divendres, 27 d’agost de 2010

TRANSPYR. Etapa 3, l'última etapa catalana i quina etapa!

3a ETAPA: LA SEU D’URGELL – EL PONT DE SUERT Dilluns 9 d’agost 134 kms i 3.350m.


Cada dia tenim la rutina més apresa i mig endormiscats ens anem posant en marxa, el Ru redissenya uns entrepans que vem comprar havent sopat i sortim de la pensió mentre les altres habitacions encara dormen. A fora una mica de neteja de cadenes i pinyons, inflar la roda del Santi que es lleva una mica fluixa, pops per aquí i per allà per deixar-ho tot lligat i en marxa que a Pont de Suert hi falta gent i nosaltres estem acollonits amb els números de l’etapa que ens espera, la més llarga i amb més desnivell amb les cames ben cansadetes de les dues etapes anteriors. Això promet!


La redistribució dels embotits, quines coses de fer a les 6 del matí!

Dos zombies menjant-se els entrepans, jejeje

A mesura que anem seguint el track per la banda esquerra del Segre ens allunyem de la Seu mentre el sol es va alçant entre les muntanyes darrera nostre.

Seguim el Segre mentre ens allunyem de la Seu

Agafem un sender pedregós però curt on els primers esbarzers del dia ja em deixen marcat un braç, a continuació ens comencem a enfilar per una pista ampla ben vermellosa.


És però una falsa alarma, la pujada de veritat encara no arriba, primer baixem el què hem pujat fins a plantar-nos a uns 600 metres d’alçada, creuem la nacional que va d’Organyà a la Seu, per passar a l’altra banda del Segre i a partir de Noves de Segre enfilar-nos, ara sí de veritat, cap a La Guàrdia d’Ares que ens espera a 1.570 metres, són uns 23 quilòmetres de pujada, el Ru s’alegra al veure que són per asfalt, a mi només pensar-ho em fan una mandra tremenda, l’asfalt em carrega molt posturalment parlant i normalment també m’avorreix de mala manera però aquest cop això últim ho porto millor, el fet d’endinsar-nos en una zona desconeguda amb paisatges nous fa que ho vagi paint millor, el Ru se’ns adelanta i anem pujant el Santi i jo una mica més enrere, la carretera, per sort és molt tranquil•la, i ens creuem amb molts pocs cotxes, i així mica en mica anem enfilant-nos i atravessant Les Valls d’Aguilar, primer per un congost escarpat a la roca i acompanyats del soroll del riu de Castellàs que corre en direcció contrària, després unes esses ben marcades ens fan agafar alçada ràpidament fins a Espaén on uns ases han envaït la carretera, el Ru aprofita per esperar-nos tot fent-nos unes fotos i seguim pujant més suaument i llavors apareixen a la nostra esquerra unes vistes magnífiques de la vall i lluny molt lluny treu el cap el Pedraforca, així que parem a picar alguna cosa mentre gaudim de l’alçada que hem anat agafant.

Entrant en el congost
Equipo!!! Ai, no...
Ara sí: equipo!!

Al fons, molt al fons hi ha el Pedra
Encara però hem de pujar una estona més i finalment arribem a La Guàrdia d’Ares, on hem d’omplir bidons i aprofitem per llegir a la font del poble la llegenda dels Manairons. La llegenda em va fer prouta gràcia ja que vol explicar l’aparició d’unes grans tarteres que hi ha a la zona però jo puc evitar pensar que algú de la Transpyr ha passat amb el canut dels Manairons ben obert per bona part del recorregut ja que pistes de bon fer no n’hi ha moltes això sí pedres, n’hi ha moltíssimes!! Es passa d’un extrem a l’altra, dels ports la mar de ben asfaltats a les pistes o corriols a dojo de pedres, sembla que les regalin.

La carretera nova de trinca arribant a La Guàrdia

A partir d’aquí un puja i baixa ens porta a conèixer la Serra de Boumort, primer entre prats i pins molt joves i després entre boscos més vells de pi negre i quan per fi arriba la baixada, la gran baixada del dia, al cap de pocs quilòmetres ja tinc ganes de que s’acabi, algun tram té força pendent, així doncs que és ràpida però baixa pel costat de parets molt esllavissades, així que el terra a trossos és bastant pedregós i no hi ha més remei que aixecar el cul del seient, se’m van carregant les plantes dels peus i les mans i dits queden garratibades de tant frenar, sort que de tant en tant el Ru i el Santi paren per poder estirar una mica que sinó...

Un dia esplèndit pedalant per Boumort nosaltres sols, ni rastre de més gent
Un mirador estupendo als Pirineus i a la Vall del Noguera

Les vistes

Ja gairebé a baix s’ha de creuar un afluent del Noguera Pallaresa, el veig i no puc evitar passar-hi descalça per refrescar-me els peus cansats i activar una mica la circulació de les cames, em va de conya per treure una mica de tensió després de la llarga baixada.

Quina aigua més bona!

És clar que si hagués sabut el què ens trobaríem entrant a Gerri de la Sal no m’hagués pas calgut, després d’una mica de corriol entrant al poble, se’ns apareix ben bé un oasis, sí, sí, ens ho mirem dos cops, és un bar amb terrasseta on fan dinars i just davant d’una platja fluvial, no ens hi podem resistir, ho tinc claríssim, toca bany al riu i dinar al Xiringuito Casa Tomàs, parada obligatòria!

Sí, sí, hem d'anar més a la platja...

Ideal!

Ens costa però ens tornem a posar en marxa i és que ens queda gairebé mitja ruta per fer, però la parada s’ho valia, l’alegria ens dura ben poc, tot el què ens havíem refrescat desapareix en un tancar i obrir d’ulls quan ens toca enfilar-nos muntanya amunt tibant les bicis uns ¾ d’hora amb la calor de les dues de la tarda i la panxa plena, quin suplici! Per acabar-ho d’adobar els esbarzers ens ha agafat carinyo i ens segueixen fent companyia, el Ru s’emprenya quan veu que anem a parar a una carretera, no hi havia un altre camí possible per arribar-hi?


La penitència per haver gaudit massa a Gerri...

I el suplici de la tarda no se’ns acaba aquí, aquest cop però culpa nostra, passat el poble de Peramea anem seguint un camí a estones corriol que passa per uns marges d’uns camps, ens despistem i el perdem, amb el retard que ens havia suposat la pujada a peu des de Gerri, el Santi i el Ru veuen el track molt a prop i pensen que el podem retrobar una mica més amunt però no, una tanca plena d’espines i un esvoranc no ens hi deixen arribar tot i que un pastor d’ovelles ens indica des de lluny que hi ha un pas, però és clar, amb les bicis carregades impossible, així que volta enrere a retrobar el track, i el Ru cada vegada més negre... així que ens toca ara a nosaltres tibar endavant que encara ens queda molt desnivell per arribar a Pont de Suert!

Per compensar una mica, passat l’estany de Montcortès, on la gent banyant-se ens fa una enveja de mil dimonis, un PR de baixada fa que agafem una mica d’aire, però no massa, no sigui que ens hi acostumem i ens enfilem una mica més fins a un poble en runes on uns gossos, amb no gaires amics, ens donen la benvinguda.

Sembla que una de les masies encara està habitada, si més no pels gossos

La baixada, acompanyada per un parell de gotes d’aigua, ben bé un parell perquè gairebé són imperceptibles ens deixa a Senterada, la porta de la Vall Fosca, és a dir, entrem en territori de la Pedals de Foc, per si sol el tema ja espanta, així que segur que toca pujar, aquest cop no el Triador però a aquestes alçades tornar a enfilar-nos fins a 1.400 amb uns 90 quilòmetres ja a les cames doncs.... que no és pas bufar i fer ampolles.

Al costat d'una font a Senterada, gel al canto!

El Santi i jo però tenim un moment bo i anem fent a un bon ritmet i parem en una ombra a esperar al Ru que més que forces el què crec és que li falten ànims i aquí apareixen els primers mosquits del dia, quan me’n adono crec que un parell ja m’han picat a través del culot, així que no ens encantem gaire i seguim pujant els tres junts. Mare meva, abans d’arribar a Corroncui hi ha unes rampes de la mort, no són llargues però piquen!! Al arribar al poblet ens creuem amb un parell o tres de persones que com a mínim estaven estranyades veure’ns aparèixer per allà.


L'església de Corroncui, sí, hi ha un poble que es diu així

Passat el poble un últim esforç i coronem, la baixada aquest cop sí, no exigeix cap esforç és per carretera i arribem a Viu i el primer que es veu del poble és una petita cabana que fan servir de bar en un prat d’herba verdíssima i indubtablement parem a fer un Aquarius.

Baixant, ja tocava!
I això encara millor!

Xerrant, xerrant amb un home que hi ha per allà ens diu que per arribar a Pont de Suert és tot baixada però a nosaltres no ens quadra, al perfil encara ens hi surt una punxa per superar, i en el briefing del Santi de la nit abans havia dit algo de Malpas.... així que sí, quan ja estàs a tocar del Pont de Suert, el track marca que s’ha d’agafar un trencall a la dreta i mira recordant el pas per allà durant la Pedals la pujada a Malpàs es fa, però el problema és que un cop ets al poble encara toca pujar més, llavors ja per pista i un cop d’alt baixes una mica i divisem el nostre destí però no, deixem la pista que hi porta directa per borejar una mica més la muntanya en direcció contraria i, finalment, agafar un corriol que va cap al Pont de Suert, és un Camí de l’Aigua, que no és el mateix de la Pedals però s’hi assembla en quan a corriol.

Pujant a Malpàs per on es baixa a la Pedals de Foc

Malpàs ha quedat enrera i el Pont de Suert no arriba mai

La veritat és que és molt maco però no adequat a la quilometrada que portem i els ànims de la segona part de la ruta, un munt de esses molt i molt tancades en baixada, algun tobogan que altra i molts, molts mosquits als quals els hi vaig resultar d’allò més suculenta perquè em van cosir, literalment a picades.

El corriol del Camí de l'Aigua, abans que se'm mengessin els mosquits
Es fa tard, el sol ja no llueix amb força

El Santi però tot i cansat i amb el bulto s’ho anava baixant tot, no té remei, mentre jo remugava per les picades i el Ru enrecordant-se del dissenyador de la ruta a partir de Gerri i especialment de la volta per Malpàs. Això sí, contents per haver superat, en principi, les etapes més dures!



Un altre perfil superat!


Però lo què ha costat!!

5 comentaris:

Oscarjet ha dit...

Una pasada com sempre! m´agradat molt ! salutacions nois !!

senselimits ha dit...

Quin mal de cames només de llegir-ho!!
Salutacions!

Anònim ha dit...

Jo tinc la sensació de que la major part del recorregut de l'etapa entre Gerri de la Sal i Pont de Suert no existeix. Crec que algú ho va possar allà aquell dia per fer-nos patir i emprenyar una mica.

La sortida de Gerri amb gairebé 300 metres de desnivell de pujada empenyent la bici a les 3 de la tarda per acabar sortint a una pujada d'asfalt, és de jutjat de guàrdia, criminal!
Per rematar-ho, el track ens fa passar per zones que semblava que estiguessim a la dimensió desconeguda.
Ja per acabar i a només 5 kms de Pont de Suert, pujem a Malpàs per baixar pel "camí de l'aigua", més conegut com "camí dels mosquits tamany XXXL que piquen através de la roba". Aquest últim tros no calia.
Al final vaig arribar més emprenyat que un indi a la reserva, però en va passar tot recordant les Valls d'Aguilar, Boumort i l'oasis del txiringuito i el bany de Gerri.

Rubén

Power ha dit...

Aquestes croniques ja semblen les meves,vinga plorar.. :P

Clara ha dit...

Crec que una de les coses mes gratificants que hi han quan fas aquestes rutes, son el paratges que arribes a veure, ja que quan vas en bici pots gaudir molt mes..Buf quin luxe a Casa Tomàs..això si que recompensa...Buf quin patiment nois