dijous, 9 de juliol de 2009

Pedals de Foc: Santi's Cronica


Tunel de Viella
Comencem la Pedals tot pujant per uns carrers de Vielha cap amunt, la imatge és bastant curiosa, les cinc del matí tot de sonats/des amb frontals, llibre de ruta i més de 220 km per davant!! Mare meva, per la meva part extremadament serio i pedalant com si els genolls foren de porcellana i es poguessin trencar, si ja en una ruta així la majoria està dels nervis doncs jo ni uns explico... L’Ada tot i que avui ha sortit ha una velocitat racional a poc a poc va marxant això si m’aconsegueix arrencar un somriure amb la seva actitud, mentres tothom va concentrat amb la foscor i els nervis, ella va càmera en mà fent fotos!!! Deixem el poble hi anem pujant per una pista que va paral·lela a la carretera, deu n’hi do quines rampes, tardo ben poc en estrenar el plat petit hi així uns 6 quilometres fins que sortim a la carretera per entrar al túnel vell de Vielha. Quin conyàs de túnel, cinc quilometres que no s’acaben mai i tot de gent que em va passant però això avui no preocupa massa lo important és que els genolls no es queixin que amb els quilometres que queden segur que em torno a creuar amb molts d’ells!

Sortint del túnel ràpidament agafem camí tot vorejant el riu amb trams bastant pedregosos on ràpidament comprovo que el porta-roadbook que ens ha donat l’organització no compleix gaire bé la seva funció i les fulles no s’estan quietes a lloc...

Així que mentres no invento algu per poder seguir el roadbook hem toca seguir a la gent amb tanta punteria que en el primer trencall ja ens passem de llarg, poca cosa però apa a fer marxa enrera que el recorregut és curt... Amb tot arribo a Vilaller on tenim el primer avituallament i control de firmes, hi amb el control una bona cua.... però jo tot hi nomes portar 34 km dintre meu estava creixent l’esperança que avui lluny de lo esperat podia ser un bon dia, primer port superat i els genolls sense queixar-se!!!!! I en la parada obligatòria mes coses per l’alegria, els sogres i la Carmen animant hi ajudant en tot i gracies el tap de les firmes.... veig a l’Ada retinguda uns metres endavant hi és clar això em fa pensar que no vaig tant malament!!!! Son dos quarts de vuit, deixo llums a la family i cap al següent port!!

Coll de Serreres

Vinga tornem a concentrar-nos en el pedaleig i cap amunt, aquests són uns cinc quilometres amb pocs descansos així que cadència, plat petit algun tram hi anar-hi anant, en aquest començo a fer vida social trobant-me gent coneguda lo que ho fa molt mes distret, em trobo amb el Quiles, en Joan del Cicles, la gent d’Asturies que vam coneixer al Soplao i d’altres que segur m’oblido. Per alegria meva arribo a dalt sense molèsties, més motivació per mi, i comença una bona baixada per recuperar forces per afrontar un tram ben complicat... Aquest és el camí de l’aigua situat tot just als 47 km de ruta, el camí aquest és preciós, vas vorejant el riu per un continu corriol trencacames, un puja baixa constant amb trams d’empènyer la bici. I això es lo que porto pitjor, el caminar, aquí si que noto molèsties al genoll dret que em fan moure amb molta delicadesa.. recordo fa poc més d’un any que anava per aquelles pujades empenyent la bici amb alforges, sort que avui pesa mooooolt menys!!!! I ja amb les cames ben calentes per aquest camí a per un altre port.

Coll de Sant Salvador

Aquest ja comença a posar tothom al seu lloc, ara ja no soc l’únic que porta una tàctica conservadora hi ja em trobo alguns dels que em passaven com a bales per el Tunel de Vielha ha un ritme molt mes tranquil, si es que ja portem unes pujadetes hi aquesta ja es de les series, més de vuit quilometres de pujada amb algun tram al 11% . Aixó si el paisatge es fantàstic passant per pobles espectaculars com Iran o Irgo, ideals per parar fer unes fotos, gaudir de la calma però avui això no tocava... avui cap amunt!!! Quant corones aquest port t’obsequia amb la visió de l’ermita de Sant Salvador que es veu petita i delicada al costat d’aquelles muntanyes tant grans però perfectament integrada a l’entorn com si fos la natura qui l’hagués posat allà.

Superat això el camí es calma i en menys de tres quilometres arribo a Gotarta on hi ha el segon avituallament i els sogres ajudant un altre cop, quin luxe!!! Aquí curiosament o a l'inversa de molts cada cop estic millor de cap, cansat però molt motivat per el bon comportament dels genolls, començo a pensar lleugerament que la fita és possible!!!

Coll de Sas

Com si no hagués pujat encara la ruta m'ofereix amb un altre magnífic port i aquest és dels que fan mal de veritat, quin patir!! Un cop enfilats, vuit quilometres per davant amb trams ben pronunciats, però és clar què et pots esperar d'un port en el qual els pobles que passes tenen noms tant suggerents com Raons o encara millor Malpàs!



La mare, ara si que pujo tranquil però no per por dels genolls si no per por de quedar-me sense forces. Aconsegueixo aparentment arribar a dalt i començo una baixada on deixar-se portar tot recuperant però l'alegria dura això tres quilometres, tornem cap amunt amb unes rampes ben dures que finalment em deixen a dalt del Coll de Sas. Han estat més de 11 quilometres de pujada, no se quin desnivell porto acumulat però les cames comencen a donar signes de debilitat. Per sort tenia recompensa hi començava una llarga baixada fins a les Esglésies, que ben situada i a més un cop a baix avituallament!!!

Coll de l'Oli

Però les alegries en forma de baixada duren poc a la pedals hi ara tocava el temut Coll de l'Oli i aquest cop per un recorregut inèdit per tothom. Sempre tens l'esperança de que sigui mes suau però no, primer fem un tram pestós de carretera cap amunt per agafar una pista pedregosa amb encara més pendent, deu quina fluxera pujant, el plat petit es fa el principal protagonista de l'ascensió. D'aquesta manera pugem 400 mt en poc més de tres quilometres per arribar al plat fort del coll, un tram de pateio que sembla dissenyat per el mismisim Permanyer, a pocs metres de començar a caminar tinc el meu moment de tragicomedia, sabent lo que venia penso: prente un gel i sí, l'agafo i és un d'aquets amb tap de rosca que jo mai havia pres, primer cansat com anava em barallo per obrir-ho, un cop obert amb la picabaralla lluny de veure-me'l em tiro la meitat per sobre, ala tot enganxós i veig que el tap m'ha caigut uns metres enrere, baixo de la bici gel en mà per anar a buscar el tap, el recupero i penso aprofita per veure el gel que queda abans no el tiris.... apa cap a dintre!! Jo esperant que fos espès com els powers em trobo un gel super líquid i literalment m'ofego amb ell, per moments no puc respirar.... Doncs sí per llogar-hi cadires l'aventureta amb el gel!!!
A lo que anàvem, tanta historia amb el gel i a la que foto quatre passes empenyent la bici la cama dreta comença a enrampar-se, quin poema d'ascensió ara si que estic patint de valent! Tot un espectacle veure la fila de gent carretejant la bici cap amunt. Un cop superat aquest tram infernal comença la baixada però aquesta no és ni pistera ni fàcil és trialera i amb trams bastant tècnics. Aquí torno a coincidir amb el Joan que deu n'hi do com baixa, jo primer amb precaució, penso porto 100 km i m'en queden mes del doble Vigila!! Però a la que enllaço dues pedres començo a fer el cabra trialera avall, m'ho passo teta i per rematar-ho ja avall passem per un riuet on referescar-se, fantàstic!!!

Aquí em trobo a l'Edu de Madrid, un altre conegut del Soplao i tot petant la xerrada arribem junts a Torre Cabdella on ens rep ni més ni menys que l'Ada: quin luxe!!! I és clar els sogres i la Carmen també, així dona gust arribar als avituallaments i mes aquest que és el que et situa als peus del Senyor Triador!!!!!! Menjo una miqueta, l’Ada marxa cap amunt i jo em deixo mimar una miqueta més per la family! A 2/4 i cinc de dues emprenc la marxa a buscar el Senyor però curiosament amb una cara d'alegria que desentona amb la pujada de peli de terror que m'esperava però es que estic complint els horaris que havia calculat i ara ja la meva única idea/opció es arribar a Vielha!!!!!

Coll del Triador

Surto de l’avituallament ja amb la neurona pensant en el Triador i de fins on aconseguiré arribar, unes de les gracies d’aquest port per els que portem uns horaris relaxats és que et toca fer-lo en una franja horària d’allò mes calorosa, per desfer-se vaja... Amb aquets pensaments al cap primer toca fer un tram d’aproximació per carretera d’uns quatre quilometres per arribar a l’esperada/temuda vinyeta del roadbook que diu:
- Inici pujada al Coll del Triador
És com la porta de benvinguda a tot un repte, les primeres rampes es fan prou bé, encara aguanto el plat mitjà i fins i tot hi ha ombra, en el roadbook el Triador es resumeix en dues vinyetes, una de 7.24 i un altre de 4.57 amb aquets números vaig fent un autèntic sudoku mental, quilòmetre que passo, quilòmetre que calculo quan falta per la meitat de la primera vinyeta, la meitat del port, tres quarts... tot de càlculs per distreure’m i motivar-me metre a metre, ara ho penso hi crec que la tàctica era de xalats però en aquell moment em funcionava.


A ritme de cargol però més ràpid de lo esperat aconsegueixo superar els primers 7 quilòmetres, això m’anima però els últims quatre son durs molt durs especialment perquè aixeques la vista hi vas veient corbes al damunt teu, allò no s’acaba i d’ombra... oblida’t!!!! D’aqui fins a dalt vaig pujar tirant més de cap que de cames, les pobres estaven ben tocadetes, amb tot escolto una veu celestial hi penso, ara si que estàs agafant el ‘pajaron del segle’ que escoltes el teu nom muntanya amunt, aixeco el cap hi unes quantes corbes més amunt veig l’Ada que encara te esma per animar! Quina il·lusió!! I una corba per damunt veig a l’Edu de Madrid també saludant, quin ‘ambientaso’, si algu te la pedals és el bon ambient entre els participants, tothom s’anima mútuament per tal de superar el repte. Amb tots aquets ànims, encara no se com aconsegueixo arribar a dalt del Triador sense parar però movent-me els últims quilometres com si ho estigués!


Quina alegria, ara a buscar el control que sembla que l’han posat una mica més avall, els que han arribat abans que jo sembla que no tenen prou que segueixen enfilant amunt fins que ens escolten cridar que l’avituallament és cap a baix. Al avituallament tot son cares de satisfacció per haver superat semblant port i ara sí que no hi ha dubte, com sigui però fins a Vielha.

Coll de la Portella

Però aqui a la Pedals res és fàcil i menys quan portes més de 4000 mt+ a les cames per no parlar dels quilometres. Tot i que ja he superat el Triador encara queda arribar al sostre de la Pedals, veritat que no puja massa però desprès del Triador, just desprès enfrontar-te a 11 quilometres més de falsos plans, es bastant matador, sort que un es pensa que després d’això serà tot baixada fins a Espot...



En aquest tram com en tota la Pedals vaig coincidint pràcticament amb la mateixa gent i això ho fa més distret, finalment aconsegueixo arribar a la Portella, per primera vegada ja que quan vem vindre amb alforges hi havia massa neu, per fi el tema tira cap a baix però resulta ser un miratge... perdem 100 mt de desnivell en uns quatre quilometres però després els recuperem de cop en menys d’un quilòmetre amb un rampot que ens deixa a les pistes d’ski .

Aquí si comença un descens rapidíssim fins a Espot, per mi massa ràpid... som un grupet de cinc i jo darrera tancant intentant seguir-los , tots els trams frenant i apretant les dents es passen a més de 50 km/h , anava mes segur i tranquil baixant per la trialera del Coll de l’oli que per aquesta pista, quines coses!!!! Quan veig que ja arribo al control em quedo alleugerit no anava tranquil amb aquestes presses. Allà alegria de la bona, apunt de marxar però aconsegueixo trobar-me amb l’Ada, que bé i quina alegria veure que tot l’hi va bé i com no tota la claca, els sogres i la Carmen que ràpidament m’agafen la bici,engreixen i em distreuen una mica la neurona de tants pedals!! L’Ada continua com sempre preguntant-me si m’apunto, és un sol, però no ara a mi em toca descansar una mica hi continuar al meu ritme, tranquil però continu! Per cert he arribat a les 17:15, jo em conformava en aparèixer entre les sis i les set, així que estic radiant!!! A la pregunta de i ara que? Jo ben feliç vaig responent :

- Ara? Doncs tot passejant fins a Vielha!!!!

Montgarri i el Pla de Beret

Estava bastant motivat, no ho veia fàcil però sí bastant a mans, però els quilòmetres ja s’encarregarien de demostrar-me que quedava una bona dosi de patiment! Només sortir vaig una miqueta despistat i sol però per sort encerto el camí, passo per dintre d’Espot i cap al trencall de la carretera de Jou, sort que rarament d’això m’enrecordava. Però només agafar el trencall toca un altre de les novetats d’aquets any, abans s’anava per carretera fins a Jou, fàcil i descansat, ara ràpidament agafem un corriol que primer s’enfila de valent i desprès es torna bastant tècnic o lo que és lo mateix molt divertit però és clar en aquelles alçades un ja prefereix avorrir-se però descansar per la carretera que no fer el desgast que suposa aquest corriol. Tot i això felicitar per la troballa, un gran corriol amb uns esglaons al final la mar de distrets. Ah tot just abans de començar el corriol ens hem agrupat uns quants amb la secreta intenció de fer-nos companyia i fer mes fàcil l’orientar-se, entre ells el Javi d’Olleria, el Pablo de Madrid, company de l’Edu, un del Cicles, un valencià i un asturià. Superat el corriol que ens torna a la carretera (mes d’un se’l va saltar..) , arribem a Son on agafem un d’aquells camins que quan portes mes de 160km només el seu nom et fa posar ‘la gallina de piel’
- El camí del calvari

La veritat sigui dita que tot i el nom és un corriol fantàstic, això si ben cansat i lo del calvari finalment va ser més per l’orientació, els trencalls estaven molt junts i en alguns casos paràvem tots els del grup per decidir per on continuar... sortint del calvari s’havia d’agafar un camí on ens havien avisat que hi havia un bon bassal i que ens mullariem, nosaltres en un moment de caos orientatiu aquest camí no el vem veure i vem baixar camp a través, rollo guilleries fins trobar la carretera de la Bonaigua per on continuava el roadbook.

Superats aquests trams complicats, ara el camí era fàcil, pista i amb pocs trencalls sort perquè la llum de la reserva ja la portava fossa. Això si tot aquest tram rodant per els paratges de la Vall d’Àneu, mare meva quina meravella de paisatges, amb pobles pintorescos com Isil. Finalment arribo al control d’Alos d’Isil desprès d’uns puja-baixa per carretera que ho feia tot més complicat. Omplo bidó, menjo una mica, comprovo que l’Ada ja fa un quart d’hora que ha passat per aquí, bona senyal !!! D’aquí endavant el panorama és el següent:

19 quilometres de suau pujada, això es el que diuen... fins a Montgarri
5 quilometres més de pujada fins al Pla de Beret
I arribats aquest punt s’haurà acabat la pujada yuhuhhuhuuhhu!!

Doncs els dinou quilometres de ‘suau pujada’ les passo magres , no porto un ritme molt dolent però em despenjo constantment del grup això mes el camí que es un constant ‘fals pla’ fa que les cames mes o menys funcionin però el meu cap fins ara optimista i alegre en aquest tros no m’ajuda tant com voldria, sort que amb els companys que vaig ben bé des de Espot van animant i això m’ajuda a continuar, aquí torno a rodar un bon tros amb en Pablo que igual que jo la pujada l’està devorant, sense gaire esma per comentar la jugada anem rodant de costat motivant-nos mútuament. Finalment s’apareix davant meu el trencall de Montgarri, portava estona somiant amb ell i en menys d’un quilòmetre apareix el preciós refugi de Montgarri, per cert llàstima del patiment i de no estar de cap de setmana de relax perquè durant tot el camí era un espectacle veure la bellesa del riu amb el seu generós cabal i formant cascades per tot arreu.




Vinga uns minuts de reflexió ocupats en beure un parell de coles i menjar algun plàtan i sobretot de retrobar-me, ja que havia arribat ben mort i tornem arrencar, ara si a per els últims quilometres. Aquí el grup s’ha trencat una mica, alguns han sortit abans i altres han necessitat algun minut més però encara vaig acompanyat i aquest tram el faig sencer amb el Javi. A diferencia d’abans al saber que eren les últimes rampes trec forces de no se on i junt amb el Javi anem tirant del grup bastant alegres. Més ens apropàvem al Pla de Beret mes apretàvem, jo en especial perquè volia arribar-hi de dia per poder agafar els camins i no agafar la carretera. Ho aconseguim encara hi ha llum, el Javi para un moment per fer unes fotos i mentres arriben els altres, tornem a ser un grup. Amb tot, un d’ells pregunta:
- Per on baixareu ara?
I jo amb tot el convenciment del món responc:
- Home!! Ara no farem el ridícul, amb lo que ha costat arribar agafarem el camí
La meva sorpresa es quan veig que em quedo sol amb la afirmació, tots callen i el de la pregunta que ho tenia tant clar com jo diu:
- Jo per la carretera

Tot i això, suposo que per el meu convenciment un grupet em segueix cap al camí, el Javi, el Pablo que ja estava en la entrada del camí preparant-se les llums i un parell mes. Fem 200 mt i el camí toca compartir-lo amb un riuet, quan els companys ho veuen arriba el motí definitiu, la frase del moment és:
- Jo per aquí no baixo, agafo la carretera
La qual la teníem a cinc metres...
Així que quan em vull donar compta els tinc tots baixant per la carretera, reflexiono uns segons i decideixo seguir-los, bé perseguir-los.... ja que baixar sol per els corriols de nit no era bona idea.
Amb resignació encaro carretera avall en un llarg descens que em va deixant glaçat i cada vegada més fart de bici, ara ja només vull arribar, tot i això encara intento convèncer algun company de passar per Unha però sense èxit. Desprès d’una mitja hora eterna de baixada, per fi arribem a Vielha, hi aquí curiosament si que em fan cas per intentar seguir el roadbook i arribar com a mínim per on toca i no per davant de la meta que queda molt lleig!! I aixì ho fem, busquem el Palau de Gel hi recuperem les indicacions, a 300 mt travessem un pont de fusta i ja finalment arribem a la fí!!! Ufff quin alleugeriment, missió complerta, quina alegria!! Veig als sogres però no a l’Ada, que estrany.... fins que parlo amb ells hi em comenten que tot i la negra nit ella està baixant per els camins junt amb un altre nano, que són els últims que s’han atrevit a baixar!!!!

Em quedo al·lucinat, mare meva que agosarada i valenta i l’alegria de l’arribada se’m transforma en preocupació per ella i en ràbia ja que mentres ella s’està barallant amb els rocs no para d’arribar gent que com jo ha baixat per la carretera i que en la majoria dels casos anaven mitja hora per darrera l’Ada, no és just!!!

Finalment la veig arribar, pensava que arribaria emprenyada però res, amb un bon somriure de qui ha fet la feina ben feta!! Estic molt orgullós d’ella, ha fet la Pedals i ni tan sols la nit la fet desviar-se un pam!!!!

D’aquí endavant doncs poc més a dir, una gran sensació d’haver aconseguit superar un bon repte, fins i tot sorpresa ja que els números per si sol espanten però si lo que un any enrere vem tindre feina per acabar en tres dies ara ho fèiem d’una tirada!!!!

------------------------------------------------------Els campions

Aqui un video de la Pedals, no te desperdici veure al Llibert Mill passejant-se per la pedals... (Paciencia amb els anuncis inicials)


2 comentaris:

Noe ha dit...

Aisss que recuerdos!! Leyendo la cronica, me translado a mi aventura de hace dos años, que bien me lo pasé!!
Enhorabuena "bucles de oro", jajajajaja. Me alegro que te hayas recuperado del todo de la rodilla.
Besotes

pablo.bk ha dit...

Joer Santi, aún hoy se me ponen los pelos de punta después de leer crónicas nuevas.
Gracias por compartir tus sensaciones y por llevarme a rueda durante buenos y duros ratos.
Un abrazo y nos vemos en las próximas...