divendres, 13 de gener de 2012

IV Volta pel Vallès, avall que fa pujada!

El 7 de gener ha estat aquest any el dia escollit per la Volta pel Vallès que amb moltes ganes el Santi i jo preparem cada any i ja en van 4.


El dia abans però tenim un compromís ineludible a la ruta Crema- Turrons que el Ru ens prepara prop de la Llagosta i cap a la Serra de Marina. He de dir que no va ser el meu dia, devien ser els nervis per la nit màgica o alguna cosa així però, tot i que la ruta era molt distreta, pujadots exigents i baixades tècniques, jo no estava d’humor, no sempre es té bon dia... ho sento nois!


Aquí falla algo, com hem de cremar turrons si en mengem més?
Al final però tornem cap a Sabadell ben carregats, un tortell de Reis per compartir amb la family i el Francesc que s’uneix al tiberi.

Serà possible! qui l'ha convidat aquest?

Havent dinat i ja fosc, toca ultimar els preparatius per la IV Volta pel Vallès, i pugem els tres amb cotxe al Balcó de St. Llorenç, on busquem en un racó de bosc un espai on amagar un avituallament sorpresa per l’endemà. Ara sí, arribem a casa, enviem el track als confirmats i ja ho tenim tot a punt.

A quarts de 7 sona el despertador, fa mandra però ens espera un gran dia així que fora lleganyes i ens posem en marxa. Gairebé arribant al punt de sortida, la benzinera del final de l’Avda. Matadepera ens truca el Ru, com cada any ve en bici des de la Llagosta però amb tan mala sort que aquest cop a punxat i, és clar, arriba tard.

Arribem a la benzinera i els més matiners ja ens estan esperant i la resta van arribant mica en mica. No som tants com l’any passat però esperem tenir tanta sort i no patir avaries.

Entre salutacions i presentacions anem fent una mica de temps fins que el Ru arriba just en el moment de la foto de grup, perfecte!

El Ru, jo mateixa, el Pep, el Joan, el Mario, el Santi O, ajupida la Mariona, el Santi, el Jordi (Senselimits), el Miquel, el Luis, el Jordi (Bender), el Francesc, el Robert, el Fri, el Ramon i el Dani
Ara sí que ja hi som tots, així que emprenem la marxa i, igual que fa un parell d’anys, el Santi es posa a tirar del grup per anar alegres cap a Matadepera. Un cop allà agafem la primera variant que ens evita haver de travessar tot el poble pel mig, però clar, alguna pega havia de tenir i és que fa pujada! Comencen a disparar-se els pulsòmetres a la primera rampa del dia, per sort els del davant tenen pietat dels humans i ens esperen avanç d’agafar un petit tram de baixada i un corriol que torna a tirar amunt fins contactar de nou amb l’asfalt en una de les tantes urbanitzacions de Matadepera.

Comencem a pujar que sinó se'ns relaxen
Millor pujar per corriol que per pista, aquesta és la màxima del dia... aquest només és l'aperitiu
Reagrupem per atacar juntets el plat principal

Un parell de carrers i altre cop pista que ens dura ben poc. Reagrupem just abans d’encarar-nos a la primera ensarronada del dia, és un corriol xulo i distret, llàstima que aquest cop toca fer-lo de pujada, però clar, l’alternativa era pujar per pista monòtona i ensopida, així doncs que toca fotre-li canya amunt. Buf, el Santi sé que s’ho puja tot sencer exceptuant un esglaó molt alt de pedra, que el cop que ho vem provar, no se’l va pujar però li va anar de poc, a mi ja em costa més feina, no tan sols tècnicament sinó físicament, és esgotador i per les cares d’alguns que es queden més enrere, em sembla que no sóc l’única.
Arribo a dalt esbufegant i miro la cara del meu còmplice, que ens espera que arribem tots fent-nos fotos, sort que ara toca pista lleugereta que sinó més d’un ens escanya, jajajaj.

El Joan, el més atrevit de tots, ha vingut a la Volta pel Vallès sense conèixer ningú, benvingut!
Anem sortint del corriol ensarronada, recomanem que vingueu a fer-lo de baixada, jejeje
Com que som bona gent, us deixem descansar una mica

Però quan anem a prosseguir en Fri té problemes amb el nucli de la roda de darrera, sinó pedala es xupa la cadena amb la conseqüent rebregada del canvi, a punt està de quedar-se sense uns quants cops, perquè pujant no parar de pedalar no té gràcia però posant-se en marxa i baixant la cosa ja és més peluda.

El Ramon i el Santi, positivisme sobre dues rodes!

En Fri va avançant amb la bici en un estat deplorable i aprofito una desllantada del Luis per organitzar un comando amb l’objectiu d’aconseguir un allen lo suficientment gran per intentar desencallar el nucli de la Mavic. Així que el Francesc, el Dani i jo acompanyem al Fri a Sant Feliu del Racó creuant els dits per trobar una casa on tinguin un joc d’allens potent perquè el Francesc desmunti la roda. Però fracassem, sembla que l’urbanització encara està dormint i no gosem trucar a les portes a quarts de 10 del matí del dissabte de Reis, així que decidim baixar fins a Castellar on hi ha una botiga de bicis a veure si tenim sort i ens ho poden solucionar.

Truco al Santi per avisar-lo, tinc la sensació de que no m’està fent massa cas, després m’expliquen que mentre xerràvem pel mòbil un gos caçador sortia corrent amb un guant seu a la boca, em diu que el Luis encara no ha acabat de reparar la punxada i nosaltres baixem pels corriols previstos fins la carretera de St. Feliu a Castellar, on el Fri es marca una duatló guapa, guapa, seguint-nos corrent en els trams on fa més baixada.

Un cop a Castellar localitzem la botiga, Bike Tolrà, però és tancada, són les 9:55, així doncs o encara no han obert o avui fan festa... intentem localitzar un taller mecànic però també sense èxit i quan tornem a la botiga, sorpresa! han obert, i ens canvien les cares, tornem a veure opcions de poder-ho solucionar. 

Cares llargues, la cosa se complica, quina tallada de rollo, oi Fri?
Mentre el mecànic de la botiga té feina per desmuntar el nucli, el Dani aprofita per anar a fer un dels seus cafès, resulta que la cosa està ben fotuda i no és cosa d’arreglar-ho al moment, per sort però s’enrotllen i li deixen una roda a en Fri per poder continuar la ruta. Merci!

Moments incerts...

Sortint de la botiga truco al Santi que m’explica on són, podria ser pitjor, per sort encara no han arribat al avituallament sorpresa així doncs quedem que ens esperen allà i que si tardem massa continuen.

Mentrestant el grup gran arriba on nosaltres hem deixat el track i comencen a treure'ns distància

Posem la directa cap a retrobar el track, només hem d’anar per carretera fins on surt el camí cap a Can Borrell i allà ens comencem a enfilar, primer per una antiga pista que passa pel costat d’un forn de calç però, que al estar poc transitada, és plena de plantes punxegudes i pedres i al final sortim a la gran pujada del dia la coneguda com “no puedo”, perquè serà? Aquí es veu perfectament el rastre dels nostres companys de ruta, roderes per tota la pista, i jo em pregunto ens hauran maleït gaire deixant-se la pell en aquestes rampes? Per sort, al haver-les superat s’hauran trobat l’avituallament sorpresa, que espero que, com a mínim, serveixi per fer-nos perdonar.

Recoi, quines bèsties que m'ha tocat guiar... mama por, em fotaran un pal...
La resta han arribat a la recompensa i encara hi és! Teníem por que durant la nit algun senglar es poses les botes


Els meus tres companys de la “No puedo” no tenen cap problema per enfilar-se rampots amunt, aquí la única que “no puedo” sóc jo i veig com em van traient metres, jo m’esforço a pujar sense perdre adherència i ho vaig aconseguint però arriba un moment que ja no puc més, molta pendent i vaig ofegada perduda, així que paro a agafar aire per poder encarar la resta de rampes, a més porto les cames fetes caldo, una setmana intensa de gim i les rampes de la crema-turrons d’ahir algo hi deuen tenir a veure... i finalment arribo a l’avituallament sorpresa on ja hi són tots i fan prou bona cara, sembla que la tàctica ha funcionat i estan tant distrets amb l’avituallament que ja no se’n recorden del corriol ensarronada del principi i la “no puedo”, que bé!

Arribant al avituallament, però si no s'han ni cansat!
Evidentment: m'han fotut un pal, més ben dit 3. Sort que són bona gent que sinó...
Sort que em deixen reposar una mica, els dels braços plegats es que ja han descansat massa, jejeje

Recollim la brossa i apa toca tornar a posar el xip de patir que encara queda acabar de pujar fins a Can Cadafalch ja tot el grup junt. Ara no hi ha rampes tan dures i a més anem combinant la pista amb trams de la trialera de Can Cadafalch però de pujada en lloc de baixada, que seria lo habitual.

El Miquel comprovant si ha agafat la seva bici o la del Dani
Corriol de Can Cadafalch de pujada, al menys aquest es deixa fer sense deixar-hi la pell
Si els hi arribem a dir que vinguin tots de vermell segur que no ho fan tan bé

Un cop d’alt seguim per la pista direcció a la carretera de Sant Llorenç a Sant Feliu de Codines però no hi arribem pas, agafem un corriol a mà esquerra que porta als més coneixedors de la zona a ensumar-se alguna cosa, sinó com és que no hi ha passat mai amb bici? Doncs és evident, toca caminar, i és aquí on el Ramon deixa anar un comentari que ens arrenca un somriure al Santi i a mi:
-         No aneu més a les Guilleries que agafeu males costums! Jejeje


Però val la pena, després d’un parell de trams realment impossibles apareix un corriol idíl·lic que serpenteja per enmig del bosc fins deixar-nos a l’amagada ermita de Sant Jaume de Vallverd. Arribats a aquest punt el Robert al·lucina, al Vallès no tan sols tenim arbres sinó que també hi ha ermites romàniques, talment com si d’Osona es tractés, jejeje

Ens va quedar bé el puzzle, oi?

Fem la foto de rigor, llàstima que no es veu el campanar i baixem en fila de un per un corriol dret i molt sec on posar a prova els frens i neumàtics gastats de més d’un. Ja a la pista la Mariona i el Santi O. veig que em miren estranyats al no baixar directes cap a Sant Llorenç, toca tornar a pujar per fer un bucle i així acabar de fer la gana. El Santi, que fins ara ha guiat estupendament, sembla que s’ha deixat enredar per algú i se salten el trencant que hem d’agafar a mà dreta així que de cop ens trobem els últims obrint camí, ja tocava, jejeje

Ens enfilem per una altra pista poc rodada, per anar a trobar un corriol que ens porta fins la freqüentada pista de les estàtues on, ara sí, baixem plàcidament fins Sant Llorenç per atacar el dinar. Abans però d’agafar el corriol el Santi O. se’n torna que ha de ser a casa per dinar, tot un honor que ens hagi acompanyat una bona estona encara que no hagi pogut completar la ruta.

Igual que l’any passat dinem a Cal Ramon, ja ens tenen per mà als ciclistes i saben que amb una bona botifarra ens fan contents, si a més s’acompanya amb patates, carxofes, amanida... doncs molt millor, ara ja som ciclistes panxacontents, com ha de ser!

A endrapar! Els Gor-2 ens ensenyen com es fa...
Robert, que amb el menjar no s'hi juga, sempre igual!

Lo difícil arriba havent dinat perquè per sortir de Sant Llorenç s’ha de pujar sí o sí, aquest cop hem traçat la ruta sortint per la pista a la vora del Ripoll però que aviat s’enfila deixant a mà dreta el molí de l’Agell i on cop dalt, una mica amagada hi ha una  explanada amb una creu al mig, on parem a admirar les vistes de la Mola i alguns es queden parats de lo a prop que es veu el Castell de Granera.


Ho haveu vist?

De la creu anem a buscar el tallafoc per on l’any passat vem pujar i per l’alegria de més d’un aquest any toca baixar-lo! De nou a la pista baixem un xic més però sense arribar a la Font del Plàtan ja que volem pujar per un caminet que és molt més distret. Primer es deixa fer bé però just creuar una pista hi ha una zona peraltada que dóna pas a un tram amb més pendent però que m’encanta i quan s’acaba tornes a sortir a la pista en un paisatge totalment diferent, molt més al descobert i vermellós. 

That's the way, aja aja, I like, aja aja......
Ei Robert, els cordons encara es veueu nous ;)
El Dani aprofita la pujada relaxada per anarlitzar com té la mà lesionada.. només ho pot fer ell
Santi, vas tan endavant tot el rato que no et puc fer n'hi una foto! Jo en canvi sí que surto, sempre apretant les dents..
Segueix de pujada per corriol i de cop se sent un catacrec ben sec, em giro i el Ramon s’està mirant la bici, el canvi penja d’un fil, s’ha trencat la patilla, apa, ja l’hem feta bona! Fem un crit perquè la resta no segueixin avançant, el Ramon no porta patilla de recanvi i ja es veu corrent fins al cotxe amb la bici a l’esquena, per un altre seria tot un suplici però a ell fa cara no sonar-li del tot malament, un bon entrenament de cara els ultra-trails que té en ment. Però gràcies a en Robert apareix una patilla Specialized i sí encaixa perfectament, Ramon l’entrenament Kilian Jornet haurà d’esperar, jejeje
I quin bon dia que fa!
Quina bici més guapa! es ven sense biker: només 2.200 euros (desprès diràs que no et faig publicitat!)
Fem uns bons riures mentre en Ru amb les intervencions de tots plegats canvia la patilla, un primer intent fallit ja que sense saber com la cadena ha quedat totalment al revés, com girada, apa torna-ho a desmuntar! I finalment sí, la segona averia important del dia solventada i acabada la pujada tornem a ser a Can Cadafalch. 


I ara sí aquest cop toca baixar per la trialera on una estona abans hem fet trams de pujada, avall va i als que s’estrenen com no pot ser d’una altra manera, els hi agrada i els que repetim també! Llàstima però que abans me la feia tota i ara hi ha dos trams que no... això s’haurà de recuperar, ja tinc feina per aquest any!


Què Fri, arranquem o què?
Ei aquesta Mariona que no se'n perd una! i no és la única...
El Ramon es llença per tot arreu, jo vull fer com ell!

Arribem a Castellar, on el Ru ens deixa per tirar cap a la Llagosta que ha de tornar a casa tal i com ha vingut, amb bici. Tirem cap el cementiri per anar a buscar un senderó revirat de baixada que és molt i molt divertit, llàstima que no sigui més llarg. Travessem Castellar per anar a buscar el Ripoll baixant per la zona de Can Carné. 

Mira que ve el Santi, aprofito i li faig una foto, apa moguda!
Ho veus, el Bender si que ho fa bé, frena i somriu a la càmera
Creuem el Ripoll i en dirigim cap a Sant Julià d’Altura remuntant el Torrent de Ribatallada, és espectacular el fred que fa en aquesta zona, és molt ombrívola i sempre hi ha uns graus menys i a més toca anar creuant el torrent amb el risc de mullar-se els peus però estem a punt d’arribar i a aquestes alçades això ja no importa. 
Ja falta poquet, gairebé s'olora Sabadell
I al final pista humida per embrutar una mica les bicis, que sembli que hem fet algo

Pugem fins Sant Julià i ja només ens queda corriolejar uns instants i arribar de nou a la benzinera, la volta es completa i l’objectiu també: ens ho hem passat de conya!


És evident qui ha begut vi per dinar...

A les 17:00h som a Sabadell, em sembla que no havíem arribat mai tan de dia, i els nostres convidats ens dediquen un aplaudiment i tot! Que emocionant, sou uns cracks!

7 comentaris:

Power ha dit...

Vosaltres si que sou uns cracks, nosaltres el que som es afortunats per poder compartir tantes estones amb vosaltres.
Apa, ja us he fet una mica la pilota per compensar la publi de la bici ;)

senselimits ha dit...

Un nou aplaudiment per la volta i pels organitzadors!!!!!
Quin nivellassu de avituallament sorpresa!!!
Que vinguin moltes voltes més!

Anònim ha dit...

Com sempre una volta genial!
Mira que he passat cops per el corriol de Can Cadafalch, pero de pujada...mai jejeje

Marionabtt

RatafiaTeam ha dit...

Felicitats per la ruta, pel dia que vem passar, per la gent , pel reportatge.....
Una abraçada a tots... això si... d'un en un....

Anònim ha dit...

La veritat es que veu superar de lluny les meves espectatives...
Molt bona ruta i molt millor persones.
Moltes gràcies a tots !!!!!!!!!

Joan

Clara ha dit...

Com sempre ha sigut una gran crònica i com no una gran ruta, sembla mentida com cada any i poseu mes empeny en organitzar-ho i ames amb sorpresa de avituallament, que currat no?
Això si, com cada any també hi han anècdotes per explicar, entre el nucli i la patilla, jaja..I jo pregunto no hui cap Volta al Valles nomes de corriols de baixada ja ja

Mario ha dit...

Una vegada més m'ho vaig passar genial! Un gran dia de BTT,de bones rampes i d'alguna baixada de tant en tant per disimular..
Un 10 un any més. Si continueu amb aquest nivell se'm farà complicat faltar algun any!