dilluns, 13 de juliol de 2009

No tot és patir

Després de la Pedals ens convenia un descans de quilometrades, així que els dos últims cap de setmana ens hem dedicat a fer rutes poc estressants.

Divendres 3 de juliol: Nocturna

Sortint de Sabadell mentre fosqueja:

Vem començar el juliol amb una nocturna amb els de l’Escapa, com sempre que organitzen alguna cosa un munt de gent ens vem aplegar per anar a sopar a la Vall d’Horta, a prop de St. Llorenç, l’anada un pel esbojarrada, el grup mooolt estirat, nosaltres darrera tancant files amb l’Aleix, ajudant a reparar punxades i retrobant-nos amb la majoria al lloc del sopar, amb la majoria perquè alguns encara van estar 1 hora donant voltes de lo perduts que es van trobar.






Sortíem del restaurant amb les panxes plenes i ben cansats, de xerrar, jejeje
Uns pocs agosarats, nosaltres per poc amants de la carretera i menys de nit, vem pujar fins Sant Llorenç per tornar per pista i els altres van agafar carretera avall fins a Castellar. La veritat és que vem tornar molt bé i ràpid amb l’Aleix, el Ruben, el Marcelí i el Jaume, tot i que el Santi va punxar baixant del Puig de la Creu i vem haver de reparar. A les 4:00h arribàvem a casa, contents d’haver fet algo diferent, conegut a nous pedalaries i haver-nos distret fent el què més ens agrada sense cap mena de pressió.

El Santi arribant a Sabadell ja dormia...

Dissabte 4 de juliol: 24h de Montjuïc i Tortell Poltrona

Dissabte no vem tocar les bicis per res, bueno sí, al vespre per treure-ls-hi una mica la pols. Sense presses ens vem llevar al migdia per anar a Montjuïc a animar uns quants sonats que anaven donant voltes a un circuit de poc més de 3 kms des de la tarda abans. La Noe amb un equip de 6 noies, entre elles la Maria a qui feia més o menys 1 any que no veia. La Carol amb un equip de 4 noies corrent per la Federació. El Charlie, sonat com sempre, corrent en solitari i per sonats també el Vicenç i el César, els únics en modalitat tàndem. Gent animant poquíssima, això sí un muntatge espectacular a la zona de box i una calor aquella hora tremenda.
La Noe i la parella de dos en acció

Acompanyada de les tres dames de ferro

La zona de boxes


Un merescut descans pels que corrien en solitari, ejem ejem quines cares!

Després de saludar i animar els coneguts i als desconeguts (pobres també s’ho mereixien) i dinar en un bar de menú vem anar cap a Sant Esteve de Palautordera a veure el CIRC CRIC que feia molt temps que ho teníem pendent. La primera sensació al arribar-hi va ser de que ens havíem deixat els nens al cotxe i és clar, en un lloc així què t’esperes. Després d’una bona sessió de rialles ens vem adonar que ens falta entrenar més, sobretot els músculs de la cara que els tenim molt abandonats!

No es podia posar el flaix i les fotos... s'hi ha de posar imaginació!


El Tortell i els seus números mitics


Diumenge 5 de juliol: Dominguerejant per Collserola

El diumenge vem quedar amb el Francesc i l’Anna a Cerdanyola per intentar repetir la Collserolada del Grey de finals del 2007 que tan ens va agradar. El què no vem pensar és que tots els corriols que feia aquella ruta estarien plens dels arbres caiguts per la ventada d’aquest hivern, així que vem combinar el mountain bike amb el salt d’alçada + llançament de bici. També vem poder comprovar que guiar-se amb el GPS per corriols es força complicat així que a cada trencall havíem de fer un parell d’intents abans de trobar el corriol adequat. Així doncs, entre una cosa i l’altra, avançament força lentament i per si no fos prou el Santi, amb ressaca del circ va decidir amenitzar la matinal amb el seu número particular titulat: tot pedalant sobre un eix imaginari, i és que se li havia deixat anar la biela del peu esquerra (és el què té sortir amb la segona bici...). Per sort, amb les grans habilitats mecàniques del Francesc es va poder arreglar i vem poder continuar perfectament.





Com a bons domingueros vem parar a fer una cola a prop de Sant Medir per seguir després amunt cap a la Font Groga, l’Anna tenia pressa perquè havia d’entrar a treballar a les 15:00h així que vem desistir de fer la ruta complerta i vem recórrer la Carretera de les Aigües en direcció Sant Pere Màrtir, sort que era diumenge de rebaixes i la pista no estava tan concorreguda com un diumenge normal i corrent.

A prop de Sant Pere Màrtir vaig pensar que podíem enllaçar el track del revés, així que l’Anna i el Francesc van baixar cap a Barcelona i el Santi i jo vem pujar cap l’antena per el lloc on normalment baixem, aquesta pujada és molt més suau que la de l’altra banda. Com no, vem seguir per la muralla xina, no ens la podíem pas perdre i com sempre la vaig trobar prou complicada, no és que sigui difícil tècnicament, a part d’alguna corba estreta i molt tancada sinó que el corriol a molts llocs em provoca un vertigen important.
Vem seguir innovant i vem baixar cap al Pantà de Vallvidrera, a l’urbanització que hi ha a prop vem decidir fer uns entrepans eren les 14:00h, hi havia gana i encara havíem de tornar, així que vem entrar a un restaurant amb terrassa amb un aspecte d’allò més “bizarro”, tipus xiringuito de Lloret pels turistes però al mig de Collserola. Els entrepans no estaven mal i les clares bé de preu.
I ara ens hem de moure?

Ala a saltar més arbres

El pitjor va ser arrancar amb la panxa plena, i haver de posar-nos a saltar arbres de nou, però ara de pujada, a la ruta original el corriol es feia de baixada però com que ho estàvem fent tot del revés ens tocava pujar sender amunt fins arribar gairebé al Tibidabo. Arribats aquest punt només ens quedava baixar, així que viaducte avall cap a Sant Cugat i d’allà cap a casa. Un altre dia esplèndid de btt llàstima que els companys de ruta marxessin a la mitja part.


Diumenge 12 de juliol: PUIGMAL a la tercera va la vençuda

Doncs sí, es veu que cada any hem de fer un Puigmal, o al menys intentar-ho. El 2007 amb la gent de l’Escapa ho vem passar prou malament però vem aconseguir fer el cim, jo però no tenia esma de pujar amb la bici i la vaig deixar abandonada el tros de caminar, només una roda em va acompanyar fins dalt.
El 2008 amb la gent de Falcons i la Penyamussolenca no vem triar bé el dia i el mal temps ens va fer desistir al Pas dels Lladres.
2007: Fets pols però contents érem havíem fet el cim

2008: aixoplugats al Pas del Lladres

I aquest anys sí, amb el Rubén i el Francesc vem arribar els 4 fins dalt i com no podia ser d’una altra manera acompanyats de les 4 bicis, la del Francesc segurament és l’últim cop que hi puja ja que era la sortida de comiat de la LiteVille que ha decidit anar-se’n a viure a Madrid.
La veritat és que ens va fer un dia espatarrant, un sol estupendo que ens va fer suar la gota gorda però pujant al Puigmal s’agraeix, de fred, boira, pluja i vent ja en vem tenir prou l’any passat. El catxondeix estava assegurat només pujar els 4 a la petitona de camí a Planoles, llàstima que el Ru es va marejar.
Només sortir el Francesc em va solucionar una mica de joc que em feien les bieles i que m’emprenyava prou. Vem arribar a Dòrria fent ja unes bones rampes a partir de Fornells i gràcies a la Nuri que em va passar la primera part del track del 2007.
A partir de Dòrria tot pista cap amunt i a gaudir d’un paisatge espectacular mentre la fèiem petar, ben agrupats arribem a la Creu de Meians on parem, com és habitual a esmorzar, tot divisant les rampes que ens esperen per pair els entrepans.






Mare meva quines rampes i tots jugant a veure qui aguanta més, per descomptat que jo no, el primer tram guanya el Francesc i el segon tram el Santi per golejada, després de superar els 3 homes del grup la primera rampa pedregosa ell es fot del tiron la següent, seguint una rodera ben marcada i alguns trossos per l’herba del costat i això que encara té els genolls tocats! Quan torni a estar al 100% ja podem tremolar.




A dalt del primer prat creuem la tanca que separa la Catalunya sud de la nord i comencem una pujada per pista, llarga i més constant, sense rampes dures però força pedregosa. Amb el Francesc, tot i no parar de queixar-se, agafem un bon ritme i el Santi i el Ru, que encara està amb la panxa remoguda del viatget, ens segueixen una mica més enrere.


Arribem al Pas dels Lladres i acollonen les vistes del què encara ens queda pujar, una primera part també per pista fins creuar unes pistes d’esquí per després anar carenejant per un corriol fins arribar a la falda del cim, allà sí que toca carregar la bici a l’esquena i pujar a peu, uf que és dur!! Aquí el Ru ens porta avantatge, si no hagués sigut per ell que ens motiva ens quedem sense pujar i és que la pendent, les pedres, les bicis i els mals de genolls i de peus varis feien l’ascensió molt carregosa, estem fets una colla de pupes, jejejeje. Finalment arribem a dalt, que bé, es respira satisfacció!







La baixada ja és una altra cosa, el primer tram prou complicat però tot el què podem el fem muntats sobre les bicis, i el trio meravelles no es poden estar de lluir-se baixant pels llocs més complicats mentre m’ho miro envejosa.


El tram que cresteja es fa prou duret, tornar a carretejar la bici, encara que sigui per pocs metres costa, sort que si mirem cap a l’esquerra veiem perfectament la baixada que ens espera.
I no se’n parli dues vegades, passat el Pas del Lladres agafem el corriol que baixa entre prats d’herba verdíssima tot seguint les marques blanques i verdes. L’any passat em semblava que el camí era molt difícil de trobar i em sembla que la boira hi tenia algo a veure perquè ahir ho vem trobar tot la mar de bé.
La baixada però s’acaba ràpid, agafem la pista que ens porta a la carretera que baixa a Planoles, per sort de seguida trobem els corriols que seguint el PR ens porten al càmping del poble sense gairebé tocar l’asfalt. Aquests camins són una passada, en mig del bosc, amb arrels, pedres, passos estrets entre arbres, un terreny prou adherent i 4 bikers ansiosos per deixar-nos-hi anar. Bàsicament parem 3 cops, un per reparar una punxada de la meva bici, un altre per treure mig arbre del fre de darrera del Ru que volent innovar el camí per avançar posicions una mica més s’emporta un bon pal i mai més ben dit i per fer-ho més emocionant faig una parada acrobàtica, per evitar el pinyo del segle, si és que no es pot anar tan ràpid! Però com que “no hay mal que por bien no venga” aprofito per fer el vermut amb unes maduixes silvestres boníssimes.

Una ruta curta però molt exigent, més de 23 kms de pujada del tiron amb 2000 de desnivell i després una baixada per gaudir i els corriols finals per disfrutar com a nens, ho té tot! I què menys per completar-la que un bon dinar al restaurant la Corba, mmmmm!


5 comentaris:

Power ha dit...

Galtes...
Tinc una mala noticia,crec que tindrem de tornar al restaurant,pq ara tinc ganes de probar lentrecot :S

Annabel ha dit...

Llarga cronica!!!! i necessaria cronica!!!! Ara la veritat veig que l'entrenamemnt amb en Poltrona es el millor que podem fer!!!!!! Es el millor lloc a on he anat en molt de temps....

Un petonas ben fort dels de Can PAu

Ada ha dit...

Ei Power, quina mala noticia més bona, jejeje!

Annabel, tens tota la raó, és una molt bona teràpia anar a veure el Poltrona!

el de Cal Blau ha dit...

Molt bona ruta parella, el Puigmal el tinc pendent en la meva agenda.
Una pregunteta, la baixada des del Collet de les Barraques (Refugi del Corral Blanc) fins a Planoles, és TOTA per caminet o fas trams d'asfalt?

Salut! (i rauxa)

Gabriel

Ada ha dit...

Hola Gabriel!

Si no vaig mal encaminada, la pista per on baixavem en va deixar a la carretera que puja de Planoles al Collet de les Barraques una mica més avall del collet, d'allà vem fer uns metres d'asfalt avall i de seguida vem agafar a mà esquerra el PR que baixa fins al càmping de Planoles. Així que la baixada va ser per corriols fins al camping això sí, creuant la carretera unes 3 vegades. Del camping a Planoles si que vem baixar per la carretera però és molt poc tros.
Espero que t'hagi servit d'ajuda!