Tot el cap de setmana seguint l'indio!

Un cap de setmana de tres dies i el comencem malament, dijous al vespre cau una tromba d'aigua que déu n'hi do i més que cansats de mullar-nos i enfangar-nos decidim no tocar les bicis el divendres, no fos cas que ens tornéssim a remullar i ho aprofitem per anar a sopar fora, s'ha d'improvitsar quan els plans se'n van anorris!
Això sí per dissabte i diumenge la previsió és de sol i tots els factors conflueixen: bon temps + l’espineta que tinc clavada de no haver acabat els 100 de les Guilleries + el nou GPS per estrenar = quilometrada al canto!

El dissabte ens acompanya el Rubén a fer la Sabadell-Collsuspina-Sabadell, una ruta traçada pel Juan Carlos i que els Galleteros tenen previst fer el 23 de maig, com que no podrem anar-hi perquè estarem per Cantabria és la ruta escollida per començar a practicar amb el GPS.

Sortim de Sabadell per zona coneguda, el Santi porta instal·lat l’aparato al manillar i intenta seguir l’indi, sí, sí el de la fletxa que hi ha dins del GPS, em sembla que li agafarà torticolis de tan mirar cap avall. Tot i que ha carregat els mapes no surt cap carrer, carretera, camí o caminet, només les corbes de nivell, cosa que complica una mica l’aprenentatge, però no és impediment per anar avançant. Sort que el Rubén últimament ha practicat amb aquests aparatejos i a més porta imprès el track de la ruta en mapes, que de tant en tant mirem si dubtem massa.

Anem fent sense apretar massa, arribem a Sant Feliu de Codines i esmorzem, potser una mica massa tard... seguim cap a Sant Miquel del Fai i ens trobem amb un corriol estupendo que segueix el GR amb unes vistes magnífiques, algun tram una mica més vertiginós del què m’agrada però val la pena! El tros final trialero-trialero i enllacem amb una pista asfaltada que puja al restaurant de Sant Miquel del Fai, la calor comença a apretar i recuperem la màniga curta, yuhu, quina alegria!

La pujada és llarga, arribem fins a Coll de Prims i per fi comença el descens, l’agafem amb ganes i una mica més ens saltem la Sauva Negra, una fageda preciosa que travessem encantats. Per arribar al nostre destí ens toca pujar una mica més però la recompensa s’ho mereix, parada i fonda per dinar a Collsuspina, amb unes postres de luxe!

Al tornar dubtem si escurçar una mica ja que el track dona força volta per arribar a Castellterçol, és tard i a les 20:00 fan el Madrid- Barça, però al final ens pot més la curiositat i decidim seguir fidelment el track, sort: el corriol de sortida de Collsuspina, passant per les coves del Toll és maquíssim, travessem rierols, veiem baixants d’aigua, tot tan verd que sembla alta muntanya i gairebé entrem a fer una visita a les coves!

Tenim un moment de desconcert al voltant de la masia Fabrega, provem totes les pistes i l’indi sembla no senyalar-ne cap d’elles, després de perdre un temps preciós improvisem i llavors en un tres i no res retrobem el track. Ens plantegem arribar a Castellterçol per carretera, sinó està clar que el derbi l’haurem de deixar per un altre dia però tornem a optar per seguir el track, com bé intueix el Rubén ens deixem una hora més enfinlant-nos i vorejant una muntanya que queda darrera el poble, carenegem pel Serrat del Moro, visitem un dolmen i acabem baixant a Castellterçol per la creueta.

Al poble tornem a perdre el nord, un noi ens indica i seguim, altre cop de pujada cap a Sant Julià d’Uixols i el Serrat de les Pedres, a partir d’aquí el camí és molt semblant al que vem fer durant la ruta Vic-Sabadell de la Penyamussolenca, així que ens va sonant tot. Per fi comença la gran baixada fins arribar a creuar la carretera de Gallifa a Sant Llorenç i a Can Cadafalch, com no, agafem la trialera cap a Castellar. Que bé acabar la ruta divertint-nos amb aquests trams tècnics que tan ens agraden i que al ser coneguts tenen la motivació extra d’haver de superar per primer cop aquell tram que se’t resisteix o passar més fi per aquell altre que superes com pots.
A Castellar ens despedim del Rubén, ell ens intenta convèncer perquè anem a la Trencames i nosaltres perquè vingui de ruta pel Penedès.

Arribem a Sabadell a quarts de 9, passem per davant d’un bar i el Barça guanya 1-2, estupendo, ens ho perdrem però seguim tranquils fins a casa, quan hi arribem ja van 1-3 i durant la dutxa 2-3, immediatament 2-4, aconseguim la maneta i ho rematem amb el 2-6: un dia rodó!!

Al final 124 kms amb 2700 de desnivell i la bici que després d'un bon plan renove s'ha portat força bé, només els plats una mica rebels després del canvi de cadena, la resta ideal, tija i tanca nova, oooh quina comoditat que el seient no se'm inclini al seu gust a mitja ruta, fundes i cables de canvi de luxe, pedalier d'estrena, tubless de nou al davant, tanques Nope per les rodes Nope i només em falta canviar els pedals. Al final, mica en mica, la bici s'està quedant als ossos, jejejeje només pesa 10,5 kgs!

I el diumenge a les 6 en peu per anar cap a Pontons, d’on surt i acaba la primera etapa de la Volta al Penedès del 2008, al final nosaltres dos sols amb la companyia del indi del GPS i moltes ganes, tot i que no les tenim totes després del tute de Collsuspina. Arrenquem arreglant la roda de davant del Santi que ens l’hem trobada punxada, perquè serà que ja ens ho imaginàvem... al menys ell va tenir sort i no va punxar a St. Hilari.

Arrenquem i de seguida la primera pujada, coincidim, tenim les cames cansades però no tan com ens pensàvem, posem un ritme suau que queda molta ruta. Aviat me’n adono que el què em portarà problemes avui serà el cul, sí, sí, es veu que ahir tants quilòmetres no li van sentar bé i al insistir avui la molèstia és important, tan que durant els primers 30 kms em penso que ho hauré de deixar estar. Després però un s’hi acostuma i anar-hi anant.

De seguida captem la tònica de la ruta, es tracta de pujar i baixar totes les muntanyes de la zona, arrenquem de 550 i pugem a 800, baixem a 600 i pugem a més de 900 i així anar fent 7 vegades. El “millor” de tot és el terreny, el típic de la zona: pedres soltes a més no poder amb uns cantos estupendos, res de còdols rodonets, pedrots punxeguts ideals per desllantar, per sort no tenim cap incidència. L'altra imatge típica són les vinyes, que ens envolten els primers quilòmetres.

La segona pujada és a Puig Castellar, a 944 metres, aquí ens embuclem, esmorzem i després comencem a donar voltes buscant el camí de baixada i res de res, després de fer tres cops els cim descobrim un corriol, bien no ens passarem tota l’eternitat donant voltes!

Ens deixem anar a la baixada fins que ens saltem el trencall, remuntem una mica i agafem una pista en bastant desús, molta herba, arbres caiguts pel vent... baixem fins la carretera que va d’Igualada a Querol i després d’un parell de quilòmetres comencem una pista a mà dreta, uf quina calor, no hi ha ni un arbre i la cosa puja i puja, fem una parada per treure’ns els manguitos i seguim amunt, és una pujada molt constant d’uns 5 quilòmetres i un cop dalt avall que fa baixada, esquivant pedres, rocs i descansant el cul! De cop ens trobem davant de Sant Magí de Brufaganya, una església amb tres cases al costat ocupada per una família en plan relax. Seguim de baixada fins a la Capella de les Fonts, restaurada per fora però ben buida per dins i aquí agafem un tram de fals pla, veiem que ens apropem a una altra muntanyeta... segur que toca pujar-la i és clar, s’ha d’agafar un corriol amagat ple de pedres per variar i amb unes rampetes importants, pim pam anar fent ens tornem a plantar a 924 metres d’alçada i avall!

Fem un corriol de baixada i tornem a agafar pista, aquí és quan la liem, de cop i volta l’indi marca que hem de girar 90º a la dreta i on és el camí? Pugem una mica amunt la pista buscant-lo i res, reculem una mica i tampoc així que ens toca baixar pel recta, això és un autèntic fora pista, perdem força temps barallant-nos amb la malesa per travessar per on indica el track, mare meva on ens hem fotut, lo únic que aconseguim són esgarrapades... i finalment sortim a una pista, que resulta ser la que havíem deixat.. que fàcil hagués estat continuar pel camí! Què hi farem, l’aventura és l’aventura!
Passem pel costat d’un poblet, ens tornem a enfilar una mica i agafem un altre corriol de baixada, puf mira que m’agraden els corriols però aquest no, és força brut, estret i ple de plantes punxegudes a banda i banda, rocs mal fotuts i lo únic que aconseguim és destrossar-nos els braços, les cames i la forquilla, amb lo que ha plogut i tot està sequíssim, no em puc imaginar com devia estar això l’any passat. Per fi arribem a Pontils, ja són les 14:15h, dubtem en si parar a dinar en aquest poble o el següent, decidim apurar una mica més i avançar fins Santa Perpètua de Gaià. Si haguéssim sabut que no hi trobaríem ni un bar, ni un restaurant, només un parell de famílies fent el pica-pica al aire lliure i nosaltres mirant-ho amb una gana... així que una barreta al costat d’una font i endavant!
Ara la ruta segueix per una zona molt diferent a la resta, pel costat del riu Gaià, per tant el paisatge és molt més humit, de seguida ens trobem el primer lloc on hem de creuar el riu, cap problema aquí trobem un pontent, el què no sabíem és que aviat ens mullaríem de valent, la ruta creua el riu tres o quatre cops més i l’aigua en algun tros ens arriba fins els genolls, sort que ja fa calor que sinó!

Sense estalviar-nos una bona pujada arribem a un altre lloc civilitzat, aquest cop de veritat perquè hi ha un restaurant! Som a Querol i parem a dinar que ja son hores!
Amb la panxa plena prosseguim la ruta i ens enganxa el tros de calor més forta, més que res perquè no bufa gens d’aire i toca una pujada d’uns 6 kms, comença pujant més fort i suavitza més amunt, arribant a Sant Jaume de Montagut, el lloc és guapíssim amb l’església imponent al mig d’una explanada. Fem unes quantes fotos i endavant. El track continua pel GR de baixada, molt divertit però amb les cames pesades com les tenim tot cansa, ens diverteix però alhora se’ns fa dur baixar de peu. Deixem el GR i seguim baixant per una pendent bastant pronunciada i pedregosa com de costum, apa a cansar-nos més baixant. Arribem a una urbanització i guanyem una mica més d’altura per seguir de nou avall, waw, si fins ara els camins ja els havíem trobat pedregosos aquest s’emporta la palma, tot i que tenim algun ensurt, els superem prou bé i això que té algun pas complicat per lo cansats que estem.

Arribem de nou a un riu, cosa que inequívocament vol dir que després de mullar-nos tocarà pujar. A mitja pujada ens trobem unes rampes de plat petit d’aquelles que fan història i amb els rocs emprenyant costa prou arribar a dalt, els Santi les fa totes senceretes, jo en una he de posar peu, casi!

Per sort divisem un lloc que ens és familiar i arribem a un punt on es creuen l’anada amb la tornada, perfecte, ho hem aconseguit, ara només ens falta baixar fins a Pontons, ens deixem anar primer per pista i després per corriol, al arribar al poble busquem un bar per fer unes coles fresquetes abans d’agafar la furgo cap a casa.

Al final 80 kms més, 2600 de desnivell i els primers entrenaments acompanyats del indi superats!!