Aniversari Maqui-Escapa

Quin finde més mogut, arrenquem el divendres amb molta feina a la botiga però celebrant el meu aniversari, 32 anyets de res, jejeje, la Fátima apareix per sorpresa a la botiga, i al plegar corrent cap a casa on en trobo la Scale tunejada, que bé que li queden els R1 i les bieles 3D+, quina passada! I sense deixar de córrer, que fem tard, a celebrar-ho amb la família, què millor! 

Això sí, anem a dormir tard i ens llevem a les 6h que hem quedat amb el Francesc i el Luis a Sant Fruitós del Bages per fer una mica el maqui, encara falta però ja en tenim ganes.

Dissabte 24 de març tot fent el maqui per la Senglanda de Calders


Comencem malament... mig perduts seguint un track d’enllaç mig del dret, mig del revés, sort que la típica bona orientació femenina ho soluciona que sinó un dia d’aquests em vaig anant a parar a la Conxinxina. Ja em el rumb bo i dirigint-nos cap a Calders, on volem fer el track de la Senglanada, comencem a trobar els primers corriols i alguns ja coneguts de la pujada a Calders durant la Terra de Maquis de l’any passat.

A mesura que passa l’estona cada cop el sol apreta més però darrera Artés, a la llunyania, podem veure el Pirineu més nevat que no pas l’hem vist durant tot l’any. Ja era hora que arribessin les pluges, el terreny està perfecte.

El Francesc em regala uns guants collonuts :)

Un pont molt bonic per on no havíem d'haver passat, ens estàvem equivocant...

Ara sí que anem bé, direcció Calders

I per terres maqui aviat corriolegem!

Arribem a Calders i comença la recerca del track de la pedalada, segons el Luis passa pel mig del cementiri, segons el Francesc va per l’altra punta del poble... després de fer algun puja-baixa prou curiós per les afores de Calders aconseguim trobar l’inici del track i ens adonem que amb les presses el Santi i jo hem descarregat el track de la Senglanada 2011, que també porta el Luis, i el Francesc ha descarregat el que havia de ser, el del 2012 però seguim el primer que sabem on el podem enllaçar amb la part final de la segona etapa de Terra de Maquis de l’any passat.

si es que sóln com nens aquestes Besties

Anem deixant el poble enrere entre esbarzers i camps, el paisatge m’agrada, alguns racons semblen d’alta muntanya i el track és prou distret, amb senderons potents i amagats ideals per anar trobant el tacte als frens nous, però no tinc massa el dia baixant, avui no toca, en canvi el Santi està que se surt, i ens diu que per fi sembla que comença a perdre la por a les pendents pronunciades! quina barra, com si no baixés per en lloc...

avia, avia... quines rodes més grans que té!

Vinga corriols!

Entre aconseguir seguir el track i que començo amb problemes mecànics a la meva bici se’ns va fent tard, tenim una calorada a sobre important a més el Santi i jo anem abrigats perquè ens hem deixat la crema solar i no volem treure’ns els maniguets que sinó ja sabem com acaba la cosa, vermells com a gambes i això ja ho deixem pel Francesc. I el més preocupant de tot quan aconseguim arribar dalt la Mussarra per agafar els corriols maquis anem ja els quatre sense aigua, quina putada.

Quina calda, i l'Ada què no arriba...

Els últims 20 kms me’ls passo patint enganxades de cadena, sembla que el plat mitjà està gastat i no engrana bé (sort que els nous estan de camí), així doncs que tiro més de plat petit però la cadena deu estar donada perquè s’enganxa per tot arreu i amb tan mala baba que a les primeres rampes fortes de l’última pujada important del dia la cadena em cau entre els pinyons i la roda i es queda ben travada amb els topalls que hi ha darrera el pinyó gran justament perquè això no passi. Sort que amb molta paciència el Francesc aconsegueix solucionar-ho i aprofita per adreçar una mica la pota del canvi que amb tanta estrebada no està massa a lloc. 

Però arribant a dalt tenim la recompensa, quilòmetres de corriols maquis, serpentejant pel mig del bosc, resseguint el vessant pelat per sobre la Riera de Talamanca, llàstima que és tard i estem mig defallits, especialment assedegats així que coneixedors del què ens perdem decidim baixar per pista a Navarcles i tirar de dret cap a dinar.

Pujadeta agraïda...

Encara ens han guardat una mica de fideuà

Amb la panxa plena tirem cap a Sabadell, dutxa ràpida i amb la Fátima anem cap a Expo Sports a Montjuïc la fira de la Marató de Barcelona on els de 226ers tenen un stand, per fi els conec en persona i els puc felicitar per la bona feina que fan.

Al stand de 226ers amb el Jesús i la Fátima

Diumenge 25 de març: sortida Escapa per la Garrotxa i el Volcà de Santa Margarida

I diumenge toca ruta per la Garrotxa, una sortida amb la gent de la botiga. Sortim de Sabadell nosaltres dos amb la Mariona cap a Granollers a buscar al Francesc i ja tots quatre cap a Amer on ens trobem amb la resta, som 13, el número no ens espanta però les rampes que ens trobem només començar sí! Mare meva com es fa pregar Sant Brígida, i sobretot amb les cames cansades com les tinc, per sort el Francesc ahir em va adreçar prou bé el canvi i si poso plat petit a temps encara va tot prou engranat.   

Abans de sortir semblava que feia fresca però de seguida ens sobra tot, el dia és espectacular i la pujada s’encarrega de fer pujar encara més la temperatura. La Mariona també té problemes mecànics, si vol posar el plat petit ha de parar i fer-ho manualment, però ja se sap que parar fa mandra, així que força més del compte i aviat nota unes molèsties prop del genoll, per sort no van a més però allà estan.

Qui ha dit fresca? amb la primera pujada se'ns treu tota de cop

El Francesc, el Santi, el Javi, el Luis i el Josep marquen un ritme infernal, la resta ens prenem la pujada cadascú al seu ritme, després de Sant Brígida toca deixar la Selva per endinsar-nos a la Garrotxa i per fer-ho anem a buscar la carretera que ens porta a Sant Aniol de Finestres on fem una parada per esmorzar i refrescar-nos tot fent unes coles i triant quin serà el proper pentinat que demanarem quan toqui anar a la pelu...

el mirador de Santa Brígida

La colla cap a Sant Aniol de Finestres

New look 2012, crearà tendència segur!

Fauna exòtica a la Garrotxa

Però també de més tradicional

Apa, ja ha vist un altre gronxador!

Si alcem el cap podem veure Santa Maria de Finestres, el proper objectiu i coi es veu prou amunt! Per sort, la pujada no es tan recta com la de Sant Brígida, és més llarga, uns 8 kms, i poc pronunciada amb algunes rampes més dures cap al final. Al final la Mariona i jo ens tornem a quedar en terra de ningú i anem pujant tot fent-la petar, bueno la Mariona la fa petar i jo ho intento que vaig bastant ofegada. 

Amunt amb el Vigo i la Mariona

La calor es matadora i a mesura que anem arribant on hi ha el trencall per acabar de pujar a Santa Maria parem tots a treure’ns roba, de curt s’està la mar de bé! I això que estem a mitjans de març. Ens quedem al·lucinats quan arriba el Magí, es treu una jaqueta que duia i a sota porta un forro polar! Mare meva quina calorada que deu haver passat pujant però el Roberto ens deixa encara més estupefactes, no té intenció de treure’s la samarreta tèrmica que duu sota el maillot gruixut d’hivern, s’ha de tenir valor...

Passem calor però al menys alguns anem més ben preparats

Ja tots reagrupats agafem la baixada cap a Mieres, van com a coets baixada avall, amb lo ràpid que han tirat segur que no s’han adonat de les vistes magnífiques que hi ha a banda i banda, en una la Vall de la Llémena i a l’altre la Vall de Mieres. La Mariona i jo baixem més relaxadament i ens els trobem esperant-nos poc abans d’arribar a Mieres, on agafem una pista que va direcció a Sant Pau, vinga, tornem a enfilar-nos fins a Collveí, una barreta i apa avall que fa baixada però quan més emocionants anàvem ens adonem que no estem seguint el track... ostres ens hem saltat un trencant mà esquerra, així que reculem fins a trobar-lo.

és el moment de provar la nova barreta de 226ers, m'ha encantat!

Es tracta de carregar-se la bici a l’esquena i amunt que fa pujada, un sendero costerut que ens fa guanyar alçada ràpidament, arribem tots a dalt esbufegant i amb alguna esgarrinxada més de les que dúiem, els esbarzers estan encantadors en aquesta zona, jejeje

el Roberto hidratant-se que amb lo abrigat que va ja li convé

I el Santi a lo seu, a falta de gronxador... 

El Raimon, l'únic que arriba aquí pedalant

El Xavi, sempre amb un somriure, així m'agrada!

Prosseguim per una baixada pedregosa que dura poc i enllaça amb una pista, poc després arribem a la carretera de Santa Pau. Aquí podem anar directes a dinar o enfilar-nos al Volcà de Santa Margarida i com que som uns valents doncs cap al volcà s’ha dit. Això sí el Luis i el Javi ens deixen que han de tornar aviat a casa i ja fan tard.

es nota la fusta de descender

yep nois que és cap a la dreta!

bonic paissatge garrotxenc...

Paradeta a Santa Pau per omplir els bidons

Les rampes i la calor a més d’un li passen factura tot enfilant-se al volcà però saber que a l’altra banda ens espera el dinar és tot un al·licient.

La zona no més nova, hi hem passat varies vegades però mai aconseguia veure bé l’ermita que hi ha dins el cràter adormit del volcà, per fi avui he pogut gaudir d’unes vistes estupendes del lloc.

la Mariona, el Francesc, jo, el Santi i el Josep a la vora del cràter de Santa Margarida

Ara sí, baixada i entaular-nos a Can Xel, dit i fet! Ens posem les botes amb les butis i els fesols de Santa Pau mentre la fem petar, tots menys el Vigo, company de la botiga, que de lo cansat que està s’ha quedat mut. Però no hi ha problema corre la veu de que ara queden encara uns quants quilòmetres però molt poc desnivell, baja que en un tres i no res agafarem el bici-carril que ens portarà directes a Amer, si, si...

Havent dinat ens costa trobar el rumb, al final el Francis i jo trobem la pista que ens encara cap a Amer, tots contents a la caça del carrilet però no, comencem a pujar i pujar i pujar... unes rampes ben dretes ideals per fer la digestió, mare meva quina emboscada, ho arribo a saber i menjo dos fesols menys, jejeje

Ben enganyats buscant el carrilet

I al cap de res apretant les dents pendent amunt

un últim descans abans de baixar fins Sant Feliu

Però per sort la pujada per avui ja és història, agafem una baixada molt pedregosa direcció Sant Feliu de Pallerols, les forces ja escassegen així que vaig baixant en compte i em trobo al Magí que ha desllantat, mentre la resta ens esperen una mica més avall el Xavi, el Josep i jo li donem un cop de mà per posar una càmera i després sí, tot pista fins Sant Feliu on agafem el suau carrilet que ens porta gairebé fins els cotxes. Quin gran dia de Btt!

Per sort l'única averia del dia

Si és que això d'anar en bici ens fa la mar de feliços, no es veu?