El què s'ha de fer per menjar una bona melona!

Avui és divendres però plego a les 15h que pugem a la Vall d’Aran, quines ganes per fi anem a fer la Pedals d’Occitània i amb la colla de Castelló.  Però no tot és bufar i fer ampolles, el Santi just torna del mecànic i sembla que la Petitona no està llesta per acompanyar-nos en aquest viatge, així que toca improvisar. Per sort sembla que el portabicis que em van donar al Ironbike va bé per l’Ibiza, així que dinar ràpid i a carregar-ho tot.

El portabicis el posem prou fácil, ara lo de col·locar les dues bicis ja no ho portem tan bé, hi perdem prou temps però cap a les 17:15 sortim, no anem malament. Però no anem gaire lluny, pel retrovisor veig que les bicis es mouen i agafo la sortida de Bellaterra, apa després d’analitzar-ho decidim despenjar la bici del Santi, treure-li les rodes i posar-la al seient de darrera. Ara sí que podem marxar però ja són les 18 tocades i hem quedat a Viella a les 21, està clar que no arribem.

Buf, el viatge es fa pesat i més quan agafem un camió i hem d’anar a 40 els últims quilòmetres sabent que els companys de ruta ens esperen ja entaulats a La Bruixa de Viella. Però tenim sort, arribem al restaurant just quan comencen a servir els entrants, al atac!

A jalar que demà toca pedalar de valent

Ens trobem als de Castelló tot xerrant de la melona que ha portat el Jesús, de seguida entenem que es tracta d’una síndria que ha portat de la seva finca i la conya està en si se l’endurà durant la ruta, o no, el tio podria perquè està fortot, fortot, rotllo geyperman.

Ja tardet anem cap a la casa on dormirem que està a Betlan. Com que només tenim dos dies per fer la Pedals d’Occitània i sortim de Betlan els de Castelló l’han adaptat una mica, així que ens perdrem els primers quilòmetres i els finals de la ruta original.

Betlan a St-Pè-d’Ardet. Pedals d’Occitània 1a etapa.

Ens llevem a les 7 per començar a rodar a les 8h. Sortim una mica més tard i amb una fresca important, els maniguets i el buf no ens fan pas nosa, a més sortim amb una forta baixada ja que Betlan està enfilat en un turó, i segur que tots estem pensant el mateix, quan tornem demà la gràcia que ens farà haver de pujar-hi! A baix ens trobem amb el Pablo, un amic del David que ens acompanyarà una part de la ruta d’avui.

Només llevar-se vistes estupendes

Últims preparatius que comencem

Primera parada a l'església de Betlan, no hem anat gaire lluny

Seguim per la carretera fins a Bossòst i allà ja agafem el track que ens porta a enfilar-nos al mític port del Portilló però per pista, envoltats de falgueres, bolets i maduixes silvestres. És el primer port de la ruta i ens esperen uns quants més. 

Recoi quina rasca que fot per aquí al agost...

Deu portar el Jesus la melona dins la motxilla??

Comencem el Portilló, primer tram per carretera

De moment el dia està una mica ennuvolat, no fa molta calor però hi ha humitat i sembla que farà xafugor. Al Santi li molesta una mica el genoll, jo vaig en compte perquè des del Rally di Romagna que tinc unes molèsties al quàdriceps dret, sembla que van a millor però encara hi son així que més em val portar-me bé.

Ja per pista, perfecte!

Anem agafant alçada, cada cop més a prop dels núvols i més lluny de la vall

Boscos ombrívols i anem fent coneixença amb el Sisco i el Jesus

Alegria matutina

Primer port a la saca

La primera part de la baixada és per carretera però de seguida agafem una pista ampla que quan torna a baixar es converteix en un caminet guapíssim entre un bosc frondós i fullaraca que ens deixa a les portes de Banhèras de Luishon.  Creuem el poble de sud a nord i a la plaça de davant de l’església ens despedim del Pablo.

Un poc de pujada per anar a buscar el primer de molts senders

Tito Chus en acció ;)

Guapo perquè sí

Prosseguim i sortim del poble per un sender molt tancat i d’un verd intens, això sí, amb rampes dures on el Santi es troba en la seva salsa, com li agraden aquestes rampes exigents. Ara sí que ja hem agafat tota la calor i quan arribem a Sent Avantin parem a una font a prendre aigua i aprofitem per treure’ns la roba que sobra. Sort, perquè dins el poble mateix segueixen els rampots.

El Santi en la seva salsa, que jo no baixo de la bici!

Mare meva, quina cara d'esgotada que ja faig!

Senders

I més senders

I que no s'acabin!

I les falgueres, tan típiques dels boscos atlàntics

Pont entrant a Sent  Avantin

Poble costerut

Fora maniguets i refrescada a la font que la calor ja ha fet acte de presència

Sortim del poble pel costat del cementiri per un corriol de nou molt xulo, però aquest ben destapat i amb unes vistes espectaculars.

Aixecant roda amb una mà, quin art!

Quin és el carrer que fa més pujada? doncs cap allà va el track

Deixem el poble enrere i seguim de pujada

Anem enllaçant una vall amb una altra i el corriol no s’acaba, ara transcorre entre bosquets i camps segats i amb trams més durs que d’altres, herba que s’enganxa, pedres que et fan triar bé el camí... i al final arribem a Bourg d’Oueil on parem a dinar, són les 12:45. A la terrasseta hi ha 3 bikers més que estan fent la Pedals, són de Tortosa i ja estan entaulats.

Avancem ara remuntant per la vall

L'herba s'enganxa

I no deixem els corriols

El paisatge és molt Heidi verd i ple de floretes

Anem a demanar i resulta que no ens poden fer res calent perquè tenen una reserva important, un casament potser... doncs no, un dinar de 8 persones! I ja van desbordats, mare meva, però cap problema, nosaltres amb l’entrepà de pernil salat i formatge que ens ofereixen ja ens va bé, això sí ben regat que tenim una set!

Tot esperant els entrepans, el Javi, el Carlos P, el Chus, el Carlos i d'esquena el David

I l'altra meitat del grup, el Sisco, el Jose, el Jesus, i nosaltres

Després de la parada fa mandra arrancar i més sabent que toca continuar pujant, hem d’atacar el segon port del dia fins a la cota més alta de la ruta, el Coll de Paloumeres a 1851 metres i nosaltres amb la panxa plena. Sortim per pista asfaltada però aviat agafem camí, molt millor, per davant ja s’han posat a fer el què més els hi agrada als de Castelló “crujirse”, nosaltres molt més prudents anem fent al nostre aire fins que ens quedem rodant amb el Carlos P., per davant el David i el Javi, una mica més enrere el Carlos i després nosaltres que no perdem contacte visual. 

Vinga panxes plenes i port a la vista...

Primer tram d'asfalt

Però aviat agafem la pista

Trams més exigents que d'altres

Per darrera en canvi trobem a faltar al Sisco, s’ha quedat enrere de seguida i en els llocs amb visibilitat no el veiem, que estrany i el Jesús va a buscar-lo.

Arribem dalt i observem des de les altures com el Jesús i el Sisco ja venen però estan força avall, nosaltres aprofitem per admirar les vistes i descansar, jejeje mentre van arribant la resta.

Com més amunt millors vistes

I fins i tot muntanyes nevades

Amb el Carlos P. anem a un ritme similar

Que petit que es veu Bourg d'Oueil allà baix

El Carlos més xulo que ningú

I el Santi que ha anat a buscar les millors vistes en una cresta pròpia de la MB Race

Contents de fer vacances de cap de setmana

Quina "paxorra"

I arriben els que falten que el Sisco s'havia equivocat de camí, però arriba prou alegre

Ara toca crestejar una mica abans de deixar-nos anar baixada avall. El paisatge pirinenc és collonut, i em fa sentir com si estigués de vacances tot i que dilluns hagi de tornar a treballar, el mode desconnexió està activat i això és molt bo, no tenim vacances al estiu però ens hem proposat desconnectar al màxim i de moment ho estem aconseguint.

Comencem a baixar

Falsa alarma, encara s'ha de crestejar una mica

Tot baixant passem per una petit refugi i trobem uns francesos de festa, ens ofereixen pastís, el típic licor occità, alguns accepten, jo no, ara mateix no em ve gens de gust. Ells està clar que no és la primera ampolla que obren perquè estan d’allò més animats, jejeje

Una altra ronda de pastís!

Nosaltres continuem que encara hem de pedalar força quilòmetres més. La baixada ara entra enmig del bosc per una pendent prou pronunciada, el terra està força sec i vaig derrapant de mala manera, així que al notar tal descontrol a la que puc poso peu a terra i baixo a peu junt amb el Carlos P. mentre la resta ens esperen a baix on han contactat de nou amb el trio de Tortosa, una noia i dos nois,  que havien arrancat mentre nosaltres dinàvem.

I avall que fa baixada

Seguim un tram més per senderó entre bassals, fullaraca i pedres, però molt més portable per a mi i que desemboca a la llarga pista que segueix baixant fins a Sost. La baixada és llarguíssima i tant el Santi com jo acabem amb les mans trinxades, quin fart de baixar. Trobem de nou una font i com no pot ser d’una altra manera parada i fonda, omplir aigua, picar alguna cosa.. i ens tornen a arribar els de Tortosa i la noia em pregunta que amb quants dies fem la ruta i és clar, quan li dic que la fem en dos dies, deuen pensar que se’ns farà de nit perquè amb tantes paradetes, jejeje i és que són les 15:30 i a nosaltres encara ens falten uns 50 kms de ruta per arribar al lloc de dormir.

Som els reis de les fonts, no ens en perdem ni una

Aquesta foto va pels companys de feina

Sortint de Sost hi ha una rampa dura emporlanada però és puntual, de seguida planegem i tornem a baixar fins al poblet d’Esbareich on parem a esperar al David i al Cocis que han tingut problemes amb el canvi i una roda respectivament. Com no podia ser d’una altra manera tornen a passar-nos els de Tortosa i no serà l’última vegada.

Continuem baixant i el camí ens porta fins el castell dels Comtes de Comminges que queda amagat enmig d’un bosc de fades, ple de pedres cobertes de molsa, el corriol és molt guapo, llàstima que sigui tan curt.  

Pobles encantadors

i senders encara millors 

Seguim amb un objectiu clar, arribar a Sant Bertran de Comenge un poblet medieval encantador coronat per una esplèndida catedral, però abans d’arribar-hi ens falta encara assolir un altre portet, aquest per carretera, uns 5 quilòmetres de pujada constant on de nou els més competitius activen el mode “crujidor” i nosaltres com sempre, el mode anar fent al nostre ritmet que ens permet arribar dalt poc després dels primers però mai encapçalant la comitiva.

Santi, que ens persegueixen el Javi i el David, ja era estrany que anéssim davant d'ells

A dalt una nova parada per picar alguna cosa i reaagrupar, nosaltres aprofitem per eliminar algunes fotos de la càmera que ha sortit aquell missatge odiós que diu “memoria llena” casum l’olla que no hem buidat la targeta abans de venir.

Baixem per pista ampla i ens atrapa un dels tortosins que baixa a tota castanya però quan arribem a un trencall per agafar sender dins el bosc para a esperar els seus companys. De nou un corriol maquíssim i fresquet on ens creuem amb una família amb tres nens a cavall ben carregats. I de cop, en un espai més descobert, apareix de sobte la sorprenent catedral de Sant Bertran a la nostra esquerra.  Acabem de baixar, però la catedral és dalt un turó i tocar remunta per una rampa molt empinada fins a la plaça principal on finalment decidim fer una cerveseta.

La catedral que sembla la torre de guaita d'un castell

Tots els pobles han de tenir aquestes pujades?

La noia de la terrassa no és allò que se’n digui precisament ràpida però les canyes es veuen com si res, i reprenem la marxa sortint per l’altra banda del poble, direcció al Garona i tot passant pel costat de l’església romànica de Sant Just de Valcabrere que s’intueix preciosa, em quedo amb les ganes de fer-li una visita, un altre cop serà.

Fem uns quilòmetres planers que ens apropen al últim port del dia travessem uns quants poblets mentre el Jesús segueix posant en pràctica la seva salutació idèntica allà on vagi Iepppp! Aaaaauuuu! alguns contesten, d’altres se’l miren amb cara rara i nosaltres trenquem a riure, mira que arriba a ser de poble el nostre geyperman biker.  Creuem el Garona i en un dels carrers de Barbazan el Carlos & company llencen un dels seus atacs, el Santi i jo ens en mantenim al marge, igual que el Sisco i el Jesús.  

Animada pel que diuen que és l’última pujada del dia agafo un bon ritmet fins que atrapo la roda del Carles P. i el Santi es queda una mica enrere a un ritme més conservador pensant en l’endemà i el seu genoll. Quan arribem al pla on ens esperen els “crujidors” experts aprofito per estirar l’esquena, m’està agafant altre cop el mal d’esquena igual que la MB Race, mal assumpte al taler, que demà queden molts quilòmetres per fer...

Potser que tanqui la boca...

Pujada dureta a aquestes alçades del dia i amb força pedres

Però es veu que hem parat abans d’arribar dalt perquè quan continuem seguim de pujada i l’última part rematada amb uns bassals que van de banda a banda de la pista, la major part els passem muntats però n’hi ha un d’especialment fondo, el Javi s’encarrega de detectar-ho i tot i que aviso de que aquest cobreix el Jesús i passa pel mig mentre la resta estem passant pel costadet, ens deixa a tots ben esquitxats i ell amb les sabates ben xopes i aconsegueix fer-hi passar la bici sense caure al mig, però es que el tio és un bèstia i té una força descomunal.

Ara sí que ja ho tenim última baixada fins a St-Pè-d’Ardet on dormirem a Les Palombieres, hi arribem cap a les 19:30 i després de 120 kms i 3200m. de desnivell que no està gens malament.

Dutxem les bicis i seguidament ens repartim per les habitacions, no sense abans observar que a Les Plombieres els hi va el tema dels animalons dissecats, pobres bèsties i s’ha de dir que en molts d’altres hotels/restaurants tots n’hem vist però coloms? 3 coloms dissecats donen la benvinguda a l’escala que portes a les habitacions, acompanyats de floretes i papallones de plàstic, està clar que la decoració no és el seu fort.

I ja nets i polits arriba el què més ens agrada, entaular-nos per sopar! Mmmmmm.... hem fet prou gana per acabar amb l’amanida d’ànec tebi, boníssima, els espaguetis, el pollastre i la copa de postra, xocolata i nata. I al acabar alguns tiren pels gin-tònics i algun que altre cubata que costa una mica de demanar però que proporciona una bona dosi de riures amb la cambrera.

Estiraments, una mica de crema gelada al genoll del Santi i al meu quàdriceps i a dormir que ens fa falta.

mmmmm... a sopar!

Amanida tèbia amb ànec

Quines postres!

St-Pè-d’Ardet a Betlan. Pedals d’Occitània 2a etapa.

A Les Palombieres no comencen a servir l’esmorzar fins les 8h, així que no cal llevar-se molt aviat, lo just per carregar les motxilles i deixar-ho tot llest per començar a pedalar havent esmorzat i passat comptes a recepció.

Llàstima que només ens han dut un croissant per a cadascú... llavors hem hagut d'arrasar amb les torrades

El Jesús sembla que segueix carregant amb la melona perquè la motxilla encara li fa prou embalum, jejeje, de fet anem tots prou carregats i la meva esquena de seguida em recorda que últimament està punyetera i avui té ganes de guerra, per sort de moment la molèstia és mínima.

Finalment arrenquem cap a les 9h, anem fins el poble on retrobem el track, escalfem una mica per asfalt i poc després agafem un primer corriol de baixada pedregós. L’agafo l’última i em quedo molt ressagada ja que a part de que surto bastant patosa em salta el gps del suport i he de parar a col·locar-lo bé.  La majoria m’estan esperant al final del corriol però compto i no hi són tots, el Carlos, el Sisco i el Jesús han anat tirant.

Els primers quilòmetres són molt rodadors, anem enllaçant petits poblets i de tant en tant s’intercala un tram de corriol, com el que agafem després de Lôo, on apareixen per darrera els 3 fugats que tan córrer al final s’han perdut, jejeje. Passem el corriol, la primera part molt bruta, sembla que faci temps que no hi passa ningú, però quan gira cap a l’esquerra apareix un senderó molt guapo, amb una primera rampa humida i amb arrels que després suavitza i segueix el corriol tancat i verd a més no poder i amb bolets a banda i banda. Distrets sortim de nou a carretera i continuem ara sí ja tots en grup.

El bosc és tan espès que quan entrem al corriol es fa de nit

La zona és molt i molt tranquil·la, quina pau que es respira en aquests poblets que anem passant, tothom feinejant a la seva i aquí sí que saluden amb normalitat els Yeeeppp i Aaauuss del Jesús. Seguim per una zona força planera, amb falsos plans cap amunt i molt ràpida entre camps. Portem uns 25 kms i encara no hem fet cap pujada seria quan parem per arreglar la cadena del Sisco, s’ha de canviar l’eslabó.

Grupeta :)

Mentrestant el Sisco arregla la cadena picant amb dues pedres,  el Jose i el Chus es posen al dia de la premsa rosa de Castelló (que xafarders que són jejeje), la majoria aprofitem per menjar alguna cosa, visitar el lavabo o agafar forces per poder llençar atacs després. Amb lo què els hi agrada a aquesta colla picar-se, o com ells diuen “crujirse” no sé com no estan enganxats al Strava.

"Marujeo" biker

Sembla que estigui destrossat però no... està guardant forces per "crujir" a totes les pujades

Ja tremolo, diuen per aquí que avui hem de fer uns 2000 de desnivell i encara està tot per fer i això que quan les cames agafen alguna rampeta ja es queixen, ja veurem quan arribi l’hora de pujar de veritat. I cap al km.28 el track ens guia cap al mig del bosc i la cosa es posa seria, la primera part és dura, una rampa on triar la traçada, seguim pujant i per rematar-ho unes rampes enllaçades ben dretes que només el Santi aconsegueix pujar fins dalt sense posar peu, seguit de prop pel Jose que ha vist quina era la bona roda a seguir. Reagrupem a dalt suant la cansalada, no sembla que faci molta calor però la humitat és molt elevada i a la que pares les gotes cauen a base de bé.

Suant la gota gorda al capdamunt del corriol de la molsa

A partir d’aquí el corriol continua planer, amb algun tram força pedregós i ens deixa al peu de la pujada llarga del dia, la que ens ha de dur fins el Coll de Menté. Es veu que és un típic coll de carretera que nosaltres farem, per sort, per pista de muntanya. Agafem aigua abans de començar i un cop ens posem a pedalar la calma dura molt poc, estem xerrant tranquil.lament quan surten llençats el Carlos i el David, comença la dosi de pals del dia, animats per la tibada surten també el Carlos P. i el Jose i jo accelero tímidament el ritme i em segueix el Chus, el Santi, prudent amb el genoll no entra en el joc i es queda una mica enrere.

Agafo un ritme constant sense perdre de vista al Carlos P. i al Jose i el Chus es va quedant mica en mica, així que em veig pujant sola, quina mandra, lo únic que em motiva a seguir endavant és que mantinc contacte visual amb els dos de davant, el perdo per un instant però de seguida els recupero i vaig guanyant metres, en qualsevol moment m’imagino que m’avançarà el Javi però avui no entra en el joc, la resta de la colla demà comencen la Pedals de Foc en dos dies i el Javi avui va prudent.

Portet en solitari, que avorrit!

Cada vegada sóc més a prop del Carlos P. però giro una corba d’esquerres i me’ls trobo a tots parats. Doncs res, paro jo també que han estat uns 4 kms a un ritme guapo i el port ja se m’estava fent llarg i pico unes quantes ametlles mentre van arribant la resta.

Yep, arriba el Santi

Reagrupem i els que ja s’ho coneixen diuen que ara hi ha un parell de quilòmetres de planejar i després hem de rematar la pujada però que ja no queda gaire desnivell. No avancem gaire, el David té averia, porta la pinça del fre de davant solta, ja fa estona que sentia un sorollet, a mi m’ha semblat que venia d’allà però no hi ha sabut veure res i ara ha perdut un dels cargols que la subjecten. Res que una brida no pugui arreglar, apretem bé els cargols que queden i el que falta el substituïm per una brida, de moment es pot anar fent així.

Apa, averia apedaçada i continuem, però ara es veu que hem de recuperar el temps perdut i se surt amb ganes, el fals pla cap amunt em va carregant les cames i quan comencem a pujar de nou vaig bastant fosa i a més m’ataca amb contundència el mal d’esquena, vaig aguantant com puc, vull arribar dalt i no hi ha manera, la majoria se’ns escapen, el Santi es queda animant-me i el Chus una mica més enrere.  El què deien que era poca pujada acaben sent 5 kms de pujada  i l’esquena donant pel sac a tope, així que només arribar dalt del coll de Menté baixo de la bici i em poso ben recta, que bé!

On s'acaba el Coll de Mente? vaig seguint la roda del Santi un bon rato

Per sort aquí toca parada i fonda, anem a dinar al bar que hi ha, ens diuen que van a tope i que lo més ràpid serà fer uns entrepans, no hi posem pegues, tenim gana així que mentre esperem els entrepans ataquem el formatge i la llonganissa que tenen al mostrador, només ens fa falta un bon ganivet i una mica de pa, mmmmm.... ens posem fins les orelles, de primer formatge i llonganissa a més no poder, de segon un entrepà i de postre creps de xocolata, lo complicat és sortir del bar i poder-se moure!

Mig formatge  i dues llonganisses de vermutet, jejeje

Abans de tornar a pujar a la bici el Jesús em fa petar l’esquena, molt millor i panxacontents reprenem la marxa, la majoria tranquils i deixem que el Carlos i el Javi es marquin una serie, allà ells, nosaltres volem una digestió més tranquil·la i encara toca pujar un pèl més fins les pistes d’esquí i després ja encarem de baixada.

Comença la baixada i.... el fang, aquest encara l'hem pogut esquivar però la resta...

El sender és magnífic, només té un però, el fang, pel què diuen els que ja ho han fet avui està prou bé però tot i així hi ha uns tolls de fang barrejat amb merda de vaca que dóna gust, és el paradís d’estiueig de les vaques pirinenques, totes voldrien passar uns dies en aquest spa ideal per elles. Per nosaltres és inútil intentar no embrutar-se, la incògnita és saber fins a quina alçada t’arribarà el fang, alguns trien millor que d’altres on posar el peu... oi Santi?

Un bassalet de res, oi Sisco?

Una mica més i cobreix! Imagineu-vos com van sortir els mitjons després de la fango teràpia

Quan no hi ha fang és idíl·lic 

Ben marranos però gaudint de l’indret passem el tram més fangós per rodar en mig d’un prat de falgueres amb unes vistes acollonants, aprofitem per fer fotos i per anar-nos acomiadant de la ruta, un cop s’acaba el sender sortim una pista asfaltada que zigzaguejant ens baixa fins al poble de Melles. 

Entre falgueres

Aquí encara fem un tram més de bosc però al sortir a la carretera s’acaba lo bo, toca carretera i manta cap a Betlan.

Abans d’arribar a Les parem a netejar les bicis i les sabates en una benzinera, al fer aquesta parada el Santi i jo pensem que ja deu faltar poc per arribar al poble però llavors ens diuen que ens queden encara uns 20kms i per carretera! Amb lo que ens agrada a nosaltres l’asfalt, quina agonia que ens espera. Per sort però al arribar a Les agafem un camí que surt paral.lel al Garona a la llera contrària a la carretera, al menys anirem fins a Bossost per pista, millor.

Però la sorpresa arriba quan de cop hi volta ens trobem que la pista ha desaparegut, s’acaba en sec, una esllavissada important se l’ha endut, i és que les inundacions del juny van fer molt de mal i la normalitat va tornant mica en mica, aquí encara no. No som però els primers que ens hi hem trobat ja que al costat de la pista hi ha una depuradora i algú ha fet servir la tanca que barrava el camí per entrar-hi i passar pel mig, no tenim altra opció si no volem haver de recular, així que... cap dins.

El camí ha anat a parar al Garona

Que consti que la idea no ha estat nostra, l'escala ja estava posada...

Passem el tram conflictiu i ara toca saltar de nou la tanca per tornar a la pista, uns contenidors ens ajuden a enfilar-nos a la tanca però per saltar a l’altra banda l’alçada és important i aquí entra en acció el Jesús, salta sense problema i es dedica a agafar-nos a tots a plom i deixar-nos al terra com si res, quin paio!

Geiperman en acció! El braç del Jesús és més ample que el quàdriceps del Santi!

Ara sí, superat l’obstacle arribem a Bossost i aquí ens retrobem amb la carretera, primer sortim amb grup xerrant una mica i les feres estan contingudes però de cop comencen a passar imposant un ritme infernal, el Santi i jo passem, la carretera no ens motiva, això sí, arribar a Betlan es converteix en una tortura, les cames ja no volen anar, el sol cau sobre els nostres caps, l’esquena emprenya i la nostra dreta tota l’estona el Garona amb aigua fresquíssima o les piscines dels càmpings que ens criden,  però nosaltres no, vinga a rodar i rodar, jo enganxada a la roda del Santi i darrera meu el Sisco. 

Els 12 kms que hi ha de Bossost al trencall que duu a Betlan, tots de pujada suau a nosaltres se’ns fan molt i molt pesats i això que anem rodant a un ritme constant que ens fa cremar les cames quan de cop hi ha alguna rampeta més dura, però lo bo ve al final a qui se li ha acudit posar Betlan allà dalt?

Per fi arribem al poble!

Un portet de 2 kms i 140 metres de desnivell ens separen del poble, amb una mandra tremenda els encarem i ens enfilem fins la casa que ens han deixat per dormir, un apartament guapíssim amb unes vistes espectaculars. Deixem les bicis, ens felicitem per la ruta, ens descarreguem i per fi el Jesús ens obsequia amb la famosa melona! Mare meva quina delícia, dolceta i fresca, mai havia menjat una melona tan bona i el Santi encara pot dir més mai havia menjat melona i diu que li agrada i tot i és que amb la gana i calorada que portem entra de conya!

Ens hem guanyat la melona!

I que bona aquí a l'ombreta

Nosaltres però no ens podem encantar, la colla castellonenca van a banyar-se a unes cascades però nosaltres hem de tornar a Sabadell que demà treballem i tenim més de 3 hores de viatge, apa que no ha estat res, carreguem el cotxe i cap a casa, contents d’haver gaudit per fi de la Pedals d’Occitània, una ruta molt guapa.