Cap d'Any de Bestiari Lliure

Avui hem fet la 3ª Volta pel Vallès i ha anat genial, ens hi han acompanyat 23 sonats de les bicis i sense queixar-se! Jejejeje, hem gaudit d’un dia estupendo, un bon dinar, les seves pujades, és clar, i també una bona dosi de corriols, però això ja ho explicarem quan tinguem temps, de moment, anem amb la crònica de Cap d’Any que està a punt de caducar-se.

Els 25 al Castell de Pera

L’any passat vem quedar contentíssims de la nostra estada a Horta de Sant Joan i les rutes que vem fer pels Ports de Tortosa i Beseit, així que aquest any hem repetit però establint el camp base al Moli l’Abad (La Sènia) i acompanyats pels intrèpids Ru i Francesc, si pensaven passar un cap d’any tranquil·let... més valia s’haguessin quedat a casa, jejeje

Divendres arribem al Molí l’Abad i ens fan entrega de les claus del que serà el nostre refugi per un parell de dies, una petita cabana amb dues lliteres i l’espai just per encabir-hi les 4 bicis, més que suficient. Només arribar ens adonem que no hi ha cobertura amb cap companyia, perfecte, estem incomunicats! Un Cap d’Any sense sms ni trucades, això sí que és original!

Puntuals arribem al hotel on es fa el sopar, mmmmm... tot està boníssim, ho endrapem com si no haguéssim menjat durant l’últim mes i tot ben regat amb vinet, cava i alguna copeta que altra, total un dia és un dia! I gairebé sense adonar-nos-en arriba el moment d’intentar menjar-se els grans de raïm coincidint amb les 12 campanades, per mi un any més missió impossible... sort que no és tan transcendental com ho pinten, jejeje

Això promet, només començar ja estem així!

Vinga que és l'últim sopar de l'any, a jalar-ho tot!

Raïm!!!!

BON ANY A TOTHOM!!

Lluny d’anar-nos-en a dormir continuem ben animats, mai havíem tret tant de suc a la bossa aquesta típica del cotilló, es veu que les 4 tonteries aquestes barrejades amb un bon ambient de gresca i xerinola donen el seu fruit.... sin comentarios:

Sin comentarios...

Sin comentarios 2...

Sin comentarios 3...

Vinga una copeta abans de canviar de local, qui en vols més?

Francesc, torna les ulleres que no són teves, jejeje

L'última foto i a dormir! Però que bé que ens ho hem passat!

I dissabte ens toca ruta, sortim ben tard ja que l’esmorzar no ens el donen fins les 10:00h i entre una cosa i l’altra arranquem a les 11:00h, el dia està núvol i el terra moll però esperem que aguanti sense ploure.

Amb els complements que marcaran tendència aquest 2011 sortim a passejar

Del càmping anem cap a la presa del pantà d’Ulldecona, que per cert, està ben buit i d’allà agafem la pista que el bordeja, d’allà anem enfilant-nos per la pista de la Fou, primer suaument però de cop, mare meva quins rampots i la pujada és llarga, així que dale que te pego amunt. Parem a gaudir de les vistes, el paisatge és espectacular, feréstec i diferent al què estem acostumats, molta roca i parets dretes de pedra, llàstima que el sol no es deixi veure.

Continuem pujant, ara una mica més suau, canviem de pista i canvia també la vegetació, entrem en una fageda i de seguida el Faig Pare, impressionant!

Quan vem veure al bloc del Carlos de Castelló les fotos d’aquest arbre monumental vem tenir clar que li havíem de fer una visita, no volíem deixar escapar l’oportunitat de sentir-nos abraçats per les seves arrels descarnades, val la pena!

Continuem encara de pujada, de fet els 20 primers quilòmetres són de pujada i els 4 següent per un corriol que primer baixa una mica però que acaba pujant de nou. El corriol s’agafa en un petit prat d’herba verda i toca carregar les bicis a l’esquena, començo a fer pràctiques que aquest any ens farà prouta falta.

El corriol s’acaba prop d’una caseta amb una bassa d’aigua ben gelada, parem i mengem un plàtan però com que el sol no surt ens agafa fred i continuem aviat. Agafem una pista a mà esquerra, en principi el Santi deia que ja tocava baixar però.. encara no. Deixem la pista i agafem un camí a mà dreta, apareixen unes rampes importants que ens fan suar de nou, cada cop som més amunt, gairebé a 1300 metres i apareix la boira.

Acabem de pujar l’últim trosset a peu i comença una trialera de baixada, el primer tram és molt espès d’arbustos i amb la pluja del dia anterior i la boira, està tot xop, amb tanta vegetació acabem nosaltres també bastant molls i la trialera té trossos bastant xungos de pedres i com que estan molles no ens fan gaire gràcia, es tocar-les i relliscar corriol avall, així que hem de fer trams a peu cosa que ens alenteix bastant.

Arribem a una pista ampla, és la que va del Mont-Caro a Fredes, en fem el primer tram de baixada però després la cosa es torna a animar i vinga a enfilar-nos de nou i la pista ens és familiar... i és que aquest tram coincideix amb la volta als Ports que vem fer l’any passat des de Horta de St. Joan. Ens desviem però per anar direcció a Fredes, l’any passat vem seguir cap a Beseit.

Veiem clarament que anem tard i ens hem d’espavilar, així que gairebé ens empotrem contra el Ru quan amb les presses ens saltàvem el trencall del GR que porta a Fredes, sort que ell se’n ha adonat de seguida. El GR és molt guapo. a més està molt més sec que la resta de corriols que hem fet i el disfrutem molt més i per rematar-ho per un moment el sol es deixa veure! Ara que està a punt de pondre’s li dóna per sortir, a bona hora!

Creuem el poblet i després de fer l’última pujadeta del dia arribem al Portell de l’Infern, no sona gens bé sabent que ens queda molt poca estona de claror... la baixada és guapíssima i per sort també està seca, això sí, la quantitat de pedra és impressionant! Baixem sobre la bici tot el què podem i intentant anar ràpid que no hi ha temps per perdre, uf, baixem per alguns trams realment complicats, estic contenta!

El problema però arriba quan el Ru punxa, no fa bona pinta, intentem que el làtex segelli però no hi ha manera i la nit ens cau a sobre... finalment posem una càmera però quan arranquem ja és bastant fosc, baixem una mica més sobre la bici entre la penombra però arriba un moment que ja és imprudent fer-ho amb la quantitat de pedra que hi ha, si al menys estiguéssim en una pista, però no. No tenim altre remei que caminar, per sort el Francesc porta un petit frontal que ens il·lumina una mica, poc a poc anem baixant, tardem uns 45 minuts en arribar a la pista del pantà, per fi! A partir d’aquí els 4 en paral·lel amb el Francesc i el superfrontal al mig aconseguim arribar a la carretera de l’hotel, hauríeu d’haver vist la cara d’uns que hi havia aparcant allà al veure’ns amb la indumentària de cap d’any, de nit i amb les bicis, de bojos!

Finalment una ruteta per encetar l’any que no ha estat gens malament, 58 kms i 1925 de desnivell, disfressats i arribant de nit, ole!

Al vespre anem a sopar a la Sènia, famolencs anem a parar en una pizzeria regentada per un italià bastant sonat, que a mig demanar-nos es posa a parlar pel mòbil, això sí la pasta fresca acabada de fer i les pizzes prou bones.

Espantats per la ruta que ens espera el diumenge, anem a dormir que a les 7:45h hem de ser al pantà de nou i hem d’haver deixat la cabana recollida.

Mica en mica ens anem llevant tots, primer però el Ru que té feina enrederida, nosaltres mandregem una mica més. Fem un esmorzar ben curiós, embotits de Besalú amb Panetone i formatge que ens ajuden a posar-nos les piles. Deixem els trastos a la Petitona i sortim quan comença a clarejar cap al Pantà. Una mica abans d’arribar ens passen amb el cotxe els de Castelló, el Carlos, el César i el Chus, amb qui compartirem la ruta i ens fan una por... aquests totes les rutes que fan tenen un desnivell descomunal i una bona dosi de corriols, això últim no ens espanta però el desnivell i la distància després de la ruta d’ahir... que ens agafin confessats!

Quan arribem on han aparcat el cotxe el Carlos ens sorprèn repartint dorsals personalitzats per tothom, que bo! Així que som els primers participants de la

I Volta als Ports: Els dos pantans

I arrenquem per la mateixa pujada que el dia anterior, apa a repetir les rampes! La pujada coincideix fins més o menys el km. 16, quan hi arribem ja hem fet uns 700 metres de desnivell, la cosa promet. Al Santi i al Francesc se’ls veu prou bé, sempre endavant del grup, al Ru i a mi ens costa una mica més. I ells com que van davant amb el César i el Carlos es fan un fart de veure cabres salvatges, jo no en veig ni una.

Primer semblava que seria un dia més solejat, però mica a en mica es va tapant i tornem a trobar boira al agafar alçada, no hi ha manera d’agafar caloreta però la pujada ja s’encarrega de fer-nos suar. Pugem fins el Mas de la Vallcanera i poc després agafem el GR, els trams de baixada molt guapos però els de pujada de plat petit... vaig fosa, no tinc cames!

Quan acabem el corriol som a prop del Refugi de Font Ferrera on parem a esmorzar, es veu que moltes vegades és obert però a dia 2 de gener els guardes tenen festa així que ens quedem sense poder repostar aigua, malament rai perquè pel què sembla de les fonts no en raja ni gota, de moment les hem trobat totes o seques o gelades.. tot esmorzant anem agafant fred, però el Carlos no deixa de sorprendre’ns i treu un termo i ens serveix cigalons per tots!

Sortim amb un tram de bici a l’esquena, ideal per tornar a agafar temperatura. Toquem un momentet la pista, on hi ha un munt de caçadors però de seguida tornem a agafar un corriol, bueno un corriol darrera l’altra, és guapíssim, fem un munt de quilòmetres corrioleros i de més bon fer que els d’ahir, és genial! Arribem a Sant Miquel d’Espinalvà, busquem una font però sense èxit altre cop i d’aigua cada cop n’hi ha menys...

El corriol però encara no s’ha acabat i seguim de baixada, això sí per més ràpid que intentem anar és impossible seguir als tres castellonencs, baixen que se les pelen!
Però lo bo s’acaba i toca encara la segona pujada llarga del dia.

Al principi les cames segueixen sense respondre pujant però a mitja pujada les noto millor, deu ser el gel que m’he pres, jejeje, Això sí, cada vegada tinc més gana i sense aigua les barretes costen molt d’empassar.

Fem un tram per un corriol de pujada on hem d’empènyer la bici i quan s’acaba el Carlos intenta pedalar però no pot, té problemes amb el nucli de la roda de darrera, tan aviat agafa com no, a partir d’aquí va tirant en davant sense parar gaire ja que a estones es veu obligat a caminar per pista.

Finalment arribem a dalt i comencem a baixar per pista, en un tram ràpid un senglar bastant gran creua a tota pastilla just per davant del César i el Chus, sort que no els ha enganxat perquè haguessin tingut les de perdre

Però per arribar a la pista del pantà encara queden una última pujada direcció la Fou sort però que arribats al Mas del Sargento és tot cara avall, bueno, gairebé tot perquè després de fer el corriol espessíssim de la Cova Trobada ve una rampeta de les maques que aquestes alçades fa una mandra i a sobre el César em diu:
- No et preocupis que es curta, no llega a los 3 kms
Uf, sento això i del xoc perdo l’equilibri i poso peu a terra, sort que no era veritat!

Continuem baixant per pista però encara ens espera la guinda final, un corriol espectacular, maco, llarg, molt ciclable tot i que té els seus tramillos complicadets i algun repatxonet, per desgràcia les forces no són les que eren però tot i així acabo ben contenta de lo baixat.

Ara sí, arribem a la pista que ens porta al Pantà d’Ulldecona, això ja està fet i aquest cop hi hem arribat de dia!

I per ser el segon dia de l’any no està gens malament, més de 80 kms i 2700 de desnivell, de locos! Per celebrar-ho unes cervesestes i algo per picar al self-service del pantà, bona manera de rematar la ruta i despedir-nos dels companys castellonencs que no vegis en quins "secarrales" que ens foten!

Quin desastre de foto, però és la única que hi ha del pica-pica...