Tracks dels Volcans. Etapa 2 Castellfollit de la Roca....

Voldríem descansar molt més però no pot ser, així que a les 6:05 tots en peu i sort que a Ca la Paula ens preparen un bon esmorzar. Al Santi li ha sentat de conya un recuperador que es va prendre ahir, de fet va ser tot el què va ingerir per sopar i és el què es lleva amb més energia de tots.

Toca esmorzar fort!

Motlles de roldana molt bé de preu!

Provant les rodes grosses i els manillars estranys

Tenim previst sortir a les 7:00h però amb el fang que vem trobar ahir en els últims quilòmetres les bicis estan fatal i ens entretenim empolainant-les una mica i acabem sortint cap a les 8:00h després d’uns corriolets per despistar ens adonem que la ruta en sí no comença fins que travessem la carretera i de cop i volta el track ens envia per un marge amunt... aviat ens toca caminar avui!

Distrets sortint de Castellfollit

Comencem a caminar...

Yep que aquí es pot rodar, aprofitem-ho!

Homenatge als abeuradors, jejeje

Res penso, serà un momentet i ja està... ja et fotaran! Un corriol preciós, preciós si el fas de baixada perquè amunt és molt exigent i ens fa treure’ns de seguida la son de les orelles! La cosa no para de pujar i anem compaginant l’herba verdíssima d’una primavera com cal amb el marró volcànic, no sé com explicar-ho és un marró més gris però a estones rogenc, no ho sé però a mi em fa pensar en la meva àvia quan de tornada d’un viatge a Canàries em va regalar una caixa petita de caramels plena de pedretes volcàniques del Teide. Bons records.

Vinga empènyer

Torno al planeta terra i me’n adono que ara sí que podem dir que estem de ple a la Tracks dels Volcans! I per si feia falta confirmar-ho el Ru ens comunica que ens estem enfilant a un volcà, això és el què li diu el GPS.

Aquí ens vem girar i les vistes eren genials

Just arribant al capdamunt de la pujada, ens ve a trobar una gossa, mare meva aquesta sí que té energia, en segueix un munt d’estona, i no és gairebé fins al final de la baixada que ens acosta a Olot quan la pobre no ens pot seguir i li perdem el rastre. Quin fart de córrer que s’ha fet!

Salvem un nus de carreteres important passant-hi per sota tot recorrent uns senderons i rodegem Olot gairebé sense posar un peu a la ciutat. Només després de la zona dels aiguamolls de la Moixina hi entrem un moment, passem per davant de l’hotel on es deu quedar a dormir la gent que fa la ruta amb més etapes i busquem una font per omplir els bidons, que amb el desgast d’ahir avui l’aigua desapareix en un tres i no res.

Els aiguamolls de la Moixina

glu, glu, glu, glu... no ens ofeguem però quina necessitat d'aigua!

Sortim d’Olot en direcció la Fageda d’en Jordà i la zona volcànica, i al cap de ben poc estem rodant davant del volcà Croscat i envoltats de camps de naps, el lloc val la quilometrada.

Seguim la volta per la zona volcànica i després de fer una mica de puja i baixa comencem a enfilar-nos. Arribem a una ermiteta i busco a veure si té una campana però no... recordo que el Jordi m’havia dit que després del Croscat i dalt d’una pujada ens trobaríem una ermita on qui primer hi arriba ha de tocar la campana, està clar que no és aquesta... això vol dir que hem de pujar més. Hi ha una font davant i la majoria volen parar a esmorzar, així que la meva idea de seguir pedalant i picant barretes i menjar-nos l’entrepà que ens havien fet a Ca la Paula per dinar no triomfa. La veritat és que després de l’experiència del dia anterior penso que és millor no parar gaire però la majoria mana i a més el Francesc si no es menja l’entrepà no li queda lloc a la motxilla per guardar la jaqueta i no m’estranya que vulgui para a esmorzar perquè amb la calor que fa....

Esmorzant a l'ermita de la Sagrada Família

Durant quilòmetres i quilòmetres tots els cartells porten a Begudà

Abans d’arrancar de nou, ens mirem el perfil que porto imprès i no ho fem amb gaire traça perquè el Ru dedueix que ens falta una o com a molt dues “puntitas” que diu ell, per acabar de coronar la pujada que acaba al km. 176 de ruta. Però res més lluny de la realitat, per mi que estàvem al principi de la pujada, vinga a fer puntetes i a veure quina era més dreta o tenia més pedra! I al cap damunt d’una d’aquestes pujades tant exigents sí, l’ermita de Sant Abdó i Sant Senén amb la seva campana, per cert Jordi, tots la van tocar abans que jo...

Vistes i més vistes, val la pena

Fort amunt!

Aquesta sí que és la de la campana, i pensàvem que ja érem dalt..

El Francesc com sempre de "campo y playa" jejeje

Sortim corriol avall, però no ens enganyem, encara queda més pujada! Resignats continuem amunt, i quan deixem d’enfilar-nos per començar a baixar gairebé no ens ho creiem, serà la definitiva?

La típica pista asfaltada de la Garrotxa

Sortim del corriol i després d’una masia agafem una baixada ràpida per pista que ens baixa fins la Riera de Sant Martí i allà amagat entre els arbres se’ns apareix un miratge, un lloc de somnis, el Salt de Can Batlle, ens quedem tots embadalits veient com una parella nudista descansa al marge del petit llac que creen els petits salts d’aigua que surten d’entre mig de la intensa vegetació.

Amb ganes de banyar-nos-hi seguim el nostre camí ens enfilem una mica per entre el bosc però aviat arribem a la vall més descoberta, pistegem i trobem una font al costat d’un camping, és la Font Freda, al veure el rierol que hi passa pel costat, no puc evitar descalçar-me un moment per refrescar-m’hi els peus i la idea causa furor, en un moment tots fent xip xap.

No, els nudistes no eren darrera nostre, això és el què passa quan se'n va un gua riu avall

Sortim tot travessant la carretera que porta a Olot i ens enfilem un tram per una pista molt dreta que porta a unes masies d’allò més benestants. Quan gairebé entrem dins d’una d’elles ens adonem que havíem d’haver pres un corriol a mà dreta, l’agafem i se’ns apareix una vista magnífica de Santa Pau coronada pel seu castell, ens hi apropem i entrem al poble pel carrer més dret, segur!

Els volts de la Font Freda

Un pontet preciós arribant a Santa Pau

El poble es veu encantador, mereix una visita entretinguda que evidentment no tenim temps de fer i sortim del poble seguint el GR. Aquest tram al Santi i a mi ens és familiar, el vem fer a la Transcatalunya de l’Escapa de fa un parell d’anys, si els recorreguts s’assemblen una mica ens tocarà enfilar-nos per anar de nou direcció la Fageda d’en Jordà, cap a Can Xeli on aquell dia vem dinar. La ruta és una mica diferent avui ens hi aproximem rodejant els volcans de Rocanegra i el més famós de tots, el de Santa Margarida.

Arribem a Can Xeli i aquest cop no toca parar, hem de continuar que se’ns tira el temps a sobre però quan més tard anem va i ens equivoquem en una pista asfaltada de baixada, quan els que porten el track se’n adonen amb el Santi recordem que sempre que passem per aquí ens passa el mateix, recordo que la pista correcta és una pista ràpida de baixada així que els hi dic de fer mitja volta i retrobar-la, el Ru i el Francesc em segueixen però el Santi, la Núria i el Dani no, quan me’n adono nosaltres ja hem retrobat la pista bona i decidim anar tirant, es veu que ells han vist pel GPS que un camí de més endavant s’ajuntava també amb el track... jo anant amb el temps tant just trobo que no es bona idea ja que val més anar a lo segur...

Quan ja fa una estona que ens hem separat i al no trobar-nos-els parem a trucar-los, no sabem si hauran enllaçat, si ho faran més endavant, més enderrera... el Santi contesta, ja han retrobat el track però van més enderrerits així que nosaltres anem tirant però a poc a poc perquè ens atrapin mentre rodem per la Fageda d’en Jordà.

Ja tots junts sortim a una pista principal plena d’indicacions pels excursionistes que diuen que a les Preses s’hi va cap a la dreta, nosaltres també hi anem però el track tomba cap a l’esquerra... està clar que segur que agafarem la via més bonica però la més lenta i menys directa... com no! I les coses no pinten bé, és tard i vol ploure i mai millor dit...

Quan ja anem retrobant la direcció bona la cosa comença a pujar dret amunt, apa que no ha estat res, com sempre el Dani i la Nuri obren pista i nosaltres intentem seguir-los, mentre de fons se’ns afegeix a la ruta una melodia de llamps i trons.

Les pendents més pronunciades ens porten a Sant Martí del Corb, una ermita amb una porxada ben curiosa i una font just al costat. El camí segueix tirant amunt i passa pel costat d’una altra ermita i mica en mica es fa cada cop més corrioler, alguns ja no estan d’humor però al Santi, al Dani i a mi aquest indret ens encanta, a part de ser preciós, el corriol és dels guapos, llàstima d’algun arbre caigut entre mig.

En un moment determinat sortim d’entre el bosc i una corba descoberta ens ofereix una vista única de la vall d’en Bas i Olot, la meitat coberta per un núvol negre i l’altre amb un sol radiant, llàstima que el núvol va just cap a les Preses... i nosaltres també...

Cel amenaçador i els llamps i trons encara més..

Caminets de somni

Hi arribem, són cap a les 5 de la tarda i comencen a caure les primeres gotes, ens toca prendre una decisió que al menys jo no vull prendre... ho hem de deixar estar, ens falten més de 40 kms, anant bé arribaríem a Torelló a les 20:00 i amb tots els números d’anar ben xops, després d’una jornada com la d’ahir tampoc caldria. Així que truco al Jordi per coordinar el rescat, ens indica un restaurant on poder esperar-lo mentre mengem alguna cosa, és just entrar-hi que comença a caure un ruixat dels bons i al cap de res una pedregada de consideració, hem fet bé de deixar-ho aquí però una cosa està clara, tornarem!

Ens hem rendit...

Jordi al rescat!

S’ha de dir que la ruta m’ha encantat, a falta de veure’n el final, però és lenta, les pujades són tècniques i alguns baixades també, anant amb colla és fàcil que hi hagi alguna averia que altre, per tot plegat fa que no sigui una ruta ràpida però per això mateix és tan espectacular, de rutes pisteres n’està el món farcit i a nosaltres el què ens agrada és això, terreny exigent i racons amagats i la Tracks dels Volcans està clar que no ens ha defraudat.