Salut i Rauxa!!: A la Llibert Mill Non Stop, tornem a Pontons!

Fa un temps ens vem assabentar que el Terratrèmol de Pontons, és a dir, en Llibert Mill, havia dissenyat un dels circuits de la Mtb Ultramarathon Series. Aquest any el calendari està més que farcit de proves de llarga distància però venint d’ell teníem ganes d’anar-hi, més que res perquè sabíem que seria un recorregut, exigent, trencacames, pedregós i que ens permetria rememorar les vivències viscudes a Pontons en les varies edicions que vem participar a la Volta al Penedès, això sí, ara sense roadbook.

Així que fa uns dies ens hi vem inscriure, però a principis de setmana la cosa es comença a complicar, al Santi li canvien de data un comiat de solter que tenia per més endavant i tractant-se del Pol no pot pas faltar-hi, la festa comença dissabte el migdia però quan acaba? Això mai se sap.

Dissabte al matí jo me’n vaig a treballar i el Santi a mig matí puja cap a Port de la Selva ja m’anirà informant de com va la jornada. A la tarda m’ho preparo tot i carrego la Petitona, abans de marxar de Sabadell truco al Santi, t’agafo algo per demà o no? I quedem que li baixo la bici a Pontons que si pot s’escaparà per ser amb mi rodant pel Penedès demà.

Arribo a Pontons a quarts de nou, el pàrquing del poble està envaït per furgos i autocaravanes de ciclistes, entre ells la Noe i el Ribi, el Miquel i la Conchi, en Pep Riba, el Jon i el Javi que han vingut d’Irun... abans de que recullin vaig a buscar els nostres dorsals i aprofito per saludar en Grimi i la gent de Pedals del Món.

Apa, preparo les dues bicis amb els dorsals i perfils i me’n vaig a sopar a la furgo del Ribi i la Noe mentre el Santi m’informa que sí que vindrà, que ja està baixant cap a Sabadell.

Abans d’anar a dormir les coses no pinten molt bé, sembla que en una de les cases de davant tenen muntada la disco del poble, quina marxa que porten i la música està molt forta, ai que no dormirem... però tot es queda en un ensurt i a les 23h es fa la tranquil·litat, que estrany dormir sola a la Petitona!

No passo la millor nit, em costa adormir-me i poc després de les tres em desperta la pluja, i a sobre tinc pixera i fa molta mandra sortir, així que m’aguanto i vaig dormint a estones fins que a les 5:07 em truca el Santi que surt de Sabadell. Faig mandres fins les 5:30 i em poso en marxa, ja fa estona que no plou, de fet han caigut un parell de ruixadets però el terra de Pontons s’ha eixugat i tot, el cel ennuvolat però amb alguna clariana, agafo l’impermeable a la motxilla per si de cas. Cap a les 6 arriba el Santi i ens acabem de preparar, la sortida és a les 7h, per sort avui ho tenim tot més a punt i anem cap a la línia de sortida amb més temps que a Eutiches on vaig sortir sense ni haver tingut temps de posar-me els guants, ni el perfil al manillar, ni engegar el gps.. quin desastre de sortida que vem fer!

Bon dia i bona hora!

Abans de sortir fotos i tot! Amb el Mia que encara no ha tornat a la Btt però que serà al avituallament de la Llacuna, foto de nenes amb la Noe, la Laura i la Marta Vilajosana, saludar a tort i a dret un munt de coneguts, i és que al final som com una gran família, ens coneixem gairebé tots.

Ei Mia!! que bé veure't :)

Amb la Noe, la Laura i la Marta, falten a la foto la Txell, l'Elena i l'Olga

Siiiiiií! al final ha pogut venir :)

A punt per la sortida

Tot s’ha de dir, quina mala baba de sortida, no havia vist mai una cosa igual, sortim al bell mig d’una rampa, una senyora rampa que hi ha al costat de la Plaça de la Vila de Pontons, així que plat petit i pinyons grans que sinó no hi haurà qui arrenqui.

A les 7 en punt arrenquem, sortim per un bon rampot emporlanat cap a l’Ermita de Santa Magdalena, vaig posicionant-me entre les noies, avanço l’Elena i l’Olga mentre ens animem mútuament i ja tocant a l’ermita a la Txell que se la veu amb moltes ganes. Més endavant diviso la Laura vaig avançant sense perdre-la de vista mentre sento el Santi i el Fri xerrant. De seguida que puc l’avanço, també animant-nos, i em situo primera, ara tocarà mantenir-ho tasca gens fàcil comptant que tenim molts quilòmetres per endavant.

Rampot nomé sortir...

Pel ritme que m’he imposat la primera pujada ja se’m fa llarga, sort que té algun descanset entremig i aprofito la primera baixada, que és per pista, per agafar una mica d’aire tot i que sense encantar-me. Al final de la baixada agafem un caminet per darrera una masia, i a baix de tot hem de creuar un rierol, apa primer tap del dia.

La sortida del rierol és una pujadeta amb un primer tram exigent però m’esforço per seguir portant un ritme constant. En un fals pla el Fri se’ns en va, creuem la carretera prop de les Llombardes, hi ha la Maria Casanova animant i també en Pep de la pedals. Quan deixem la pista principal agafem a mà dreta una mica de pujada cap al Coll de la Barraca i al posar plat petit per no anar massa enganxada, patapam, la primera caiguda de cadena, apa, toca parar i posar-la a mà, des de la primera etapa de la Volcat que no em passava, quina ràbia haver d’anar perdent temps amb això i a més a més és una cosa que em posa nerviosa perquè a partir d’ara cada vegada que hagi de posar plat petit no les tindré totes, i només estem al km. 10 de 140...

Tot aquest tram és molt pister, sense grans baixades ni grans pujades, molt rodador i ràpid, amb la parada per la cadena ens han passat 3 o 4 bikers, hem acabat de perdre de vista en Fri i tenim a tocar un grupet de 4 o 5, que a la pista de baixada després del Coll de Barraca ens acaben passant.

Una mica més endavant, ens saltem per pocs metres l’entrada a un camp de vinyes, rectifiquem i agafem el track, sembla que no hem estat els únics perquè quan ja som a les vinyes, apareixen uns quants bikers del camí de dalt, i és que com més amb grup vas pitjor, et confies pensant que el del davant va sobre track i així l’un per l’altre fins que de cop algú mira el gps i veus que no aneu bé. Per sort nosaltres ens hem equivocat poc i anem junt amb el Javi del País Basc obrint el grup i per darrera sento la Laura, vaja, que anem un bon grup tots juntets.

Darrera la vinya agafem un corriolet molt xulo de baixada, que divertit! Però per sortir d’aquí toca posar-se les piles, un rampot de pujada, amb un reguerot al mig que s’ha d’anar creuant contínuament i pedres estratègicament posades per fer la punyeta, uf exigent, exigent. Acabem d’agafar alçada i el Santi i jo anem seguint bé el track, la gent en els trencalls dubta i ens pregunta, que fort! Agafo la baixada cap a Sant Joan de Mediona davant del grupet i corrent tot el què puc, intentant no cometre cap errada a veure si li agafo terreny a la Laura.

A Sant Joan parem perquè s’ha de firmar perquè de lo que hi ha al avituallament ni me n’entero, perdo temps buscant-me a la llista, està ordenat per dorsal i no sé quin porto, el 164, ara ja no se m’oblida que a tots els avituallaments haurem de signar.

Ara ja podem seguir, següent objectiu la Llacuna, km. 39 i on hi haurà el Mia a l’avituallament. Però les coses es torcen una mica, em començo a sentir una mica marejada, la panxa una mica regirada i quan apreto pujant les cames em fan figa, no sé si del mareig o d’haver apretat massa, el Santi però m’anima em diu que tot i així portem un bon ritme i una bona mitja. Creu-ho els dits perquè se’m passi el mareig i continuem mentre ens avança el Fri que es veu que s’havia perdut també a la vinya d’abans tot seguint una colla, com diu ell, de mariners d'aigua dolça.

Per sort meva i del meu mareig, el dia segueix ennuvolat i de fet de tant en tant ens cauen quatre gotes refrescants. Arribem a la Llacuna i a la plaça del poble hi trobem l’avituallament i el Mia i companyia oferint-nos de tot i preguntant-nos com anem. Jo em tiro de cap a la cola, a veure si em posa la panxa a lloc.

Prosseguim amb un grupet vigilant de no relliscar, el poble està empedrat i mullat, mala combinació. Ara toca anar cap a Puig Castellar, majoritàriament és pujada, i amb el Santi anem buscant les antenes del Puig, a totes les Voltes al Penedès ens hi havíem hagut d’enfilar. Anem rodant amb el Manel, de l’equip de la Txell, amb qui ja vem coincidir a la Osona Límits l’any passat.

La pujada se’m fa pesada, en bona part per culpa del mareig i que veig al Santi amb un ritme molt còmode i jo en canvi vaig forçada, al contrari d’Eutiches on jo pujava animada i ell seguint-me, ens hem canviat els papers. I quin alleugeriment quan arribant a un trencant veig que deixem les antenes a l’esquerra i comencem a baixar, ens hem saltat les rampes més dures, que són just sota les antenes. Una part dura del perfil superada. Anem bé! Ara toca arribar a Pontons i fer així el primer bucle del recorregut, la baixada és durilla amb força pedra i ens saltem un corriol a mà dreta, toca remuntar un petit tros molt pedregós i a peu per agafar l’entrada. És fa durillo el primer tram del sender, aquest també el coneixíem de la volta i de nou em cau la cadena un parell de cops, quina llauna! Amb les mans ben negres continuem cap a Pontons.

Prop de Puig Castellar

Abans d’agafar la baixada final cap al poble fem un tram de fals pla per carretera, el Manel va una mica per davant, jo veient que el mareig no em passa i que després de Pontons ens espera una paret considerable no les tinc totes amb mi.

Però arribem a Pontons amb 3h i mitja i tanquem així el primer bucle, 55 kms rodats i vaig primera no és plan de tirar la tovallola, xerrem amb el Grimi, ens hidratem bé, fem una mica l’orangutan i ens disposem a encarar la segona part del track.

Com a totes les curses arrasem amb els plàtans, orangutan time

La rampa que hi ha per sortir de Pontons sobre el perfil fa por però encara més quan el Joan Campà aquest matí ens ha dit que hi ha un cartell que posa “pujada Perillosa”! I sí, és veritat, quan deixes enrere les últimes cases del poble el carrer es fa més estret i apareix el cartell, quins ànims que dóna!

La rampa és dura i llarga però es fa, i un cop arribes dalt el coll, Pontons es veu avall, avall... i la pujada continua però ja més suau fins que agafem la baixada més llarga del dia, tant que quan portem una estona prego perquè s’acabi aviat, baixar tant no pot ser bo, diuen que tot el que puja baixa però està clar que tot el baixa... puja! Ai que patirem.

Per sort el mareig va a millor, ja està bé perquè a mesura que passa l’estona el dia es va arreglant i cada cop fa més calor. Fem uns quilòmetres de puja baixa, una pujada curta i perdem tots els metres que hem guanyat, una altra i apa a baixar de nou, em penso que ja comencem a pujar però no tornem a baixar altra vegada... així fins arribar a la Riera de Marmellar, quin tram més trencacames, el desgast aquí és important, agafem un sender que puja i baixa pel costat de la riera i la creua unes quantes vegades havent de passar i esquivar un munt de còdols de riu de totes les mides. Anem fent encara amb el Manel i un altre noi.

En un d’aquests baixadors a la riera hi ha un pas més complicat, vaig darrera el Santi i el faig bé per l’esquerra però penso sort que no l’he agafat pel mig i això és què li deu haver passat al Manel perquè quan nosaltres ja ens estem enfilant per l’altra banda sentim un patapam dels que espanten. Ens girem i veiem que s’aixeca i l’ajuden un parell de bikers més, sembla que es miren força la bici, algo es deu haver trencat.

Més endavant trobem un altre cartell graciós, “carretera panoràmica”, carretera? però si és una pista i trencadota, més aviat un pedregar, panoràmica? Aquí baix poca cosa es veu, fins que no comencem a agafar alçada i es veu la cinglera... jo aquí hagués posat el cartell d’abans, el de “pujada perillosa” mare meva quin rampot més malparit.

Finalment sembla que sí, anem enfilant-nos i deixant la riera avall, ja fa estona que estic somiant amb la cola del quart avituallament, per mi massa lluny del tercer, a més de 30 kms, sort que no està fent molta calor sinó... i de cop veiem un campanar esvelt i punxegut, és lo poc que queda dempeus al poble abandonat de Marmellar. Acabem de fer la corba i per fi apareix l’avituallament! Però de cola res de res, quina decepció, així que tirem d’aquarius.

Arribant al Marmellar

I al avituallament!

Sortim de l’avituallament amb dos nois del Bikes Ponent, arribem a una carretera i quan la deixem comença una baixada força llarga i pedregosa que en el perfil no veig en lloc, amb les baixades ja fa estona que em fa mal la planta del peu dret, però bueno, s’aguanta. Baixem rapidet i continuem per una pista de pujada suau, és aquí on el Santi em diu que ha punxat a la roda del davant, si que es veu una mica baixa, em diu que para a reparar però que jo continuï i així ho fem. Els nois del Bikes Ponent s’han quedat una mica enrere així que segueixo sola.

Passo pel costat d’Aiguaviva, un poble que sembla molt petit però des de la pista es veu la terrasseta del bar del poble, ooooh quines ganes de parar a fer un beure, però ara això no toca, el que toquen són uns rampots de mil dimonis per enfilar-nos a Torre Milà. En un dels més durs em rellisca la roda del darrera i n’he de fer la meitat a peu, els bessons no tenen ganes de caminar i es queixen però la cosa no passa d’aquí.

Però enfilar-se té la seva recompensa, baixada i un corriolet divertit, llàstima que és curt, per enllaçar amb una pista que em porta fins la carretera on hi ha el 5è avituallament. Cola tampoc n’hi ha però els senyors m’obsequien amb un pomet de flors. Els hi agreixo però comento que no em va massa bé endur-me’l, jejeje

Prossegueixo, toca un tramet de carretera i dalt el coll de la Pedrera s’agafa un sender a l’esquerra, els tres que van davant meu se’l passen i quan jo arribo estan fent la volta, així que hi entro jo davant. Pensava que era un sender de baixada però no, la primera part és un puja baixa dins aquest sender ben cobert de vegetació, molt bonic però que a aquestes alçades fa pupa a les cames.

Per fi toca baixar i gaudeixo com una nena petita amb el corriol que a més és llarg i es deixa fer. Quan arribo a la pista veig un noi de Cicles Catalunya assegut al terra en un marge, es toca l’espatlla dreta. Em paro i em diu que li sembla que s’ha trencat la clavícula, li dic de trucar a l’organització però ho acaba de fer, li demano doncs si el puc ajudar en quelcom i em demana que li atansi el bidó de l’aigua, això està fet i em despedeixo amb la idea d’arribar al avituallament, no pot faltar gaire, i avisar d’on es troba exactament.

La sorpresa és que quan faig la següent corba veig l’avituallament al final de la recta, de seguida hi arribo i informo de l’incident, al cap de res una furgo surt a buscar l’accidentat mentre jo pico alguna cosa, em giro i veig arribar el Santi, apa, ja m’ha caçat!

Avui està que se surt, punxa, repara i m'atrapa... bèstia que ets un bèstia!

No sé si s’alegra més de veure’m a mi o de veure una manxa de peu que hi ha, jo vaig a fer un pipi que després de 106 kms ja toca i reprenc la marxa mentre el Santi acaba d’inflar la roda de davant. Les meves cames no estan per tirar coets i dels quasi 40 kms que ens falten per acabar els 25 següents són de pujada, quina mandra!

Surto amb el Dani, que porta una Niner amb forquilla rígida, xerrem una mica recordant la Pedals de Foc on vem coincidir i anem avançant per un sender que ressegueix el Barranc de Pedrafita, va pujant suau però amb alguna rampeta important, la primera la pujo jo i el Dani no i la següent al revés, torno a tenir problemes amb la cadena i amb aquestes que arriba el Santi, ja no ens tornem a separar fins al final.

Em té distreta una estona explicant-me que tenia la coberta de davant amb un tall però que hi ha pogut posar un pedaç per fora i sembla que aguanta, esperem que ho faci fins a meta. Seguim pujant, ara més fort cap a Selma, un altre petit nucli despoblat i en veiem el campanar de lluny. Al costat d’una zona en runes hem de fer un petit pas a peu on atrapem en Jordi Sanchez i un parell de bikers més.

Al fons Selma

Baixem una miqueta i encarem la pujada final, una part per pista ampla emporlanada, estic cansada però ho dono tot, tot el què em queda, ja no pot faltar massa mentre se’m fa la boca aigua escoltant el dinar del Santi del comiat, un banquet de marisc fresc a un celler esplèndid de l’Empordà, Mas Estela, i amb aquestes que se’ns posa un cotxe al costat filmant-nos, alhora m’agafa un rampa al bessó dret i jo intentant dissimular entre les anxoves de Cadaqués, les gambes de Port de la Selva i els reporters de la Pedals del Món, quin moment....

La pujada suavitza i es deixa fer millor, cosa que no vol dir que a aquestes alçades quan agafem algun tramet més costerut em costa i força però veient la meta més a prop tot és més fàcil. En un punt veiem que el track fa una cosa rara, a mà dreta entra i surt però torna a la pista, pensem que és un error del track i continuem recte però els dos nois que venien darrera nostre no segueixen, em giro i veig que ve un altre biker i ens diu que s’havia d’anar fins al punt aquell que hi ha un control de firmes! Recoi, si en el word que ens van enviar no deia res d’aquest control-avituallament... que estrany, doncs ens toca tornar enrere, quina mandra, la que faltava pel duro.

Apa, fem mitja volta i arribem a Montagut on hi ha en Tutu al control, li diem que aquest control no estava al mail i que tampoc han dit res a la sortida, segur que més d’un se l’haurà saltat. Però bueno, ja està feta l’última firma, ara sí, continuem que hem d’arribar sí o sí, les cames ja no donen més, la planta del peu dret em crema, però miro el pulsòmetre i estic contentíssima del temps que hi veig, el Santi ja fa estona que em diu que estem mantenint la mitja i que anem molt bé però com que les sensacions no són bones doncs costa de creure, però sí el primer número que veig en pantalla és un 8, a veure si podem arribar amb 9 hores, que a priori em semblava impossible.

Que estem cansats? doncs a fer tonteries per passar-ho millor ;)

La pujada sembla que no acaba mai, però sí, agafem baixada, per fi!! Prop d’una masia toca una rampa d’herba, mira que és curta però s’enganxa que dóna gust, la passem i avall fins a una urbanització, suposo que ja som prop de Pontons, la creuem per alguns carrers i uns solars desbrossats plens de troncs i tronquets.

Sortim de l’urbanització i se’ns planta un turonet davant, no fotis que ens hi hem d’enfilar.. doncs sí, trec forces de ja no sé on i apa, turonet superat, ara sí cap a Pontons i falta gent, ens liem una mica per agafar un últim sender però sí, ja és nostra i al final parem el crono amb 9:06!! Per nosaltres un gran temps per una ruta llarga i tant exigent, 140 kms i 3814 de desnivell que es diuen aviat, i tal i com ens esperàvem el recorregut del Llibert no ens ha defraudat i a més arribo primera entre les noies, contentíssima!

Prova superada amb 9:06, mitja de 15.25 i contents, molt contents

I genial com sempre l’arribada xerrant a tort i a dret, amb els que ja han arribat i amb els que van arribant, llàstima que el Ribi m’explica que la Noe s’ha retirat ja que ha tingut molèsties al turmell, espero que es recuperi ben aviat! I quan sortim de dutxar-nos, sorpresa, ens trobem al César de Castelló, no sabíem que havia vingut i una mica més i no ens trobem.