Tracks dels Volcans. Etapa 1 Torelló - Castellfollit de la Roca

Fa ben poc el Jordi de la Tracks del Diable, donava per inaugurada una de les noves rutes que ha inventat per la seva zona, la Tracks dels Volcans i nosaltres que estem una mica com un llum ens vem oferir voluntaris per anar a veure si és factible fer-la en dos dies. Per sort no som els únics sonats d’aquest món i el Ru, el Francesc, la Núria i el Dani no ens han volgut deixar sols. Així que amb poc més d’una setmaneta queda tot muntat i aquest dissabte ens trobem amb el Jordi a les 6:45 a Torelló. Evidentment per arribar-hi ens vem haver de llevar a una hora indecent, les 4:30, mare meva quina son! El Jordi, tot i no haver hagut de llevar-se tant aviat, tinc dubtes de si m’ho perdonarà mai... jejeje

Dani, ja pots obrir els ulls, jejeje

La Nuri i el Francesc arriben els últims i el Francesc ens porta una sorpresa, en lloc de venir amb la Niner Jet ha vingut amb la Air rígida i amb manillar de carretera, al menys porta frens de disc!

No es veu gran cosa però són el Jordi amb el Dani, el Francesc i el Ru

Després de la foto de rigor al local de la Tracks ens posem en marxa, primer cap a la benzinera a fer unes visites de última hora al Roca i després ja en serio el Jordi ens fa una sortida neutralitzada pels carrers de Torelló talment com si d’una sortida d’una cursa es tractés. Ja a la pista de terra s’acomiada de nosaltres i ens desitja bona sort, quedem que el trucarem un cop arribats a Castellfollit de la Roca on tenim el final d’etapa. Comencem la ruta per la mateixa pista de la Tracks del Diable mentre el sol comença a treure el cap entre les cingleres. Aviat però rebem una grata sorpresa pels que ja hem fet la Tracks del Diable, tot i anar cap a la mateixa direcció de seguida agafem camins diferents, un punt pels organitzadors.

Clarejant

Dels 6 que som la meitat porten GPS, així que el Dani, el Santi i el Ru, sobretot el Ru, ens fan de guies durant els dos dies. Després de pistejar una estona agafem un sender de pujada amb unes vistes estupendes d’un congost que ens va acostant a l’Esquirol.Allà ja acalorats, aprofitem per desabrigar-nos i posar-nos crema solar, la cosa promet.

Aquest corriol també semblava maco però no és per aquí! Mitja volta

Aquest sí, i la dreta molt bones vistes

Espereu-me!

Vinga Ru amunt!

Coreografia factor 50

Deixem el poble per dirigir-nos cap a Cantonigros igual que es fa a la ruta endiablada però per una pista de lloses que només coincideix en seu tram final ja arribant al poble conegut pel seu festival internacional de música. Aquesta pujada de lloses se’m fa difícil, estic estrenant les rodes noves i són genials en algunes coses, per exemple, si he d’arrencar en pendent, m’és més àgil i noto que la bici agafa velocitat més ràpid, en canvi però en esglaons em costa més de dominar la direcció al tenir menys pes al davant, així que mica en mica m’hi vaig familiaritzant. De totes maneres quan jo arribo al poble el Dani i la resta ja estan acabant un primer curset de mecànica intentant evitar que el disc de fre de davant de la seva bici deixi d’oferir-nos un concert de violí desafinat com fins aleshores. Suposo que per no repetir massa sortim de Cantonigros per carretera tot admirant el paisatge, a la nostra esquerra ens queden Cabrera i el Pla d’Aiats, i agafem la primera pista a mà dreta on aquí sí que fem un petit tram conegut. M’atabalo una mica perquè des de la pista de lloses de pujada que em noto un molest pinçament a la natja esquerra, igual que em va passar fa anys i vaig acabar fent servir durant un temps un seient duopower. Ho trampejo fent posturetes rares cada vegada que em fa la punxada.

Deixem la pista coneguda per agafar-ne una altra a mà esquerra i sorpresa, estan fent treballs de neteja i la trobem plena d’obstacles, així que ens posem a saltar branques i troncs amb les bicis a l’esquena però sembla que no estem sols, alguna cosa mou la vegetació uns metres més enllà, no arribem a veure de quin animal es tracta.

Jordi, a veure si netegem els camins, jejeje

Seguim direcció Rupit, un tram de baixada per la carretera i retrobem la pista i corriol coincidint amb la Tracks del Diable però arribant al poble pel GR. Ens instal·lem al costat de la font i aprofitem per esmorzar i jo per relaxar les natges, quin descans!

Esmorzant a Rupit

Al sortir estic millor i continuem cap a Sant Joan de Fàbregues, aquesta pista asfaltada la coneixem de sobres, però abans d’arribar a l’església trenquem cap al Salt de Sallent però no, aquest cop no ens toca admirar-lo des de d’alt sinó que anem a buscar una pista que ressegueix la cinglera per sota, tota una novetat per nosaltres, així podem admirar el mugró de Catalunya (l’Agullola de Rupit), el Salt de Sallent i la Mare de Déu del Far des de una altra perspectiva, m’agrada!

Sortint del poble

Sota Sant Joan de Fàbregues canvi de direcció

La cinglera de Tavertet darrera

El Salt de Sallent com sempre espectacular

En aquesta pista trobem de tot, pujada, baixada, bassals, creuem rierols, pujades pedregoses... i el Francesc punxa, així que la part de la jornada que segons el Jordi havia de ser més ràpida, entre el nostre esmorzar, l’exigència del terreny i els tallers de mecànica cada vegada ho és menys. Però estem contents i ens ho prenem amb bon humor arreglem la punxada de la roda de davant i prosseguim, doncs no! el Francesc s’enfila a la bici i se’n adona que la roda del darrera també està punxada, apa, san tornem-hi i amb aquestes que el Francesc ja ha gastat les dues càmeres que portava de recanvi...

Grans bassals

A veure si ens aclarim, Ru tu com ho faries?

Primera i segona punxada, que estan d'oferta!

L'agullola i tota la cinglera de Rupit, guapíssim...

Abans d’arribar a Sant Martí Sacalm agafem una pista de baixada que més enllà es converteix en una tartera de baixada, així que entre pedra, pedreta i pedrota anem baixant com podem, això sí ràpid segur que no i amb algun ensurt o caigudeta sense massa importància. Amb forquilla rígida la baixada aquesta ha de ser la bomba! I sinó demaneu-li al Francesc a veure què n’opina, jejeje

A dalt de la cinglera la Mare de Déu del Far

Finalment arribem al bici-carril Girona-Olot i l’agafem cap a Girona fins arribar a Amer on aprofitem per fer uns riures i dinar en una terrasseta a l’ombra perquè la calda és impressionant.

Rodar plàcid pel carrilet, plàcid fins que els hi agafen les presses!

I ara ens hem de tornar a posar a pedalar?

Sortim amb la panxa plena i el termòmetre amb el mercuri exaltat amb la calor d’estiu al principi de la primavera i com no toca pujar, es veu un edifici al capdamunt de la muntanya que tenim davant i evidentment cap allà anem.

Fa tota la pinta que hem d'anar fins allà dalt... no falla

Comencem a pujar per les esses emporlanades i quan ja en portem unes quantes.... sorpresa el Francesc ha tornat a punxar darrera! Així que acabàvem de sortir i ja tornem a estar parats... per sort les càmeres de 26 també van bé per les bicis de 29, així que el Dani li deixa la càmera i també els braços, quin fart de manxar que es fot, a més per partida doble ja que quan ja estava tot llest la vàlvula s’ha doblegat, perd aire i per redreçar-la acaba per perdre’l gairebé tot, apa a tornar-la a inflar.

Amb el bon temps tornen a aparèixer els especimens tirolesos :)

A la tercera va la vençuda

Mentre arreglàvem la punxada es veu que la pujada no ha desaparegut, llàstima, així que seguim amunt per la forta pendent, això sí poc després canviem l’asfalt rugós per terra. Ens saltem el trencall de Santa Brígida i seguim pujant, per anar-la a veure des d’un mirador que queda per sobre amb unes bones vistes d’Amer i les valls del rius Brugent i Ter.

Amunt cap a Sant Brígida

El Dani i el Santi emmarcant Amer

Al final ens hem passat de llarg Santa Brígida!

Fem mitja volta i ens enfilem pel costat d’una petita cantera i sense saber com perdem a la Nuri, de seguida la trobo a faltar, jo havia sortit davant amb el Ru i em quedo darrera per una patositat de les meves i m’adono que m’avancen tots menys ella, li comento al Santi i em diu que està davant, m’estranya, avisem a la resta i ningú l’ha vist, cridem i cap resposta, baixo a buscar-la i ni rastre, torno amb el grup, més crits, mòbils i al final la sentim que ens crida ella, total que sense saber com momentàniament em perdut un membre del grup, sort que només som 6! Per sort toca baixar una mica en direcció Sant Martí de Llémena, però l’alegria no em dura gaire, començo a no trobar-me massa bé, només és el preludi d’una visita inesperada, el Déu Vulcà amb tota el seu foc descarrega sobre meu una “pàjara” que em deixa ben tocada, i és clar, els 35º que marca el termòmetre no ajuden gaire i un cop travessem la carretera toca pujar de nou... buf quina penitència de pujada!

I de tant en tant algun bassalet...

Per acabar-ho d’adobar el canvi em comença a fer el tonto i amb lo “xof” que vaig només em falta que em salti la cadena i haver de parar a mitja pujada, el Francesc i el Santi s’ho mirem, li toca un canvi de moment intentar no estirar-la tant a veure si fa menys estrebades, amb tot això la Nuri i el Ru ja deuen ser dalt de tot, han posat la directa i el Dani i el Santi em van fent companyia camí amunt, jo a cada corba trec el cap esperant que la deessa de l’aigua s’emporti el foc del déu Vuclà i m’obsequií amb una font d’aigua ben fresca però és clar això no és la Tracks de les aigües... així que la font es fa esperar, mentrestant vaig bevent traguets del bidó però tot i així tinc la boca com un esparadrap, quina sensació més desagradable! Finalment s’acaba la pujada, reagrupem i avall cap a Mieres, l’últim tram també per corriol, aquest no té tantes pedres però també té algun pas complicat i corbes molt tancades. I a Mieres sí, trobem la font, mmmm que fresqueta l’aigua i que bé que va una bona refrescada, ens bevem els bidons a St. Hilari, jejeje i ja més refeta li dic al Santi d’anar tirant a poc a poc mentre els altres acaben d’omplir els camels, menjar alguna barreta.. però només sortir el Santi s’adona que porta la direcció completament fluixa, li fot un joc de nassos, així que al final ell i el Francesc es queden a apretar-ho i la resta anem avançant a poc a poc i per una carretera d’allò més tranquil·la cap a El Torn.

Baixada cap a Mieres!

Al.leluia!

Arribant al Torn

Tots aquests llocs em son completament nous, ara sí que ja no em sona pas res, així que anem descobrint nous pobles, nous camins i nous boscos per anar-nos apropant a la terra dels volcans. La pujada arriba en forma de senderó molt bonic però és clar entretingut i l’estona va passant. És al final d’aquest corriol quan per fi puc dir que em trobo bé, però ara que ja no estic marejada les cames ja comencen a estar cansades i no és per menys la quilometrada i les hores que fa que anem amb bici no són per menys, de fet tenim clar que anem tard, així que quan arribem a la pista intentem fotre-li canya i no perdre massa temps, per sort el canvi també em va una mica millor i a les pujades el plat mitjà m’aguanta més, perfecte.

Roques i pedres, podria ser la Tracks dels pedrots?

Senderons i senderons

Els cartellets de les pistes ens indiquen que anem direcció Sant Jaume de Llierca però tenim la sensació de no arribar-hi mai, la pista va pujant i de tant en tant té alguna baixada, et penses que ja tires avall però no, tornem a pujar, comencem a tenir clar que arribar a Castellfollit de la Roca serà una missió d’allò més complicada i aquest tram se’ns fa pesat. Però al final una de les baixades és la bona i és llarga, baixo molt a gust, no sé si és per les rodes noves però baixo ràpid i amb seguretat, el Francesc però amb la bici rígida i després del tute del dia acaba una mica més carregat. Baixem fins el Fluvià i ens apropem cap a Montagut, abans però hi ha una rotonda, són quarts de nou i el Ru ho té clar, ens queden pocs minuts de llum i uns 10 kms per arribar, la meitat dels quals de pujada, ell se’n va per carretera cap a Castellfollit que està a uns 3 kms però la resta no, decidim continuar seguint el tracks tot i que sabem del cert que la foscor ens acompanyarà en un tres i no res.

Al nostre pas totes les ovelles expectants

Ens separem del Ru i poc després de tornar a entrar al bosc gairebé ja no veig res, en un corriol de pujada decideixo parar i treure el frontal de la motxilla, quina diferència! El Santi es posa davant i jo l’il·lumino, el tema està en què amb la parada hem perdut als altres tres que van per davant, com sempre... no se’ls hi acaba mai l’energia?

Es farà de nit sí o sí...

Amb el Santi ens mosseguem les dents per no estar veient el corriol en la seva plenitud, sembla que ha de ser molt guapo, llàstima, i més endavant ens trobem al Francesc parat en un trencall, el Dani i la Nuri anaven una mica més endavant i com que ell no porta gps no sap per on han tirat, lo curiós del cas és que ell és qui també porta frontal i els altres dos van per davant sense llum... deuen haver activat la vista nocturna i els hi funciona bé perquè nosaltres tres tot i els dos frontals en alguns trams no ens hi veiem tant com voldríem! A més no és el millor dia per fer una nocturna escassos de llum, la lluna és un filet, ja podria haver-hi una bona lluna plena, però no.

La Nuit

Sortim a una pista, em torna a venir al cap una gerra de clara enorme i fresqueta, fa estona que em ronda però no hi ha manera! I quan tornem a deixar la pista per endinsar-nos en un altre corriol m’entra la venada pessimista, és tardíssim, avancem lent perquè el corriol és de baixada, té algun trencall, i penso quan arribem a Ca la Paula, ja no ens donaran ni sopar i això sí que em fa decaure, amb la meva panxa no s’hi juga! Per sort, m’animen. Alleugerits anem a parar a una pista, visca pensem, ara tocar anar més ràpid, pugem a la bici i pocs metres davant, un bassal enorme que no sabem ni per on passar-lo amb la llum sembla que el terra està més o menys bé però el trepitgem i rellisca així que hem d’anar en compte. Sortim del bassal, pugem a la bici i.... coi un altre bassal, i així successivament, així que seguim avançant a poc a poc perquè la pista és plena de tolls i no veiem bé per on es pot passar, de fet el Santi que va davant es fot un fart de banyar-se els peus al fang... a les sortides dels bassals veiem roderes de dues bicis, això vol dir que la Nuri i el Dani segueixen davant nostre i això que no porten llum, increïble. Després d’arribar a confondre les llums d’una masia llunyana primer jo amb la Nuri i el Dani i després el Santi amb un pastor i el seu ramat... sin comentarios... per fi la pista desemboca a la carretera molt a prop de Castellfollit, quina alegria! I quina imatge més maca del poble, llàstima que la foto de nit no em surt però estava genial la roca il·luminada amb les cases al capdamunt. El Santi però està fatal, es veu que l’última barreta que hem compartit se li ha entravessat de mala manera i s’ha quedat blanc com el paper... així que tirem directes cap al poble sense adonar-nos que el track hi entrava per l’altra banda. I sí, finalment a les 22:00h, amb 143kms i 3200 de desnivell, arribem a Ca la Paula!! La sorpresa però és que ho fem abans que els dos que ens portaven avantatge, és clar el Dani no va apajarat i si que ha vist per on pujava el track al poble, total que arriben al cap de res.

Hem arribat!!!

El Ru ens espera net i polit, truco al Jordi perquè pugui dormir tranquil que sàpiga que la primera etapa de la seva ruta volcànica ens ha portat de cul però l’hem superada, i em fa sospitar el seu to quan parla del què ens espera l’endemà, no sé perquè però no sembla que hagi de ser bufar i fer ampolles... però això ho deixem per després de sopar i dormir una mica que ja ens toca. Bueno, el Santi de tant marejat no pot ni sopar, després del desgast i sense sopar no vull saber com afrontarà la segona etapa, total només ens esperen 114 kms més....

A sopar! i per fi la gerra de clara!

Vinga prou de gresca i tothom a dormir!