Satisfeta de tornar al Turó de l'Home

De tant en tant s’ha d’anar a comprovar que el Turó de l’Home segueix allà on era. Així que quan vaig veure que el Joan proposava fer la clàssica: Santa Coloma – Turó de l’Home, era divendres i encara no tenia pla i la nostàlgia em cridava, doncs vaig i m’hi apunto. No sense abans enredar al Francesc, cosa fàcil, i mig enredar al Ru que es fa el remolon. El Santi li toca fer bondat i quedar-se a casa, que la tendinitis li demana repòs, per sort va millorant!

A les 7:30h em trobo amb el Francesc, que ja ha fet 25 kms venint pedalant des de Sant Feliu, a Sabadell Centre i agafem el tren fins a Montcada, d’allà uns quilometrets fins el punt de sortida, sota el pont de la B-20, allà esperem, buscant el sol, el Jaume i el Joan. Arriben a l’hora convinguda, les 8:30 i de seguida arranquem a pedalar que fa més fresca de la que ens pensàvem 6º i el Jaume va d’estiu! Quin fred només veure’l!

El fred però passa ràpid que ens hem d’enfilar al dipòsit, és dissabte al matí i sembla que tothom ja ha sortit de casa, quin trànsit per la serra de Marina, com deu estar això en diumenge... a veure si plou una mica que sinó entre la sequedat del terreny i la multitud de bikers hi ha trams que s’hi està fent sorra de platja. Avancem conscients de que falta molt pel Turó, ell mateix es preocupa de que no se’ns oblidi, que lluny però que nítid que es veu. El Joan ens va avisant de que no està en el seu millor estat de forma, fins i tot diu que quan vem pujar-hi per primer cop el 2008 estava més fort que ara,  però les ganes d’enfilar-se les té i això és el què compta.

Comencem amb energia i amb moltes ganes de ruta llarga

Anem superant, un rere l’altre, tots els punts típics de l’aproximació al Turó, el dipòsit, la Conreria, Nou Pins, la Roca d’en Toni... on ens sorprèn el Ru que s’afegeix a la ruta, seguim cap a  Sant Bartomeu, on el Joan i jo ens alegrem de poder tornar a desitjar-li bon dia a la senyora Montse, després cap a Can Bordoi i pujant al Corredor ens trobem una bona colla d’escoltes molt i molt jovenets que van a acampar carregats com a mules, si les motxilles són més grans que ells! 

Trobem al Ru ven entretingut fent-la petar

Ja hi som tots!

Aquests eren dels que anaven poc carregats...

El Francesc protagonitza l’escapada del dia però nosaltres ens quedem ben entretinguts quan el Jaume decideix portar un dels nens una estona, decididament és la imatge del dia:

SuperJaume al atac!

Sort que aquesta bici ho aguanta tot i les cames del Jaume també :)

Superat el Corredor en llencem cap a Sant Celoni, ja arribant al poble el Joan s’ha estudiat una alternativa i variem lleugerament la ruta per tal d’evitar uns gossos pocs amics dels bikers. I ja al poble parem en una terrasseta per acompanyar els entrepans amb unes coles fresques que són vora les 13h i la calor ja apreta. Abans de tornar a emprendre la marxa em trec la samarreta sense mànigues per pujar només amb el maillot de màniga llarga, passaré calor segur, però tampoc em vull desabrigar més que fa un airet fresquet i segur que a mesura que guanyem alçada la calor es farà més portadora.

Parada per carregar forces que no vol dir bidons...

Ara sí que arriba lo bo, un tou de quilòmetres de pujada sense descans, concretament uns 20, hem d’arribar a 1.600 metres i ens comencem a enfilar. La primera part es fa bé, però lo serio arriba amb el “km de la muerte”, abans però parem un moment que n’hi ha alguns que necessiten treure’s roba, jo aprofito per encarar les rampes i esperar-me més endavant fent fotos a la corba més punyetera, jejeje

Però si encara es veu molt lluny!

Joan, fa calor però no tanta!

Superant les rampes dures

 Un cop passades les rampes més dures anem recuperant la respiració mica en mica i arribats a una mena de santuari la pista suavitza, just en el moment que el Jaume punxa. El Joan se’n alegra un munt, jejeje, no és que sigui mala persona, es que així pot descansar! En lloc de posar càmera el Jaume emboteix una “botifarra” de cautxú al neumàtic, infla i apa a continuar la ruta.

Ras!

Material indispensable per fer una bona botifarrada, jejeje

No sé jo si no va ser el Joan qui li va punxar la roda al Jaume...

Arribats a la carretera i per evitar els gossos, aquest cop els de la masia de Can Grau, en lloc de seguir pel GR-5, pugem un tros per la carretera i agafar la pista unes corbes més amunt. El què té de bo el passar per aquí és que descobrim una font, esperem que l’aigua sigui bona perquè el Francesc va sec del tot i aprofita per omplir, cap dels 5 hem pensat en omplir els bidons a Sant Celoni, quin desastre...

Altre cop a la pista ens toca superar el tram de pujada que més dur se’m fa avui, és un tram de pista molt ample, que no té cap encant destacable i es fa d’allò més avorrida a més ens toca pujar a ritme, el Jaume tot just començar-la li falla l’invent i la roda del darrera torna a perdre aire, així que li fem companyia mentre ell emboteix alguna botifarra més i el Joan va tirant amunt. 

El bestiar en té prou amb poca cosa per distreure's...

Per exemple donant voltes a aquest cartell mentre el Jaume arregla la punxada

El problema es que després el Jaume surt a ritme, i el seu ritme és bastant més fort que el nostre i és clar, ens deixem algun cartutxo intentant seguir-lo, cosa que és missió impossible. Per sort para davant l’estany d’en Vilada, on el 2008 ens vem fer el bany recuperador, per fer-nos unes fotos. El Francesc i jo seguim amunt desitjant que s’acabi la pujada i el Ru ve una mica més enrere i acaba de pujar amb el Jaume fins arribar de nou a la carretera. El Joan molt queixar-se però no l’atrapem fins llavors i fem una parada al mirador de les Guaitadores, just davant d’on comencen els 6 últims kms d’asfalt que ens esperen abans de fer cim. El Joan ens diu que necessita 20 minuts de repòs per poder afrontar la pujada final i el Francesc, té un petit moment de “pàjara” sort que els poso a to amb un parell de barretes i un traguet del poc isotònic que em queda en el bidó i al cap de poc ja tornem a estar pedalant.

Relaxada la pujada, eh...

Joan, res de parar 20' això ho arreglo jo amb un parell de barretes, jejeje

El Ru surt animat, el refredat que porta no li està pas passant factura, i ens treu uns metres però el seguim d’aprop el Francesc i jo, més enrere el Jaume fa companyia al Joan que va pujant xino-xano. Unes corbes més amunt atrapem al Ruben i anem pujant els tres, el Francesc para un moment a fer una foto i el Ru i jo seguim, normalment aquest tram d’asfalt se’m entravessa, a més algun il·luminat se li va acudir anar marcant els kms que falten pel cim i a mi és una cosa que em desmotiva, però ara vaig bé, les cames em responen així que agafo un ritmet i veig que el Ru es queda una mica enrere.

El Joan va pujant amb la companyia del Jaume

Vinga nois que ja ens falta poquet!

Direcció al Turó

Ara em trobo bé de cames, jijiji

Un núvol prim tapa una mica el sol i ja no fa tanta calor, els tres parem el pàrquing que hi ha dos kms abans del cim esperant al Jaume i al Joan per arribar tots alhora, el Francesc diu que li tiben els isquios i que està petat i el Ru aprofita per fer estiraments, jo estic contenta, tenia ganes de fer una tirada llarga, ja feies temps que no en fèiem i ho enyorava. 

El Francesc té raó al Turó a partir de migdia s'ennuvola

Tots més agrupats anem fent cim i ens anem abrigant per la temuda baixada, per més roba que et posis baixant el Turó sempre passaràs fred, imagina’t doncs el Jaume, de curt, maillot, maniguets i guants curts! Això sí, com que és previsor porta una bossa-paravent, jejeje. Sort que el Joan li deixa una samarreta tèrmica.

A punt de rematar la feina

I gairebé a dalt trobem una mica de neu

La satisfacció de tornar al Turó

Tot i que no les tenia totes el Joan arriba a dalt i amb molt bon humor

La baixada es fa molt llarga, massa, a més el fred no me’l trec de sobre i quan ja comences a somiar amb un bar calentó, bevent i menjant alguna cosa, pufff! Acabant de baixar el “km de la muerte” per darrera el Ru i el Francesc, una pedra em fa un tall al neumàtic de darrera, els crido però no em senten, sort que per darrera venen el Jaume i el Joan, estem un munt per reparar la punxada, veiem un forat i el Jaume intenta tapar-lo amb l’última de les “butifarres” però no hi ha manera de que taloni el neumàtic, és llavors quan el Joan s’adona que hi ha un altre tall, no tenim més remei que posar càmera, però abans m’entretinc a treure 6 punxes enormes record de Sant Hilari, que estan fermament clavades a la coberta, ara sí posem la càmera i a córrer que el Ru i el Francesc ens estan esperant al bar de l’estació de tren de Sant Celoni.

Coi de punxada...

Quina gana, alguns més... Francesc deixa algo pels altres!

Lo dolent d’aquesta ruta és la tornada, a Sant Celoni ens toca esperar més de 40 minuts el tren, amb 15 ja en teníem prou per acabar amb tots els pastissos del bar! Després el viatge en tren, el Ru baixa a la Llagosta i el Francesc i jo a Montcada on fem transbord, amb uns altres 15 minuts d’espera. Això sí, molt contenta de que el Joan hagi proposat fer aquesta ruta, el cos em demanava ruta llarga i amb els quasi 108 kms que m’han sortit m’he quedat d’allò més satisfeta.

I avui diumenge tocava  anar a fer crits, què millor que aprofitar el bon dia que feia per anar a animar a tota la colla de bikers desitjosos de deixar-se la pell en el exigent circuit de Banyoles, hem aprofitat també per fer unes quantes fotos, quants cracks junts!

La Clara flanquejada per les Silvies :) quines tres valentes!

El rei de les no-cròniques diu que s'ha llegit les nostres cròniques de la  Selva! Quin valor, jejeje

La Maja Wloszczowa fotent canya

La Sandra en acció

El Miquel a sac!

La Mercè, petita però sempre a fondo

El millor, veure arribar la Clara amb aquest somriure d'orella a orella

Sílvia, a per la Volcat!!

Qui diu que l'esport no uneix?

Gran Absalon, llàstima que no hagi vingut l'Hermida

A tope Bisonte!!!!