VipXtrem, una altra per apuntar al calendari

Aquest any surten curses com bolets, i després d’estrenar la Tracks Non-Stop no ens volíem perdre la inauguració de la VipXtrem i menys després de lo bé que ens la van presentar la gent del Btt Tarragona quan els vem conèixer al Soplao.

Així que divendres amb la Petitona i les bicis ens presentem gairebé a les 21h al pavelló de Vimbodí per recollir els dorsals in-extremis i començar-nos a trobar gent, el Gralla, el Totgas, la Raquel i l’Alfred, una munió de Torelló (Cristian, Tarrés, Carles, Miki i l’Agustí) i gairebé tots cap al sopar de l’organització al Gorg de Vimbodí, on ens trobem al bikers més actius de Castelló, per mi que tenen un bono per anar a curses catalanes, no se’n perden una!

El Santi amb el Miquel, el Tarrés, el Carles i el Cristian, just abans de sopar al Gorg

Entre anècdota i anècdota sopem i al acabar intentem anar a dormir aviat perquè últimament porto una de son endarrerida... però no hi ha manera, seguim trobant-nos gent, entre ells el Llibert, el Grimau i el Ton i és clar, no podem evitar quedar-nos expectants escoltant les històries del Llibert a la Pedals.

Un cop a la Petitona em quedo K.O., és igual la moguda que hi ha a les piscines municipals i el tren de mercaderies que passa ara sí, ara també, fins a primera hora del matí que comencen a arribar els primers cotxes, abans de les 6, mira que despertar-me tan aviat! Jejejeje Tot i així no ens llevem fins a les 6:30 i llavors tot són corredisses, esmorzar, visites al Roca, preparar-ho tot, eines, barretes, gels, posar-me les lentilles.... i fins hi tot posar els dorsals, passar un drapet pel canvi i engreixar les bicis, ho teníem tot per fer, quin desastre! Mentrestant van arribant el Dani, el Jordi, el Sebi, el Ramon, se’m presenta també el Pere de Elnourepte... i amb tot això és l’hora de la sortida, les 7:30h.

Arriba el Ramon, no pot faltar si la cursa té més de 100 kms i algun tram tècnic!

En Sebi, això sí que és energia matutina!

Ens posem bastant endavant a la sortida i sense adonar-nos-en ja estem pedalant i sense avís previ de petards ni altaveus, però no és una falsa sortida, arribem al poble i allà sí que hi ha un arc de sortida, anem xerrant i de cop veig que la gent comença a pedalar i jo amb la càmera a la mà, coi, podrien avisar d’alguna manera de que ja s’ha donat la sortida!

Ja tornem a estar liats, a rodar!

Quin parell! i que blanquets que van aquests de Torelló

No passa res, càmera a la butxaca i sortim de Vimbodí, aviat agafem una pista amb molta polseguera que ens condueix cap a poblet, vaig rodant amb el Santi, ens passa el Jordi i endavant veiem al Miquel. Una mica de carretera i encarem la primera pujada del dia, em ve de gust fer-la, són 600 metres de desnivell que ens traurem de sobre del tiron, a més s’ha d’aprofitar que encara s’hi està bé, perquè amb la calor que està prevista... tot els quilòmetres que ens puguem treure de sobre amb la fresqueta del matí millor que millor.

Només començar, vinyes i Poblet al fons

Començo la pujada animada i vaig avançant gent, el Santi, el Totgas... i ja bastant amunt atrapo al Ramon, la pujada ja no era tan forta i va el tio i em diu:
- Què esprintem?

Em dóna el temps just a dir-li que no i es fot a tibar de mala manera, en un tres i no res el perdo de vista, arribem a dalt i primer planegem una mica, m’atrapa el Totgas i comença la baixada, la faig gairebé tota darrera d’ell fins que en una corba amb un gruix important de sorra està a punt de caure, per sort ho pot salvar, li ha anat d’un pèl! La baixada s’acaba i ens trobem el primer avituallament, situat en una zona molt ombrívola, la temperatura de moment és ideal. Per mi que som dels primers en parar perquè els voluntaris es queden sorpresos i tot, molt atents ens ofereixen tot el què tenen, bec una mica d’aquaris i agafo un tros de plàtan i tornem al sarao.

Encetem la segona pujada del dia, i aquí se’m escapa el Miquel amb un grupet, vaig pujant al meu ritme però mantinc contacte visual, el bosc està preciós i corre aigua per tot arreu, em noto però el quàdriceps dret carregat i em fa por acabar fent un pet com una aglà de totes maneres no vull afluixar...



M’avancen un parell o tres i corono, apa de nou baixada! Aquí em pensava que podria descansar però no massa, té trossos força planers on no pares de pedalar, m’avancen el Luis i el César de Castelló, intento no perdre’ls massa però baixant no tinc res a fer.

A la dreta hi ha unes vistes espectaculars, sobre una cinglera hi ha una església i unes runes, em quedo intrigada de saber què és.

Més avall al marge esquerra veig algú parat, va molt blanc, fa pinta de Torelló... ostres és el Cristian, li demano si necessita algo però em diu que ja ho té solucionat, així que acabo de fer la baixada i arribo a la carretera on comença la tercera pujada, vaig mirant enrere esperant trobar-me el Cristian però no apareix...

Deixem la carretera i apa amunt per unes rampes pedregoses, aquí la vegetació ja no cobreix la pista i la calor comença a fer acte de presència, ai que patirem!

Més o menys en aquesta alçada coincideixo amb l’Ivan, ens recorda al Santi i a mi de la Pedals de l’any passat, anem xerrant i comença de nou la baixada, estem ben entretinguts, de cop les cintes marquen un trencall a l’esquerra per un corriol, uf, després de tanta pista m’agafa per sorpresa, el primer tram té molta pedra solta i va bastant de costat, aviat m’hi trobo de gust i en un tros amb més esglaons de pedra atrapem al Ramon i aquest cop em diu que té molta gana, i és clar, després de tan esprintar, jejeje!

La solució pel Ramon arriba ràpid, ens plantem a Prades on hi ha el segon avituallament. Menjant-se un entrepà també hi ha el César i el Totgas que està apunt per sortir, omplo el bidó i al veure que no hi ha plàtan em menjo mitja barreta, un entrepà en plena marató no m’entra, potser al arribar! Així que deixo el Ramon endrapant i continuo.

Més aigua que amb la calor que fa! Ramon, no t'ho mengis tot!

Em penso que toca baixada però no, primer ens fan fer unes rampes de por, emporlanades, tipo Monte Aa del Sopalo però per sort són més curtes, allà hi ha el Luís parat arreglant la cadena que li ha petat. Aquí començo a anar amb el Cesar i la veritat és que portem un ritme molt compatible, baixem fins a Siurana i allà rodegem el pantà, és un puja baixa on la calor ja apreta de valent, quines ganes de banyar-se! A més un biker de la zona em diu que desprès vindrà a fer-hi una capbussada i m’avisa d’alguns regarots que tallen la pista, per sort tinc millors sensacions a les cames cosa que m’alegra perquè tothom que es coneix la zona em va dient, preparat que lo dur comença ara, quin “acojone”! Es veu que el què més pica és del km. 62 al 75, una mica abans d’arribar a la Mussara, ja ho notarem...
En una corba d’esquerres un altre biker parat, coi, aquest sembla el Dani, quina mala pata! Em diu que ha punxat però que la roda del darrera segueix sense anar fina però que tiri que té de tot.

Continuem resseguint el pantà fins a trobar el riu, on el primer cop que el travessem amb l’Ivan ens fotem una bona remullada, s’ha d’aprofitar! Poc després trobem l’avituallament i allà el Néstor, un altre Btt Tarragona a qui vaig conèixer al Soplao, avui com no pots ser d’una altra manera li toca estar a l’altra banda de la taula.


Bec molt però tampoc hi ha plàtan, menjo alguna avellana però se’m fa molt pastosa a la boca, com que no sé què menjar més al final em prenc un gel i més líquid, molt líquid, miro a veure si arriba el Santi però no, just marxar veig que arriba el Ramon... penso que no pot estar massa lluny i creu-ho els dits perquè aquest cop la calor no se li creu-hi.

Amb el Néstor i l'Ivan, la cámara s'antela

Surto amb el Cesar, seguim remuntant el riu, alguns trams per dins o pels marges, i quan sortim de la llera toca carregar la bici a l’esquena per superar un parell o tres de passos complicats i ben empinats. Després però retorna la normalitat, pel sender de pujada baixen excursionistes que en veure’m passar m’animen d’allò més, com m’agrada, jejeje!

I vinga a creuar el Siurana

Acabem de pujar per pista i quan ens pensàvem que encara faltaria molt d’anar amunt el tema planeja i ens trobem els propietaris d’una masia remullant-nos amb una mànega: mitja vida!! La senyora ens diu que ara és baixada gairebé fins l’Arbolí, que bé i nosaltres pensant-nos que encara ens faltava pujar força.

Abans d’arribar al poble toca pujar un tram per carretera, buf, sort de la remullada perquè la calor li fot de valent, a més de tant en tant ens acompanya un airet prou bé que també ajuda i molt.

La roda a seguir, el Cesar i l'Arbolí al fons

Amb les noies de l'avituallament, gràcies!

Al Arbolí ens refresquem a la font i torno a carregar de líquids, coca-cola cap dins, aigua al bidó i ens hi tornem a posar, però ara la cosa no va molt bé, sortim per carretera de pujada i em torna a venir un mal a l’engonal que vaig tenir per primera vegada a la Tracks Non Stop, i ara m’ha picat fort, com molesta... més enllà agafem una pista a mà esquerra i aviat comença a picar fort, té unes rampes considerables, en dirigim cap a la Mussarra, llavors descobreixo que amb més inclinació, quan vaig més encorbada sobre la bici per posar pes davant llavors l’engonal no em fa mal, només és quan tibo fort en trossos de pujada suau.


Alguns pugen les rampes a peu però el Cesar i jo anem superant-les una a una, després d’un petit descans tornen de nou les rampes i aquí sí que una del final he de fer uns metres a peu quan em rellisca la roda del darrera al deixar-se anar unes pedres al meu pas, quin terreny més sec! Sortosament però l’aire ens segueix fent companyia de tant en tant.

Arribem al final de la pujada havent atrapat un grupet de bikers, entre ells el Roger, un noi que està lluitant la seva batalla personal amb una de les cales que li dóna problemes. Fem un tram de carretera fins agafar un caminet que ens porta ara sí fins la Mussara, pugem per un prat al costat de l’església ben apuntalada.

Al capdemunt de la Mussara

Però quan agafo la baixada, patapam, em foto una nata de consideració encara no sé com, pica al terra amb el colze dret i al sortir disparada se’m posen tenses les cames i se’m enrampen els dos bessons! Quin mal! Al terra estiro les cames i veig les estrelles, arriba el Cesar i es queda flipant i mirant què hi ha perquè hagi caigut... li dic que estic bé i continua, amb penes i treballs em poso dreta i adolorida em deixo caure fins l’avituallament del dinar, ja hi som.

Em quedo parada al veure el Ton dels Metalbikers i al Agustí de Torrelló al avituallament, em faig un tip de menjar meló i síndria perquè els macarrons no em venen de gust i el torró de xixona encara menys! Aprofito per fer-me unes fregues als bessons a veure si se’m relaxen una mica però m’han quedat ben tibats. Ara que ja no em feia mal l’engonal... què hi farem.

Amb l'Agustí, al seu costat semblo baixeta!

Yep, aquests de Castelló, el Luis i el Cesar

Amb el Ton

Agrupo una bona colla per sortir, ja sabeu que no m’agrada anar sola, jejeje així que marxem el Luis, el Cesar, l’Agustí i jo i el Ton marxa una mica per davant nostre. Just abans de sortir veig que arriba el Ramon, li pregunto pel Santi i em diu que està al caure, així que surto corrents, que no sigui que m’atrapi, jejejeje. M’alegra molt saber que no ha agafat un patatús amb la calor, el què no sabia jo és lo desmotivat que venia...

Després del dinar ve una bona baixadeta per un sender ben tapadet, com s’agraeix, l’Agustí i jo ens quedem però tallats darrera d’un parell de bikers i se’ns escapen el Ton, el Luis i el Cesar, jo però no vull perdre la roda del Cesar així que quan sortim del sender apreto a la pujada de Montral amb la intenció d’agafar als castellonencs. Missió complerta, unes corbes abans d’arribar al poble l’atrapo de nou.

A veure si els enganxo.. mareta quina calor!

Arribant a Montral

I a Montral un altre avituallament amb servei de regadora inclòs! Quines immersions més bones!

Sortim una mica més tard que el Luis, i no parem de veure gent amb neveres i tovalloles que van a banyar-se al riu i nosaltres pedala que pedalaràs, com ens agrada patir! L’Agustí i el Ton es queden un pel enrere i amb el Cesar agafem el què ens pensem que és l’última pujada més llarga, per primer cop amb tot el dia miro el compta portem més de 100 kms, pels quilometratge que portem i el perfil de la cursa que duu el Cesar sembla que no ens queda molt per pujar, però anem errats, baixem fins a Capafons i allà ens diuen que encara falten 6 kms de pujada. Així doncs els quilòmetres no quadren, segons la informació que teníem a la sortida Capafons estava al quilòmetre 104 i quan hi arribem a mi, com a la majoria, el compta me’n marca gairebé 111... al avituallament arriba el Pedro de Castelló, porta un cabreig... li ha passat de tot, ha perdut el GPS, al reparar una punxada s’ha deixat la motxilla hi ha hagut de tornar enrere a buscar-la i ara el canvi no li funciona... per acabar-lo de desesperar mentre intenten arreglar-lo el canvi cedeix del tot, està clar que no és el seu dia.

Tot i que han criat els quilòmetres jo em trobo bé i estic animada, al Cesar però no li ha fet tanta gràcia, així que quan el Luis ens diu que surt jo m’acoplo amb ell i anem tirant, deixem a la colla acabant de refrescar-se i al Pedro amb el mecànic muntant el pinyó fix...

Quan comença l’última pujada trobem un dels companys del Luis parat a un marge, crec que és el Santi, té problemes per talonar un neumàtic i el Luis es queda a ajudar-lo, així que m’enfronto sola a la pujada, els bessons estan ressacosos de les rampes i hi em fan mal però tot i així responen bé, així que sabent que és l’última pujada apreto, quan ja se’m començava a fer llargueta diviso un biker per davant i això m’anima, al final acabo la pujada havent-ne avançat un parell i just llavors també m’atrapa el Luis, no vegis com puja!

Ens deixem caure fins Prades, la cosa sembla ja bufar i fer ampolles, però el Néstor i l’altre noi de l’avituallament ens informen que queden uns 10 minuts de pujada fins agafar ja la baixada final, no me’n refio gens, sempre és més del què diuen, així que confio en haver de pujar encara entre 15 i 20 minuts. El primer tros de pujada és suau i amb el Luis agafem un parell de nois més, l’últim tram pica una mica sobretot per haver-ho deixat tot a la pujada d’abans i tinc avisos de rampes a la zona dels isquios i quàdriceps de la cama esquerra, per sort la cosa no passa d’aquí i s’acaba la pujada.

Arribem a un dipòsit que m’és familiar, és clar, hi hem passat al matí, hi ha cintes amunt i avall i els quatre comencem a dubtar i el Luis que porta gps tira amunt, li faig un crit i l’aviso de que comprovi el track, llavors li sembla que és cap avall, els altres dos dubten però tiren avall, jo davant del dubte i per no cagar-la i després haver de remuntar decideixo trucar a l’organització, que per algo ens han apuntat els mòbils al dorsal, mentrestant passen un parell que també tiren avall però com que ja em contesten confirmo amb el Pep que al dipòsit em de girar a l’esquerra, així doncs ja toca deixar-se caure, estupendo.

Faig la baixada intentant no perdre al Luis, és molt pedregosa i seca, amb trams amb un gruix de sorra important, on més val no tocar fre. Com que ell va davant té temps d’avisar-me quan es salta un corriol que surt a mà dreta, així que l’agafo jo davant, no és excessivament tècnic però si entretingut i més amb els quilòmetres que portem a les cames, però m’ho passo bé i quan surto de nou a la pista me’n adono que el Luis no em segueix. D’allà fins al poble acabo baixant sola i que llarga que se’m fa la baixada, especialment quan començo a sentir olor de cremat, tant baixar, tant baixar els frens de disc estan que treuen xispes i sembla la nit de Sant Joan, sento olor de petards, és el primer cop que em passa, espero que els frens no deixin de respondre.

Arribant a un lloc on es creua una carretera hi ha un control, em posen un gomet blau i m’informen de que falten 6 quilòmetres de pla i baixada, 6 quilòmetres??? Però si ja en porto 132 i en principi la cursa en tenia entre 128 i 130 (depenent de les informacions), coi si que es fa pregar Vimbodí i tot això sense rastre del Luis, de tant en tant vaig mirant enrere però res, penso que amb lo de pega que estan aquests de Castelló se li deu haver trencat alguna cosa...

Finalment però començo a veure la llum, deixem la pista i un parell de Mossos m’indiquen que cap a l’esquerra ja arribo a Vimbodí, sí sí, veig el poble i després de pedalar una mica per l’asfalt al final d’una recta miro enrere i veig al Luis, perfecte, no li ha passat res. Entro al poble i tinc dubtes de per on tirar, no hi ha senyals, recordant el camí per anar al sopar de la nit abans tiro cap al pavelló, li faig un crit al Luis i em confirma que el track li marca bé, ara sóc jo qui esprinto cap a l’arribada. Quina satisfacció, entro al pavelló i em trobo el Pep i un munt de gent que em felicita, estic feta pols però eufòrica, paro el pulso, encara no són les 17h de la tarda i marca 9:16h i 138 kms, pocs minuts menys que el Soplao però gairebé 30 kms menys, però és clar, són més tècnics i pedregosos.

Quina bona rebuda! Merci Pep!

Començo a veure coneguts, el Dani i el Cristian que han hagut d’abandonar després de carregar-se les cobertes, és que baixen com bojos, el Jordi que ha fet una cursa espectacular quedant 4rt! I per poc que no fa 3er, el Tarrés, el Sebi, el Miki, el Carlos de Castelló que porta un tall el genoll de consideració però que, tot i haver caigut al principi ha fet un temps de nassos i un munt de gent més...

Amb el Carlos i el Luis de Castelló i el Miki de Torelló, rodolí!

El Llibert i el Grimau, més frescos que ningú

Amb el Víctor i jo amb una capa de pols...

Al final hi va haver premis i tot! i jo amb els pantalons del Dani, gràcies!

M’assec una estona i bec, llavors me’n adono que el colze em fa bastant mal, sort que no el faig servir per pedalar! Una mica més recuperada vaig a buscar la bossa de l’obsequi i em trobo que és el Víctor qui les reparteix, llavors em sona el mòbil, és el Santi... mal rotllo... no puc evitar pensar que em dirà que està fent una cervesa al últim avituallament, igual que em va dir a la Tracks però no... truca perquè s’ha perdut, al dipòsit on jo he dubtat ell ha tirat cap dalt uns 4 quilòmetres i vol saber quina és la millor opció per arribar al poble, li pregunto al Pep però em diu que no pot tallar, que desfaci el camí i el recuperi al dipòsit, pobre...

Finalment arriba, content per haver acabat però desanimat per no haver gaudit de la cursa, des del principi s'ha sentit desmotivat però tot i així i perdent-se un parell de cops no es desmoralitza del tot i continua fins al final, tot i que el dia no l'acompanyi... espero que mooolt aviat recuperi les good vibrations!

Ja el tenim aquí.. quina cara de circumstàncies...

Amb el Jordi i el Dani, quins cracks!

I segueixen aribant coneguts, la Núria i el Pere "de Suissa"

La Raquel i l'Alfred

Classificacions Ole, 30 de la general, no m'ho crec!

La cursa però que no podrem estrenar i no serà per falta de ganes és la Bike-Transpirineus, amb el cangueli-il.lusió que ens feia i va i a poc més d’un mes vista la cancel•len per falta d’inscrits... quina decepció! I nosaltres que ens havíem comprat coses per la cursa, havíem fet l’ingrés amb molta antelació i planificat la resta de vacances amb base a això ara ens trobem amb res, sense plan i sense possibilitat de moure les vacances a una altra setmana per poder anar a alguna altra cursa... ara ens toca idear quelcom interessant per omplir els 8 dies, si algú té alguna idea benvinguda sigui!

La VipXtrem al sac!