Transcatalunya'10 etapa 1: bridateràpia al poder!

Un any més els amics de l’Escapa ens han tornat a sorprendre amb una Transcatalunya espectacular, aquest cop hem fet de La Pobla de Segur a Sabadell, passant la nit a la Carral (Su), ha estat un cap de setmana al més pur estil colònies, només ens ha faltat el joc de nit, però és que estàvem massa cansats de tan fer quilòmetres!

Esperàvem aquesta sortida amb moltes ganes i com que cada any ens ho passem molt bé, vem apuntar també al Ru i al Francesc i ell va comentar-ho a la Maria i al Rafa que també s’hi van apuntar. Entre els 52 bikers que ens vam ajuntar, moltes cares conegudes, el Xavi, el Lluís, el Martí, l’Isa i el Luis, l’Eli que havíem conegut a la Volta al Penedès... i per variar els Santis i el Mingo, amb qui no serien el mateix aquestes rutes de l’Escapa, ja que tenim el costum de compartir-hi forces quilòmetres i riures.

Amb una son de cavall, el dissabte a les 6:00h sortíem amb bus de la botiga amb unes ganes enormes de posar-nos a pedalar però amb el neguit del temps, tota la setmana fotent un sol d’escàndol per arribar al finde amb una previsió de pluges més que desencoratjadora. I els pronòstics es materialitzaven a l’alçada de Tremp on va començar a caure un xàfec important. Per sort però el casc de pluja que s'ha convertit en el casc anti-pluja, va tornat a funcionar, va ser baixar de l’autocar, encasquetar-me’l i com per art de màgia deixem de mullar-nos... mira que aquest cop ja no hi confiava gens, algun dia ha de deixar de fer efecte...

Deixant La Pobla i la pluja

Comencem enfilant-nos per asfalt deixant enrere el Pantà de Talarn i fins arribar a Pessonada on agafem la pista, amb les ganes que tenia jo d’agafar i pista i si ho arribo a saber... mare meva quina escabetxina, no havia vist mai una cosa igual, hi ha un fang molt enganxós i en un tres i no res comencen a petar punteres dels quadres i canvis... unes 9! i el nostre grupet no se’n salva, el Rafa ho trenca tot, impossible arreglar-ho intenten deixar la bici a pinyó fix però es resisteix i seguidament el Santi, primer se li xupa la cadena i podem tornar-ho tot a lloc però, tot i que avança amb molta precaució la següent enganxada és molt més estrepitosa, tant que li queda la puntera ben escardada i la pota del canvi oberta, miraculosament aconseguim que s’aguanti però tot i que pot jugar amb el plat mitjà i el petit el pinyó és el que és: el 5è començant per dalt... i encara no hem n’hi arribat al km 15!

Feliços flipant amb el paisatge, no sabíem què venia...

Faaaaaaaaaang!

Tot i que la meva bici està bé em quedo força ratllada pensant en la quilometrada que hem de fer i que el Santi haurà d’anar forçant tota l’estona, cosa que em preocupa per la recuperació del seu genoll... però és espectacular com s’ho pren, jo m’hagués emprenyat i ho hagués donat tot per perdut, especialment si em passa just sortir però ell no, s’ho pren amb filosofia i bon humor i així acabem d’encarar el primer port del dia que ens porta fins a la cota més alta de la ruta el Coll de Llívia a 1487. Mentre ens abriguem i mengem alguna barreta el Santi va tirant ja que a les baixades i plans no pot pedalar i va més tranquil si no l’hem d’esperar.

El Francesc ensenyant a nedar a la bici i si li marxa una mica el fang doncs millor..

Baixem fins la carretera de Coll de Nargó i l’agafem de pujada direcció el Coll de Boixols mentre ens anem creuant amb la gent de la Marxa Cicloturista la Pallaresa. Més avall del coll agafem una pista asfaltada que ens acosta al poble de Gavarra, allà per fi trobem el Santi que amb l’Eli i una colla més han anat tirant sense GPS guiats per les indicacions del full de ruta de l’Escapa.

De nou la pista

Per fi tornem a agafar pista, encara de pujada, i llavors bé el millor, un corriol tècnic de pujada, em sento molt còmode i tret d’un petit tram més empinat que se’m resisteix el faig gairebé tot enfilada sobre la bici amb els ànims del Santi que es veu obligat a empènyer on normalment s’esforçaria per pujar sí o sí. Al coll de Creus, amb molt bones vistes, comencem a baixar pel corriol que fa unes zetes mooolt marcades, això ja no se’m dóna tant bé però faig el què puc, els altres quatre baixen esperitats, quina traça!

El corriol de baixada, un dels pocs trams on el Santi no trobava a faltar els pinyons, més aviat li sobraven!

Arribant a Peramola

Ja per pista baixem fins a Peramola, al km 64, on ens espera un esplèndid dinar de forquilla i ganivet, molt complert. Al cap d’una estona arriba el pobre Rafa que ens explica les seves peripècies, sembla que la bici no té arreglo i que baixarà cap a Granollers... llàstima porta una ratxa...

Ru, no et queixaràs!

Uns peramolins flipant amb la forquilla del Ru

Havent dinat, engreixem una mica les bicis, falta els hi fa, carreguem aigua i ens disposem a sortir però pocs metres més endavant el canvi del Santi empitjora... intentem adreçar-lo una mica però acaba trencant-se, es planteja deixar-ho estar però llavors entra en acció Ru Mc Brider amb la solució, tres fantàstiques brides aguantant el canvi i sí: funciona! El Santi pot continuar la ruta com fins ara, empinyonat perdut i jugant amb dos plats, millor això que la retirada!

Res que una bona dosi de bridateràpia no arregli:

Just quan arranquem de nou comença a tronar de mala manera i cauen unes gotes grandioses, així que sortim d’allà tan ràpid com podem, el xàfec ens trepitja els talons però aconseguim despistar-lo. La baixada acaba ràpid i amb la panxa plena arribem a les rampes del dia, aquestes sí que són “les rampes de la muerte” i no les de la Tracks, mare meva quin patir per intentar-les pujar del tiron, el Ru ho aconsegueix jo intento amb totes les meves ganes i en faig bona part, però poso un parell de peus, llàstima, tot i així quedo prou satisfeta, a més allà on descavalco aconsegueixo tornar a pujar a la bici i això últimament no ho sabia fer.

Noi, quines rampes, sort que la tempesta ha quedat enrere

Després d’un descansillo i de travessar un riu que baixa prou alegre amb els peus molls tornem a pujar, apa que no ha estat res, aquí ja som un grup prou nombrós, a les rampes ens hem anat ajuntant una bona colla i fem els 30 quilometres que queden més o menys en grup, prou distret.

Uf, quina mandra treure'm les sabates..

Apa, doncs ben xopes!

En una de les rampes següents, al posar el pinyó gran amb el plat mitjà em cau la cadena per darrera el casset de pinyons, paro la col·loco al seu lloc però a la pujada següent comprovo que serà la tònica dominant el què queda de ruta així que m’oblido del meu desarrollo preferit per pujar.
El Santi obligat per les circumstàncies marca un ritme infernal a les pujades, o apreta o puja a peu així que costa seguir-lo.

La típica parada per fer la tortuga: indispensable!

Arribem a la zona de Solsona, ens sonen alguns noms i les pistes asfaltades també, apareixen algunes rampes sorpresa, que ens agafen a tots ja bastant tocats i amb força set i gana, així que quan de sobte divisem la furgo-avituallament ens hi tirem a sobre, mmm que bones les nous, ametlles, orellons i l’aigua!

El meu campió, arrossegant pinyons!

Amb els ànims recuperats reprenem la ruta, ja ens queda poc, som prop de la Torregassa, passem pel costat de les antenes i la pista ens porta de baixada a la carretera de Solsona a Guissona, allà agafem una pista que ens duu a la carretera del Miracle. Abans d’arribar-hi hem de parar a inflar la roda del darrera de l’Eli que va perdent aire de mica en mica i passem pel costat del Miracle mentre toquen les campanes, el so és espectacular, són el preludi de la nostra gran arribada a la Carral, per fi! Després de 106 kms i 2655 de desnivell segons el meu Polar.

El grup acabats d'arribar a la Carral

Mentres esperem que arribi la furgo que porta les nostres motxilles amb la roba neta, aprofitem per rentar les bicis, fer una classe d’estiraments guiada per la Maria i apedaçar la bici del Santi amb una puntera de canvi que han pujat de Sabadell, com que no n’hi ha cap que es correspongui al model de la Massi, el Ru, el Francesc i el Santi improvisen amb el què tenen i se’n surten prou bé.

La puntera adaptada

Al voltant de la llar de foc esperant les motxilles

El Rafa, arriba per acompanyar-nos en el sopar, tot i que l’endemà tampoc podrà pedalar.. després de recarregar energies, veiem com guanya el Barça i tots a les lliteres a fer nones que ens esperen uns quilòmetres més diumenge.

La crònica del Francesc

La crònica del Niko