Serres de Mediona. Algu ha vist les meves cames passar?

Aquest diumenge tocava la primera cursa de l’any i la cosa prometia, 60 km i una dosis de fang assegurada així que cap a Mediona!!

Un cop allà semblava una reunió d’amics, tot de gent coneguda per tot arreu lo que assegurava el bon ambient , tot i que fotia una fresqueta que no convidava gaire a encantar-se xerrant!!

Ja hi som tots!

Vinga anem a per la primera cursa de l’any i a per la primera amb el nou equip, Trideporte, així que la cosa es presentava emocionant!

Equipo!!!!

La meva tàctica sobre paper era sortir a mort fins cap allà el quilòmetre 40 on amb optimisme segur que fotria un pet com un aglà si no ho feia abans.. i desprès doncs arribar com es pogués!!!

En Toni

Comencem la cursa, no som molta gent però el camí tampoc es massa ample i anem ben apilotonats, l’Ada sembla que comença l’any conservant les bones costums i tal com donen la sortida desapareix!! Mare meva quin llampec!! Jo en contra intento anar ràpid però a les meves

cames sempre li costen agafar ritme.

Anem enfilant cap amunt i ràpidament em passa el Francesc com una exal·lació, que cabr* !! Intento seguir-lo encara que sigui de lluny, amb tot arriba el Ru i també em passa, caram quin poc respecte, també miro d’enganxar-m’hi però el pas cada cop és més estret i acabo en fila india rere uns altres sense poder passar grggr!! Amb això també arriba el Toni però també s’ha de conformar a posar-se en fila.

Paciència i anar fent, be la veritat que una mica dels nervis i els fets així ho ratifiquen ja que les senyals indiquen clarament que toca girar a l’esquerra i encarar una pendent forta i jo que començo a tirar recte.... Toni m’avisa que és a la dreta, rectifico i encaro el rampot sense temps a pujar pinyons i pam!! Hem quedo ben clavat i caiguda!! Si, d’aquelles ben ridícules però lo pitjor a part de la vergonya és que aterro amb tot el pes picant amb el genoll esquerra al terra... uff m’aixeco ràpid però amb la llagrimeta i encara mes ràpid veig que de pedalar res de res, marxo tot coix caminant cap amunt, adolorit i amb la moral també pels terres...

Amb el tema aquest si que ja em quedo del tot despenjat, a dalt de les rampes torno a pujar a la bici i vaig fent suament esperant que el dolor remeti, per sort ho va fent i puc continuar.

Vaig recuperant i com que la cursa es una gran familia vaig aprofitant per anar saludant, a la Laura Baleta, la Rosa Tena, en Cusiné , en Mia i d’altres.

La Laura

Atrapo gent però no la deixo o em costa un munt, algo falla..... però res paciència i anar fent!

De cop m’agafa un bon ensurt , busco desesperadament a esquerra i dreta, algu s’ha emportat la força de les meves cames!!! Si si n’estic convençut, no se si veieu la sèrie Fringe però quelcom estrany d’aquest tipus estava passant!!

En serio crec que no m’havia passat mai, com a mínim amb tants pocs quilòmetres, porto poc més de 10 quilòmetres i em noto les cames buides, buides del tot!! Soc incapaç d’apretar el mes mínim, les tinc molt adolorides, més que adolorides buides.... uff sembla que tots els excessos de la setmana passada els he pagat ara de cop!!!

Quina sensació més desagradable, encara no he fet res i ja m’he caigut i lo pitjor: estic fos!!!! Doncs res, està clar que toca canviar d’objectius, per avui el repte és més gran de lo esperat: aconseguir arrossegar-me durant 50 quilòmetres!!!!

Quin dia més llarg... i és una pena perquè el recorregut és molt guapo i amb corriols molt distrets però jo amb el mode cargol posat s’hem fa etern tot....

Com ja sabeu quan un ciclista comença a plorar no para, doncs a la llista de temes la bici va com el cul, la transmissió agafa vida pròpia i les capes de fang que està acumulant no fan mes que millorar el tema... .. quin dia!!!!

Això si la part bona és que com que no para d’atrapar-me gent, estic distret saludant i petant la xerrada fins que em deixen enrere com amb en Mario de Tarragona o el Jordi (Bender), al cap d’una estona no sé la bona cara que duia que un em va passar animant-me dient que només quedaven 20 quilòmetres !!!!

Com que el dia de normal tenia ben poc cap al quilòmetre 50 aconsegueixo pujar una mica el ritme (que no vol dir anar ràpid) i de Font Rubí fins al final aconsegueixo progressar decentment, fins i tot un que m’havia avançat quan anava arrossegant-me al passar-lo em diu: Que t’ha passat? Que t’has pres un Red Bull o què? Doncs poder m’hagués anat bé.. ara que dic això, un altre de les curiositats del dia es que tot i arrossegar-me la major part de la ruta no em vaig prendre el gel que portava a la butxaca... al final em creuré que m’agrada patir!!

Un corriol llarg per anar rematant la ruta, un parell de rampes i finalment, ja era hora, arribo a lloc!!!

Quins cracks!

L’Ada la pobre ja fa 20 minuts que ha arribat i jo amb les claus de la furgo... ella per sort no s’ha creuat amb el lladre de forces i ha fet una molt bona cursa mantenint un bon ritme fins al final!!

I ara unes quantes coses bones que ja he plorat prou!!! La primera és que per poc però arribo a temps de veure el podi i puc veure l’Ada cofoia en ell i l'altre és que dona gust anar a les curses i trobar-se tanta bona gent amb la que has coincidit a altres llocs.

Oeeeee!!

Quina colla!!

En quant a valoració de la cursa doncs finalment un bon entrenament, més que físic, mental. Tenia un mal dia amb molt males sensacions i he aguantat la ruta tot i les adversitats, fantàstic ja que segur que durant l’any tindré que enfrontar-me a situacions així, lo que espero que no siguin a partir del km 10....

Apa cap a casa