IRONBIKE 2012. Etapa 5 Pramollo - Refugi Selleries, dia de relax...

Canvis a l'etapa del dia: un cim menys i en lloc de sortir a les 8 ho fem a les 7

Baldats és poc, però el despertador no té pietat i torna a tocar diana a les 5 del matí. Avui ens perdonen mig port però han avançat una hora la sortida, en lloc de les 8:00, ens toca sortir a les 7:00, així que encara dormim menys del què és normal aquí. És més, a part de la rutina habitual hem de preparar la tenda i una maleta cada un amb el què volem que l’organització ens pugi al Refugi de Selleries, on acabarem l’etapa i passarem la nit. Per posar-ho més fàcil a la Fátima i al César, marquem tots els nostres bultos amb una cinta de color verd, que sinó al descarregar el camió totes les tendes 2 seconds són iguals.

Però què fem llavant-nos aquesta hora si és negra nit!

Ja ho tenim tot a punt i un dia més el Santi surt amb el genoll ple d'esparadrap

Quina mandra arrancar, a més toca pujar de nou al Col Azzarà, però si ahir ja hi vem pujar dues vegades! Sortim un a un en sentit invers a la classificació, no com ahir que vem sortir en grupets de 6 o 8. Em criden per sortir i al cap de poc al Santi que m’atrapa a les primeres rampes, que quasi quasi pujo fent esses de lo dur que se’m fa superar-les, les cames estan com a pals!

Per la matada d'ahir per entrar a temps encara fem prou bona cara!

Que no diguin que no sortim amb energia!

Bueno, al Santi sembla que li costa sortir recte, jejeje

Mica en mica anem agafant el nostre ritmet i se’ns acopla el Francesc per fer la pujada més amena, 500 metres de desnivell donen per molt i arribem a dalt havent avançat a força gent. Ara toca baixar per la pista per on vem pujar ahir a última hora, sembla mentida, que el què ens va costar ahir 1:20h per pujar, ho baixem en un quart d’hora i el millor de tot, sense cansar-nos, jejeje

Però lo bo s’acaba i hem de seguir desfent camí, així que ens tocar remuntar fins l’entrada de la famosa mina, on ahir hi havia l’avituallament on vem fer el canvi de cable a la velocitat de la llum. Buf, si normalment la carretera se’m fa pesada, avui se’m fa pesadíssima, per més que pedalo sembla que no em mogui, anem nosaltres tres amb l’Emili i l’Àlex i un noi que s’ha unit al grup, a més tinc la sensació que van tots àgils menys jo. I per si no en tenia prou el Francesc va davant tirant de mala manera, aquests em volen mal!

Sensacions pèssimes pujant, a veure si se'm passen  fent alguna foto...

No ens avança ningú i anem guanyant alçada, fa estona que no veiem cintes i fins i tot dubtem de que estiguem anant bé, però no hi havia cap trencall així que ha de ser per aquí sí o sí. Per tranquil.litzar-nos una mica ens passen un parell de riders i poc després arribem a l’entrada de la mina on hi ha el primer avituallament del dia. M’ha costat però ja portem fets més de 25 kms, tot això que ja ens hem tret de sobre. Mengem quatre coses mentre veiem sortir de la mina el Daniel, un noi de Saragossa, ha caigut amb la mala sort que s’ha dislocat l’hombro, pobre!

Col·loquem els llums i ens disposem a fer una de les especials amb més anomenada de l’Iron Bike, no per dura sinó per original, et cronometren el temps de pas dins d’una antiga mina de talc on, el més important és no fotre-se-la amb els nombrosos canvis de via que hi ha i que rellisquen moltíssim. L’any passat ho vaig fer desastrosament malament, perquè us en feu una idea, el millor temps el va fer l’Isma i va tardar poc més de 5 minuts, jo més de 16... no m’hi veia prou bé i anava molt insegura, no vaig començar-li a agafar el tranquillo fins que ja s’acabava, espero aquest any fer-ho millor.

Aquest any per no tenir excusa de que no mi veig porto dos llums, la mini naturalshine al manillar i un frontal al casc i un guia d’excepció davant, el Santi, que em va cantant els canvis de via. S’ha de sortir un a un, primer el Santi, al cap d’uns segons jo i el Francesc surt darrera nostre. Al principi he de fer una apretada per enganxar la roda del Santi, pensava que de seguida notaria al Francesc darrera però no, als pocs metres sentim veus i veiem dos dels Buff que avancen a peu per un dels laterals, així doncs els avancem sense problema.

Concentració al màxim dins la mina

Aquest any m'està agradant i tot!

La veritat és que aquest any la gaudeixo, no només no provoco caravana sinó que ja acabant enganxem a dos bikers que ens fan alentir la marxar, llàstima perquè ens fan perdre uns segons preciosos i no se’m ocorre res més que deixar anar un:  Presto! Presto!

Presto, presto!!

Sortim de la mina i s’acaba l’especial, parem a guardar els llums i el Francesc que no arriba, i me n'adono que he perdut les ulleres! Les duia en el maillot i m’han caigut dins la mina. Les meves Oakley noves de trinca, quin pal. Ho comento als de l’organització per si algú les troba. El Santi, com que sap que ho passo fatal per la lentilla, si vaig sense ulleres, em cedeix les seves, ets un sol J

El Francesc no surt però com que dins la mina no s’ha pogut perdre decidim continuar, segur que ens atrapa, per això no té problema, està fart de fer-ho. Segons el recorregut original aquí hauríem d’haver continuat de pujada salvant uns 400 metres de desnivell fins el Colle Fontane però és el tram que han decidit retallar així que sortim, un mini corriolet fins la carretera i avall que fa baixada.

Arribem a un pont on hi ha un encreuament de carreteres i d’on surt la que hem d’agafar per ara sí enfilar-nos de valent fins el Colle Raccias a 2.140 metres d’alçada, contant que estem a 880 ja ens ho podem agafar amb filosofia. Al pont hi ha els amics de la Rickie i el Matt, que els hi fan l’assistència, que estrany portem més de 30 kms i encara no ens han avançat.

Arranquem amb el port i quan comença la segona especial del dia ja hem fet uns quilòmetres i ja tornem a anar tots tres. Aquest port ja el vem fer l’any passat, en recordo quatre coses, que era molt llarg, que hi havia porquets verds, que vaig parar a agafar un rovelló i que l’última part de l’ascensió era a peu. I aquest any, exceptuant-ne el rovelló la resta segueix igual. En aquesta pujada per pista ens passen els cracks i els animem amb les forces que ens queden.

Que no m'he fumat res, aquí la prova de que els porquets són verds

I jo segueixo pagant les apretades d’ahir, la pujada per pista es fa dura però l’aguanto però el tram de caminar... amb lo bé que anava ahir i avui és el Santi el que em passa la mà per la cara i es distreu fent fotos. El tram de bici a l’esquena és dur però preciós, enmig de prats verds ens anem obrint camí carregats amb les nostres bicis a coll, l’helicòpter ens sobrevola i amb aquestes que ens passa el Gabi dels Buff amb el cul a l’aire!! Aquests del Buff són la canya, a part de ser uns atletes d’allò més forts, han participat en un munt de raids, curses per etapes, i aventures varies, poca gent deu tenir tanta experiència com ells i a grans mals grans remeis, que t’irrita el culote al caminar? doncs a caminar amb el culote avall, jejeje.

Avituallament abans de posar-nos a caminar, amb un dels capos de l'Iron Bike vigilant-nos d'aprop

La zona és guapa de nassos

Però com cansa! jo avui no estic per aquests trotes

En canvi el Francesc sempre amb bona cara

Finalment arribem dalt al coll i toca baixar per l’altra cara de la muntanya, durant el primer tram però el sistema no canvia gaire, a caminar però amb la bici al costat en lloc de la bici a coll. 

Últims metres d'ascenció

A la mínima que podem ens enfilem a la bici que s'avança molt més ràpid

El tram tècnic s’acaba i enllacem amb la pista, segueix majoritàriament de baixada però amb algun repatxó d’allò més emprenyador. En una de les corbes arribant al avituallament neutralitzat hi ha el Dani de Cablepress fent fotos i el Chus animant, jo que corria pensant recoi el Chus com li fot avui que no l’atrapem i resulta que no ha pres la sortida.

Fem una breu parada al avituallament neutralitzat que convé beure i menjar per acabar de baixar fins a Roure on hi ha el final de l’especial. Amb el tema de no encantar-nos i com que estem en ple descens els tres ens oblidem d’omplir bidons, quin cas i no hi pensem fins que ja estem altre cop rodant. Deixem la pista principal per agafar algun caminet més curiós i tècnic per tornar a empalmar més avall amb una pista però ara molt pedregosa. I baixant a tota pastilla arribem al final de l’especial, per fi!

Aquesta foto ens la fa la Carolina, Santi i Jose a veure si l'espantareu! 

Un tramet entretingut

I al final de l'especial l'Anna fent-nos fotos

Quanta pedra...

Ara es tracta d’acabar l’etapa, i trobar aigua en algun lloc si no volem acabar deshidratats que avui fa força caloreta. Els militars paren el trànsit perquè puguem travessar la carretera amb tota seguretat i ara toca anar remuntant el riu Chisone, creuant petits poblets que s’assenten a les seves lleres, amb els seu habitants curiosos, algun tramet de bosc humit, sorpreses amb forma de rampes curtes però potents, un camí ben entretingut que intentem fer ràpid fins arribar al poblet de Chambons, als peus del Fort de Fenestrelle, on un veí ha tret una mànega de jardí per regar-nos.

Passem per davant la Cappella di Balma, a prop de Roure

Aquest any arribats a aquest punt no ens toca agafar la carretera com l’any passat sinó que agafem un caminet, acabat de netejar per l’ocasió, que ens condueix directament dins les muralles de la part més baixa del fort, impressionant. L’any passat, al anular la baixada per les escales només vem veure el fort de lluny, aquest ja l’estem trepitjant.

Han netejat el camí recentment

Aquest any sí que veurem el fort d'aprop

Travessem una petita part del fort per anar a parar al pàrquing de cotxes on hi ha l’últim avituallament de la jornada abans de l’ascensió final. Un munt de bikers s’hi arrepleguen, es nota que avui l’etapa, en comparació a les anteriors, és menys dura i la gent s’ho ha pres amb més calma, ja que entrar a temps avui no és tant complicat per la majoria com la resta de dies.

El Fort de Fenestrelle és l’estructura militar fortificada més gran que es conserva a tot Europa, van tardar 122 anys en construir-lo, fa 3 kms de longitud i ocupa una superfície de 1.300.000 m2 i la part més elevada de la part més baixa estan separades per 635 metres de desnivell, i aquests són els que ens toca remuntar a nosaltres sortint de l’avituallament. Quina trinxadeta de pujada, primer ens exprimim superant les zetes sobre la bici però arriba un moment que ja no podem més, peu a terra, paciència i amunt que fa pujada empenyent o carregant la bici, el Santi va davant marcant un ritme prou bo, el segueixo d’aprop i el Francesc, que de propina porta una bona butllofa al dit gros del peu, es va quedant una mica enrere.

El caminet, clarament dissenyat pel Zorro, transcorre per un bosc alpí dens i frondós que en poques ocasions ens deixa veure l’estructura del fort, és un camí per on deuen pujar i baixar els turistes al fer la visita al fort ja que hi ha cartells explicatius de la flora i la fauna de la zona i ens creuem amb algun grup de visitants, que estrany, van tots de baixada, que ens animen o ens miren amb cara de flipats.

Finalment s’acaben les zetes i sortim a la pista, seguim pujant per una pista més calmada i sopresa, en una corba a la dreta apareix l’alfombreta del xip! S’acaba aquí l’etapa, així doncs, igual que l’any passat, els últims 5 quilòmetres fins arribar al refugi no compten pel temps total d’etapa. No ens ho havien dit pas i estem una mica perplexos, miro el pulsòmetre i marca 7:39, que fort, hem aconseguit acabar una etapa de l’Iron Bike, dins del temps imposat, que eren 8hores. Per primer cop no tan sols no hem patit per entrar dins el temps màxim, sinó que no penalitzarem punts per entrar entre el temps imposat i el temps màxim, com ens passa cada dia.

Seguim pedalant tranquil·lament i contents avançant cap al refugi i unes corbes enllà veiem al Francesc, li cridem que està a punt d’arribar al final d’etapa i uns minuts després ja el tenim pedalant amb nosaltres. Sort que ja no cal deixar-hi la pell perquè les rampes que hi ha de camí al refugi són prou dretes, tot i així ens passen un parell de bikers a tota llet, em sembla que no han entès que l’etapa per avui ja s’ha acabat.

Ja sense pressions ens dirigim cap al refugi

Arribem al refugi, a quarts de quatre, quin luxe! La Fátima i el César ja han muntat les tendes de campanya i els de l’organització ens esperen amb el dinar. Després una bona dutxa i tarda de relax, massatges, capuccinos i cervesa, gaudir de les vistes que hi ha a Selleries i fer-la petar per aquí i per allà, que després del tute mental i fisic d’ahir és d’agrair i ens permet airejar-nos una mica. Quina diferència amb l’any passat quan vem arribar aquí fent-se de nit. Així doncs l’han encertat els de l’organització retallant una mica l’etapa perquè tots poguéssim descansar més, tot i així ens han sortit 78 kms i 3.600 de desnivell, sort que l’han retallat, jejejeje!

El material pateix al Iron Bike i algun mooooolt!

El Vicenç està patint problemes d’estomac i l’etapa d’avui se li ha fet força costa amunt i tampoc ha estat el millor dia del Toni i és que l’esforç d’ahir ha fet que avui molts s’hagin llevat amb molta ressaca. Per la seva banda els germans de Andrés s’han pres avui l’etapa de descans per afrontar amb ganes l’etapa de demà.

Classificacions de l'etapa i la general:

1a especial				2a especial				Final 5a etapa
1	Matthew Page	0:05		1	Ondrej Fojtik	1:31		1	Milton Ramos	6:20
17	Vicenç Pacios	0:08		30	Rickie	2:16	1a	28	Rickie	7:53	1a
30	Rickie	0:09	1a	48	Francesc	2:33		43	Ada	7:39	2a
35	Ada	0:09	2a	51	Ada	2:34	2a	44	Santi	7:39
37	Santi	0:10		52	Santi	2:34		51	Francesc	7:39
77	Francesc	0:14		58	Vicenç Pacios	2:41		60	Vicenç Pacios	9:23
86	Toni	0:18		75	Toni	2:57		77	Toni	9:29

General després 5a etapa
1	Ondrej Fojtik	1067
34	Vicenç	34.307
41	Rickie	37.517
44	Francesc	41.170
48	Santi	43.153
49	Ada	43.529
55	Toni	49.781
84	Dani de Andrés	52.810
85	Alejandro de A.	52.856

Pel què fa a la classificació la Rickie s’ha recuperat prou bé del pajarot d’ahir, tot i arribar més tard que nosaltres també ha entrat dins del temps imposat i a més ha fet millor les especials que jo, per tant m’ha tornat a augmentar la diferència. Per la seva banda la Stefania segueix tercera i cada dia li puc treure uns puntets més així que a falta de dues etapes, les posicions entre les noies semblen prou clares però al Iron Bike mai se sap i demà ens espera el Chaberton, el colós de l’Iron Bike.

Sessió de massatge amb unes vistes espectaculars, llàstima tenir les cames carregades , fa mal!

Això sí que és una tarda de relax i del bo!

Apa Santi que et tocar la sessió de tortura regeneradora

La nostra zona d'acampada

A sopar!

Quan moviment al Refugi de Selleries, normalment deu ser un lloc tranquil però avui segur que no