Volta pel Vallès

Amb una setmana de retard per culpa del mal temps, ens llevem ben aviat per anar a buscar els galleteros més matiners que ens acompanyaran a la ruta que hem muntat pel Vallès.

Així que a les 7:18 arriben l’Armand, l’Angel (dr.voll) i el Javi a Renfe Nord, buscant un bar obert anem cap a la Repsol però pel camí me’n adono que porto la roda del darrera punxada, comencem bé! Inflo per aguantar fins la benzinera i allà reparar l’averia més matinera. Fot un fred important i les mans se’m queden gelades, sort que tots m’ajuden a canviar la càmera i poc a poc va arribant tothom fins a ser 17! Mare meva quanta gent, fins i tot ha vingut el Ruben (Raah) des la Llagosta amb bici, també ens acompanyen en Ramon (Moixa), el Miquel (Totgas) i el David, el Santi O. pare i fill, la Mariona, el Juan Carlos (Pedaleitor), el Nando (Greywolf), el Mario, el Jordi (pujaremcomamics) i el John.

Cap a les 8:00h comencem la ruta sortint pel bosc de Can Deu direcció Matadepera, aviat el John comença a tenir problemes tècnics amb la nova Orbea Oiz i passat Roques Blanques decideix tornar enrere, així que en quedem 16. Per corriols i pista amb la Mola vigilant-nos d’aprop arribem a Can Robert. Per anar a enllaçar de nou amb la pista hem de travessar per l’urbanització, per fer-ho més distret passem per un corriol que van obrir per la Rond'elles però que té una entrada d’allò més punyetera, ens distreiem observant l’habilitat de cadascú per superar l’obstacle. Quan encarem una de les rampes de l’urbanització el Santi O. trenca la cadena, amb una traça important el Jordi l’arregla i continuem.

Passant per algun corriol més arribem a la Font de la Tartana, on alguns omplen bidons abans de començar la pujada de Can Torres. El Mario i l’Angel surten disparats i no s’adonen que parem a reparar punxada, aquest cop no he estat jo sinó el Nando. Quan tot sembla arreglat a l’última manxada: ppffffffffff tot l’aire surt com si res, la vàlvula s’ha trencat, així que toca tornar a canviar de càmera. Passem per Can Torres i anem a buscar el corriol que va cap a les Arenes, anem bastant tard però parem a esmorzar tal i com havíem previst. Aquí ens deixen el Santis O. que han de ser aviat a casa.

Amb energia renovada tirem cap a la Font del Plàtan, la riera baixa com feia temps que no veiem i fa que al creuar-la ens refresquem els peus, això que la majoria encara els dúiem gelats des de primera hora. El grup s’estira per pujar a Can Cadafalch, el David, el més jove del grup amb només 14 anys, dubte si continuar o no però el repte de superar els seu récord de quilòmetres el fa tirar endavant, tot i que l’avisem de que hi ha unes quantes pujades més... així doncs seguim cap a Tres Pins, en un trencall em quedo a esperar amb la Mariona i arriba el Santi amb la noticia d’una altra averia important, el Nando ha trencat la cadena, la segona en la mateixa ruta, ja és mala sort. Es queda ell a esperar al Nando i l’Armand i la resta seguim cap al Pic del Vent. El Juan Carlos i la Mariona que es coneixen de sobres la zona guien el grup, passem per una de les zones amb més fang que ens recorden l’Artec, això sí, n’hi punt de comparació, per sort!

Abans de començar la pujada pedregosa el David i en Miquel paren a picar alguna cosa i amb aquestes arriben el Nando, el Santi i l’Armand. El Nando no les té totes amb la reparació de la cadena i va tirant xino-xano, arribem a la corba que té les millors vistes del Puig de la Creu i es retroba tot el grup, l’Angel s’adona que hi ha hagut un petit error de càlcul a l’hora de muntar la cadena del Nando i per això no acabava d’anar prou bé i soluciona el problema, ai què faríem sense aquests mecànics en ruta!

Finalment arribem el Pic del Vent, el punt més alt de la ruta a gairebé 800 metres, el Ruben, el Ramon, el Mario i l’Armand pugen a peu fins a coronar-lo mentre la resta la fem petar i aprofitem per picar alguna barreta i és que anem tardíssim són ja les 14:00h i encara hem de baixar a Sant Llorenç a dinar. És per això que el Juan Carlos i el Nando ens deixen per tornar per Caldes, ja veuen que la cosa s’allargarà.

Per no tornar per on hem pujat agafem un camí de baixada molt pedregós que s’agafa al costat de la Masia del Farell i després un tros del PR que puja al Pic del Vent, on el Ramon ens deixa a tots amb la boca oberta baixant pels llocs més complicats. Tornem a Tres Pins i d’allà agafem la pista més enfangada de totes, lo just per deixar-nos de fang de dalt a baix però sense que sigui una molèstia. Arribem a Sant Llorenç per corriol, com ha de ser i a les 15:00h prenem la terrassa de Cal Ramon. Tot i que per anar bé no hauríem d’haver-hi estat més de 30 minuts, entre la rapidesa del cambrer, els entrepans i cafès acabem sortint a les 16:00h, amb el temps just per poder arribar a Sabadell amb claror de dia.

Agafem la pujada de les estàtues i cap a Can Cadafalch falta gent, sembla que el fuet fa miracles perquè el David està recuperat del tot. Per baixar a Castellar agafem el corriol que surt de Can Cadafalch i ens ho passem tots com nens, només feia falta veure les cares del Ruben i el Santi esquivant pins tombats, saltant graons i pedres. Tot lo bo s’acaba i arribem a Castellar, aquí el Ruben ens deixa per anar-se’n tal i com havia vingut amb la bici cap a la Llagosta, li haurà sortit una quilometrada! Al entrar el poble perdem a una part del grup, sort que van amb la Mariona i ens retrobem per baixar fins el Ripoll, primer per pista i després aprofitant els últims corriol de la zona i la poca claror que queda. Al riu els galleteros intrèpids com sempre decideixen tornar a casa tot pedalant i així l’Armand, l’Angel i el Javi segueixen pel Ripoll mentre el Ramon, el Miquel, el David, el Mario, el Jordi, la Mariona i nosaltres anem a despedir-nos a la Repsol, no sense abans fer-los pujar per les rampes de Can Puiggener! Sembla que el canvi de data no ha anat malament, ens ha fet un dia esplèndid, fred però amb sol que és d’agrair i hem estat una bona colla, ens ho hem passat de conya i tan el Santi com jo ens hem sentit prou bé després de dues setmanes sense tocar la bici i és que amb les pluges de la setmana de Nadal, la meva grip i el Cap d’Any per Granada... en resum una molt bona manera de començar la temporada 2009!