Volcat 2 etapa: Coll de Nargó - Tremp

Si noi plou.. i tothom buscant els xubasqueros a Coll de Nargó

Totalment al revés, ahir havia de caure el diluvi universal i només ens vem mullar els últims quilòmetres i avui que deien que aguantaria ens despertem i plou amb ganes a Solsona, diuen que l’esperança és l’últim que es perd però anem arribant a Coll de Nargó i no sembla pas que la cosa hagi de millorar gaire.

Així doncs que a última hora decideixo canviar pastilles de fre perquè m’aguantin l’etapa que ha de ser la més llarga, en posem unes de noves darrera i les de darrera davant ja que estan una mica menys perjudicades. Anem a passar el control de firmes, visita d’última hora al roca i cap a corralines, la mare ja ens ho diu que avui s’ha rajat força gent perquè la veritat és que fem molt menys bulto que a Solsona, però ja se sap a la majoria no ens fa cap gràcia córrer en mullat.

Passant el control de firmes amb la Sandra

Bona gent per terres lleidetanes i van forts, tant el Miquel com

la Mercè

Abans de sortir ens diuen que el bucle que havíem de fer de 12 kms al principi s’anul·la, així que l’etapa quedarà amb uns 70 kms.

La primera pujada i baixada fora, arrenquem al Avituallament 1

Les 10 primeres noies sortim davant amb tots els pros...

I el Santi tot cofoi una mica més enrere

Per sort la pluja baixa d’intensitat i es dóna la sortida sota un plugim dèbil, al cap de res de sortir ja veig que no vaig bé, sortim en pujada i no vaig de cap manera, si aquí vaig així quan de veritat comenci a pujar què faré? Doncs res arribem a una pista de fals pla cap amunt, vinga a apretar i un fart de veure gent avançant-me, aquest tram és ràpid i ens aproxima a la pujada llarga del dia, en principi això és el què se’m dóna bé a mi, pujades llargues d’agafar el ritme i pim pam cap amunt però aquest cop res de res, m’atrapa el Mia, intento al menys mantenir contacte visual i una mica abans d’arribar el primer avituallament, just en unes rampes més fortes m’atrapa la Laura Baleta que han vingut amb l’Óscar a fer només aquesta etapa. Xerrem un moment, el què puc perquè a sobre vaig ofegada, total per res, i li dic que jo avui no vaig ni amb rodes i l’animo mentre em va agafant metres amb una facilitat que em fa morir d’enveja.


Buf, arribo al avituallament, i vaig morta, avui em trobo bé, la panxa bé, cap sensació estranya, les cames no em fan mal però simplement no tiro, per més que apreto no avanço com hauria. Sense trobar-li explicació aparent i després d’una petita baixada de descans segueixo pujant, sigui com sigui s’ha d’arribar dalt! Això sí, cada vegada plou menys. Arribo a l’avituallament de Creu de Ferri i sé que no m’he de fer il·lusions, encara que hi hagi una mica de baixada encara toca acabar de pujar fins a 1300 per coronar del tot. I aquesta pujada final es fa pesada perquè el terreny està molt enfangat i enganxifós però finalment arribo a dalt, gairebé ja no veig res amb tot el fang a les ulleres, així que paro un segon a netejar-les i em tiro baixada avall.

Després de Creu de Ferri tornant a pujar... foto de la gent del Surià, Gràcies!

Al cap de res torno a anar a cegues, massa fang així que paro un moment i em trec les ulleres que al final me la fotaré i a més cada cop tinc més fred, em fan mal les mans i els peus, però més avall la pista s’obre i m’ofereix unes vistes magnífiques d’un poble a l’altra banda de la vall per on estem descendint. M’oblido una mica del fred admirant el poble i les seves casetes que com un ramat de cabres salvatges estan repartides per la cresta de la muntanya i entre elles destaca una església molt bufona i tot i la distància diria que romànica de cap a peus. M’entren unes ganes boges d’anar-hi a fer una visita però ara no toca, queda pendent!

Aquesta foto deu estar feta des de la pista per on baixàvem però un dia  de més sol

Per sort ja no plou i el terra cada cop està menys moll que bé! Arribo al avituallament, això vol dir que la baixada s’acaba, al sortir arriba el Cusiné dels Metalbikers, aquest any estan entrenant fort! Començo la pujada i sento al Mia que m’anima des d’una mica més amunt. El què no comptava jo és que la pujada era bastant curta, i és que havia d’haver dut el perfil imprès i no ho he fet. I apa, més baixada, plat gran i a tot drap tant com puc però segueixo sense evolucionar com toca, apreto i no tinc sensació d’anar ràpid, em segueix atrapant gent, sort que de tant en tant em vaig trobant amb en Mia que m’ofereix oli per la cadena i em dóna conversa.

A les estones que vaig sola no paro de donar-li voltes, que m’està passant? I si estic incubant algo? Potser demà em llevo amb febre i les meves energies ja ho estan notant, el cas és que no em trobo malament. I així van passant els quilòmetres, qualsevol repatxó és un suplici però el passo com puc i arribem a l’última pujada de la jornada, surto de l’avituallament amb el Mia però no puc seguir-lo a roda, per sort no em treu molt i el vaig veient, em passa també el Cusiné, pim pam, pim pam sembla que arribem a dalt, m’avança un noi tot content per haver superat l’última pujada, li dic que no es faci il·lusions que crec que baixem una mica per acabar de pujar una mica més i llavors sí ja deixar-nos caure a Tremp.

No va tardar gaire en notar que tenia raó i la pujada no va ser pas fàcil, no... creuem un riu i comencem a pujar per una pendent prou enfangada, i el fang no ve sol, comença a ploure, sortim del bosc i se’ns presenta davant una rampa empinada completament al descobert i tot de bikers empenyent les bicis davant meu, al mateix moment passa de ploure una mica a caure un ruixat dels bons, fa un moment no veia ni res del pulso que porto al manillar i en uns segons queda tot net de l’aigua que ens cau a sobre i la pista s’acaba de convertir en un xiclet enorme de color marró, costa desenganxar la bici del terra i quan aconsegueix-ho fer-ho porta tant fang a les rodes i per tot arreu que pesa el doble de lo normal, me la carrego a l’esquena i amunt s’ha dit. Quan ja li tenia un peu al coll m’agafa un punxada horrible a la zona lumbar, he de baixar la bici, en aquest moment el Cusiné estava a la meva alçada i m’ajuda a acabar-la de pujar però ni així puc avançar, he de parar un moment a posar-me recta i llavors continuar, però no sense abans netejar amb un pal el fang de les baines, que al Artec de fa dos anys vaig aprendre que el fang s’ho menja tot i especialment li agrada el carbono!

Quan la pendent ja no és tan forta i la pista torna a quedar una mica més amagada pel bosc puc pujar de nou a la bici, vaig pedalant pel mig d’un riuet d’aigua que s’ha format, és millor per aquí on les rodes es van netejant que pel marge on agafes més fang. Després a l'arribada el Santi m'explica que ells al passar per aquest tram no s'han trobat la fanguera impossible, encara s'hi podia ciclar, quina sort!

Finalment un últim avituallament on m’informen que ja és tot avall fins a Tremp menys 800 metres del final. A més és canviar de vessant de muntanya i parar de ploure, poso el turbo i avall va! Si amb lo fatal que he anat no m’han atrapat les meves perseguidores a la classificació general no puc pas deixar que ho facin ara. Per fi avanço dos nois, no puc creure! Abans desitjava les pujades i ara només penso en baixar. El segon noi que avanço me’l miro i fa una cara de desànim total, però si estem acabant penso jo, així que l’animo amb ganes i el deixo enrere.

Un tram més avall el tio m’atrapa, em diu que és de Toledo i que l’he esperonat de valent, que vagi cap a les seves terres que no hi ha gaires noies i menys que pedalin com jo, jejeje, es veu que s’havia desmoralitzat molt amb la paret de fang i anava més mort que viu cap a meta però el meu crit la despertat del desànim en què estava immers. Així que tot xerrant arribem a Tremp, per fi!

Mentre no arribo la fan petar i van tenir prouta estona per explicar-se un munt de coses!

Arribant amb el Juanjo i una bona claca animant-nos! Que xulo!

Gràcies guapíssims!

Al final menys de 70 kms, sort que han tret el bucle perquè l’etapa per mi ha estat molt dura, però poder arribar ho canvia tot i més si el pare i el Santi s’han conxorxat i ja tinc la rosa de Sant Jordi esperant-me només arribar!

El Santi li ha anat prou bé l’etapa, tot i que va tenint problemes amb els frens ja que les manetes estan massa allunyades i no hi arriba bé però no tenim la clau adient per rectificar-ho. Li comento el meu no feeling tot i que he anat apretant durant tota la ruta i de seguida s’adona que vaig amb la roda del darrera frenada! Estava cantat, no puc fer de mecànica a última hora, la intenció era bona i realment sort que he canviat les pastilles de fre perquè baixant feien falta però recoi, ho he pagat car!

Part de la claca, el Santi, l'Óscar, la Laura, una servidora i el Mia

Com que han escurçat l’etapa, després d’una bona dutxa (de les bicis i nostra) i vinga a deixar fang per la pensió, podem dinar tranquil·lament amb els pares i després anar a fer una volta per Tremp abans de veure la primera part del Barça i per acabar la jornada unes bones pizzes al restaurant de l’Estació on ens troben entaulats els Metalbikers i després tots a descansar que encara falta una etapa.

Al final podem dinar junts els 4!

Passeig per Tremp on coneixem a la Betty dels Bikeapeu

Quines pizzes méeeeeees bones!

La família metal ens va venir a veure, bona companyia!

CLASSIFICACIONS DE L'ETAPA

Santi 3:48h 110 de la general i 41 Master 30

Ada 4:27h, 126 de la general i 6a fèmina