TRANSPYR. Etapa 8 Repte superat el Cantàbric als nostres peus!

8 ETAPA: ELIZONDO- DONOSTIA Dissabte 14 d’agost 88,3 kms i 2.265m

Aconseguit! Per fi arriba la crònica de l'última etapa!

Tot i que m’ha acostat adormir-me per les molèsties del genoll al final he dormit com un tronc. Ens llevem i la tònica principal del dia és que avui és l’últim cop que ho repetim tot, que ens esmorzem l’entrepà al llit, que embotim les quatres coses que portem a les bosses, que deixem una pensió sense fer soroll mentre tothom dorm... així que té una part amb un regust trist perquè notes que això s’acaba però per l’altra banda les ganes i emoció de voler arribar al nostre destí, si tot va bé, avui trepitjarem la sorra de nou després de 8 intenses etapes.

Ens posem a pedalar cap a les 7:20h, sota un cel ben encapotat, i com no sortim pujant, al cap de res de començar a agafar alçada ens trobem enmig de la boira i comença a ploure, massa sort havíem tingut fins ara! Ens hi resistim al principi però acabem parant per posar-nos els gores i tapar les motxilles. Anem fent amunt, el Ru presideix el trio, el genoll no em fa mal però molesta, tot serà acostumar-s’hi. Ara plou, ara no plou, va fent però en el moment que deixem l’asfalt i per agafar la pista que segueix pujant és quan amb més ganes s’hi posa, per sort no fa fred i tot i que desitjo que pari de ploure o al menys baixi la intensitat en conjunt em molesta menys del què em pensava.

Santi, que comença a ploure...

Doncs res, posem els xubasqueros a tot arreu, després d'escapar-nos de la pluja al final ha arribat

Que n'és de gran, a sota no hi plou





Entre la boira, la pluja i els bassals, ens hem anat estirant i en una cruïlla em veig sola, el Ru és més endavant i el Santi enrere, tiro una mica endavant però no diviso al Ru, només uns cavalls tamany mini que surten d’entre les falgueres, que graciosos, no n’havia vist mai, no tenen aspecte de poni però fan la meitat d’un cavall normal. Aprofito per fer unes fotos mentre entre la boira apareix el Santi, confirmat, anem bé.

N'hi ha un munt i s'amaguen entre les falgueres i creuen el camí

Dona que només són cavalls i segur que no t'has perdut!

Ho veus com és per aquí!

Alegria que ja s'aixeca la boira i per allà hi ha d'haver el mar!

Estem a punt d’arribar a la cota màxima del dia i el paisatge ens brinda unes vistes espectaculars, plou poquet, els núvols es van obrint, la boira es va aixecant i alguns rajos de sol il•luminen les muntanyes pròximes, és genial i sembla que estiguem a moltíssima alçada tot i estar només a 800 metres.

Preciós tot ;)

El Ru s'enfila per tot arreu, sembla un monument als ciclistes



I toca baixar, surten unes ullades de sol, el primer tram és una mica tècnic i a més les pedres i lloses estan ben molles així que, després de l’ensurt d’ahir, a la més mínima baixo a peu mentre el Santi i el Ru fan concursos per veure qui s’ho baixa tot. Després d’una pujadeta cap al km14, acabem de baixar del tot fins arribar a Etxalar, és el lloc perfecte per esmorzar, preguntem pel forn i ens diuen que acaba de tancar, només obra de 5:00h a 10:00h del matí, mare meva quin horari! Així que atraquem el super del poble.

Santi 10 points

Cap problema, el super ja ens va bé!

Amb la panxa plena continuem la ruta, torna a ploure una mica però res important, pugem i baixem un turonet per després fer uns 10 kms molt planers pel costat del Bidasoa que baixa ben alegre i arribem a Lesaka. Ens despistem una mica al sortir del poble i al final resulta que era tot recta per on anàvem.

És llavors quan apareixen de nou les senyores rampes navarreses, igual que ahir, això sí estan ben emporlanades. Com que el tema pica i ja no plou comencem a agafar calor, sembla una sauna, així que parem a treure’ns els gores. A la que baixem una mica però agafem fred de seguida i ens els tornem a posar, és un no parar, jejeje.



Nois, o ens treiem això o ens fregim!



Que això segueix pujant!

Baixem fins al embassament de Domiko i allà agafem un camí del tot peculiar, són unes lloses posades una al costat de l’altre tapant una canalització d’aigua que córrer per sota, el camí sembla mono fins que estic a punt de tornar a fotrem una bona nata i amb la d’ahir ja en vaig tenir prou, la zona és molt humida, les lloses planes i plenes de verdet per sobre i en alguna corba o si toques el fre fa que rellisquin moltíssim, si mai i passeu aneu moooolt en compte, sobretot si acaba de ploure.

Abans de relliscar em feia gràcia...

De tant en tant hi havia arbres al mig de la passarel.la per acabar-ho de complicar

El tram aquest sens fa llarg als tres i ens deixa a prop d’un altre embassament, el de San Anton abans de que torni a enfilar-se la cosa piquem quatre coses i ens posem en marxa de nou, es respira en l’ambient que tenim ganes d’arribar. Així que pugem amb ganes, vaja amb totes les forces que ens queden després de 8 dies de ruta i el final de la pujada ens ofereix la millor sorpresa, el mar als nostres peus.

Apa, toca pujar tornem a guardar els gores, és un no parar

Sort que ens els hem tret, quin solet!

Ara no hi ha res a dir, això és el mar! Correm-hi tots!

Des de dalt de la primera pujada del dia ja es veia però el Santi i el Ru no m’havien volgut creure però ara ja no hi ha res a dir, veiem perfectament l’aigua, la costa i Irun, on tenim la reserva per anar a dormir, tot i així abans hem d’acabar la ruta, cap a Donostia i falta gent.

Brutal, els paisatges segueixen sorprenent-nos

Els núvols no paren quiets, ara ruixen per aquí, ara cap on anem...

La baixada ens sorprèn amb alguna rampeta curta i cap el km 68 deixem el bosc, és nota que ens acostem a la capital, anem creuant urbanitzacions, ciutats, zones industrials, feia massa dies que no veiem res que no fos naturalesa i petits pobles encantadors i per això ens costa acostumar-nos de nou al paisatge urbà. Gurutze, Arragua, Errenteria, Lezo... o el què és el mateix rotondes, pisos, graffitis, vies del tren, molls, obres i gent... tot massa de cop.

Cada cop ho tenim més a prop...

Fa una estona que el Santi ha perdut un dels pops... coi si està enrotllat al costat del disc!

Sort que entre tota aquesta modernitat, entrem a Pasaia Donibane, quina meravella tornar a aquest poble enclavat en el passat, allà desconnectes totalment de l’entorn industrial. Amb el Santi hi havíem estat feia una anys de vacances, quan això d’anar en bici era una cosa molt esporàdica per nosaltres i poder-hi tornar ara arribant amb les bicis des de Roses era impensable aleshores.

Ongietorri

Ara sí que ja tenim la sensació de tenir-ho fet, així que parem a dinar a la plaça major de Pasaia, mentre admirem les seves típiques cases coloristes i les aigües del Mar Cantàbric, on adults i nens es diverteixen capturant una medusa.

Quin regal tornar a ser a Pasaia Donibane

El primer zurito a Euskal Herria

I el primer entrepà de rabas de les nostres vides, en vull un altre!

Havent dinat anem a buscar la barca que ens porta en un tres i no res a l’altra banda del port, a Pasaia San Pedro, el barquer recorda perfectament el dia de juny en què va fer un munt de viatges a banda i banda transportant bikers i les seves bicis.

Yep que ens venen a buscar

La ruta inclou passeig en barca i tot, ben variat!

Vistes a Pasaia i que ben aparcades les barquetes

Altre cop a terra ferma ens toca ara sí, l’última pujada de la ruta, hem d’enfilar-nos a Monte Ulía, la pujada asfaltada ens porta gairebé fins el far de la Plata i ben a prop agafem un sender amb trams tècnics que recorre els penya-segats i que és per on transcorre el camí de Santiago i una antiga canalització d’aigua.

Alucinant el sender

Ru, jo per aquí no hi passo... ves en compte!

Però no ens podem relaxar, encara queden trams exigents

Un pessigolleig a la panxa delata els nervis que tenim per arribar, ja gairebé ho tenim i després de fer un corriol prou entretingut i amb algun tramillo tècnic mentre l’aigua del mar va picant a les roques metres més avall, el sender canvia l’orientació i anem a parar a un fantàstic mirador de Donostia! Només hem de baixar-hi!


I al final el millor regal!



Al cap de res estem passejant-nos pel passeig marítim de la platja de Zurriola amb un ambient espectacular, hem arribat quan comença la Semana Grande, hi ha escenaris, competicions diverses i molta gent amb ganes de passar un gran dia però nosaltres ja ho hem aconseguit, ens estem remullant al Mar Cantàbric i els nostres somriures pletòrics ho diuen tot!

Ja fa 8 dies que no ens sap gens de greu que hagin cancel.lat la bike-transpirineus, s'enten, oi?

Els peus més blancs de Donosti

I les cares més satisfetes, i alguna prou barbuda, jejeje



Quin gran equip i repte aconseguit!!!



Genial!!

Amb la satisfacció d’haver complert l’objectiu i amb la satisfacció d’haver viscut vuit dies d’aventura molt intensos en tots els aspectes anem a buscar el tren que ens ha de portar a Irún on tenim reservat un hotelet i els tres tenim el mateix pensament rondant-nos, aquest nit toca homenatge en forma de banquet!!

Tot esperant el nostre Topo

Però l’homenatge no es queda només aquí, diumenge després de descansar, anem a ensenyar-li Hondarribi i els seus pinxos al Ru i a la tarda passegem per Donosti i acabem veient el primer dels castells de foc del concurs que fan cada any: la traca final del nostre viatge de mar a mar!

Ru, no espantis la supertrutia a veure si marxarà corrent!

El bacallà boníssim, és el segon plat del menú de la Sidreria on sopem gairebé sols

Però la carnaca estava espectacular!! i això que jo no sóc massa carnívora!

Turistejant per Hondarribi

Més homenatges, ara toca tapejar, com no

Quan anem a buscar el cotxe de lloguer ens trobem els bagencs que acaben la Transpirinaica

Això sí que és un transport públic com ha de ser

La temporada vinent tots amb rígides i el flaix que no falti

Pitjor que els nens...

El "Peine del Viento" s'ha de veure

Després del ruixat una posta de sol esplèndida

Bicis a peces

Per poder muntar el tetris, molt bé Ru!

Aquesta aventura us l'han ofert: Les fieres de la Transpyr!