Salut i Rauxa!!: Transandes Challenge. 6a etapa, finishers i podi!!

Dissabte 25, última etapa

Si ahir ja em començava a notar refredada, avui em llevo amb el nas totalment col·lapsat i el coll ben carregat, el Santi també està mig encostipat, mira que ens agrada compartir-ho tot. Però avui es tracta d’acabar per poder ser finishers i a poder ser mantenir el 3er graó del podi, en principi no pinta malament, tenim a l’Amanda i el John, la parella perseguidora, altre cop a 20 minuts, sembla prou però mai se sap.

Estem ben arreglats!

Ens llevem a les 7 com de costum, mig preparem els petates i anem a esmorzar aviat per no trobar massa cua. Després acabem d’empolainar-nos per l’ocasió, acabem de fer les bosses i les arrosseguem fins al camió i apa, a fer una volteta i cap a la sortida de l’última etapa.

Fent país :)

El Santi espantant un porc que reposava dolçament en el prat

Escalfant entre un dels típics ramats de porcs de Xile, jejeje

Quin luxe de lloc i més ara amb el bon temps, solet i volcans nevats, quina bona combinació

Avui la cosa pinta bé, el recorregut, pel que ens van dir al briefing és bastant menys pister que ahir i té unes vistes d’excepció, passem pel costat de dos llacs, farem com a mínim dos senders i tindrem vistes de fins a tres volcans alhora, ja tenim ganes de comprovar-ho.

A punt per l'última etapa!

Avui sortim uns metres per davant l’Amanda i el John, així que no ens fa falta passar-los, la idea és intentar mantenir-nos davant d’ells ja que a més a més en el briefing ens van dir que el primer sender s’agafava molt aviat i sent així segur que es fa alguna cua.

Primera part resolta amb èxit, sortim d’inici apretant les dents, les cames acaben de despertar mica en mica, pugem un pèl i de seguida baixem per anar a buscar el sender. És guapíssim, d’aquests n’haguessin hagut de posar cada dia, faciló però entretigut, sobretot perquè has d’anar esquivant bikers, un que cau, un que posa peu, un que no ho veu clar, i aprofitant, sempre que podem, per avançar alguna posició.

En un tram de cua avanço per la dreta i el Santi es queda unes posicions per darrera, enganxada a mi la Florencia, la noia que va tercera a la classificació de noies èlit. Anem juntes divertint-nos, passant algun noi i fent tot el què podem sense baixar de la bici, en un tram amb més pedres en noto alguna massa prop del cul, miro enrere i porto la roda bastant fluixa, segueixo perquè el terreny està bastant humit i compacte i miro de no posar tot el pes darrera quan hi ha algun obstacle per no desllantar.

Vaig controlant la roda i sembla que es manté estable, el sender és guapíssim, entra en un prat i de cop veig la gent perduda, alguns avançant recte, d’altres venint cap a mi, faig una ullada general i veig cintes blanques a mà dreta, faig un crit:

- per aquí! I em trobo obrint camí amb els que ja venien darrera i els que s’havien equivocat.

El sender s’acaba i sortim per pista i anem agafant uns quants trencalls, comento lo de la roda amb el Santi i decidim anar tirant a veure si aguanta fins l’avituallament, però cap al km.18 en un tram de pujada amb més pendent em costa molt arrossegar-la, miro i vaig amb la llanta pel terra, hem de parar a inflar.

Vistes mentre inflem

Ens apartem a una banda i trec la manxa, el Santi de seguida està inflant, però portem una manxa molt petita i no portem bombones perquè no es podien dur al avió, així que no inflem massa ràpid i comencen a passar bikers i entre ells molts coneguts, el Paco i el Roc, la Mariana i el Weimar i darrera seu a roda l’Amanda i el John. Merda...

Ens passa el Roc i una bona colla

Es nota que els ha motivat atrapar-nos, just nosaltres parem d’inflar i continuem a uns metres d’ells, però la cosa no rutlla i la roda perd aire molt aviat. L’Amanda i el John veient que els problemes segueixen posen l’accelerador. Intento seguir-los per una pista planera amb dos carrils molt marcats i una filera d’herba alta en mig, anem en mode persecució i quan sortim de la pista, sento que em criden per darrera: -Catalunya! Catalunya!

És un noi amb qui hem coincidit aquests dies que m’avisa que el Santi ha caigut, paro i pregunto si s’ha fet mal i em diu que no ho sap que l’esperi que potser sí. Amb aquestes veig aparèixer el Santi rodant i fent-me senyals perquè continuï. Al cap de res el tinc rodant amb mi però els de Tanzania ja no els veiem i la meva roda va pels terres. Li pregunto si s’ha fet mal i em diu que per haver-li passat un paio per sobre està prou bé! Collons el que m’ha avisat a mi es veu que no l’ha pogut esquivar ... en fi per sort el Santi pot seguir tot i que amb mal a la mà.

El Santi fa un parell de fotos, poc s'imaginava que en aquesta mateixa pista acabaria per terra

El volcà és tan blanc i hi ha tanta llum que costa de veure'l

I tornant a la roda, ja tenim clar que inflar no ens serveix, hem de posar càmera però la manxa que portem és un xurro, així que decidim aguantar fins l’avituallament desitjant que hi hagi una manxa de peu per poder inflar millor i ràpid.

La pujada s’endureix en quant a pendent i també amb bassals, troncs i altres coses entretingudes, just el què ens agrada però ara no convé, pateixo un bon tros, arrossegant la roda i mentalment perquè els altres ens han passat, la Mariana em va animant i arribo al avituallament, més o menys al km.25 corrent amb la bici al costat, el Santi a està a punt amb un altre noi que hi havia per allà que ens ajuda a posar la càmera, la putada és que no hi ha manxa de peu, es veu que els hi ha caigut de la pick up.

Demano una manxa però tothom em diu o que no en té o que són petites com la nostra, total amb paciència acabem d’inflar i quan ja semblava que estava fet no hi ha manera de treure la manxa de la vàlvula, perdem uns quants minuts preciosos fins que després de molt estirar aconseguim alliberar la roda de la manxa. Sortim pitant pujada amunt amb la bici a l’esquena, toca caminar.

Esbufego com mai, el canell em fa mal perquè amb una sola mà no puc aguantar la bici a l’esquena i és clar, he de fer força però noto que el taping aguanta bé, així que continuo. Quin tip d’avançar gent que arrossega la bici, però a nosaltres ens ho juguem tot avui així que no ens podem encantar. El Santi ve una mica més enrere, descol·locat perquè no ha pogut gaudir de l’avituallament i estressat pels nervis que hem passat amb la manxa.

No l’espero, jo aquí puc avançar ràpid i quan torni tocar pujar a la bici, si encara no ho ha fet, ja m’atraparà. Avanço, entre d’altres, una noia xilena, el Vicenç de Mallorca, la Mariana i el Weimar que no deixen d’animar, dos mexicans, i encara un parell més al capdamunt del tram de caminada, que es fa força llarg i que ens porta per un bosc molt guapo. En algun tram em sembla veure volcans entre els arbres, però tenim pressa així que no hi puc dedicar tota l’atenció que voldria.

S’acaba el tram de caminar però encara no som dalt, encara hem de pujar un tros més però pedalant i ja els dos juntets, sense descans i a tope en tot moment. I també a tope, tant a tope com el braç em permet, agafem la baixada. Per un caminet vermellós, entre un bosc més baix amb bones vistes i amb algun que altre reguerot a sortejar, baixo concentrada i quan arribo a la pista de baix per sorpresa veig al Fèlix i una parella que van vestits de Cannondale just davant nostre, i és estrany perquè amb cap d’ells hem rodat aquests dies, sempre eren més endavant.

Amb aquestes que veig que el Santi no ve, que raro i quan m’atrapa em diu que ha tornat a caure, recoi, ell que no cau mai i avui ja en van dues, quin estrés d’etapa. El primer cop s’ha fet mal a la mà, però l’aguanta i ara sembla que ha estat menys greu però quin fart d’anar per terra, està clar que avui ens passarà de tot.

Empaitem el grup del Fèlix i companyia, rodem una mica amb ells per una zona de pista ràpida fins que els passem en un tram de baixada amb força grava.

Passem un control de xip i anem seguint una pista, prop d’un riu però que mica en mica es va enfilant, sempre apretant les dents i mirant endavant buscant la parella de Tanzània i de gent n’anem passant de tant en tant però ells ni rastre, com han espavilat!

Trobem al Paco parat que també ha punxat, diu que no necessita res i continuem. Des que hem arreglat la punxada fins a la meta passem 50 kms donant-ho tot, apretant sense descans, mig ofegant-me amb el nas tapat i amb el cor accelerat i vigilant de fer-ho tot bé, no despistar-nos amb cap cinta, estar atents al terreny per no caure, hem d’atrapar als de Tanzània o, si més no, arribar a prop seu a meta, que no ens recuperin els 20 minuts.

Anem molt justos d’aigua, i estem esperant amb candeletes el segon avituallament que havia de ser al km.55 però fins el 62 no arriba, fem una parada ràpida i prosseguim. Tot aquest últim tram està sent de nou per pista i molt rodador, ja ens hi comencem acostumar i anem lo suficientment ràpids perquè no ens atrapi ningú en tots aquests kms, només un dels cracks de davant que ha punxat tres cops i ve de darrera.

Per davant però l’Amanda i el John han seguit forts perquè per més que ens esforcem no apareixen, un últim tram de pujada fa “pupita” a les cames i finalment arribem a creuar el riu Trancura i tot seguit agafem un corriol en ziga-zaga per enmig d’un bosquet molt tupit al costat del riu, que divertit!

I com no pot ser d'una altra manera acabem rodant, pista ampla cap a Pucon pedalant desesperats cap a la meta, miro el gps i el track està a punt de desaparèixer, girem a la dreta i ja ho tenim, creuem els dos junts, fent realitat un somni que el 23 de novembre semblava que aquest 2014 no podria complir, ser finisher de la Transandes i de parella amb el millor escuder del món.

El Jordi de +Que Bici a punt per fer-nos una foto a l'arribada, nosaltres encara apretant a tope per si de cas!

D’això sí que se’n diu recuperació activa. Gràcies a tots els que ens heu animat, però jo vull agrair especialment al Santi per ser-hi a les verdes i a les madures, el Jordi i la Pepi de l’Institut Pablo Planellas i el Francisco de Kinesic el seu suport, ajuda, ànims i coneixements per afrontar una cursa per etapes amb plena recuperació de radi trencat i a la Fátima per adaptar-se als imprevistos sense problema i al Dani per les seves supercaminades mentre duia el braç enguixat. Gràcies a tots per confiar en mi.

De seguida ens venen a trobar l’Amanda i el John, ens diuen que ens han tret 5 minuts, així que ens feliciten pel 3er calaix del podi, han estat uns bons rivals, ens han fet suar de valent i han fet la cursa més entretinguda per nosaltres i d’aquesta manera, concentrant-me per guanyar-los també m’ha anat bé per no pensar tant en el braç i en el mal que feia en alguns moments.

síiiiiii amb el braç mig esparracat però prova superada i molt satisfets!

Amb l'Amanda i el John

Amb la Mariana i el Weimar

Ara ja respirem tranquils, ens fem les fotos de rigor de l’arribada i quan mirem la bici del Santi porta el manillar ben tort, des de la segona caiguda se li ha torçat i ha fet tot el què quedava d’etapa ben de costat, és un cas!

Dinant amb el Villarrica ben a propet

El Santi amb el David i l'Hugo

Ara toca el què menys agrada, el comiat, recollir-ho tot, aconseguir les maletes de les bicis i de l’equipatge i nosaltres anem a un hostal que vem reservar fa un parell de dies a Pucón. Hi anem a deixar les maletes i tornem cap a la zona d’acampada per l’entrega de premis, sopar i festa de comiat.

El Santi amb el nostre taxista, el Julio, mmmm... sembla que el maleter no tanca..

Ja ho tenim tot a la pensió, un suquet abans de tornar al campament

Un munt de maletes de bici encara per recollir

I el sopar ja s'està coent

Amb el Luis, director de carrera i el Juan Pablo el responsable del tinglado

Que bona, la Corinne em regala un maillot de Curaçao!

Tothom fent maletes i totes les bicis a peces

A l'entrega de premis

Quina il·lusió de podi, amb el Santi al costat i en un entorn espectacular, amb el volcà Villarrica darrera, un podi fa uns dies inimaginable però aconseguit gràcies a la il·lusió i l’esforç i és que quan et mou una passió treus forces d’on sigui per arribar allà on vols arribar, aquesta vegada la meta a Pucón! Gran cursa aquesta Transandes 2014.

Feliços? jo diria que sí!

I a més el podi tenia sorpresa, ens donen un xec de 300 dolars!

El podi dels nois, amb el Llordella segon

Les tres primeres noies, contenta de veure que si no hagués canviat de categoria hagués estat al 3er calaix

Més podis amb coneguts, el David Rovira i el David Carrillo, 1er i 2on a Master 30

Un molt bon podi, la Mariana i el Weimar primers i la Cate i l'Alberto segons en parelles mixtes +60

Quina gran experiència i quin gran resultat! Contents és poc!

Gaudim del podi i d’un sopar amb asado típic xilè, mmmmm... que bona la carnaca, jejeje, és un bon principi per un parell de dies de vacances per la zona de Pucón. Abans de marxar ens despedim de molta gent que hem anat coneixent aquests dies i que esperem retrobar un dia o altre en alguna part del món sobre les nostres bicis.

Mmmmm... quina gana i quina bona pinta!

Carnaca!

Amb el meu osteopata a l'altra banda de món, el Pancho!

Amb el David i el Joan per tancar la Transandes 2014!

Aquí teniu el vídeo de l'última jornada:

I després de la Trans Andes dos dies i mig de vacancetes per Pucón: passejar, menjar molt, però molt, i pujada al volcà Villarrica, tota una experiència. Imatges d'aquests dos dies:

Comencem esmorzant capuccino i pastís de castanyes

Una tenda de bicis a Pucón

Dinar amb cervesetes artesanes de la zona

Una mica de peixet que fa dies que no en mengem

I a la tarda a passejar per la platja de Pucón

Remulladeta al llac Villarrica

El volcà sempre present, ens va cridant...

Seguim la degustació de cerveses artesanes

Cartells amb indicacions en cas d'erupció

Posta de sol al port de Pucón

Per sopar tastem el pisco sour, típica beguda que es pren amb l'aperitiu

Dilluns ben d'hora del matí ens calcem les botes per pujar al Villarrica, a les 6 comença l'excursió

A punt per posar-nos a caminar

Els guies donen explicacions al nostre grup

Molts pugen els primers 400m de desnivell, els més durs, amb telecadira, del nostre grup només 4 i 1 guia els fem a peu

Superada la primera fase, aquí és on arriba la majoria amb el telecadira

Un bon detall, millor anar amb sabates que descalç!

Em sembla que portem tot el material, ja podem pujar!

Restes d'un antic cràter

A punt per tocar neu

Ara sí, toca afrontar l'última part del ascens trepitjant neu

Atrapem a la major part del grup que havien pujat al telecadira mentre fan una parada per menjar una mica

Però comencem a caminar i el grup va lent, així que els 4 que hem fet la primera part a peu anem tirant amunt amb un guia a un pas més lleuger

I quasi ja ho tenim...

Objectiu assolit, som al cràter!

Vistes espectaculars del volcà Lanín 3776

ufffff quin forat!

Hem fet el cim! 2847 metres

El volcà Villarrica en mapuche és diu Rucapillan que vol dir casa de l'esperit o casa del dimoni... mala senyal

El cràter és monstruosament immens:

Molt guapo estar al cràter del volcà, amb unes vistes acollonants i els núvols de sofre sortint de la muntanya i recordant-os que és ben viva

Baixant de cul del cràter del volcà

Dinar-berenar, quina gana i quina set després de l'ascenció!

I després a preparar-ho tot pel viatge de tornada

Anem a sopar a un japo

I després d'uns dies magnífics per Pucón, toca emprendre el viatge de tornada, abans però anem a fer un bon dinar per agafar amb energia els 3 vols i les moltes hores de viatge, més que a l'anada, que ens esperen, això sí amb visita a Miami Beach en un típic dia de platja a rebentar de gent...