Terra de Maquis. 1a etapa. Que llarg que és ser maqui!

La setmana no evolucionava bé, tant temps esperant poder lluitar de nou per revalidar el títol de maqui i tot anava agafant un to grisenc. Unes molèsties a les parts intimes em portaven a visitar el metge el dijous i la cosa ja pintava negre, negre, prohibida la bici el finde i un volant per una petita intervenció quirúrgica el divendres al matí.

Ja em veia trucant al Raül per dir-li que comptés amb mi com a voluntària però no com a aspirant a maqui però com que l’esperança es lo últim que es perd…. Divendres al matí a veure la cirurgiana del Taulí amb qui, després de demanar una segona opinió, acordem que abans d’obrir provarem un tractament menys radical, això sí, recomanació per part de les dues que descansés de bici ben bé una setmana i a poder ser més... i això que es devien pensar que volia anar a fer 30kms!

En lloc de 30, provarem què tal se'm posen de moment els 130 de l'etapa del dissabte

Doncs res, divendres al plegar, sopar ràpid, recollir trastos i la Petitona, el Santi i el meu problemet i jo cap a Santpedor. Arribem a les 12 tocades i corrent a dormir al costat d’altres furgos i autocaravanes.

Dissabte la rutina de sempre, recollir dorsals i obsequis (per cert, els maquis d’aquest any tenim una bossa guapíssima personalitzada i tot), salutacions a tort i a dret, visita al Roca, lentilla, entregar les motxilles a l’organització i com ja comença a ser costum ens falta poc per tornar a fer tard tot i haver dormit allà mateix.

Les nenes maquis al dematí s'alcen i pedalen, s'alcen i pedalen...

Anem tots els aspirants a maqui 2012 cap a la plaça del poble, on l’amfitrió ens fa un minibriefing i es dóna la sortida neutralitzada pels carrers del poble. Ja sortint campi qui pugui o més ben dit qui s’hi vegi, perquè el terreny està sequíssim i aixequem una polseguera que fa por, acabem de sortir i ja ens cobreix una capa de pols que no em deixa ni veure el gps.

Una il.lusió comuna, volem tornar a ser maquis!

L'aspirant a maqui amb més bon humor, aquest és el nostre Mia!

L'any passat vem ser maquis amb la companyia de l'Albert, a veure si repetim!

El Ru, el Fri i el Luis. Luis no posis aquesta cara que segur que ho aconsegueixes!

El superVicenç i el Bernat, Sabadell power

El Raül fent el briefing des de l'ajuntament

Mica en mica el grup de 170 aspirants a maquis es va estirant, al Santi el perdo de seguida, aquest cop hem decidit que cadascú farà la seva i aviat comença lo bo, al principi la gent vol anar molt ràpid i encara no està del tot concentrada, al anar força colla, un segueix al altre i quan un s’equivoca s’equivoquen tots, així que ben aviat retrobo al Santi que amb un grup nombrós reculen perquè s’han passat l’entrada al sender que ressegueix la sèquia.

Montserrat és la gran espectadora de la primera etapa, quin fart de veure maquis amunt i avall

Fent una mica de cua amb el Bender, el Juan i el Ru

Anem rodant més o menys junts una estona, els primers quilòmetres són molt ràpids ja que són bastant planers, en una pista en Mario es fum una nata al esquivar un cotxe que ha aparegut de cara, per sort no s’ha fet res. Mica en mica vaig perdent al Santi, el Mario, el Toni i vaig fent amb un grupet amb el Ru i el Mia, quina bona companyia. Corriol rera corriol vaig recordant que n’és d’exigent Terra de Maquis, però per altra banda cada vegada que entro en un se’m dibuixa un somriure de trapella a la cara.

En un tram dubtem del camí, de fet hem marxat uns metres, el Mia, un altre noi i jo reculem per recuperar el track però el Ru i la resta del grup segueixen endavant, un cop sobre track veiem que anava a parar al mateix lloc però clar, com que nosaltres hem reculat els hem perdut. Casum l’olla se m’ha escapat el Ru! I en baixades tècniques ho tinc fotut per atrapar-lo, hauré de ser pacient...

Vinga que ja arribem al primer avituallament... o no...

On hi havia el primer avituallament l’any passat resulta que no hi és, així doncs que continuem una bona colla i en un sender empedrat de pujada atrapem al Txume, l’Uri & company i jo aprofito per fotre’m enlaire la crosta de la ferida que em vaig fer a la Tracks del Diable, tot per no voler posar peu a terra. Cada vegada tot puja més i cada vegada fa més calor, ai que patirem!

Arribem a la que crec que serà la baixada més tècnica del dia, tan tècnica que la fem a peu, el genoll em va degotant sang, les bambes blanques tacades de vermell sembla una peli gore i el Mia que vol amputar!! Quin tip de riure! El bon humor que no falti.

Mia, ull amb les pedres!!

Ara sí arribem al primer avituallament a Rajadell cap al km.39, el Ru marxa al cap de poc d’arribar nosaltres, però prefereixo deixar-lo marxar i beure i menjar bé que 130 kms són molts kms.

Amb en Txume, l'Uri i companyia arribant, ara sí al primer avituallament a Rajadell

Surto sola, uns moments abans que jo han marxat el Pep Riba i un parell més, a veure si els atrapo. Si la memòria no em falla diria que ara és tot pujada fins el Cogulló, el sostre de Terra de Maquis, però només sortir veig que agafem un camí diferent, apa que això estarà ple de sorpreses. Veig el Cogulló a la llunyania i m’esforço a la pujada amb l’esperança d’atrapar algú i sí, després de fer uns trams d’un sender pedregós amb rampes bastant dretes diviso al Ru una mica més endavant i per davant seu el Pep.

Arribem a una pista, només la toquem uns segons per agafar un altre sender però a l’altra vessant de la muntanya, les vistes de Montserrat són estupendes i cada cop som més a prop del Cogulló, més enllà es veu una pista que s’hi enfila, cap allà anem. Cada cop veig al Ru més a la vora, però per agafar la pista s’ha de baixar per una rampa de fusta massa maqui pel meu gust, així que prefereixo caminar i de seguida m’enfilo pista amunt. Avanço a un biker i el canvi comença a fer coses rares, miro el cable i sembla que estigui bé, segueixo, la pista ens dóna una mica de descans i de cop i volta altra cop amunt, ara ja sembla la part final de l’ascensió, pujo pinyons i.... catacrak! Em quedo totalment travada, el coi de cadena per darrera els pinyons, estic temptada de cridar al Ru, crec que ell no se’n ha adonat però el tinc just uns 20 metres per davant, però no paro i intento treure-la. Però és tossuda i com em va passar a la Volcat s’ha posat per darrera el topall que hi ha justament perquè la cadena no caigui. Per més que ho intento no la puc treure. Per rematar-ho sento un soroll sospitós, pssssssssssss, amb tanta pedra un tall que tenia al neumàtic s’ha obert, duc un pedaç per dins el neumàtic però deu haver cedit i com que tinc la roda travada per la cadena no la puc fer girar per mirar de que el líquid ho selli. Quin desastre!

Em carrego la bici a l’esquena i em poso a caminar, no puc evitar pensar que no hauria de ser aquí, amb dos dies tres metges m’han dit que aquest finde no tocava bici i jo errequerre, deu ser el destí. Així que penso que el millor serà abandonar al Cogulló, total no portem ni 50kms...

Trobo dos nois que estan reparant una punxada i molt amablement em donen un cop de mà, finalment i després de treure la roda aconseguim desencallar la cadena mentre van passat un munt de bikers tots pregunten si necessitem res, també les dues Sílvies, quina canya, d’això se’n diu esperit maqui tothom ofereix ajuda!

Si es que no em deixen ni ajudar-los! Gràcies!

Arranquem però la cosa no va bé, la cadena ja és al seu lloc però no s’aguanta sobre de cap pinyó, si faig força cau i vaig amb la roda mig desinflada, s’ha acabat pujo el què queda a peu.

A dalt les vistes espectaculars de sempre i un gran avituallament, de seguida em veu el Raül i s’interessa pel què em passa, agafa la bici d’una revolada i la porta al Joan, el mecànic, mentre busca algú que em netegi una mica la ferida, mare meva quina atenció!

Amb tot això el Joan em diu que s’ha doblegat la puntera del canvi, cap problema, per això porto la de recanvi i la canvia, mentrestant bec i menjo i va passant més gent i molts coneguts, el Luis, el Joan i el Carles, l’Emili i la seva colla, el Jaume i l’Àlex... van passant i veig com marxen i això m’anima a continuar, tinc gent davant amb qui tinc ganes de rodar, així que intentaré enganxar-los, jejeje. Arriba el Vicenç que va amb la calma tot esperant als Costa. Li comento al Raül que aniré tirant amb la calma i penso per dins meu que a abandonar sempre hi sóc a temps.

El Joan curant la meva bici, últimament estic fent servir massa el servei mecànic de les curses

Amb el canvi ja arreglat, posem també càmera a la roda de darrera i després d’uns 20 minutets reemprenc la marxa. Toca una baixada llargueta i com que vaig sola he d’estar ben atenta al gps, tot i així en un corriol de baixada he de rectificar un parell de cops, especialment al creuar una pista, però finalment encerto la via bona.

La baixada s’acaba, passem per un pont al costat de quatre cases i agafem carretera amunt, el track és ben clar, no tinc pas cap dubte, però allà hi ha parats la colla dels Picarols, ells no ho tenen clar, jo els animo a seguir-me però no se’n refien i es queden allà discutint que si cap amunt o cap avall. La carretera va pujant suau i diviso una parella de bikers, són el Jaume i l’Àlex que van fent tranquil·lament, em sento bé i això m’anima, així que segueixo a un bon ritmet, que em permet a les rampes més dures agafar al Carles i a un altre noi i una mica més endavant al Joan que va esperant al Carles.

Atrapo a l'Àlex i el Jaume

Saludo i vaig fent la meva, passo pel costat de Castell Castellar, això ja ho recordo de l’any passat, d’aquí res toca l’avituallament d’Aguilar de Segarra. Aquí paro a recuperar energies que recordo que l’any passat d’aquí fins al dinar se’m va fer especialment dur i ho comunico als que van arribant al punt de descans.

Amb el Jaume vem acabar la Pedals de Foc Non Stop el 2009  

Arriba el Joan però s'espera tot prenent un Despertaferro fresquet, a falta de ratafia...

Surto de l’avituallament, pròxim objectiu Fonollosa, el camí me’l conec bé, no tan sols de Terra de Maquis de l’any passat sinó també de la Marató d’Aguilar de Segarra, travessem uns quants camps, una bona pujadeta i un corriol amb una mica de tot que ens deixa a la pista que, de baixada, ens apropa al poble on hi ha un altre avituallament i, allà, l’Emili i la seva colla.

El Santi i el seu grup agafant la pujada entre Aguilar i Fonollosa, quina colla!

I jo, una estona més tard passant pel mateix lloc tot recuperant alguna posició

Sota les ulleres brillants hi ha l'Emili, quan ironbiker per aquests móns maquis

Ara sí que la propera parada serà al dinar, continuo amb dos nois amb maillots de The Cyclery. La calor no afluixa ni un moment, i menys en aquest tram que al principi és per pista sense ombres, per sort quan la cosa es posa més dreta apareixen els arbres i ens protegeixen una mica. És en una d’aquestes rampes on atrapo al Mia, comentem la jugada i continuo que estic animada i cada cop som més a prop de Castelltallat però no em vull fer il.lusions que encara recordo unes rampes punyeteres just abans d’arribar-hi.

I sí, un tramet de calma, una mica de baixada per enganyar i apa rampot amunt cap a la dreta, el recordava tal i com és, el què no sabia és que m’agafarien les rampes del segle! És encarar-lo i rampa als abductors de la cama dreta, intento baixar de la bici i rampa als abductors de la cama esquerra, vinga, qui en dóna més? Vaig ben cardada, però amb les rampes ben actives a la que puc torno a pujar a la bici, elles van saltant d’una cama a l’altra i també decideixen visitar els bessons, per què sempre ha de ser tant complicat arribar a Castelltallat? Hi ha però una cosa bona, dalt de tot de la rampa divisio un membre del Bestiar, el Luis!

Mica en mica les rampes s’apaivaguen i arribo just a l’hora de dinar, cap a les 14:00h, just quan marxen les Silvies. Tot i que m’ofereixen pasta jo prefereixo menjar plàtan, beure bé, omplir bidons i fer estiraments, xerrar i fer fotos, que això de menjar massa amb la calorada que està caient i els quilòmetres que queden no se’m posa massa bé.

Ja tenim Castelltallat aquí,sort!

Les Sílvies i l'Oskar, vinga a fer la digestió tot pedalant una estona més

Dinant hi ha una bona colla, el Ru, el Luis, el Juan, el Javi, els Alberts... arriba en Mia i anem fent-la petar.

Quant l’Albert i el seu company acaben de dinar decideixo sortir amb ells, li comento al Ru i s’hi apunta, però el veig ben poc, al cap de res ens trobem baixant per una pista de pedres que et deixa ben trinxat, al menys a mi perquè el Ru desapareix, com si això de les pedres no anés amb ell, com aniria de bé aquí la Kona Garbanzo que lloguem cada any quan fem la visita a la Molina. S’acaba la baixada i ni rastre del Ru, dubto un moment del camí ja que el track se’m separa a la dreta i penso que potser ens hem saltat l’entrada d’algun corriol, tornem una mica enrere però no, ja anàvem bé per la pista.

Agafem un trencant a la dreta, i la cosa comença a pujar, anem xerrant amb l’Albert, a ell li sembla que és la mateixa pista de pujada al Costafreda que l’any passat però a mi em sonava que la pista l’any passat l’havíem agafat més enllà... en fi que si sí, que si no... anem agafant metres als companys i atrapem al Ru. No l’espero que ja m’atraparà a la baixada! Sobretot si és molt tècnica i plena de pedres, jejeje

Després d’unes rampes fortes, on en una perdo tracció i em veig obligada a posar peu a terra, la cosa suavitza i va pujant per una pista ombrívola de molt bon fer, tot i així les rampes van i venen quan volen, em sembla que avui ja no me les trauré de sobre. Aquí tan l’Albert com jo ja tenim clar que aquesta no és la pista de l’any passat.

Amb l'Albert anem a un ritme molt semblant i pugem ben distrets

Un cop hem fet el cim l’Albert es despedeix de mi, es queda a esperar el seu company, llàstima amb lo bé que anava rodant amb ell. I just a l’entrada del corriol hi ha les Silvies i els seus companys fent una parada tècnica. Pregunto si necessiten res però ho tenen tot en ordre i sembla que ja continuen.

Vinga anem a pel sender, l’any passat per aquí anava més marejada que una altra cosa però el recordo bé, puja, baixa, ajupat per passar un filat i ai! Això d’ajupir-se no és el millor per les rampes, apa, altre cop em venen a veure. Amb aquestes veig algú davant, és el Toni Trujillo que s’ha despistat i veig que no està seguint el track, l’aviso perquè rectifiqui i alhora m’atrapa algú, em penso que són la colla de les Sílvies però no, és el Jordi Santacana de The Cyclery, li pregunto si vol passar però em diu que no, que el què vol és que algú el porti, que li va molt bé anar darrera meu perquè així el guio i no s’ha de mirar el gps, jejeje. Que bo el tio, el sender comença a baixar amb ganes i el creuen uns reguerots que jo passo a peu, doncs ell que baixa molt millor prefereix quedar-se darrera meu frenant com un boig per no estampar-se contra la meva esquena. I així anar fent i anar guiant al Jordi arribem al avituallament de la Font del Ferro, en una zona ben ombrívola on agafar aire pels 30 kms que encara queden.

Ja ho deia jo que a la baixada em tornaria a atrapar el Ru. Que bo el Jordi gastant pastilles darrera meu!

Amb sembla que de fotos com aquesta n'hi haurà unes quantes més... però seran fetes a Itàlia

En algun punt del sender de baixada ens hem desviat del recorregut de l’any anterior i ara tot aquest tram és nou fins a Callús. Atrapo a un bona colla i al final em quedo pedalant amb un noi del C.C Arenys d’Amunt amb qui entrem al amagatall del Caracremada i nosaltres sense saber-ho! 375 metres de túnel, ben il.luminat, net, amb una senyera i passarel.la de fusta en algun tram i quan menys t’ho esperes una corba i PUM! Un maqui sorgit del no res dispara un tret enlaire i ens clava un susto de mort, boníssim!! És com el tren de la bruixa, jejeje, brutal i quina feinada hauran tingut per adequar-ho. 

El maqui Cinto fent de les seves dins el túnel, collonut!

Sortim de la gola del maqui, em torno a posar les ulleres i cap a Callús hi falta gent, però abans d’arribar-hi, a l’antiga colònia d’Antius trobem a la colla dels Rat-Penats i al Alejandro parats. Resulta que un noi ha caigut i l’Alejandro es queda amb ell mentre revifa, els altres just reprenien la marxa i ens hi ajuntem.

L’Ezequiel tira del grup però aviat arribem a una font, un lloc molt acollidor: massa! Ombreta bona, aigua fresca... em mullo el cap i vaig tirant qui sinó farà una mandra terrible continuar pedalant sota el sol. Per fi arribo a Callús, el què jo em penso que és l’últim avituallament, meló, plàtan, cola... pregunto pel Santi, em diuen que ha passat cap al 20, fa una hora aproximadament, ostres em pensava que m’estaria treient més... La veritat és que estic molt sorpresa de com està anant l’etapa, al km. 50 no hagués donat ni un duro per acabar i ara, tot i les rampes, vaig avançant gent i estic molt animada, però no es poden tenir pensaments positius, algo els ha d’espatllar... agafo aire i mentre arriba el grupet que havia deixat a la font em poso en marxa però no arribo gaire lluny, vaig punxada de darrera! Massa ha durat la càmera que hem posat al Cogulló!

L'organització i els voluntaris un 10! Gràcies noies! 

Que bé que m'ho passo compartint quilòmetres amb els diversos grups i amb alguns em fa especial il.lusió

Però apareix l’Ezequiel de seguida disposat a donar-me un cop de mà, mentre jo trec la càmera que he demanat als mecànics en el avituallament de Fonollosa, ell ja ha desmuntat la roda, inflo una mica la càmera i ens adonem que és de 29! Recoi! El Toni però s’ofereix de seguida a donar-me la seva, ells van tirant que algú del grup va tocadillo, i l’Ezequiel i jo acabem de reparar, més aviat ell perquè no em deixa ni ajudar-lo!

Apa, prosseguim, seguim el track per la pista que porta al cementiri però no hem fet ni 200 metres que em cau la moral a terra, psssssssssssss i la roda de darrera punxada altre cop! Mira que hem revisat que no hi hagués res dins! En fi... l’Ezequiel em mira amb cara de no pot ser, estem sota la solana i cap ombra a prop, i tornem a reparar. Amb aquestes arriba un altre Rat penat que estava més enrere i s’afegeix al equip de reparació d’emergència i a sobre em dóna també la seva càmera. Mentrestant passa el Ru, el grupet de les Sílvies... tots oferint la seva ajuda però crec que entre tres que som ja ens en sortirem, jejeje

Com que des de l’anterior punxada fins aquí no havíem gairebé ni avançat, l’Ezequiel decideix posar una protecció extra, arrenca d’una mossegada la vàlvula de la càmera que acabo de punxar i la posa entre el neumàtic i la càmera nova. Vinga, ho muntem tot de nou i sortim creuant els dits.

La parada els ha motivat i surten els dos com un coet, tinc feina per seguir-los pel sender de pujada que s’enfila amb ganes, van forts i aquestes parades no m’han sentat molt bé.. D’aquí al final, si és com l’any passat, va tot picant cap amunt i entretingudet, així que paciència. Em van animant i al cap de poc atrapem a les Sílvies que estan fent un tàndem estupendo. S’entossudeixen en deixar-me passar i jo intento seguir aquell parell que s’han proposat de totes totes arreplegar els companys que han anat tirant quan he punxat al avituallament del Callús.

Els atrapem abans de lo esperat, un d’ells va força tocat i han parat per agafar aire. Es queden tots junts i jo continuo amb ganes, ja em trobo millor i vull atrapar al Ru. Fet, anem junts una estona, passo amb ell el cartell que ens indica que falten 10kms per la meta, però quins 10kms, la sort és que ja me’ls conec, per lo bo i per lo dolent. Les rampes segueixen fent-me companyia però tot i així vaig deixant al Ru enrere. Arribo als dos rampots infernals que hi ha al costat d’una urbanització, tot i que ho intento no puc acabar el primer enfilada sobre la bici, però torno a pujar i la segona part, esperonada pels ànims d’un parell de nois l’aconsegueixo fer i sorpresa, hi ha un altre avituallament! Bec una llimonada i més contenta que unes pasqües encaro els quilòmetres finals, no són fàcils però són molt i molt distrets i encara atrapo uns quants bikers més.

Ara sí, ja està fet, un tobogan per aquí, una rampeta per allà, l’urbanització i els últims metres per arribar a Castellnou, última corba i el pare i la mare animant, que bo! He superat la primera etapa, estic molt i molt contenta però trinxada! Tan preocupada que estava jo amb el meu problemet i al final ha estat el què menys m’ha molestat, la doblegada de la puntera, les tres punxades i les rampes s’han endut el protagonisme!

Maqui satisfeta de la primera etapa!

A l’arribada tot són atencions, el Raül interessant-se per cadascú de nosaltres, foto maqui, els Danis que venen a veure com m’ha anat, el Santi que ja està dutxat i tot, no m’he de preocupar de res, només de les rampes que han començat pels abductors, han seguit pels bessons i ara ja m’ataquen les plantes i els dits dels peus!

La millor rebuda ;)

Està clar que el Raül sí que és un maqui, perquè mira que aixecar al Ru!! jejeje

Cadascú amb la seva història però tots satisfets de ser a Terra de Maquis i jo de ser-hi amb ells

I van arribant, Mia!!

Un altre més, Joan!

Caracremada, camesbrutes... el què sigui per aconseguir ser maqui

Festival de rampes, tot un espectacle els meus dits enrampats, quin mal!

Menjar, servei de massatge i un bus que ens porta fins la casa de colònies on dormim que està a 600 metres de l’arribada, quin luxe! Després de la dutxa regeneradora, cua pel massatge i a les 21h cap a sopar, sorteig de regals i tots a fer nones que demà ens queden 105 kms més farcits de corriols, no sé com però hem de descansar.

Que monos, esperant per rebre un massatget regenerador

Tothom a sopar que hem de recuperar energia i el Dani el coll que no pot ni parlar

Bender a dormir, prou d'explicar acudits!

Moltes gràcies als que m’heu ajudat durant aquesta etapa que heu estat molts i especialment al Ezequiel per aguantar-me durant dues punxades seguides i fotre-li tal queixalada a la càmera untada de líquid de tubeless, eggggsss!

Per cert, el problema s’ha anat resolent sol i no ha fet falta el bisturí, com per haver claudicat a la primera de canvi!

Brutals les fotos del Marc Sixto, ho diuen tot!