1a Marató de les Gavarres, algú té una càmera de sobres?

Dijous a la tarda rebem un mail del Permanyé, degut als 25 cms de neu acumulats en alguna part de la ruta de la Guilleries Expres l’hem de cancel·lar! Noooooo, ja tinc al Santi deprimit perdut, fa no sé quan que esperava aquesta cursa, no crec que hi hagi ningú altre que li faci tanta il·lusió anar a Sant Mordor Sacalm. Jo ja m’hi havia resignat i em feia gràcia i tot, és un bon lloc per veure si has millorat respecte l’any anterior.

Com alternativa decidim apuntar-nos a la Marató de les Gavarres, ja que per la Transmaresme no hi ha places i tampoc ens diu gran cosa el recorregut. Així que diumenge passem a buscar al Ru i al Francesc i cap a Quart s’ha dit.

Arribem al poble i no parem de trobar-nos a gent coneixem al Quique un altre blogger, el Salva i el Jordi de l’Artec, el Cristian de Torelló, la Noe a qui feia molt temps que no veia i els que feia molt poc que havíem vist a Aguilar, el Dani, el Jordi i el Bender, el Ribi, els Totgas, el Charlie amb l’equipació nova de trinca i més conjuntat que mai, l’Óscar de Starbike, el Xavi del Totsuma, l’Hernan i molts d’altres que segur que em deixo. Com sempre, entre recollir dorsals, visitar el roca i preparatius diversos se’ns acaba fent tard i apa cap a la sortida. Allà em trobo amb la Rosa Mª Riera i la Miranda i em quedo amb elles per prendre la sortida.

El Santi, el Ru, el Francesc i el Miquel (Totgas)

El retrobament amb la Noe, que també va amb rodes grosses!

El Salva i el Jordi de l'Artec, nois quan ens tornem a veure? Això no quedarà així, jeje

Nosaltres darrera la tanca que els pro's ja es quedaran davant...

Amb en Charlie lluint equipació bisonte! Naranjito al poder!

El Ribi concentrat mentre la Noe, el Ru i el Santi es posen per la foto, com ha de ser!

El trio Sentmenat, que cofoi el Jordi sembla que sabés que ens fotria el pal a tots!

Sortim en estampida pels carrers de Quart, i aviat agafem la pista, a la primera pujada avanço la Rosa Mª i de noies només veig a la Miranda davant però ella fa la curta, és una altra història. Decideixo fotre-li canya i si he de petar doncs ja petaré, així que segueixo a tope, donant-ho tot. El primer corriol no tarda en arribar i amb ell els taps, entre corriol i corriol un parell de rampes dures on m’atrapen el Francesc, que estrena oficialment la Jet9 i ens demostra que hi va prou bé i el Santi, i fem el següent tap junts on també coincidim amb el Cristian i el Salva i el Jordi de l’Artec. Passem un parell de trams complicats i al arribar a la pista campi qui pugui, el Francesc, el Santi i el Cristian desapareixen i jo em quedo apretant tant com puc seguida del Salva i el Jordi, anem junts una bona estona.

La sortida, dominant els Esteve i Radikal Bikes que corren a casa

Sortim per pista, ben ràpid que no perdi la Rosa Mª i la Miranda

Primer tap, el Francesc darrera prenent nota de com pujar per aquí

Sembla que s'hi ha fixat bé, jejeje

El fang es deixa notar, en pujada ens fa haver de pedalar al 120% i les baixades rellisquen més de lo normal però avui ho vull donar tot, així que tant és el fang que hi hagi no és excusa tots el patirem per igual! A part del fang el recorregut travessa un munt de vegades rierols que gràcies a les pluges baixen bastant plens i si no hi ha rierol doncs bassals enormes que ocupen tota la pista, d’aquells que te la jugues triant la traçada, depèn del què hi hagi tens bany assegurat.

En un tram de pujada em passa el Bender esperitat, i m’avancen també els Artec però de seguida arribem al primer avituallament, cap al km 15, on se separen la llarga i la curta, no tenia intenció de parar però els Artec ho han fet i jo m’hi acoplo. Això sí, faig una parada llampec, faig un trago d’un got i egs, no és ni cola, ni aigua, ni isotònic, és una beguda energètica tipus red bull, quina cosa més dolça, no m’agrada gens, així que agafo un tros de plàtan i surto darrera els Artec baixada avall, em van treien uns metres, però tot el què baixa puja, travessem una carretera i toca anar amunt, uf noto una mica de baixon, fins hi tot braços cansats, però no tinc intenció de decaure, tant bon punt pugui em prendré un gel.

A mitja pujada toca baixar una mica, el circuit està poc senyalitzat, no és que estigui mal senyalitzat però no hi ha prou previsió al senyalitzar corbes tancades o canvis de pista i entrades a senders, molts cops no me’n adono que m’he colat fins que prenc consciència de que acabo de passar per sobre una ratlla blanca, deu ser que per aquí no era. Mitja volta i agafar el camí bo.

Acabant aquesta baixada em passa el Xavi, m’hi poso a roda i decideixo prendrem el gel, passo un bassal i aprofito però al treure’l em cau l’altra que duia a la mateixa butxaca, dubto uns segons i paro per anar-lo a buscar, apa, tot al seu lloc i seguim amunt. La pujada és llargueta i quan estem arribant a dalt ja torno a tenir al Xavi a tocar i els Artec pocs metres més endavant, tot i que cada cop vaig més cansada estic contenta del ritme que porto i em motiva a seguir apretant.

Tot i així vaig acollonida, el circuit és molt trencacames i cada cop que miro el pulso no baixo de les 170 pulsacions, això quan no vaig a 180! El Xavi para un moment a un costat però aviat tornem a rodar plegats. En aquell moment anem sols pel bosc, és una zona molt maca però l’espectacle de la naturalesa es veu troncat pel nyic nyac que em fa la bici, és clar, tant fang i bassals es nota en la mecànica, de fet si mires pinyons, plats i cadena només veus una cosa de color marró homogeni que no fa gens de bona pinta. El Xavi m’ofereix oli i no li dic que no, merci!! Així doncs, parem un moment i engreixem la transmissió i sense perdre massa temps ja estem tornant pedalar.

M’agrada el ritme que portem, i anant amb algú m’ajuda a mantenir la motivació, llàstima però que uns quilòmetres més endavant me’n adono que vaig punxada de darrera, penso que el líquid taparà la punxada i que si no perd més puc seguir així però no, cada vegada vaig més baixa fins que he de parar a inflar, ho faig just després de passar al Bender que està amb la bici de cap per avall reparant alguna averia. Ens trobem cap al km. 42, enrabiada trec la manxa de la butxaca i intento inflar, recoi no m’agafa la vàlvula, em miro la manxa i està posada per vàlvula gruixuda i la porto fina, la manxa es nova i abans de sortir no m’ha passat pel cap mirar com venen de la botiga, pifiada!

Per no entretenir-me a canviar el pitorro demano la manxa a un noi dels Morenito que hi ha parat un parell de metres mes avall, me la deixa, manxo, m’enfilo sobre la bici i continuo, primer penso que vaig bé, apreto i fins hi tot en un tram amb visibilitat veig al Xavi i als Artec en una pujada, però l’alegria em dura poc, aviat me’n adono que torna a perdre, res, torno a parar, ara estic sola així que he d’arreglar la manxa perquè em serveixi per vàlvula fina, això vol dir treure’t el guant, desenrosca, el pitorro no surt, quan surt em cau pel terra, el rescato ho poso tot a lloc i apa a inflar altre cop, ara però la punxada està pitjor mentre jo inflo vaig sentint pssssssssssssssss.... veig bombolletes de làtex sortint per la coberta, inflo a tope i penso que rodant el làtex segellarà així que continuo pedalant a veure què.

Cara de concentració per intentar no perdre al Francesc

Cara dissimulant l'esforç, oi que ningú ho diria que vaig a 180? jejeje

Avanço una mica més, sembla que la cosa funciona ja no se sent el sorollet d’anar perdent aire pel camí i sembla que no perd més pressió. Així que quan ja estava mig contenta, en una baixada, enganxo una pedra i pessigada al canto i torna perdre aire, inflo per tercera vegada i segueixo amb un cabreig monumental. Tot això mentre van passant els quilòmetres i ni rastre del segon avituallament, per sort porto de tot però una mica més d’aigua no m’aniria malament i el fet d’anar baixant i pujant de la bici ha fet que en una pujada tingués avis de rampes a la cama dreta i d’una estrebada a l’esquerra per darrera el genoll, al notar-ho poso més cadència i les molèsties remeten però no sé fins quan durarà.

Arribo a una carretera on hi ha un parell de l’organització dient que falten 2 kms per l’avituallament, ja era hora! Demano si tenen una manxa de peu però em diuen que no, igualment he de tornar a inflar paro, poso la manxa i de cop en lloc d’entrar aire en comença a sortir a raig fet i la roda queda fluixa del tot, ara sí que he de posar la càmera, mira que m’hi havia resistit. Un dels nois de l’organització em dóna un cop de mà, gràcies Joan! Però cada vegada estic més nerviosa, estic segura que m’acabarà passant alguna noia però de moment no, passa bastanta gent però de noia cap... tot i els nervis del moment me’n recordo de revisar la coberta i hi trobo un filferro clavat, sort que el trec si no la càmera m’hagués durat ben poc. Acabo de reparar i marxo donant les gràcies i desitjant que arribi l’avituallament per agafar una mica d’aigua.

Els 2 quilòmetres se’m fan llargs, pujada al canto, tot i que avanço uns quants dels que havien passat mentre reparava la punxada, em sento cansada i em costa tornar a agafar el ritme. Al avituallament, al km 50 de la cursa, només n’hi havia dos, en prou feines tenen aigua, m’omplen una mica el bidó, i per deixar aigua pels altres bec una mica de beguda energètica que és lo únic que hi ha, mentrestant arriba el Miquel (Totgas), agafo un tros de plàtan i surto per la pista amunt. Els del control ens han dit que falten 12 kms però no m’ho crec pas, si fos així la cursa seria bastant més curta del previst, així que ignoro la informació facilitada, sort...

El què si que recordava d’haver mirat el perfil el dia abans és que a partir del km. 50 quedaven un parell de pujades però en general la cosa anava tirant avall, així que m’animo a tornar a apretar, a les pujades m’animo pensant que no poden ser molt llargues i les baixades no són gaire tècniques així que tot i relliscar més del compte pel fang les faig el més ràpid que puc. Però avui era el dia de les punxades i com que estaven d’oferta es veu que me’n toca una altra, vinga que no ha estat res! A més és un altre cop la roda del darrera, perd l’aire en un tres i no res, paro i començo a desmuntar esperant que passi algú que li sobri una càmera de recanvi perquè jo només en duia una. Poc després passa un del Bicis Esteve amb qui havia rodat abans. És el Domingo, i avui li toca fer de bon samarità, em diu que em pot donar la càmera però que la manxa l’acaba de deixar a un altre noi, així que el pobre marxa sense res, espero que no punxi!

En Pipo sí que va concentrat!

Va passant gent, em passa el Totgas que m’ofereix ajuda però ja ho tinc encarrilat i vaig fent, el problema arriba a l’hora de tornar a posar la roda, amb els nervis no hi ha manera, sempre la poso amb la bici del dret però com que no me’n ensurto acabo girant-la amb aquestes arriben el Pipo i el Ru, que bé!! La llàstima és que just llavors passa el què em temia en totes i cadascuna de les parades que he anat fent, que també passa la Rosa Mª, després de 54 kms davant passa lo inevitable. El Pipo i el Ru però m’animen i donen un cop de mà, entre conya i conya m’expliquen que venen fent-se companyia, el Ru no té el seu millor dia i en Pipo li està fent passar la cursa més distreta, mentrestant col·loquem la roda es veu que al treure-la no havia afluixat gaire la tanca i per això ara no la podia posar, això i que és clar, quanta més pressa tens menys ràpid surten les coses.

Ens posem els tres en marxa, anem un tram junts però en un fals pla me’n vaig anant mica en mica, a veure si sóc capaç d’atrapar la Rosa Mª. D’ella ni rastre però vaig passant uns quants que havien passat mentre reparava la segona punxada, m’animen a tirar endavant, ara que si el què volien era animar-me algun gairebé em provoca l’efecte contrari quan em diu que la Rosa Mª està a uns 3 minuts! Però amb lo poc que falta no és moment de llençar la tovallola, i tiro amb totes les meves forces però és clar, tornen a venir les rampes i aquest cop en serio, mare meva m’avisen a les pujades, però agafem un trosset de carretera per enllaçar dues pistes i al voler apretar allà tot i que tira lleugerament avall m’enrampo com mai, veig les estrelles però continuo pedalant com puc. A sobre arriba un tram de corriol de pujada, amb alguna rampeta maca i per rematar-ho un tram primer de baixada empinada i la pujada corresponent per una línia elèctrica al capdamunt de la pujada veig a la Rosa Mª empenyent la bici, em tiro baixada avall, pujo el què puc amb l’embranzida però quan toca caminar les rampes em maten, i pujo com puc, al sortir a la pista pel costat d’uns prats ja no veig a ningú i a sobre bufa vent en contra.

Em sona la pista crec que és la mateixa que em fet a la sortida però ara cap avall, i se’m confirma la idea quan em veig tornant a travessar un munt de cops el rierol i els bassals del matí, ara me’n adono que l’aigua està gelada i en alguns llocs no vegis quina fondària que hi ha.

La diversitat de bassals és impresionant:

Alguns es poden passar pel costat..

El David tot i caure només començar va acabar la volta curta de 42 kms! Això sí ben enfangat!

El Charlie amb la Niner en braços

Plat gran i a sac per la pista i amb aquestes arriba el què em faltava avui, la caiguda, no és greu però anant ràpid, acabo dins una rodera plena d’aigua, hi havia marge per passar pel costat però amb el fang em rellisca la roda del darrera dins la rodera i bici i la meitat meva acabem a dins. Mentre m’aixeco em passa un Radikal Bikes, i agafem junts un corriol que crec que també em fet al matí però ara de pujada, em deixa passar perquè diu que ell té rampes, jejeje jo passo i segueixo pedalant però de rampes també en tinc, arribo a dalt com puc i torno a trobar al Bender parat barallant-se amb la cadena, em demana un eslavó ràpid per reparar, paro per donar-li recordo que el porto bastant amagat, llavors arriba el del Radikal Bikes i diu que potser ell en té, així que em disculpo per no donar-li jo i marxo pitant. És evident que no atraparé a la Rosa Mª, només em faltava la caiguda, però ja veig el poble al final de la pista, m’estic ja imaginant l’arribada a meta quan me’n adono que de nou m’acabo de passar un trencall, m’emprenyo és un corriol i la pista semblava que anava directa al poble, i ara a perdre el temps per aquí, finalment s’arriba a Quart pels costats d’un camp i al poble per uns ponts i un rierol una mica perdedor, aconsegueixo seguir totes les cintes i arribar a meta pel lloc previst, no tothom ho ha aconseguit.

Allà hi ha el Francesc i el Santi esperant-me i també la Rosa Mª. Cabrejada i cansada m’assento al terra i recoi m’enganxen les rampes amb tota les ganes del món, flipo una estona fins que la cosa es relaxa una mica. Estic contenta per la cursa i el ritme que he portat, especialment per totes les incidències que he tingut però el resultat em decepciona, no ho puc evitar. Només espero una cosa que no es repeteixin els problemes en gaires curses més!

Cares de tot a l'arribada, satisfacció, descans, cansament...

Arribo demanant on és la meta i no me'n adono que és just aquí

Feta pols em tiro al terra, la pitjor decisió, quines rampes!

Així doncs al final surten 70 kms i 2.200 de desnivell, més del previst i amb el fang més durs del què seria normal, una bona tirada.

Aquest cop el Santi ha anat molt bé, a bon ritme fins el km. 50, a partir d’allà les rampes han volgut fer-li més dura l’arribada. El tema de les rampes aquest cop ha estat errada nostra, el dissabte provant unes bambes noves vem tocar les alçades del seient, tant el Santi com jo, i ho hauríem d’haver tornat a posar a lloc per la cursa, segurament així haguéssim tingut menys rampes però això no ho sabrem mai!

El Pipo i el Ru que han compartit bona part de la ruta, una altra d'aquestes i seran íntims!

El Bender tot i que la mecànica també se li ha revoltat, arriba somrient!

Em dutxo gràcies a la Rosa Mª que em deixa la tovallola i les xancles que jo amb les presses m’ho he deixat tot a casa, quin desastre! Ens mengem l’entrepà de l’organització, la fem petar força estona i finalment el Santi, el Francesc, el Ru i jo busquem un lloc per dinar a Quart, la gana apreta i no és per menys, ja són hores de dinar o gairebé de berenar!

En resum l’organització bastant fluixa, pocs avituallaments i poc sortits, senyalització justa, justa, cap control de pas cosa que va fer que gent amb dorsal de la llarga, fes la curta o retallés i apareguin a les classificacions de la llarga. Això sí, el recorregut prou bé tot i que jo hi hagués afegit alguna baixada tècnica, totes eren fàcils de fer i només el fang les feia una mica més complicades en algun cas. Però per alguna cosa es comença, no? Segur que l’any vinent ho faran millor!

El podi amb la Rosa Mª i la Cristina amb qui havia coincidit a la 1a Artec barallant-nos amb el fang...

Gràcies a la gent del RadikalBikes i de Bicioci que ens han fet un munt de fotos a tots!

La classificació