Vilobí d'Onyar, la segona del Gran Premi de la Selva

Doncs ja tenim aquí la segona cursa del Gran Premi de la Selva, la de Vilobí d’Onyar, amb els seus inoblidables talla focs. Aquest cop el Bestiar ha recuperat un dels seus integrants, el Dani, així que els quatre morts de son cap a Vilobí hi falta gent.

Però abans tornem a celebrar el cumple del Francesc, es veu que no en va tenir prou amb la invasió sorpresa del dilluns al vespre, que aquest dissabte ens ha convocat a fer una matinal betetera amb un bon dinar per rematar la jugada.

Per molts anys!! No t'ho esperaves, eh!

Se'ns fa gran... per cert que bo que estava el pastís!

Però tot i així segueix sense tenir remei...

I el dissabte ruteta corriolera per celebrar-ho com més ens agrada

Però ja se sap l'edat no perdona, jejeje

Avui ens acompanya el Carles

Tornem pel corriol de Sant Miquel del Fai, quin vertigen que em fa!

Alguns però no tenen problema que passen saludant...

i l'homenatjat més content que unes castanyoles

matant el temps... 

foto de casament 1, jejeje

foto de casament 2, però això no era un aniversari?

La Mireia, el Jordi, l'Heri, el Ru, el Santi, la Raquel, el Carles, una servidora
un nou amic que no s'ha volgut perdre la foto, el Pedro, el Francesc i el Dani

I tornant a Vilobí la sortida a les 9:30 i per ser febrer una calor de nassos, així que abans de sortir vinga a desabrigar-nos, no fos cas que agaféssim el xarampió. L’escalfament rutinari i pum! es dóna la sortida, sembla que hi ha una mica més de gent que la setmana passada i també unes quantes noies més, que bé!

Bestiar!!!

Amb la calor que fa no sembla que haguem d'escalfar massa però donem una volteta

El Francesc i el Santi assajant l'esprint d'arribada

Jo com sempre surto a la meva, a aguantar el grup de davant durant la sortida neutralitzada, i vaig bé, veig com el Dani va agafant posicions i avançant-se i el Francesc i el Santi venen pel darrera, una moto de l’organització ens ho posa difícil, sortim de l’asfalt i agafem un camí a l’esquerra i es queda creuada al mig, l’esquivem com podem i comencem amb les rampes, poso pinyó gran i s’enganxa la cadena, així que he de parar per treure-la d’entre els radis i els pinyons, arriba part del ramat i paren per ajudar-me però ja ho tinc així que tirem rampes amunt fins que la gent caminant no ens deixa avançar més i toca córrer empenyent la bici un trosset.

Quan s’acaba la pujada anem agafant les nostres posicions, per davant veig com el Santi i el Francesc es van allunyant i jo recupero alguna posició abans d’agafar el primer corriol de baixada, comença a agafar caliu la cosa, un noi cau una mica més endavant i just quan passo jo decideix tornar al camí i em fa parar... ara sí que no tornaré a veure més aquest parell!

En alguna pujada encara els puc veure guanyant posicions però ja no els puc atrapar. Fem un tram pistero de baixada, on no veig clara la senyalització i en un corba faig mig recte, apa, uns quants segons més perduts intentant posar en marxa la bici amb plat gran i en una zona on feia lleugera pujada, serà possible...

I arribem a una de les pujades “llargues” del dia, m’hi deixo la pell i arribant a la Brunyola avanço a 4 bikers, miro el pulso 178 pulsacions i esbufegant de mala manera, passem pel costat del poble i llavors recordo dels altres anys que toca un tram d’apretar les dents, quasi sense alè però aconsegueixo posar el plat petit i avançar-ne un parell més que van caminant, però el meu esforç s’esvaeix en un tres i no res, arribem als famosos tallafocs de Vilobí, el primer tram encara el baixo però quan la cosa pica molt prefereixo baixar a peu a més està molt sec i no s’agafen gens els neumàtics, així que m’avancen 5 dels 6 que havia avançat, quin negoci més ruïnós.

La baixada al ser tan dreta dura poc i tornem a pujar, creuem un rierol i apa amunt, apareix un troncot entravessat al mig del corriol i desmunto, veig a un davant i va a peu, així que decideixo fer el mateix, coi, s’hi hagués recordat que el corriol era tan llarg i tan dret hagués intentat pujar un tram més amb bici perquè se’m ha fet etern, de totes maneres m’alegra que pujant empenyent la bici vaig recuperant terreny als de davant i ja en torno a divisar 4 però no hi ha res a fer, fem el cim, creuem una pista i prenem un altre corriol de baixada, aquest es deixa fer però les corbes són molt tancades, està tot molt sec, s’intueix poc cap on va el sender...

Total que el dec fer molt a poc a poc perquè quan arribo a baix ja no veig a ningú, bueno, a algú sí, em passa volant un que venia per darrera, em vaig desesperant. Així que amb la mosca al nas vaig fent, apretant, intentant que no se’m escapi el que acaba d’avançar-me però a la següent pujada que em requereix posar el plat petit, apa, altre cop la cadena a fora, i això que ara ja en visualitzava a un parell, doncs res, paro, ho arreglo i no tan sols deixo de visualitzar-los sinó que me’n passen dos més!! Vaig de mal en pitjor!

Poca cosa em queda a fer, passar com puc el talla foc de pujada, que té un parell de rampots mal parits i resar perquè no m’avanci ningú més. Gairebé ho aconsegueixo però arribant a l’última pujada, a escassos quilòmetres de la meta, en una zona que voreja un riu, m’avança l’últim dels 6 bikers que havia avançat pujant a la Brunyola, sort que un dels que van fent la cursa de muntanya a peu m’anima que sinó.... ens enfilem per últim cop i apa avall fins Sant Dalmai on el Bestiar Lliure m’espera fent xivarri, no passem desapercebuts en lloc J

El Dani per variar ens ha fotut un bon pal a tots, 6è, i el millor de tot es que amb bon feeling amb el genoll que últimament li feia la punyeta. El Santi i el Francesc s’han anat tornant els pals fins que el Santi, en una part poc senyalitzada, s’ha despistat i ha tallat una part del camí, cosa que ha motivat al Francesc a apretar més pensant-se que el Santi l’estava deixant ben enrere, però com que es bona persona al Santi en adonar-se de l’error i recuperar el camí l’ha esperat i han entrat junts a meta clavant-se els colzes, però de bon rotllo, eh!

Un cop ja ens hem passat tots el parte entrem a devorar la buti i els Donuts tot fent temps per l’entrega de premis, igual que el finde passat esperant que arribi alguna altra noia que hagi fet la llarga però es veu que no, altre cop s’han decantat totes per la curta, això no pot pas ser! Això sí el ramat s’ha encarregat de que no em sentís sola en el podi, jejeje, GRÀCIES MACUS!!!

Quin gran Team!

Dani: 1:38h

Francesc i Santi: 1:51h

Ada: 2:03h

Comptant que la setmana passada vaig fer 2:06 i que els que han fet les dues curses han considerat que aquesta era més dura, i m’hi incloc, tot i no haver acabat satisfeta per la posició sembla que no ho he fet tan malament. Tot i així s’ha de millorar!

I el finde vinent Sant Mordor Sacalm, espero poder-hi anar...