diumenge, 11 de març del 2012

Satisfeta de tornar al Turó de l'Home

De tant en tant s’ha d’anar a comprovar que el Turó de l’Home segueix allà on era. Així que quan vaig veure que el Joan proposava fer la clàssica: Santa Coloma – Turó de l’Home, era divendres i encara no tenia pla i la nostàlgia em cridava, doncs vaig i m’hi apunto. No sense abans enredar al Francesc, cosa fàcil, i mig enredar al Ru que es fa el remolon. El Santi li toca fer bondat i quedar-se a casa, que la tendinitis li demana repòs, per sort va millorant!

A les 7:30h em trobo amb el Francesc, que ja ha fet 25 kms venint pedalant des de Sant Feliu, a Sabadell Centre i agafem el tren fins a Montcada, d’allà uns quilometrets fins el punt de sortida, sota el pont de la B-20, allà esperem, buscant el sol, el Jaume i el Joan. Arriben a l’hora convinguda, les 8:30 i de seguida arranquem a pedalar que fa més fresca de la que ens pensàvem 6º i el Jaume va d’estiu! Quin fred només veure’l!

El fred però passa ràpid que ens hem d’enfilar al dipòsit, és dissabte al matí i sembla que tothom ja ha sortit de casa, quin trànsit per la serra de Marina, com deu estar això en diumenge... a veure si plou una mica que sinó entre la sequedat del terreny i la multitud de bikers hi ha trams que s’hi està fent sorra de platja. Avancem conscients de que falta molt pel Turó, ell mateix es preocupa de que no se’ns oblidi, que lluny però que nítid que es veu. El Joan ens va avisant de que no està en el seu millor estat de forma, fins i tot diu que quan vem pujar-hi per primer cop el 2008 estava més fort que ara,  però les ganes d’enfilar-se les té i això és el què compta.


Comencem amb energia i amb moltes ganes de ruta llarga
Anem superant, un rere l’altre, tots els punts típics de l’aproximació al Turó, el dipòsit, la Conreria, Nou Pins, la Roca d’en Toni... on ens sorprèn el Ru que s’afegeix a la ruta, seguim cap a  Sant Bartomeu, on el Joan i jo ens alegrem de poder tornar a desitjar-li bon dia a la senyora Montse, després cap a Can Bordoi i pujant al Corredor ens trobem una bona colla d’escoltes molt i molt jovenets que van a acampar carregats com a mules, si les motxilles són més grans que ells! 
Trobem al Ru ven entretingut fent-la petar
Ja hi som tots!
Aquests eren dels que anaven poc carregats...
El Francesc protagonitza l’escapada del dia però nosaltres ens quedem ben entretinguts quan el Jaume decideix portar un dels nens una estona, decididament és la imatge del dia:
SuperJaume al atac!
Sort que aquesta bici ho aguanta tot i les cames del Jaume també :)


Superat el Corredor en llencem cap a Sant Celoni, ja arribant al poble el Joan s’ha estudiat una alternativa i variem lleugerament la ruta per tal d’evitar uns gossos pocs amics dels bikers. I ja al poble parem en una terrasseta per acompanyar els entrepans amb unes coles fresques que són vora les 13h i la calor ja apreta. Abans de tornar a emprendre la marxa em trec la samarreta sense mànigues per pujar només amb el maillot de màniga llarga, passaré calor segur, però tampoc em vull desabrigar més que fa un airet fresquet i segur que a mesura que guanyem alçada la calor es farà més portadora.

Parada per carregar forces que no vol dir bidons...

Ara sí que arriba lo bo, un tou de quilòmetres de pujada sense descans, concretament uns 20, hem d’arribar a 1.600 metres i ens comencem a enfilar. La primera part es fa bé, però lo serio arriba amb el “km de la muerte”, abans però parem un moment que n’hi ha alguns que necessiten treure’s roba, jo aprofito per encarar les rampes i esperar-me més endavant fent fotos a la corba més punyetera, jejeje

Però si encara es veu molt lluny!
Joan, fa calor però no tanta!
Superant les rampes dures

 Un cop passades les rampes més dures anem recuperant la respiració mica en mica i arribats a una mena de santuari la pista suavitza, just en el moment que el Jaume punxa. El Joan se’n alegra un munt, jejeje, no és que sigui mala persona, es que així pot descansar! En lloc de posar càmera el Jaume emboteix una “botifarra” de cautxú al neumàtic, infla i apa a continuar la ruta.
Ras!
Material indispensable per fer una bona botifarrada, jejeje
No sé jo si no va ser el Joan qui li va punxar la roda al Jaume...
Arribats a la carretera i per evitar els gossos, aquest cop els de la masia de Can Grau, en lloc de seguir pel GR-5, pugem un tros per la carretera i agafar la pista unes corbes més amunt. El què té de bo el passar per aquí és que descobrim una font, esperem que l’aigua sigui bona perquè el Francesc va sec del tot i aprofita per omplir, cap dels 5 hem pensat en omplir els bidons a Sant Celoni, quin desastre...

Altre cop a la pista ens toca superar el tram de pujada que més dur se’m fa avui, és un tram de pista molt ample, que no té cap encant destacable i es fa d’allò més avorrida a més ens toca pujar a ritme, el Jaume tot just començar-la li falla l’invent i la roda del darrera torna a perdre aire, així que li fem companyia mentre ell emboteix alguna botifarra més i el Joan va tirant amunt. 
El bestiar en té prou amb poca cosa per distreure's...
Per exemple donant voltes a aquest cartell mentre el Jaume arregla la punxada
El problema es que després el Jaume surt a ritme, i el seu ritme és bastant més fort que el nostre i és clar, ens deixem algun cartutxo intentant seguir-lo, cosa que és missió impossible. Per sort para davant l’estany d’en Vilada, on el 2008 ens vem fer el bany recuperador, per fer-nos unes fotos. El Francesc i jo seguim amunt desitjant que s’acabi la pujada i el Ru ve una mica més enrere i acaba de pujar amb el Jaume fins arribar de nou a la carretera. El Joan molt queixar-se però no l’atrapem fins llavors i fem una parada al mirador de les Guaitadores, just davant d’on comencen els 6 últims kms d’asfalt que ens esperen abans de fer cim. El Joan ens diu que necessita 20 minuts de repòs per poder afrontar la pujada final i el Francesc, té un petit moment de “pàjara” sort que els poso a to amb un parell de barretes i un traguet del poc isotònic que em queda en el bidó i al cap de poc ja tornem a estar pedalant.
Relaxada la pujada, eh...
Joan, res de parar 20' això ho arreglo jo amb un parell de barretes, jejeje
El Ru surt animat, el refredat que porta no li està pas passant factura, i ens treu uns metres però el seguim d’aprop el Francesc i jo, més enrere el Jaume fa companyia al Joan que va pujant xino-xano. Unes corbes més amunt atrapem al Ruben i anem pujant els tres, el Francesc para un moment a fer una foto i el Ru i jo seguim, normalment aquest tram d’asfalt se’m entravessa, a més algun il·luminat se li va acudir anar marcant els kms que falten pel cim i a mi és una cosa que em desmotiva, però ara vaig bé, les cames em responen així que agafo un ritmet i veig que el Ru es queda una mica enrere.

El Joan va pujant amb la companyia del Jaume
Vinga nois que ja ens falta poquet!
Direcció al Turó
Ara em trobo bé de cames, jijiji
Un núvol prim tapa una mica el sol i ja no fa tanta calor, els tres parem el pàrquing que hi ha dos kms abans del cim esperant al Jaume i al Joan per arribar tots alhora, el Francesc diu que li tiben els isquios i que està petat i el Ru aprofita per fer estiraments, jo estic contenta, tenia ganes de fer una tirada llarga, ja feies temps que no en fèiem i ho enyorava. 


El Francesc té raó al Turó a partir de migdia s'ennuvola
Tots més agrupats anem fent cim i ens anem abrigant per la temuda baixada, per més roba que et posis baixant el Turó sempre passaràs fred, imagina’t doncs el Jaume, de curt, maillot, maniguets i guants curts! Això sí, com que és previsor porta una bossa-paravent, jejeje. Sort que el Joan li deixa una samarreta tèrmica.

A punt de rematar la feina
I gairebé a dalt trobem una mica de neu
La satisfacció de tornar al Turó
Tot i que no les tenia totes el Joan arriba a dalt i amb molt bon humor

La baixada es fa molt llarga, massa, a més el fred no me’l trec de sobre i quan ja comences a somiar amb un bar calentó, bevent i menjant alguna cosa, pufff! Acabant de baixar el “km de la muerte” per darrera el Ru i el Francesc, una pedra em fa un tall al neumàtic de darrera, els crido però no em senten, sort que per darrera venen el Jaume i el Joan, estem un munt per reparar la punxada, veiem un forat i el Jaume intenta tapar-lo amb l’última de les “butifarres” però no hi ha manera de que taloni el neumàtic, és llavors quan el Joan s’adona que hi ha un altre tall, no tenim més remei que posar càmera, però abans m’entretinc a treure 6 punxes enormes record de Sant Hilari, que estan fermament clavades a la coberta, ara sí posem la càmera i a córrer que el Ru i el Francesc ens estan esperant al bar de l’estació de tren de Sant Celoni.
Coi de punxada...
Quina gana, alguns més... Francesc deixa algo pels altres!
Lo dolent d’aquesta ruta és la tornada, a Sant Celoni ens toca esperar més de 40 minuts el tren, amb 15 ja en teníem prou per acabar amb tots els pastissos del bar! Després el viatge en tren, el Ru baixa a la Llagosta i el Francesc i jo a Montcada on fem transbord, amb uns altres 15 minuts d’espera. Això sí, molt contenta de que el Joan hagi proposat fer aquesta ruta, el cos em demanava ruta llarga i amb els quasi 108 kms que m’han sortit m’he quedat d’allò més satisfeta.


I avui diumenge tocava  anar a fer crits, què millor que aprofitar el bon dia que feia per anar a animar a tota la colla de bikers desitjosos de deixar-se la pell en el exigent circuit de Banyoles, hem aprofitat també per fer unes quantes fotos, quants cracks junts!

La Clara flanquejada per les Silvies :) quines tres valentes!
El rei de les no-cròniques diu que s'ha llegit les nostres cròniques de la  Selva! Quin valor, jejeje
La Maja Wloszczowa fotent canya
La Sandra en acció
El Miquel a sac!
La Mercè, petita però sempre a fondo

El millor, veure arribar la Clara amb aquest somriure d'orella a orella
Sílvia, a per la Volcat!!
Qui diu que l'esport no uneix?

Gran Absalon, llàstima que no hagi vingut l'Hermida
A tope Bisonte!!!!

7 comentaris:

Joan ha dit...

Quina bona crònica! No hem cansaré de dir-ho: sou fantàstics! gràcies a vosaltres per fer de la ruta un dia magnífic, i per esperarme!!!!! :-)

Espero veuren's aviat! amb el Jaume al final del tren vem comentar de fer la volta al vallès d'aqui 15 dies, com ho teniu?

Unknown ha dit...

Que bo, com ens canvien les cares a mida que ens acostem al Turó!

Si que va ser un gran dia, es el primer cop que faig aquesta ruta i tot hi que no m'agrada massa fer tanta pista, m'ho vaig passar molt be (per la companyia) i segur que va ser un molt bon entrenament. Si que feia molt dies ja que no fèiem una tirada tan llarga, i es troba a faltar.

Xavi ha dit...

Jajaja... quina enveja devien passar els altres nens quan van veure el seu company enfilat a la bici.

Clara ha dit...

Ostres al Turo del Home, jaja la veritat que tinc molt bon record del any passat, aquet quan torni, no se si las sensacions seran las mateixes, però es un bon entrenament per poder ser Maqui..Nosaltres ja tenint al bar localitzar per fer la carrega de energia abans de enfilar-nos al turo, però veig que tampoc us ho munteu malament, quin patiment amb la pujadeta de la mort però si aneu sobrats encara teniu força per anar donant pals..
Moltes gracies per vindre i pels ànims, sou COLLONUTS, ja ho se que en repeteixo però que collons es veritat

Anònim ha dit...

Sempre recordaré el primer Turó, quan el vam pujar al 2008... que lluny que veia les antenes!
I és que el Turó no deixa indiferent a ningú ;-)

Una abraçada

Marionabtt

Oscarjet ha dit...

el meu pare sempre le sentit aquesta expresio..

es la ostia en bicicleta !

aixo sou vosaltres !!!

sou la ostia en bicicleta !!!!

salut.

RAMONET ha dit...

Aneu més ràpid que jo!!! Això que jo faig les no-croniques.. jeje.

Gracies per els ànims i les fotos!!!


Això de transportar nens es molt grande. :)