IRONBIKE 2012. Etapa 7. Sestriere - Sauze d'Oulx FINISHERS

Ha costat arribar-hi però ja tenim aquí l’última etapa del nostre segon Ironbike. Em desperto, trec cuidadosament el peu del sac de dormir i confirmo que no ha estat tot un somni, en lloc d’un peu tinc un botifarró gegantí, on és el meu turmell? Però amb el peu més inflat o sense toca recollir la tenda i preparar-nos per afrontar l’última etapa, l’ambient però el noto carregadet i el temps no ajuda, a Sestriere hi plou, quina llauna. 

Últim dia d'acampada, sort que hem dormit a cobert i no ens ha emprenyat la pluja

Un peuet d'elefant

Recollim tots els trastos i improvisem un canvi en la logística de tornada, el Dani i l’Alejandro, després del conjunt de despropòsits d’ahir no tenen ganes ni de fer l’última etapa i menys plovent, els nostres ànims no serveixen de res i decideixen tornar cap a casa avui mateix. A l’autocaravana en marxa només podem baixar 5 persones, així doncs que li toca al César baixar amb ells per tal de que el Francesc pugui acabar l’Iron i baixar amb nosaltres demà.

Entre una cosa i l’altre ja són les 7:30, ahir vem quedar a aquesta hora amb el Salvatore perquè em fes el embenatge i pogués sortir avui, així que vaig cap a la sala on hem quedat mentre el Santi acaba d’organitzar les bossetes amb el menjar i les coses d’última hora. Però a la sala ni rastre del Salvatore, espero uns minuts i res. Quins 15 minuts de neguit, em bellugo coixa per tot el poliesportiu buscant el Salvatore i ni rastre, fa estona que ningú el veu, però finalment apareix, buf, quin ensurt m’ha donat.

Vinga Salvatore apreta fort que sinó això no entra dins la sabata!

Ara sí, m’embolica el peu ben embolicat, l’entaforem com podem dins la sabata i apa cap a fora a esperar que el Fabrizio cridi els nostres noms per emprendre l’última etapa. Quins nervis, estem a punt de conseguir-ho, 60 kms ens separen d’aconseguir la maglia de finishers però al Iron Bike mai res és fàcil i el peu i la pluja no ajuden.

Últim perfil, al atac!!

Últim dia i toca abrigar-nos que plou i fa fred, quina mandra! 

Ironbikers passat per aigua

El gran Kaptian Pedales, és la bomba aquest home!

sí, sí, molt sexy, tira cap a la sortida, home! Aquest home està pitjor que quan va arribar i mira  que era difícil

Fins i tot l'arc de sortida ja no pot mes, jejeje

Tenim un temps màxim de 6:30h per fer l’etapa, comencem, com l’any passat, anant a buscar el telecabina que ens puja dels 2.040 als 2.700 metres, on comencem la primera especial del dia, un descens pel bike park de l’estació d’esquí.

Junts per assolir l'objectiu!

No és un descens difícil, la veritat és que sembla un baixada ben divertida però no la puc disfrutar mai, l’any passat perquè tenia els braços destrossats de la visita al Chaberton del dia anterior, i aquest any perquè el peu en fred em fa mal i l’ibuprofè que m’he pres potser encara no m’ha fet efecte. Així que baixo a pas de tortugueta i pacientment el Santi i el Francesc em fan companyia.

Un tramet de pujada enmig del descens, l'helicòpter fent escampar els núvols de pluja

A mitja baixada els frens comencen a fotre una escandalera important, però per sort segueixen frenant i la pluja no vol ser la protagonista i ens deixa baixar tranquils. Acabem el descens i l’especial, hem baixat a 1.500 metres, un descens de 1.200 metres, quasi res. Segur que no hem fet un bon temps però avui es tracta d’acabar. 

El primer avituallament del dia a Sauze di Cesana

Comencem el primer port del dia, comencem igual que l’any passat però deixem passar l’entrada al senderó per on vem continuar, així doncs la pujada és una altra, anem pujant per pista i com que ja no plou, comença a fer calor. Em passa la Rickie i xerrem una mica, diu que vol un bike park com el què hem fet al pati de casa seva, i qui no! I em pregunta pel peu, li dic que em deixa anar fent que ja és prou. La veritat és que ara que s’ha escalfat i que no fa baixada vaig una mica millor i miro de no pensar-hi massa però tampoc vull apretar per no forçar-lo més del compte, així que intento pujar amb més cadència de lo normal i menys força.

Go Rickie go!

Mica en mica anem parant tots a treure’ns l’impermeable i entre això i que no estem per tirar coets ens va passant bastanta gent. El Francesc se’n va endavant i jo prenc al César com a referència, miro de mantenir la distància, que no em tregui més metres, em costa i és va allunyant, em passa el Toni i llavors el segueixo a ell i així vaig fent, el Santi va venint més enrere, li ha costat una mica encabir el gore dins el camelbak minimalista.

Una veu coneguda per darrera, m'atrapa i em passa el César 

Quin rocot, espero que no ens hi haguem d'enfilar!

Vinga que m'atrapen uns quants més... el Toni i el tornado del Milton

La pujada se'm fa eterna, em distrec fent fotos per no pensar en el peu

La pujada se’m fa llarga, però finalment arribem al avituallament, que es troba uns metres més avall del pic, a 2.375 metres. Jalem alguna cosa i ens hi acabem d’enfilar per corriol per de seguida encarar el descens.

Vinga que això cada cop fa més bona pinta, no pot faltar molt, que no se m'escapi el Toni

El César para a fer-me una foto, sort que no se'm veu la cara. Sestriere al fons.

Arriba el Santi que per no tornar a treure el Gore de la motxilla si fa falta passarà fred

Fred potser sí però gana no!

El Santi tira avall i el perdo de vista de seguida mentre em torno a abrigar per baixar, baixo incòmode i poruga i tot i així atrapo un biker suiís, i amb el soroll que em fan els frens com per no adonar-se que vaig darrera, així que em deixa passar, mal negoci, a la corba següent tinc una petita caiguda, res important però el suïs torna a passar davant. Al cap de res m’atrapa el Jose, m’aparto per deixar-lo passar, m’explica que ha caigut al bike park i li fa mal l’espatlla però ningú ho diria perquè baixa volant.

El tram final de baixada és molto facile! i aquest cop no és broma 

La baixada suavitza i el Santi m’espera per anar fent junts el tram planer que ens ha de portar fins al avituallament de Fenils, on ahir començava la pujada al Chaberton i on avui comença la segona especial del dia. Són uns 10 kms de lleugera baixada amb algun rampot sorpresa i trams de rodar constant fins que finalment arribem a Fenils on ens està esperant el Francesc.

Rodant per la plana amb el Santi i el Jose María d'Asturias

Ara sí, endavant amb l'última especial!

Ens encantem una mica xerrant al avituallament, és l’últim i s’ha d’aprofitar. Però portem ja 3:30, ens en queden 3 per entrar dins de temps i ens falten encara uns 25 kms així que ens deixem estar de xerrameques i encarem l’última especial els tres junts, el Francesc, el Santi i jo. Per variar és un port llarg, l’any passat ens  vem saltar l’últim tram perquè estava mal senyalitzat, així que avui vaig amb mil ulls. Segons el perfil són uns 10 kms de pujada amb 900 metres de desnivell i segueixo la mateixa filosofia que en el port anterior, “sin prisa pero sin pausa” i amb més cadència que força que el turmell ja està patint prou.

Fem les primeres corbes junts però el Francesc es va distanciant poc a poc i el Santi també m’agafa uns metres tot i que el vaig veient. Deixem la pista i entrem en un sender molt xulo, el recordo de l’any passat, és juganer, fins i tot perd alçada en alguns moments però després ho compensa amb uns rampots curts però intensos i és aquí on el canvi em comença a jugar una molt mala passada. Com que no vull forçar, al veure les rampes poso plat petit però no aconsegueixo que engrani amb cap pinyó, que estrany. Paro m’ho miro i a part d’una mica de fang a les roldanes no veig res anormal. Netejo una mica i ho torno a intentar, res, que amb plat petit no puc anar perquè els pinyons no rutllen. Amb aquestes m’atrapa el César, ens ho mirem els dos i optem per netejar les roldanes, puc posar el plat petit però no amb el pinyó gran, amb el segon, penso que ja em va bé i prosseguim però no dura gens, a la que faig força torna a saltar tot. Quin rotllo i el Santi que s’ha esfumat.

Segueixo pujant com puc, mantinc el plat petit i baixo pinyons però cada cop el tema va pitjor, estic perdent molt de temps i estic enrederint també al César, m’avancen uns quants bikers entre ells la Stefania que segueix endavant després de preguntar-me si necessito res. Finalment aconsegueixo pujar a pinyó fix, sembla que l’única combinació que aguanta pujant és el plat mitjà amb el tercer pinyó, em cabrejo de mala manera perquè això m’obliga a pujar forçant molt més del què voldria el turmell. De mala llet vaig fent amunt sense perdre de vista el César que em va animant.

Avancem a la Stefania que fa cara d’estar patint de valent, l’animo i tiro amunt jo també porto la meva processó particular i més quan arriba el tram de caminar, per sort és el mateix que l’any passat i no dura massa. Ara segueixo pujant per pista amb el César i els seus ànims, jo estic que trino em surt foc pels queixals, just avui que no he de forçar li dóna al canvi per fotre’m la punyeta? Segurament es deu haver doblegat una mica la puntera a la caiguda que he tingut baixant de la Cima Bosco...

Tinc el turmell fart de tant apretar i la pujada no s’acaba, amb el César ens sembla que ja no pot faltar massa, es mira el perfil i em crida:

-         1 km!

Collons quin quilòmetre més llarg, em pensava que no arribaríem mai al cap damunt. Per fi, una recta i el Santi enfilat a un marge animant-nos i fent fotos i un avituallament neutralitzat al final, al pobre Santi li dic de tot, els nervis han pogut amb mi i li toca pagar-ho a ell.

Se m'intueix la cara de pocs amics...

Però no ens podem encantar ens queda 1:10 per baixar i fer l’últim ascens fins Sauze d’Oulx, he perdut molt temps pujant i la baixada no es preveu fàcil deixem que el César encari primer avall i al cap de poc sortim el Santi i jo.

Amb lo bé que m’aniria una baixada facilona per pista i apareix un sender primer molt dret i després tremendament pedregós, baixo el què puc muntada però de tant en tant he de parar per intentar relaxar una mica el peu, al baixar dreta sobre la bici carregues tot el pes al turmell i les pedres no ajuden a que sigui un arrepenjar-se suau, tot al contrari. A sobre el corriol és llarguíssim i  només l’últim tram és per pista on, per fi s’acaba l’especial. Acabem de baixar fins la carretera i ens disposem a encara l’última pujada de l’Iron Bike 2012, arribar a Sauze d’Oulx no és fàcil i seguim sota pressió fins l’últim moment de l’última etapa, ens queden uns 8 kms de pujada i uns 45 minuts per fer-los.

El Matt al inici de la baixada de l'especial

Tenim por de no entrar a temps i pugem al tope de les nostres forces, ara ja sé que l’única combinació que em serveix per pujar és plat mitjà i el tercer pinyó així que començo així d’un bon principi, és l’últim esforç i val la pena. No anem a poc a poc, avancem uns quants bikers, pugem tot lo ràpid que podem o no arribarem a temps. A sobre la memòria em fa una mala passada, l’any passat aquí anàvem sobrats de temps i pujàvem sense pressió, total que no em vaig adonar que la pujada era tan llarga i com tarda en aparèixer el camí de les estàtues de fusta. 

Mentrestant a l'arribada Francesc ja pot respirar tranquil, 6è Iron Bike a la butxaca, que bèstia!

Es fa dur però hi arribem, ara sí que em veig finisher, aquest senderó humit i curiós és una zona de passeig per la gent de Sauze d’Oulx, és un puja baixa ondulat entre estàtues i bancs, el Santi m’agafa uns metres perquè no puc jugar amb els pinyons però res important, al final del sender veiem les primeres cases, som a Sauze, ara “només” ens falta enfilar-nos fins la plaça principal del poble, ho dic entre cometes  perquè sona fàcil però no ho és, viure aquí ha de ser com viure al barri alt de San Francisco, quines rampes déu meu i jo sense poder pujar pinyons!

Però sentint-nos tan a prop de ser finishers qualsevol cosa és viable i ens anem enfilant mentre un manyoc de nervis i il·lusió es va apoderant dels nostres estómacs, pessigolletes, papallones, com li vulgueu dir, emoció, molta emoció i creuem la línia de meta agafats de la mà, aquest any oficialment som FINISHERS!!

La millor arribada :) Ho hem aconseguit!!

I no ha estat fàcil...

Sabia que per més ben preparats que ens enfrontéssim al nostre segon Iron Bike seria molt difícil que ens anés tot tan bé com l’any anterior, quan els problemes mecànics i físics ens van respectar d’allò més. Aquest any en canvi els handicaps han començat a aparèixer des del primer dia, des d’haver d’acostumar la musculatura altre cop al plat rodó, passant per mals diversos i finalitzant una etapa i mitja amb l’esquinç al turmell. El Santi tampoc s’ha quedat lliure de problemes, molèsties a genolls i turmells, problemes amb el canvi de la bici des del primer dia i més aguditzats a l’etapa del Chaberton, fins al punt d’haver arribat a pensar que ho hauria de deixar estar per culpa de la cadena. Però tot i així cap dels problemes mecànics ha estat definitiu i els problemes físics els hem anat trampejant amb més o menys gràcia per arribar a aconseguir el nostre objectiu, i la veritat és que l’alegria és immensa i la recompensa descomunal, i és que no n’hi ha per menys, gairebé 30.000 metres de desnivell en 7 etapes és molta canya pel body i aconseguir superar-los pedalada a pedalada, pas a pas, és magnífic però molt cansat, jejeje.

Tenim molta sort de tenir-la sempre a tope esperant-nos en el campament

Classificacions, de l'etapa i la final:

1a especial				2a especial				Final 5a etapa
1	Milton Ramos	0:15		1	Piero Lunati	1:04		1	Milton Ramos	4:05
28	Vicenç Pacios	0:20		20	Francesc	1:21		28	Francesc	4:47
44	Rickie	0:22	1a	38	Rickie	1:29	1a	34	Rickie	4:29	1a
57	Francesc	0:24		46	Santi	1:33		49	Santi	5:03
68	Santi	0:25		56	Ada	1:38	2a	57	Ada	5:07	2a
69	Ada	0:25	2a	62	Toni	1:43		58	Vicenç Pacios	5:11
70	Toni	0:25		64	Vicenç Pacios	1:45		62	Toni	5:08
				Final Iron Bike 2012
				1	Ondrej Fojtik	1.549
				34	Vicenç	37.650
				38	Rickie	40.012		1a
				42	Francesc	43.809
				46	Santi	46.616
				48	Ada	47.481		2a
				53	Toni	53.812

T'han córrer perquè no entràvem a temps i després al veure les classificacions he vist que ens van posar a tots menys temps d'etapa del què realment varem fer... aquests italians... sinó no seria l'Ironbike!

Abraçades, fotos, petons... moltes fotos i bon rotllo!

Com l’any passat la Fátima i el César ens han ajudat en tot el què han pogut, no han pedalat amb nosaltres però han fet que les nostres màquines, cossos i bicis, patissin el menys possible, la veritat és que tenir algú a punt per rebre’t cada dia a meta ajuda a cos i ment a preparar-se pel dia següent. 

Ens ha faltat el Dani!

Però com a grup també hem patit, sobretot amb l’abandonament del Dani a primeres de canvi, un cop molt dur per ell però també per nosaltres que li ha deixat un regust amarg a aquest IronBike.

Per sort i, gràcies a la nostra mala influència, el Francesc s’ha animat a tornat al IronBike, i ja en porta sis, que es diu fàcil. Tot i que ha trobat aquest el més dur de tots, ha fet el què ha volgut amb nosaltres, ara us acompanyo un tros, ara us foto un pal o dos... no hi ha res com estar fort! I que bé que ens ho passem tots tres!

I el Vicenç l’altra veu de l’experiència, aquest any tampoc ha estat el seu, trencadissa a la primera etapa cosa que el va portar a pretar més del compte i a pagar-ho dies més tard amb una indisposició estomacal que no li ha posat les coses fàcils, tot i així 34è de la general, quin paio!

El germans de Andrés també han conegut la cara més aspre de l’Iron bike, i és que a la que en una etapa ja no aconsegueixes entrar a temps saps que per molt esforç que hi dediquis no seràs finisher i és una cosa que costa d’assumir quan portes tot un any pensant en aquest repte. Nois, l’any vinent més i millor!

Genial haver coincidit aquí amb el Toni, i els nostres amics de Castelló, el César, el Chus i el Jose, gràcies a tots per haver-hi estat i haver compartit moments en aquesta bogeria, gràcies!

L'Anna i el Toni, bona gent de Sabadell per tot el món, jeje

Encantada d’haver conegut altres aventurers com el Jordi Masip, els nois del Buf amb el Kapitan Pedales al capdavant i la seva claca, el Vicenç i el Jordi Mont, la Loreto i el David, la bèstia de la Rickie i l’atrevida de la Stefania i d’haver tornat a coincidir amb l’Emili & family, l’Alexis, el Milton, el Jose Maria d’Asturias i el seu pare, l’Unai i l’Isra, el Jordi Martin, els germans Van Dijk, el Matt, l’Elias, el Jordi Falgueras... i com no gràcies a l’Anna i la Clara, parelles del Toni i el Jordi respectivament, per haver-vos trobat als llocs més inesperats animant-nos a tope, fent-nos fotos i donant un cop de ma si feia falta.

Amb una part de l'equip d'ambulancieros, sembla que no han acabat farts de mi... 

Tinc por de treure'm l'embenat del Salvatore... què sortirà d'aquí? 

Sembla que el peu d'elefant està agafant un to lilós...

El Santi saludant al senyor Perfecto

I aquest any a falta de cava brindem amb una birra, que bona que està i que bé que entra!

I gairebé faig tard al podi, amb la Rickie i la Stefania

Aquest any sí, FINISHERS!

La superació personal és genial però poder compartir l’experiència també!

Els finishers

Bona part de l'organització, tenen els seus quès però fan molta feina

Crònica de Cablepress:

Séptima etapa

Victoria merecida del Checo Ondrej Fojtik en el Iron Bike 2012, con una carrera impecable, potente y un final de lo más conservador

El español Milton Ramos consigue un valioso segundo puesto, después de luchar sin descanso por atrapar la victoria

Finaliza el Iron Bike 2012 con una última etapa de más de seis horas, incluso para los primeros de la clasificación Aun así ha sido una etapa de transición, donde Fojtik ha hecho una carrera en la que no ha tomado ningún riesgo. El checo ha quedado en un sexto puesto en la clasificación de la etapa, pero en ningún momento se le ha escapado de las manos la victoria final de la competición. El corredor español Milton Ramos, ya con su segundo puesto asumido, bromeaba durante la etapa gesticulando sobre la bici, como si lanzara un lazo a Fojtik, para que este lo arrastrara.

Sin duda el buen humor y el compañerismo han sido notas predominantes durante toda la carrera; hoy se han presenciado escenas muy emotivas por parte de aquellos corredores que tenían por meta alcanzar la malla de finisher, y este es, precisamente, el objetivo y el reto de la mayoría de participantes en el Iron Bike.

Muchas felicidades a todos y hoy sin nombrar a nadie en particular, ya que la última etapa es un homenaje a todos aquellos que han terminado el recorrido; todos aquellos que venían por primera vez y han finalizado el recorrido descubriendo muchas cosas sobre su resistencia y sus límites, y los más veteranos, a sacar provecho de esos conocimientos.

Queremos destacar a la pareja vasca de Unai Paniagua e Israel Perea que, siendo campeones indiscutibles por parejas, tendrán como premio la participación gratuita en el Iron Bike de Tunez, que se celebrará el próximo mes de febrero.

Estaremos pendientes de ello.  

La Cifra final casi 30.000 m. desnivel positivo y 675 Km recorrid