dimarts, 12 de març de 2013

Andalucía Bike Race. Etapa 4 Bedmar - Mancha Real

Altre cop toca llevar-se aviat que l’autobús de l’organització que ens ha de dur a Bedmar surt a les 7:30. Ja ho tenim tot a punt, el Santi i jo som dels primers en pujar al bus, guardem lloc al Pep i la resta de la colla hi van per altres mitjans, ja ens trobarem allà.
Bon dia, quines carones!
Collons, fot un fred que pela i com més ens acostem a Bedmar més fred fa... 1º, 0º, -1º.... i al autocar fot una calda... en desabriguem per poder-nos posar algo al baixar. Arribem i ens diuen que les bicis estan repartides en tres naus diferents, vinga  a passejar entre bicis buscant les nostres. 
Dins l'autocar s'està molt bé, però a fora fa pinta fresqueta...

Ja tenim les bici
A part del fred bufa el vent amb ganes i encara falta per sortir, així que entrem en un bar del poble, de moment només hi ha un ciclista i nosaltres però al cap de 10 minuts el bar queda envaït de bikers, drets, pel terra, dormint, fent cua pel lavabo... crec que el del bar no l’havia vist mai tan ple.
El Carlos fa més cara d'adormit que nosaltres :)
El Clint Eastwood de Bedmar, la veritat és que l'ambient del bar ajudava... es veu que la llei antitabac no hi ha arribat...
Ironbikers al poder! amb el Matt que no para mai
Els de la taula del darrera aprofiten per dormir una mica més
Mengem un plàtan i prenem quelcom calentó i ja més a prop de les 10:00h em truca la Gemma i anem a trobar-la prop de la sortida. Anem a deixar al cotxe del Manel roba per canviar-nos al arribar a Mancha Real i pel camí trobem al Francesc i el Miquel que van vestits de carrer, ens diuen que no els hi han arribat les bicis i nosaltres pensem que ens estan prenent el pèl, no pot pas ser. Però sembla ser que algo ha passat perquè anem als calaixos de sortida i segueixen sense estar a punt. És veritat, es veu que unes quantes bicis s’han quedat a Jaén, entre elles les d’ells dos i les de la Fátima i la Sílvia. Quina putada!
Els nois de Xixona que són la bomba! Un grup molt discret, igual que la seva equipació
Nosaltres però estem a punt per començar la 4a etapa, l’han hagut de modificar degut a la neu, n’hi ha massa a la cota 1800 que és fins on havíem de pujar en la primera ascensió del dia, així que pujarem només fins a 1400, també hi ha d’haver neu però el gruix ha de ser més acceptable.

Amb el fred que fa i comencem en baixada, estem tots a la línia de meta fent botets, avui no em trec l'armilla paravent, al menys la sort que tenim és que fa sol.
A per la 4a!!
Vinga arranquem, la baixada tots juntets i en compte, que no tinguem cap disgust, entre camps d’oliveres arribem a la part més baixa, hi ha un riu que baixa alegre i un pontet que el creua, està marcat per dalt però alguns decideixen creuar-lo pel mig i saltar-se la cua, i entre ells veig al Santi i el Pep, la Gemma i jo ens mirem però decidim fer la cua, no ens ve de gust mullar-nos els peus tan aviat.
Comencem a enfilar-nos, el grup és molt consistent, no s'estira
I comença la pujada, primer sembla suau però si aixeques el cap es veuen unes rampes impressionants, a la Gemma li costa escalfar, però per mi el repte d’arribar al cap d’amunt sense posar peu em pot i m’escarrasso per aconseguir-ho. 
Si et despistes te'n passen 10 per sobre

Has vist Gemma que ben acompanyades que anem, no havia vist mai el Ribi tan distès en una cursa, jejeje
Al fons es veu tota la gentada enfilant-se per una de les rampes

Posarem el zoom perquè es vegi millor
Costa però m’ho passo teta enfilant-me rampes amunt, vaig demanant pas com una boja, paso por la derecha, por la izquierda, atención que vengo! Jejeje, la pendent és dura i amb algun tram amb una mica de pedra solta però lo pitjor és la gentada que som allà i pels marges gent animant, és molt gratificant arribar dalt amb l’objectiu acomplert, que satisfeta que em quedo després d’haver fet aquest parell de Soplaos. Li dic així ja que em recorda la situació viscuda a les rampes de la Cocina del Soplao, on tinc una foto on tothom camina i jo vaig sobre la bici.
Vinga que aconsegueixo arribar dalt sense posar peu!
Ja és meu!! Gràcies pels ànims :)
Espero que arribi la Gemma i continuem a un ritme més tranquil creuant els dits perquè la pujada sigui més suau sinó la Gemma les passarà canutes amb el mal que li fa la cama. Esperem que el bessó se li escalfi i no li molesti, però ella està nerviosa, intento tranquil·litzar-la, no tenim pressa, lo important és anar fent, i li recordo que ahir li va costar forces quilòmetres escalfar... altra cop intento també que es distregui amb el paisatge, mira qui poble tan xulo i té un castell al capdamunt.
Vem coincidir molt poc amb la Nieves i el Manuel però ja es veu que són molt simpàtics :)
Muntanyes a la vista i oliveres per donar i per vendre
En marxa que arriba la Gemma i molt ben escortada 
Un altre català, amb l'Àlex Trilles apropant-nos a Albanchez de Mágina (fàcil el nom del poble, eh) i el seu castell

Passat el poble baixem una mica però no ens hem de fer il·lusions, després venen altre cop rampes de les que et deixen sense aire, aquest cop per un caminet entre oliveres on veiem a la Marga Fullana parada en un marge intentant arreglar quelcom amb un parell de persones més, amb aquestes que ens creuem a la Sandra Santanyes, la seva parella que recula per anar-la a trobar. Sentim com li diuen a la Marga que li deixaran en pinyó fix, deu haver trencat el canvi... nosaltres però seguim a lo nostre, vinga rampots amunt. Aquest cop no puc arribar fins dalt, em rellisca la roda del darrera i em toca caminar un tramet.
Bedmar al fons, que lluny que va quedant
Després agafem una pista i ara anem pujant més suaument, aquí la Gemma respira més alleugerida però tot i així no té bon feeling amb la cama, li va molestant més que cap altre dia.
Aquesta Gemma que no decaigui!
Cada vegada tenim la neu més a prop però de moment el rastre a la pista és molt lleu, en algun tram ombrívol ja es deixa veure però molt poca cosa, en un tram més rodador ens passa la Sandra a tota castanya, però té temps per dir-nos que la Marga ha abandonat, no han pogut deixar la bici a pinyó fix i continua ella sola. L’animem i veiem com marxa com si res, per ella no fa pujada, jejeje.
Jaen, oliveres i..... neu! això sí que no ho esperàvem
Fem una mica de puja i baixa per pista fins arribar a un altre poblet de cases blanques on hi ha el primer avituallament i allà el Manel. Sento que li pregunta a la Gemma que com està i ella li diu que fatal, pobreta va patint i em sap molt greu. El Manel li posa oli a la cadena i jo vaig a buscar un parell de gots de cola, un per cada una, la parada és mínima de seguida tornem a estar en marxa amb una mica de plàtan pel camí i la Gemma que s’emporta uns entrepanets de pa de motlle.

I la sortida del poble altre cop té unes rampes brutals i a més aquestes estan enfangades i rellisca molt tot. Anem tirant amunt però la Gemma cada vegada fa pitjor cara. Jo a la que puc m’enfilo a la bici i en una de les rampes torno a veure a la Cristina i l’Andreu que feia estona que havíem perdut de vista, els hi foto un crit animant-los i la Cristina amb respon amb un insult dels seus, però jo sé que m’ho diu amb molt carinyo, jejeje.
Anem deixant avall el poble de l'avituallament
La pujada suavitza i arriba la Gemma, buf, la seva cara ho diu tot, veig que apreta tot el què pot però està fotuda i m’ho diu, li està fent mal el bessó i el genoll i se sent impotent perquè avui no hi ha manera d’escalfar, va a pitjor i plora però no para mai de pedalar. Em sap molt greu veure-la així, li repeteixo de nou que per mi no pateixi, que lo primer és la seva salut, que faci el què hagi de fer, si ho deixa estar que jo no m’enfadaré pas, que faci el què faria si fos una cursa on ella participés individualment.
Aquí la Gemma està patint més del què voldria, però sapigueu que és tossuda
El meu cap no para de barrinar, què ha de fer? deixar-ho estar o continuar, jo veient-la com la veig li diria que abandonés però sóc incapaç de fer-ho, qui sóc jo, que vaig fer una etapa i mitja al Ironbike amb un esquinç al turmell per dir-li a ella que pari?

Per mi és el pitjor moment de tota la ABR i amb diferència, pedalem una estona les dues en silenci però ella ha pres una decisió, per orgull, per mi, perquè li fa molta il·lusió ser aquí, segueix pedalant, seguim pedalant, una al costat de l’altra. Per sort, altra vegada el paisatge ens distreu i apareix de nou la màgia de la btt, mirem al nostre voltant i estem pedalant en mig del bosc nevat, que guapo!
I comencem a trepitjar neu i les rampes dures desapareixen
Hi ha força neu acumulada i sort tenim que ha passat algun vehicle i ha deixat dues roderes molt marcades per on es pedala força bé, només hem d’estar al cas si hi ha algun tram gelat no tocar fre ni apretar amb moltes ganes que llavors rellisca de valent. Passem pel costat d’un caient d’aigua guapíssim i mica en mica anem menjant-nos els quilòmetres.
La Gemma va marcant el ritme i jo darrera que pel costat fot una pinta a gelat que Déu n'hi do
Que guapo!

Amb els nois de Caldes, més catalans... si ja ho dic jo que som una plaga, jejeje
Aquí n'hi ha un bon gruix, al final me la fotaré anar fent fotos
Arribem fins a 1400 i llavors toca baixar, em cordo el paravent i la Gemma va baixant amb màniga curta amb la rasca que fot! Li dic de parar però em diu que no, que continuem, ella té una petita relliscada però sense més complicacions, això sí davant seu n’hi ha un que es fum una bona rebolcada.

Baixem en compte de no relliscar i arribem al segon avituallament del dia on també hi ha el Manel i veig al Pere Guinó vestit de carrer, m’explica que es va fotre un pinyo de consideració i que està bastant trinxat, recoi, quina llàstima que se li hagi acabat la ABR.
No teneis plátano que no esté verde??
Prenem quatre coses i continuem, la Gemma segueix fotuda però amb més de mitja etapa a la butxaca els ànims van una mica millor. Apa toca tornar a pujar i tornar-nos a trobar amb la neu. Ara però el tema pastetes va en augment, la neu s’està desfent i hi ha molt i molt fang, que estrany! Estem de fang ja fins el monyo però no hi podem fer res.
I seguim amb la neu però ara amb molt més fang
Això sí, fins ara ens havíem salvat d’averies mecàniques, tret dels típics garranyics garranyecs d’anar sempre amb la bici enfangada fins el capdamunt, però avui tenim el dia... sentim un crec sec a la roda de darrera de la Gemma, però segueix rodant, miro el canvi i aparentment tot bé, és unes pedalades després que veig que alguna cosa se li enganxa a la pinyonera, és un radi que s’ha trencat. Cap problema, parem en un marge amb la neu fins els turmells i ens ho mirem, intento treure el radi però com que és el de la banda dels pinyons no puc estirar-ne el cap per treure’l, perquè se’m enganxa amb els pinyons, ho intento amb la roda treta i amb aquestes que ens avança un bon grup de gent, només una de les noies pregunta si necessitem res. Li diem que no però igualment poc després para un noi del Bike Gourmet, és un forero, el Davidix amb qui havíem xerrat una estona abans. Cargolem el radi amb el del costat i prosseguim.

Seguim de pujada però per poca estona més, i per sorpresa atrapem al Ribi i l’Iñaki que segueixen condicionats per la grip del segon i van xino-xano. Arribem junts al 3er avituallament però la Gemma i jo no parem, tenim de tot i falten menys de 20 kms i el millor de tot per fi arriba un tram entretingut, una baixada guapíssima per un bike park amb fustetes, salts, peraltes... que divertit!! I a més es pot fer tot, ens ho passem bé i recuperem unes quantes posicions dels que ens havien passat mentre ens barallàvem amb el radi.
Atrapem al Ribi i l'Iñaki, això només vol dir una cosa, l'Iñaki segueix fatal del refredat
A mitja baixada toca remuntar una mica més de 100 metres de desnivell i aquí tornem a coincidir amb la Lola i l’Iñaki, amb qui vem estar xerrant ahir. La pujada és dureta però precedeix un nou tram de bike park, que bé, ens pensàvem que ja s’havia acabat. Ara sí, quan tornem a tocar pista ja és per no deixar-la fins al final, s’han acabat els corriols per avui, ha estat una dosi justa pel meu gust però sort que ha aparegut perquè estava de pista ja fins el capdamunt.

Bike park moments:








Arribem a una carretera i uns nois de l’organització ens diuen que toca pujada “tendida” al cap de res agafem una pista on avancem la Lola i l’Iñaki, ells que s’ho coneixen, ens avisen de que no ens creguem el què ens acaben de dir, la versió correcta seria:
-         Hay que subir este cerro que tiene 2 kms duros y luego ya todo bajada hasta Mancha Real.
Gràcies Iñaki per les indicacions! 

Agafem el nostre ritmet i anem enfilant-nos, és veritat la “subida tendida” s’acaba en un tres i no res però com que estem al final fem l’últim esforç i ara sí ens deixem caure fins Mancha Real. 
Vinga Gemma que ja és l'última pujada
A més avui aprenem què és un cerro: una muntanya petita

El Pep i el Santi ja han passat per aquí fa una estona
Però no han estat atents per saludar ;)
Creuem la meta i la Gemma m’abraça mentre arrenca a plorar, ha estat una etapa dura però al final gràcies a la tossuderia d’una i els ànims de l’altra hem anat avançant fins l’arribada i hem superat els 68 kms i gairebé 2500 metres de desnivell. I per cert, els canalles del Santi i el Pep ens han tret gairebé 1 hora, això no es fa, jejeje
Superada i aquesta ha costat més!

Arribada emocionant!! Gemma ets una valenta!
Però avui, tot i el mal dia, hem tornat a quedar darrera la Mercè Pacios i la canadenca, mantenim la nostra posició però a la classificació n’hem guanyat una i ens posem sisenes, per l’abandonament de la Marga i la Sandra,  i així hem fet un pas més cap a la nostra meta, ser finishers de la ABR i és que acabar cada dia, més endavant o més enrere, no és fàcil.
Amb la Cristina del Bicioci
I la Lola de Huelva
Anem on el Manel té el cotxe per posar-nos roba eixuta i després el Santi, el Pep i jo anem a buscar l’autocar de l’organtizació, no sense abans passar per una tendeta de xuxes del poble per anar carregant energies. De primer unes patates fregides San José, les més bones del món em diuen, i de segon unes pastes de xocolata, tot ben regat amb unes coles fresques del dia, jejeje
Nyam!!
Amb aquestes que arriba la Isa al autocar, al final avui la Noe no ha pogut acabar l’etapa, el refredat ha pogut amb ella però la Isa no s’ha donat per vençuda.

Arribem a Jaén i anem a dutxar-nos, costa que surti aigua calenta  però quan surt m’hi passo una bona estona sota, avui no tinc les cames tan inflades però segueixen picant-me molt i estan molt vermelles i plenes de talls, sort que avui he sortit de llarg. El Pep i el Santi insisteixen en què passi per la infermeria on em diagnostiquen una “reacción alérgica al frío” i em diuen que m’hi hauria de posar una pomada que no tenen, que si en tinc alguna per les picades que m’hi anirà bé, però jo tampoc en tinc, així que es queda tot tal i com està.

Ara toca rescatar les bicis, les hem deixat a Mancha Real i el camió de l’organització ens las havia de dur de tornada a Jaén. De seguida trobem la del Tarrés però no hi ha ni rastre de les nostres, és estrany perquè al menys la del Santi hi hauria de ser que les han deixat alhora, però no. Ens diuen que més o menys al cap d’una hora vindrà un altre camió amb bicis. Toca esperar.
I vinga a arribar camions i la meva bici no arriba...
Al cap de 45’ veiem arribar un camió, anem a veure la descarregada, surten un munt de bicis però ni la del Santi ni la meva hi són, llavors ens avisen de que no els hi han cabut totes les bici que ha de vindre un altre camió. Es va fent de nit, i cada cop fa més fred, n’arriba un altre i sí, apareix la bici del Santi però la meva encara no, diuen que ha de venir una furgo amb les bicis que queden. Mira que tinc mala sort..

El Santi va a netejar la bici, o al menys ho intenta perquè les mànegues que han posat tenen molt poca pressió i després anem a muntar el taller de reparacions allà on tenim les furgos. Quan el Santi ja té la seva bici gairebé llesta veiem arribar un altre camió. Hi vaig corrent i veig com el descarreguen senceret, ja és el tercer i ni rastre de la meva bici, són gairebé les 21 i la meva bici sense arribar. Decidim anar a sopar al self-service de l’hotel de l’organització, a veure si ens escalfem una mica que esperant la bici ens estem quedant gelats.
A l'estiu la zona de netejar bicis és ideal perquè mentre rentes la teva bici el veí et va dutxant, però ara no fa pas gràcia
Santa Tarrés de la furgo (el fred pot fer molt mal)
El Santi i el seu taller de mecànica tot gaudint de la fresca
I havent sopat per fi arriba la meva bici, com aquell qui diu l’última bici de l’últim camió, ja és mala sort. Total, que són les 22h de la nit i em poso a netejar la bici, és ideal, fot un fred de nassos i jo anar-me mullant per a sobre deixar la bici feta una porqueria perquè amb el fang que porta, les mànegues sense pressió i que a més no hi ha gairebé llum això és un desastre. Faig el què puc i la deixo al parquing vigilat de bicis, al menys això està currat, demà ja canviaré les pastilles de fre que el què vull ara és anar a dormir.

Espero que la Gemma descansi bé aquesta nit, perquè demà toca una altra etapa dura, tot i que com que hi ha previsió de pluja l’han retallat una mica, seran uns 60 kms, la primera meitat tot pujada i la segona tot baixada, a veure què tal, jo de moment vaig preparant coses, com que la Gemma no té Gore-Tex m’emportaré la motxilla amb un parell de samarretes tèrmiques eixutes per abans de començar a baixar, val més prevenir que curar...


1 comentari:

Hector Abad ha dit...

Que pasada ADA...Estáis fortísimos...menudas aventuras que os marcáis y toma resultados!!! Ya os voy siguiendo, que cracks. Que nonito pedalear por la Sierra a dos caras jeje, sequita y nevada.

A seguir así!!!