dijous, 7 de març de 2013

Andalucía Bike Race. Etapa 3 Priego - Priego


Avui toca desplaçar-se, deixem Córdoba i anem cap a Priego de Córdoba, són més de 100 kms així que ens hem de llevar aviat i a les 6:30 sona el despertador. Recollim el campament i sortim del càmping darrera la furgo dels Tarrés. Per l’autopista tot són furgos i cotxes amb bicis, que estrany, jejeje
Esmorzant a la furgo, ben d'hora, ben d'hora

La furgo a tope i amb roba estesa que ahir vem fer una rentadora al camping i no s'ha eixugat tot
Arribem a Priego i ens toca aparcar en un descampat tot enfangat, comencem bé. Fa fred, més que a Córdoba, de fet està tot gebrat, tornarem a sortir amb màniga llarga i pirates. Des d’ahir que tinc algun problema a les cames, crec que hem deu haver fet al·lèrgia alguna planta perquè la part que duia descoberta la tinc vermella, inflada i molt irritada... què hi farem la meva pell atòpica ja les té aquestes coses.

Ens posem el calçat de bici encara ben moll d’ahir i anem a buscar un lavabo lliure, és imprescindible abans de que es doni la sortida. Dit i fet, ara ja podem anar a trobar la sortida i la Gemma, que el fisio ja li ha fet l’embenatge a la cama, a veure com li va. Aquest cop el Santi i el Pep surten del calaix 4 i nosaltres del 5, ells han avançat un calaix ja que ahir ens van treure 30’. Nosaltres però anem mantenint i seguim setenes a la classificació de noies que amb el plan que tenim està molt i molt bé, per davant la Mercè Pacios i l’Annick a una eternitat, més de 40 minuts i per darrera la Katrin i la Andrea a 20 minuts. Creuem els dits perquè, primer de tot superem l’etapa i si és així que puguem mantenir la posició.
El trio maravilles
Amb el Manel abans de sortir
Ens tenen acollonides amb la sortida de Priego, es veu que l’any passat hi va haver un munt de caigudes i s’ha d’anar molt en compte perquè hi ha carrerons estrets alguns de pujada però també de baixada, sortim mentalitzades a superar aquest tràngol però agafem una pujada ben ampla i sembla que de seguida sortim del poble. Suposo que per l’experiència de l’any anterior ens han volgut estalviar el perill del passeig turístic. Així doncs estem ja immerses en la tercera etapa.
Ai que em menjo la càmera!
Els primers quilòmetres són molt suaus, però la Gemma no troba el ritme, la cama li fa la punyeta i no hi ha manera d’escalfar, ens avança la Noe com una moto i ens atrapen el Francesc, el Miquel, la Cristina i l’Andreu, anem xerrant tots 6 per pista ben ampla. Sorpresos avancem al Iñaki que de seguida es queda enrere, no està fi porta un bon refredat a sobre. 
Tot rodant i fent-la petar amb el Francesc, el Miquel, la Cristina i l'Andreu
Muntanyes, ja venim!
Pugem una mica més, ens atrapa l’Andrea, es veu que la Katrin ha abandonat i segueix ella sola, apa, les nostres principals perseguidores fora de circulació pobres. Entrem de baixada en un camp d’oliveres, anem esquivant branques i al final arriba el primer corriol del dia i amb ell la primera caravana, jo que em pensava que avui ens havíem salvat, doncs no!
Sembla un mirador i tot per entrar en un corriol però és com quan a la carretera s'ha de passar de dos carrils a un...
Avui l'Iñaki i el Ribi van de tranquis sinó no els hi veuriem pas el pèl
I apa com cada dia ens atrapen totes les noies, les Cotic, la Iwona i la Natasha, la Noe i la Isa, la Fátima i la Sílvia, ja hi som totes i quin catxondeo que portem, jejeje.
Caravana en bona companyia
A la Gemma no li va bé caminar però aguanta, passat el pas de pedres podem tornar a pedalar, un corriol amb unes vistes estupendes a Carcabuey i el seu castell on arribem ja per pista. Arribem a dalt del poble i al primer avituallament i ja hem recuperat totes les posicions menys les noies del Cotic que han agafat distància, no és una cosa que m’atabali i no paro de dir-li a la Gemma, el què preocupa realment és que ella estigui bé i que no estigui forçant massa per continuar.
Agafo la pista de baixada coincidint amb la Isa :)

Per fi una foto que sortim les dues juntes, gràcies Francesc!
Ara tenim un bon tram de rodar fins que comencem la pujada llarga del dia, de 600 hem de pujar a gairebé 1100 metres, per sort és una pista ampla, ideal perquè la Gemma escalfi bé i vagi trobant el ritme còmode per anar fent. Comencem pujant amb la Cristina i l’Andreu però veiem com mica en mica van marxant, nosaltres no volem forçar, és millor pujar còmodes i tot i així anem avançant parelles. Amb aquestes que atrapem una parella mixta, a ell el vem conèixer a l’arribada perquè és un dels que repartia els dorsals, i ella és la Lola, l’animem i a partir d’aquí ens anirem trobant bastant sovint.
Al principi de la pujada ens despedim del Francesc, ell i el Miquel agafen un ritme més tranqui, esperit conservador

Arribem dalt, una mica de baixada suau i toca planejar per un altiplà preciós en mig del Parc Natural de las Sierras Subbeticas però a tope de fang, tothom intentant trobar el camí que menys s’enfonsi però és complicat, el xef xef és impressionant i costa avançar, els bikers s’escampen pels prats i ens anem trobant a l’entrada d’un sender que ens encamina de baixada. 




No baixa fort però sí ple de pedres i lloses de pedra relliscoses que ens obliguen a caminar varies vegades, puja a la bici, baixa de la bici, és entretingut i lent però molt guapo.

Mica en mica la cosa és va posant més abrupta i el senderó baixa fins el riu Bailón i comencem a resseguir-lo tot baixant, segueixen havent-hi moltes pedres però és més descobert i s’han eixugat, la Gemma i jo baixem bastant sobre la bici i anem guanyant posicions als que caminen, això sí toca creuar forces cops el riu i l’aigua està fresqueta, fresqueta.

A mesura que anem baixant el riu Bailón i el senderó que resseguim es va endinsant per un canyó espectacular, alço els ulls i veig unes vistes espectaculars, les parets del canyó en forma de V i al vell mig un poblet de cases blanques. Un lloc descomunal, miro a l’esquerra i veig bikers enfilant-se per una ziga-ziga en mig de moltes pedres, aquest lloc m’encanta. Vull tornar-hi algun dia amb calma.


Però lo bo no s’acaba, un cop feta la ziga-zaga exigent toca baixar fins el poble que és diu Zuheros i la baixada em provoca una pujada d’adrenalina brutal! Últimament no baixo massa bé però amb la Niner estic agafant confiança de nou i anant en cursa com que la Gemma baixa molt bé m’exigeixo més. Encaro jo primer la baixada, ella ve una mica més enrere, m’ho passo genial, corbes tancades, esglaons, pedres, gent animant, arribo a baix cridant: Brutal!!
Enfilant la ziga-zaga abans de la baixada
Cara flipada, quin lloc més guapo!

El Santi analitzant la traçada

I a baix Zuheros però millor que fem la corba...
Mira que n'és de divertit això!
Concentració màxima que ara no me la foti!
Els autòctons riuen i em diuen, te ha gustado, eh!, jajajaja, però si no s’ha notat. Aquí tenim un avituallament, hi ha el Manel i l’Albert de T-Bikes que està fent assistència als seus companys, pregunten com estem i jo ho tinc clar, embadalida pel lloc. Tant que fins uns minuts després no me’n adono que al avituallament hi ha les noies del Cotic. Em centro, menjo i bec que toca pujar i pel què diuen de valent, sembla que ens vulguin espantar però tothom ens diu que ens calcem.

Hem superat ja 40 kms amb el problema afegit en el bessó de la Gemma, ens en falten una mica menys de 30 per superar la tercera etapa i dues pujades llargues i una última cap al final, encara queda molt però sortir darrera de les Cotic ens pot i les avancem ben aviat, no és que sigui fàcil perquè collons quins rampots, més dret no podia ser però amb la Gemma davant obrint camí passem a les noies que caminen. Suant la gota gorda arribem a la carretera, no sé com ens ho hem fet per pujar per aquí sobre la bici però només hem posat un peu, de conya.

La carretera però segueix pujant i el primer tram bastant dur, atrapem una parella de canadencs que ens han avançat a la baixada del Bailón, són la Cindy i l’Erik, quina parella més maca, ell, com la majoria de parelles mixtes, la va empenyent a les pujades i ella somriu tota l’estona tot i que ahir va caure i li van haver de posar punts al genoll.
Pujant amb la Cindy i l'Erik
Ideal pels carreteriros
Anem pujant amb ells, la Cindy es queda una mica, la Gemma em demana que no m’emocioni, no pateixis li dic, només m’avanço un moment per fer unes fotos que aquest poble em té el cor robat me’l miri d’on me’l miri.

Finalment el port suavitza una mica, anem xerrant amb l’Erik de curses per etapes, de la BC Bike Race... total que quasi sense adonar-me’n ens hem cruspit el port. L’Erik es queda a esperar la Cindy i la Gemma i jo encarem la baixada, recoi, apareix una corba ben tancada d’escales i la porta d’una cova a mà dreta, és la Cueva de los Murciélagos i comença aquí un corriol molt guapo que passa en mig d’un prat ple de lliris liles i després s’anima baixant cap a un altre poble, crec que Luque, amb unes vistes de camps d’oliveres i muntanyes nevades al fons espectaculars.
Pep, no el duies prou collat que somriu a càmera i tot!
Avui tinc el dia baixant i avancem a un parell d’equips i ja al poble agafem de nou pista per encara l’última pujada llarga del dia, d’uns 8 quilòmetres i que puja bastant més suau que el port anterior. Anem xerrant amb una parella de nois de Caudete i a dalt trobem l’últim avituallament i el Manel que ens anima.
Molt bé Gemma, a ritmet amunt!
Vinga que no se'ns escapin els de Caudete
Tenim ganes d’arribar i portem de tot, anem menjant sovint i bevent també, així que no parem, acabem de coronar i apa cap avall, és una llarga baixada i atrapem gent però també ens atrapen d’altres com la Cindy i l’Erik que es veu que això d’entrenar al Canadà va bé per baixar a tota pastilla. Avancem un biker que no sembla pas jovenet, l’animo però com que anem baixant no és moment bo per xerrar, em deixa encuriosida, quina edat deu tenir? Quan me’l torni a trobar li pregunto però una cosa està clara, menys de 60 no els hi poso i això ja és molt dir.

En un tram més tècnic abans d’arribar a les oliveres la Gemma em va deixant enrere, ja hi tornem a ser, sembla mentida que li faci mal l’espatlla esquerra i el dit de la mà dreta, sinó segur que no l’atraparia mai.

Vinga últims quilòmetres sembla que ja hem d’arribar però Priego de Córdoba es fa pregar, una zona de rodar i de cop i volta quan t’esperes veure el poble veus una rampa de collons amb bastanta gent caminant, d’altres fent zetes... Vinga que no ha estat res! Animo a la Gemma i li deixo marcar el ritme per no forçar-la més del compte, quan gairebé ja som dalt li rellisca la roda i posa peu a terra i jo immediatament també, vaig massa enganxada a roda, jejeje

Últims metres caminant, ens enfilem a les bicis i toca baixada! No, que encara s’enfila més! Recoi! Ara sí, vinga avall i ja veiem Priego, està clar que encara haurem de pujar perquè el poble està més amunt que nosaltres. Una última rampa plena de fang, urbanització i l’arc d’arribada al capdamunt del carrer, avui ens fan suar fins l’últim moment! Però sí, ja hi sóm i més contentes que unes pasqües perquè cada dia que passa és un dia que hem superat les dues juntes intentant compensar els mals de l’una amb els ànims de l’altra, sort que l’entorn m’ajuda moltíssim per mantenir la moral de la Gemma ben alta i la seva tossuderia també hi fa molt!

A meta ens espera el Santi i el Pep, que ja s’ha canviat, això vol dir que ens han tornat a treure un món.
Que sí dona que sí que ja hem fet la 3a!!

Darrera nostra arriben el Francesc i el Miquel, avui els hi hem tret 6 minutets, jejeje. Ara toquen les coses que fan més mandra, fer cua per netejar les bicis, treure’ns les tones de fang i això avui és molt dolorós, tinc les cames fatal, em piquen moltíssim estan bastant inflades i vermelles, realment hi ha algo que no els hi agrada, per mi que tinc al·lèrgia al fang, jejeje. 
Les karchers de Priego treuen fum

I ja amb la feina feta carreguem la furgo i buscar un lloc on carregar les piles abans d’anar cap a Jaén, és a dir un bar on ens facin algo de menjar a aquestes hores. Salmorejo, pinxos de truita de patata i entrepans de pernil, mmm... que bé que entra!

És ple de bona gent això de la ABR, també hi ha els Ratpenats!

Ara sí, carretera i manta cap a Jaén acompanyats pel Francesc i el Miquel i seguint la furgo dels Tarrés. Anem al hotel on hi ha l’equip Trideporte per deixar els nostres companys i nosaltres anem al parking de l’hotel de l’organització, a les afores de Jaén, on hi ha la zona d’acampanada de la ABR i com més hores passen més furgos arriben. Dutxa a les instal.lacions del camp de futbol i abans de sopar encara ens queda anar a deixar les bicis al camió de l’organització perquè ens les portin a Bedmar, des d’on comença demà l’etapa. Ara sí, ja podem anar a sopar, quin dia més llarg!