dimecres, 18 d’agost de 2010

TRANSPYR. Etapa 2 i que llarga que se'ns va fer!


2a ETAPA: CAMPRODON – LA SEU D’URGELL Diumenge 8 d’agost 118 kms i 2.811m.

Per segon dia consecutiu sona el despertador a les 5:50h i encetem una nova rutina, la de menjar-nos un entrepà a l’habitació de l’hostal mentre ens enfundem els uniformes, fem torns per anar al lavabo i tornem a encabir les quatre coses que portem a les seves respectives bosses. Amb lo de gust que faríem un bon esmorzar amb torrades i embotits, un bon suc i llet calenta però no com que anem a aquestes hores intempestives durant els 8 dies només a Jaca ens tenien l’esmorzar preparat, què hi farem.

Sortim de Camprodon, fa una mica de fresca així que ens posem els manguitos però passat Llanars agafem una carretereta que puja cap a la Roca i ja no deixem d’enfilar-nos fins a la temuda Collada Verda, així que aviat hem de fer una parada per desabrigar-nos.

Sortint de Camprodon, el poble encara dormia


Ru, a Roca ja hi toca el sol!

Arribem a Abella pujant tranquil.lament però allà comencen unes rampes de consideració que ens fan treure’ns la son de les orelles, no ens rendim, les rampes matineres no ens espanten i podem comprovar que tot i una mica cansades d’ahir les cames van responent, primer sobre les rampes emporlanades i després ja sobre les de pista més exigents perquè has d’anar triant la traçada adient.

La pujada era dura però les vistes magnífiques!

I seguim pujant ara per pista trancada..

Pobre, ella no ho va superar...
Ja ens falta menys, Collada Verda ja ets nostra!

Mica a mica ens anem enfilant fins arribar a la Collada Verda a 1600 metres, l’avantatge és que amb la primera pujada del dia ens hem tret 600 metres de desnivell de sobre, tot això que tenim fet. Fem una parada per esmorzar abans de tirar-nos baixada avall.

I per celebrar-ho, a esmorzar!

Tot el què hem pujat ho baixem de cop, fins arribar a Ribes de Freser, la primera part de la baixada és bastant empinada i amb pedres, cosa que em fa cansar de mala manera braços i canells, el Ru però amb la doble i sense motxilles a cap part de la bici baixa que se les pela i de tant en tant para per esperar-nos. Serà la tònica general de la majoria de baixades pisteres de la ruta.

Pròxima parada Ribes

A Ribes reomplim els bidons i tornem a menjar alguna cosa, aprofitem per lligar de nou la bossa del Santi que amb tanta baixada s’ha mogut més del compte. I ens disposem a encarar la segona pujada del dia, fem un petit tram d’asfalt fins a unes masies i a partir d’allà comença el tram de caminada del dia, vinga a empènyer la bici amunt seguint unes marques grogues i com més t’enfilaves més amunt es veien les marques, seguim pel mateix corriol fent un puja-baixa fins a Ventolà, hi arribem cansats d’empènyer i de barallar-nos amb els esbarzers però sabem que estem a prop de Toses on tenim previst dinar.


Amunt, amunt, tots amunt

He dit tots!

A més toca una mica de descans baixant, passem per davant de Can Tunis i ben a prop de Planoles, però no hi entrem, agafem una carretera que va cap a Navà, que estrany pensem tots, si a Toses si va per la carretera que acabem de deixar... sona a “encerrona” i hi tant que ho és, ens fan fer un petit portet gratis, total per acabar tornant a baixar a la carretera que va de Planoles a Toses, la gana ja apreta, així que piquem un parell d’orellons que ens permeten arribar just a una de les terrasses de Toses on dinem merescudament, a més són les 13:00h així que ens quadra perfecte.

Toses = dinar
Dinar = panxa contenta

Ens cruspim els entrepans de truita amb formatge i no sé quants Aquarius i seguim la pujada cap a la Molina, per sortir de Toses però ens trobem una rampa potent amb pedra solta, amb el pes de la bossa del manillar la bici gira cap a la dreta on no hi ha traçada, per intentar rectificar-ho faig cop de manillar cap a l’esquerra, però al fer el moviment brusc i en fred sento una fiblada a l’espatlla esquerra, ara sí que l’he feta bona, jo que portava tota l’estona tibant la bici amb el braç esquerra perquè encara em sentia una mica del colze dret de la caiguda de la VipXtrem i ara em foto l’altra braç enlaire, quin plan! Lo pitjor del tema però encara està per arribar, poc després se’m comencen a adormir el dit petit i l’anular, avui en dia encara no s’han acabat de despertar del tot... no m’impedeix fer res però és molest. Espero que amb uns dies de descans de bici les molèsties acabin desapareixent.

Seguim pocs metres més pel corriol i el track ens porta a agafar la carretera, així que ens enfilem fins al encreuament que porta cap a la Molina però allà agafem una pista que surt a mà esquerra, que guapa, ens relaxem i gaudim de les vistes mentre arribem al Pla d’Anyella, amb els seus cavalls.

Amb la panxa contenta la pujada es fa més farregosa

Però es fa.. vinga Santi que ja hi som!


El Pla d'Anyella i els seus cavalls

Travessem la zona de la Molina i les seves pistes i agafem per un moment la carretera de la Masella i allà una pista que comença a baixar cap a Alp, per sorpresa però deixem la pista i agafem un corriol guapíssim, el Santi i el Ru em deixen portar la batuta i com si no portessim bultos a les bicis ni motxilles carregades gaudim de la baixada com nens. Quedem encantats i tots tres tenim clar que s’hi ha de tornar a anar per repetir-la.

Un altre cop a la Molina però aquest cop ens vem quedar amb les ganes de bikepark
Per sort hi havia corriols!

I molt xulos!

A aquestes alçades gairebé ens hem cruspit tot el desnivell de la ruta però encara ens queden un munt de quilòmetres per endavant, gairebé 50, són bastant rodadors, tret d’algun bassal gegant que ocupa tot l’ample de la pista, una zona entre camps complicada de passar i un parell de pujades que aquestes alçades es fan notar. Tinc ganes d’acabar l’etapa que se’m està fent llarga així que quan puja jo apreto, quan abans arribi a dalt abans s’acabarà la pujada, el Santi però fa una apretada i m’enxampa, necessita la manxa, només en porto jo, la roda del darrera va una mica fluixa i amb el pes de la motxilla va lastrant d’allò més, parem a inflar una mica i sembla que la cosa no passa d’aquí.

Xino-xano travessant la Cerdanya
Parada per berenar a Sansor

Prop de Martinet agafem un corriol distret al costat del Segre i que passa pel costat d’uns quants búnquers recuperats, és el tram més guapo d’aquesta part de la ruta, després l’última pujada i passem pel costat de Pont de Bar, el poble vell mig en runes i del nou, finalment l’última part la fem per carretera fins agafar el passeig del costat del Segre que ens porta per fi a la Seu, són les 19:15h.

Recuperant la memòria històrica
Ja era hora, un altre corriol

Anar creuant rierols però sense temps de banyar-nos-hi, quines ganes...

Pont de Bar.. el pont l'hem vist però i el bar?

Buf, quina etapa més llarga, estem prou cansats, no podem evitar pensar que l’endemà ens queda de nou una etapa de les fortes amb més de 3000 de desnivell, ens aguantaran les cames aquest tute? Esperem que sí!

Contents per arribar

Però cansats... fins hi tot una nena ens fot el pal

Al arribar a la pensió que teníem reservada, ens reben amb una noticia important, han tingut una averia i no hi ha aigua calenta, la Sra. Carme, la mestressa però ens tranquil•litza:

- No hi ha aigua calenta però no patiu perquè la nostra aigua no és de l’ajuntament és de manantial!

Segons ella l’aigua de manantial no surt tan freda com l’aigua corrent, ejem, ejem l’aigua estava gelada, per sort a les nostres cames ja els hi anava bé i nosaltres estàvem prou cansats com per anar a donar voltes per buscar un altre lloc per dormir, així que vem tenir bany gelat.

Un bany de l'any de la picó però amb aigua de manantial!

Ben refrescats vem anar a buscar un lloc per sopar i sense haver de caminar gaire ens vem trobar una pizzeria, així que dit i fet, el lloc tenia com dues terrasses diferenciades i pensant que potser una era per fumadors va el Ru i pregunta:
- Quina diferència hi ha entre l’una i l’altra?
Va i li contesten:
- El mobiliari és diferent! Les taules, les cadires...

Com si ens importés gaire si les cadires eren blaves o verdes! Quina gent més rara la de la Seu!

Al final amb fumadors al costat però no vegis quines postres!

El perfil, i demà més!

7 comentaris:

JORDI ROMERO ha dit...

Llegir les vostres cròniques desde alguna platja de Menorca, no té preu...
Jo que em pensava que us havia superat fent el Camino, i veig que m'he quedat curt, molt curt....buuuaaaahhhhh!!!! jajajaja
Espero impacient la 3a!

Jordi

Anònim ha dit...

Com que era la primera i aprofitant la fresca, la pujada a la Collada Verda la vam fer prou bé tot i la seva duresa. Desprès de Ribes van venir les dues "encerronas" al més pur estil Iron Bike, amb "pateo" i "rampones" d'asfalt. La recompensa va venir amb la pista del Pla d'Anyella i les seves vistes i el magnífic corriol per baixar de La Molina a Alp. Els últims quilòmetres de fals plà van ser una mica pal, però el corriol al costat del Segre ho va arreglar.

Rubén

senselimits ha dit...

Sou la canya!!!
En quines aventures us foteu!!!
Ja estic impacient per llegir la 3era crònica!!
Records

Anònim ha dit...

Felicitats, campions, la Transpyr amb equipatge i sense avituallaments. Això si té mèrit.
La teva crònica em fa recordar la transpyr que vam fer per Sant Joan.
Esperem la tercera etapa.
Mario.

Clara ha dit...

Ostres per mi ho pitjor d’aquestes rutes es tindre que empènyer de la bici, crec que deuria de fer un entrenament específic, nomes per això..Al trac de Camprodon a Ribes no es al mateix que al de la TransCatalunya??
Ostres així que desprès de la caiguda de la Vip Extrem encara ho tens ressentit, buf es passa malament de fet jo des da la caiguda de la Vall de Lord, tinc els dits fatal..Veig que heu tornat ha superar un altre etapa , a vegades es tant dur el cansa-hi que nomes tens ganes de arribar, es l’únic que et motiva veure com van passant els km..Estaré atenta per la següent etapa

Anònim ha dit...

De 100 en 100, de 3000 en 3000 i "tiro porque me toca", jo no sé com ús podieu llevar al dia següent, bé suposo que les ganes i la il.lusió poden més que el cansament.
M'encanta obrir l'ordinador i trobar un nou capítol, m'estaria tot el dia llegint!
MARIONA

pablo.bk ha dit...

Vaya aventura, me tenéis con los dientes hasta el suelo. No paráis y además, vuestras aventuras son de las de 5 estrellas. Quién pudiera.