por el tiempazo!!!
Pero esa proposicion de entrenar sauna-indoor, aunque me vendria bien, no sé si aguantaré, jejeje
De todas formas, estoy planteando un entreno de "aclimatacion": Subir Burriac al medio dia, con una lata de fabada asturiana y pararme a comer a media subida. Dile al Santi que si le mola el entreno...jajajaja Seguro que si el estomago se acostumbra con la fabada, lo demas será "coser y cantar", juas juas juas

pablo.bk ha dit...

Enhorabuena a los dos. Una más al saco. La verdad es que no se cómo lo hacéis. No salís de una y ya estáis metidos en otra peor. Qué envidia!

Txema ha dit...

Moltes Felicitats Ada i Santi!!!! Quin pet de ruta!!! la veritat es que no pareu. Vinga, ja teniu el primer non stop del diable a la butxaca!!! Fins aviat!!!

jordi.t ha dit...

M'inspireu. Defalleixo, llegir-vos i rodar.

Paco de Cadaqués ha dit...

Enhorabona parella..!!! i especialment a tu Ada per acaba la ruta i fer un temps collonut..!!
Ets la superwoman dels non stop..!!
Salut i pelas.

Clara ha dit...

Dius que la carta de presentació, ja ja i als kilòmetres , el desnivell i la calor bufff Als temps de pas..Us agrada donar-li mes emoció i per això es perdíeu...Veig que al tram mes guaiii es el de Alpens nooo, buf amb tanta calor i aquestes rampes, sempre he pensat quin ritme porteu amb aquestes tirades i veig que aneu bastant forts nooo..
Potser en repeteixo amb alguns comentaris, però cada cop estic mes convençuda que sou un gran exemplar a seguir, admirables, lluitadors i amb un gran esperit de superació i sempre en un gran somriure...
Felicitats Parella

MarionaBTT ha dit...

Bufff! Mare meva,amb la calor que devia fer era com rodar pel mateix infern! Però un cop més ho heu aconseguit! Quin cap de setmana de rutes, com ens agrada patir, jejeje però sino ja no tindria gràcia,jejeje
Ara que ben mirat em quedo amb la birra que es van fotre el Santi i el Rubén a l'avituallament, jejeje
Sou genials!

Nava ha dit...

amb dues paraules ... sou collonuts.
Continuo digen que en foteu una enveja "que pa ke ti via conta". Deu ni do quines pallisses amb gustirrilin que us foteu, enhorabona a tots dos, a la Ada, que ja es "pro" felicitats per el temps i la copasa, segur que en Paco de Cadaques te enveja, ja que aquesta si que es grosseta en comparació de las merdes que donen al Caixa Girona, en especial als Veterans, que ens tenen per gent que esta ja al asilo. Continueu aixis, força Btt!!

Mario ha dit...

Ada, moltíssimes felicitats! Si no hi havia prou amb la duresa de la prova, només faltava la calor. Increïble! Em sembla que ja t'estas acostumant als podiums, eh!!

Santi, quina manera de patir, però també de treure el bon humor i aguantar fins al final.
El dia de la sauna indoor aviseu-me que jo també tinc la calor atravessada i a l'agost ja ens ho trobarem..

totgas ha dit...

Felicitats, campions.

lluis ha dit...

Moltes felicitats per la crónica,tambe per la gran cursa que vau fer,moltes gracies per fer-me sortir en una de les fotos,m'he posat molt content quan m'he vist.No deixeu mai de lluitar amb les pujades i no defalliu mai!!ens veiem a les 24 doce

Charlie! ha dit...

Carai, carai, això te bona pinta, potser l'any vinent ens hi passem a rebentar la patataaaaaa!!!!!

RAIDER ha dit...

Aquesta historia em sembla que jo l'he viscuda en primera persona.
Felicitats Ada.

OSCAR