Descobrint Castelló... de la Plana?

La troupe: el Manuel, jo mismita, el Miguel, el Santi, el Rafa, el Carlos, el Chus, el César i el Luis

Divendres 15 d'octubre, quina setmana més curta, el Santi arriba de Sevilla, jo plego de treballar i ens trobem al pis, tan ràpid com podem agafem les bicis, quatre coses i cap a Montanejos. Sí, ni idea d'on para això però el google maps diu que ens indicarà... bueno, arribar arribem però fent una petita volta per Ribesalbes, un poble desert un divendres de tardor... finalment a quarts d’una de la nit arribem a destí, sopem una amanida de pasta que ja dúiem preparada i a dormir amb tres furgos més al pàrking del poliesportiu, al costat del riu Millars.

Dormim com troncs, i abans de les 7 sona el despertador, com ha refrescat, 11º dins la furgo i 6 a fora, ens preparem per una jornada de btt ben especial, els nostres amics castellonencs ens faran d’amfitrions i a ¾ de 8 comencen a arribar ben puntuals, el Carlos, el Chus i el Luis, el Miguel i el Rafa, el César, el Sisco i el Manuel. Ja hi som tots!

Sssshhhh que a les altres furgos dormen...

Deixem Montanejos mentre s'aixeca el dia
Sortim com no pot ser d’una altra manera pujant, costa agafar el ritme però de seguida entrem en calor, just a temps per agafar el primer senderó de baixada i allà tenim al Carlos enfilat, fent-nos unes fotos aèries molt guapes, que aniré robant del seu bloc.



Alça, amb fred i ja ens toca apretar les dents

Fotos d'alçada genitlesa del Carlos

Poc després arribem a la primera sorpresa del dia, el Carlos havia insistit, tot i les previsions de bon temps, que agaféssim el Gore-Tex... nosaltres fent cas als experts de la zona així ho fem i aviat entenem el perquè, som a sota la presa de l’embassament d’Arenós i deixa anar un xorro a pressió d’aigua que es com passar per un túnel de rentat, però és clar, no ve de gust quedar-se xop tot just començar i amb la temperatura que fa, així que per uns segons ens enfundem els gores, tots menys el Miguel que se l’ha deixat al cotxe, això sí, l’entrepà no se l’ha deixat!

Sort que l'aigua no surt pel forat de dalt!

Seguim pujant cap a la presa, mentre descobrim, com sempre, que predominen els informàtics i que la filla de 6 anys del Luis quan pugui es canviarà el nom pel meu, jejeje, ara que quan sàpiga que la vareta màgica no sempre funciona potser perdrà l’interès.

"Como Pedro por su casa" sort que per la presa no hi passen cotxes

Apa, seguim pujant per pista, davant el Rafa, que anirà sempre tirant del grup, no vegis com va, l’acompanyen el Carlos, el Manuel i el Luis i els altres anem xerrant una mica més enrere, però la pujada és llarga i el grup es va estirant, acabo demanant l’hora, em sembla que no estic recuperada dels 3 dies dels Cingles... per sort arribem a una pista asfaltada més descansada i plena de caçadors.

Finalment toca baixar una mica, agafem una pista que ens porta fins la masia del Felipe i a través d’un camp gebrat arribem a un rierol que hem de creuar per tornar a pujar de nou. Surto d’allà que el fre de davant em fot una escandalera importantíssima i és que el fang i la pluja dels 3 dies dels Cingles han deixat les dues bicis per “l’arrastre”i com que la setmana ha sigut molt curta i el Santi ha estat fora les bicis es van desmuntant per moments, tan que el Santi ben aviat es queda sense fre de darrera, quina putada amb la de baixades corrioleres i tècniques que farem!

La banda sonora amb la que obsequio als companys de ruta no mola gens, sort que el Miguel té remei pel tema, coneixedor dels Àvid Elixir li tira un raig d’aigua estratègicament focalitzat i deixen de queixar-se. Quin descans! Ja podem seguir pujant.Resulta que hem canviat de província al travessar el rierol, ara som a Terol i per un corriol força entretingut arribem a Fuentes de Rubielos.

El senderó és molt guapo però no estic inspirada i al més mínim tram tècnic poso peu a terra, ggrrr quina ràbia.
Fuentes de Rubielos als fons

Al poble tenim la primera parada del dia, tothom esmorzar! Que bé! Una ruta amb parades a bars, com les trobava a faltar, yuhu!!



Contrastem dades amb els gps, Polars i catxarros varis i la sorpresa és que portem uns 30 kms i ja hem fet 1100 de desnivell, en teoria la ruta és de 80 kms i 2000 de desnivell així que la cosa pinta bé.
Costa una mica però finalment ens posem d’acord, que siguin 10 entrepans de truita a la francesa amb el pa sucat amb pernil i uns talls de tomàquet oi que era així Chus? Jejeje i tot ben acompanyat amb una amanida noruega (evidentment estem parlant d’un bol ple de glaçons) i ampolles de litre de coca-cola al estil sirvase usted mismo. Tampoc hi podien faltar unes olives que semblaven pepinillos en vinagre i uns cacahuets, un esmorzar del tot original i que no seria complert sense els seus respectius carajillos i bombons, aquests de Castelló no s’aixequen de taula fins que no cau un bon cigaló.


Sortint del bar, carreguem aigua en una font i agafem un PR que transcorre al costat d’una cinglera, amb compte ens acostem fins a la Peña de Santa Maria per veure les vistes, és maquíssim però fa vertigen!
El Santi de tant en tant inclina la bici sobre la roda del darrera per recuperar algo el fre però ara ja no fa efecte, sense oli això no té remei, però ell va baixant tot el què pot.

Mmmm el secret deu estar dins la motxilla!

Vistes espectacular i el tallat també!

Carlos, com ho veus?

Ok, si insisteixes venim a veure-ho

Després de lo bo però torna a tocar pujar, no pot ser d’una altra manera, comencem tots junts però es va estirant el grup, finalment em quedo amb el Miguel i anem fent al nostre ritme, ara em trobo millor que a les primeres pujades del dia, sort perquè la part final té unes rampes importants, apretem una mica i arribem dalt.

A partir d’aquí una mica de pista i després un munt de corriol molt guapo, llàstima que el Santi no el pugui gaudir del tot, baixa en trams que segur que es faria i d’altres els fa igualment, per això en un moment determinat acaba pel terra, només li faltava això, el puny esquerra ha volgut abandonar el manillar en plena maniobra i el Santi acaba pel terra amb el puny a la mà.

Luis: que os he dicho que aguanteis los pinos!

El corriol més tècnic, deu ni do quina traça, el Miguel i el Chus en acció

I el Santi també... tu sobretot no perdis el puny!

Seguim corriolejant fins que arribem de nou al embassament d’Arenós.

El voregem per la carretera fins que agafem una pista amunt a mà dreta, és l’última pujada llarga del dia, i aquí ja em trobo millor de cames, així que aconsegueixo que aquest cop el Santi no em deixi i arribem a dalt després que el Rafa, com no, el Carlos i el César, mentre reagrupem assaltem una figuera.

Després acabem de pujar una mica més guiats pel César, algú s’enrecorda d’ell perquè per carretera haguéssim arribat de seguida al poble de Los Calpes però així agafem un corriol de bon fer que ens encanta a tots.

I al poble parem de nou a jalar, que gratificants aquestes rutes de pretemporada! El lloc ben peculiar, ens tornen a rebre amb l’amanida noruega i les coles de litre, ens mengem els entrepans que duia cadascú però acompanyats d’unes amanides de tomàquet i ceba boníssimes! I com no bombons i cigalons per postres, aquest cop s’anima fins i tot el Santi. Entre riures, anècdotes i iPhones toca tornar-nos a posar en marxa, alguns tenen pressa, les mullers els esperen així que en marxa cap als cotxes.

D'això s'en diu un bar encorat en el passat...



Acabem de pujar una mica per anar a buscar un corriol aquest sí de vertigen absolut, alguns trams tècnics que normalment intentaria fer transcorren just al costat del precipici així que toca quedar-se amb les ganes i baixar a peu, que no val la pena jugar-se-la i relliscar en un lloc així. Tot i això el lloc és guapíssim i la part final amb grans lloses de pedra ja no va per la cinglera i la podem gaudir d’allò més intentant traçar pel millor lloc possible.

Uf, jo aquí m'acollono, baixo a peu que no vull baixar rodolant!

I a les 17:30 arribem a la furgo, amb una nova ruta coneguda, en uns nous paratges i molt ben acompanyats!! Al final 80 kms i gairebé 2500, el desnivell sempre cria, i molt bon rotllo! Però això no és tot, ells marxen però ens indiquen on hem d’anar per banyar-nos en les aigües termals del Millars, que xulo acabar així la ruta, molt relaxant!

Una passada el bany a 25º, això sí amb la tovallola a prop al sortir!

Si l’Annabel i el Jordi encara haguessin estat instal·lats a Nogueruelas els haguéssim anat a veure, ja que Montanejos hi està a una mitja horeta i quan érem a Fuentes de Rubielos esmorzant hi estàvem a 10 minuts. Així que anem ja cap a Benicàssim que demà ens espera una nova ruta amb el Chus i poder retrobar l’Esther amb qui fa més de dos anys que no ens veiem, després d’haver compartit amb ella i la Noe la Ruta de l’Ermità l’estiu del 2008 i haver coincidit aquell mateix any a la Volta a la Cerdanya.

Tapejant per Benicassim mentre guanya el Barça!

Ben sopat anem a buscar la Magdalena, una ermita a les afores de Benicàssim on ens ha dit l’Esther que han quedat demà al matí, nosaltres hi farem nit.
Estem cansats així que dormim altre cop de conya fins cap a les 7 del matí que ens desperta el fort vent que bufa, fem mitja volta i seguim dormint fins que sona el despertador. Al estar a prop de la costa no fa pas massa fred, però l’aire és desagradable, el primer en arribar és el Chus però ve vestit de carrer, mala senyal... des d’ahir que el genoll li molesta més del compte i no vol forçar-lo així que ha vingut per... deixar-li la bici al Santi!! Mil gràcies Chus!

La Magdalena, sembla Cadaqués del vent que hi fa

El bueno de Chus i la seva iBici!

Poc després arriben l’Esther i el Tito, per fi el coneixem a ell, encara no havíem coincidit mai i finalment arriba el Cesar el que serà el nostre 3er guia pel Desert de les Palmes que és per on farem la sortida.

L'Esther, el Cesar i el Santi, tots amb dobles i specialized

El Tito també! Espero que la meva scott no se senti desplaçada...

Mentre en posem al dia amb l’Esther comencem a agafar alçada per corriols i pistes que ens brinden unes vistes magnífiques de Castelló, el castell de Montornès, Benicàssim i el mar.

De seguida comprovem que ho tenen molt ben muntat, a prop del mar i amb la muntanya a tocar, tot xerrant ens enfilem fins el Bartolo a 729 metres d’alçada, no està malament i a més la zona està farcida de corriols. Un bon lloc per entrenar, oi Miguel? Jejeje

Un cop enfilats fins les antenes toca baixar fins la Pobla Tornesa que queda a la banda interior de la serra, baixem primer per una pista ràpida de bolos, que diu l'Esther, i després per corriols entre cireres d'arborç.


Esther, sobretot que surti la bici del Chus!




I a que no sabeu què és lo millor que tenen a la Pobla Tornesa? Doncs els carajillos altre cop! Quina obsessió! El millor lloc on prendre’ls és a ca la Herminia, on fins hi tot la cambrera romanesa es veu que ha après a fer-los de conya, però està ple i anem a un altre lloc. No tinc res en contra dels carajillos però jo em quedo amb una cerveseta, jejeje, el que hi ha està d’allò més enganxat és el Cesar:

Després de la parada on hem cascat més que cap altra cosa ens toca tornar a pujar per canviar de nou de banda, recuperar les vistes al litoral i deixar-nos caure fins a casa l’Esther i el Tito que amabilíssimament ens conviden a dinar! I com que per dinar el genoll no pateix venen també el Chus i la seva dona, quina bona estona que passem!

Pd: Ah i ja sabeu si mai aneu a rodar per Castelló no us deixeu enredar per lo de Castelló de la Plana... prou que es van encarregar els nostres anfitrions de recordar-nos que Castelló és la segona província més muntanyosa i per si no ens ho creiem no vem fer res de pla durant els dos dies. Gràcies a tots!!

I a més arribem a casa just a les 21:00h per veure'ns per la tele en el reportatge sobre els 3 dies dels Cingles!: