Preparant-nos pel Marroc, falta ens fa!

Des que varem anar al Rally di Romagna al maig que no fem vacances i ara ja en comencem a tenir ganes, així que ja falta menys per anar-nos a perdre una setmaneta pel Marroc i aquest cop sense bicis, anem a fer trekking! Fa molts anys vem voler anar a fer el Toubkal, quan encara no anàvem ni amb bici, o potser començàvem i per una cosa o per altra se’ns va quedar en el tinter, doncs ha arribat l’hora d’enfrontar-nos a aquest repte que tenim pendent i que ens fa molta il·lusió.

I ja que hi anem doncs no ens quedarem amb el Toubkal sabent que hi a altres cims magnífics per la zona, així que farem uns quants dies de trekking i és clar, perquè no ens agafi per sorpresa portem unes setmanes intentant caminar una mica, però no havíem passat d’alguna nocturna a la Mola. El Carles Gel, qui ens guiarà en aquesta aventura pel Marroc, ens va comentar que millor portéssim botes de canya alta, és a dir que subjectin el turmell i dit i fet, rescatem de l’armari del traster les botes de muntanya que tenim.

Primer intent de pujada a la Mola fallit per part de les botes del Santi, tot pujant se li mig desenganxa la sola d’un peu i a la baixada l’altre, quines pintes! I no hi havia manera d’acabar-la d’arrencar, així que peripècia per baixar de la Mola sense fotre’s de cap i les botes directes al contenidor. Però tenim un pla B, al armari encara trobem unes altres de botes, és evident que tocarà provar-les però aquest cop ens endurem brides, per si de cas....

Cocodrilo Santi

Al Marroc haurem de caminar entre 4 i 6 hores diàries, així que decidim que hem de fer quelcom més llarg que una Mola, que són només uns 5 kms i el dissabte passat marxem a Ribes de Freser per fer el Taga, no hi hem anat mai i així aprofitem l’excursió per conèixer un cim nou.

Sortim de Ribes per un corriol fantàstic i com no el cap se l'imagina amb bici

I tela amb el cim, comencem tard l’excursió però amb un parell d’hores ens plantem a dalt, i no vegis quins rampots, el gps arriba a marcar rampes del 49.5%!! Sort que no anem amb les bicis... i tot pujant, a part de suar la cansalada i gaudir d’unes vistes més que esplèndides anem trobant algun que altre bolet, ceps, rovellons...

ooohhh quins ceps més estupendos, lo bo d'anar a peu és que els puc collir

Espectacular la de bolets que hi ha de tota mena

i de tots colors

La primera idea era fer un puja i baixa ràpid pel mateix lloc, però un cop d’alt ens deixem portar per l’emoció i ens animem a fer un altre cim, marxem cap a Puig Estela, que queda a la banda dreta de la Collada Verda que divisem perfectament des del Taga.

Això ja comença a enfilar amb ganes

Quines cares! i quina suada, fa una xafogor...

Aquí sí que és dret del tot, 49.5% de pendent!

A la cota màxima del Taga

Però tot i que està més avall, tothom para a la creu

Vistes de la Collada Verda i el Puig Estela des del Taga

Emprenem la baixada i ja veiem que no ens va tant com pujar, pujant hem fet uns 1000m. de desnivell positiu en 7 kms, hem esbufegat de valent però hem portat un ritme bo però baixant la cosa canvia, els genolls i turmells pateixen més del què ens agradaria. Però com que anem cap al Puig Estela aviat toca tornar a pujar i apa, altre cop enfilant-nos muntanya amunt.

Yeah! quin estil :)

Apunt pel segon cim del dia

Venim del Taga, 2040m.

I anem cap a Puig Estela, 2013m.

A Puig Estela i arribem fent un cresteig molt bonic però sens fa una mica llarg arribar-hi, sembla que ja hi ets però a mesura que t’hi vas atançant van apareixen muntanyetes a superar.  Finalment, molt contents, hi arribem i aprofitem per menjar-nos un entrepà, ràpid perquè una colla de núvols negres amenaçadors s’apropen perillosament.

Cresteig i al fons de tot el cim que cada vegada sembla més lluny

Ara sí!

I ara sí, després de 12kms i 1350 metres de desnivell toca baixar, i aquí arriba lo realment dur per nosaltres, amb lo ràpid que haguéssim baixat amb bici i el què tardem en baixar-ho a peu! Però ens ho prenem amb alegria i anem gaudint del paisatge, les vaques, l’alegria de trobar bolets, llàstima que siguin corcats, i els primers quilòmetres ens passen distrets però al final es fa llarg arribar. Però mica en mica ens apropem a Ribes i a les 16 de la tarda tocades seiem a fer uns entrepans al vell mig del poble amb les botes descordades i els peus fent xup-xup. Al final ens hem cascat 24.5 kms i 1500, quasi res per ser, com qui diu, el primer dia, demà fliparem!

Anem deixant enrere Puig Estela i els núvols

Però els entrepans es fan esperar i moooolt!

Però el dia encara no s’ha acabat, per sorpresa ens trobem a la Pepi Pablo per Ribes i després coneixem en persona al Carles Gel que ens explica el planning del viatge i tot emocionats i tardíssim marxem cap a Rupit, el Santi m’hi deixa, no sense abans sopar, perquè demà pugui acompanyar a les Diableses de la Tracks del Diable, això promet!

Sopo ja amb tota l’expedició de 16 noies, encapçalades per la Ruth Moll i la Fátima Blázquez i havent sopat fem una passejada pel poble. Toca descansar i veure com em llevo el diumenge per agafar la bici.

Doncs sembla que prou bé, caminant si que em noto tibades per tot arreu però sobre la bici tot més normal, si és que és el meu habitat natural, jejeje. Així que el Jordi, el diable major de les tracks, ens porta a la Mar Franco i ja podem començar la ruta, ens espera la segona meitat de la Tracks del Diable Silver, com que l’he fet unes quantes vegades em sona una mica, diríem que el Gps quasi no em fa ni falta però millor dur-lo per si de cas...

La colla a Rupit abans de sortir

La primera part m’encanta, el Salt de Sallent, les cingleres vertiginoses, els boscos humits, les roques de Pixanúvies... i totes gaudint de la ruta, comentant experiències, dubtes... en definitiva, gaudint de la Btt i anar fent quilòmetres, llàstima que la Susana baixant a la Bola cau al entrar-li la roda del davant en un reguerot i s’enduu un fort cop a la mà per parar l’aterrissada. Tot i així ella continua sí o sí, sort que la Nuna li fa una cura d’emergència.

Pedalant amb molt bon rotllo

la grupeta a la cinglera del Salt de Sallent

La Vera, com hi va!

La Fátima, l'Assun i la Núria davant del mugró de Catalunya

Primers auxilis by Nuna, Susana sort que vas ben acompanyada

Passada la Bola ens trobem al Jordi que ens ha dut el dinar! Perfecte, així no hem d’encantar-nos en un restaurant on es perd molta estona i d’on costa després sortir i tornar a arrencar.

El Jordi està en tot, que les nenes volen cervesa doncs ell que ens porta cervesa

Devorem els entrepans i la cervesa! I ens posem de nou en marxa. La pujadeta que ve a continuació no és lo millor per havent dinat, però l’anem fent i després de la baixada arriba lo més temut, la famosa “cuesta de la muerte” que déu ni do les rampes que té però mica en mica totes hi anem pujant i la recompensa en forma de baixada agrada a tothom.

Arribant a les portes de l'infern i ningú ho diria perquè mira que n'arriba a ser de bonic!

Amb la Mar superant la "cuesta de la muerte"

La fageda està esplèndida i l'Anna també :)

Quan la pista torna a pujar cap a Vidrà la deixem per agafar de baixada el PR cap a Sant Pere de Torelló i aquí arriba el meu moment de “mala pata” i mai més ben dit, en un tram molt rocós poso peu a terra i sense torçar-me el peu ni res, simplement al no trepitjar pla noto una punxada intensa al turmell dret, el que em vaig lesionar l’any passat. Des de llavors altres vegades m’ha passat, està clar que aquestes lesions tan llargues són punyeteres i moltes vegades tenen memòria, però fins ara si m’havia notat quelcom era una punxada molt puntual i que marxava de seguida però aquest cop no, la punxada és més intensa i em queda el turmell adolorit, just a la mateixa zona de l’any passat. El què em comença a passar pel cap ja us ho podeu imaginar, i tot just dues setmanes abans de marxar al Marroc a caminar!

Amb la Beryl, l'Anna i la Natàlia davant dels degollats

En fi intento no pensar-hi massa i distreure’m amb les companyes de ruta, la sessió de fotos sota la Tosca dels Degollats no té aturador, jajaja, s’ha de dir que el lloc s’ho val i quan aconseguim prosseguir ja ens queda poc per arribar a Sant Pere de Torelló i d’allà fins a Torelló un simple tràmit.

Més contentes que unes pasqües la grupeta creua el poble per arribar a l’oficina de la Tracks. Gràcies noies per deixar-me compartir aquesta experiència amb vosaltres!

L'Assun, l'Ingrid, l'Anna, la Ruth, la Divina, la Núria, la Natàlia, la Lídia, la Nuri, jo, la Yolanda, la Mar, la Beryl
i a sota la Nuna, la Susana, la Vera i la Fátima

I dilluns corrent a trucar al Institut de Quiromassatge Pablo Planellas i dimarts em veig amb la Pepi. L’exploració és esperançadora, el lligament es nota bé però hi ha sobrecàrrega articular i la Pepi munta un pla d’atac per intentar arribar al Marroc en condicions, el què està clar es que em perdo la Bicicims que és el cap de setmana vinent, però tot sigui per salvar les vacances! Una altra cosa primordial: deixem de banda les botes històriques que hem tret de l’armari que amb 17 anys el material de muntanya ha millorat molt i toca comprar-se unes botes més lleugeres, els nostres turmells segur que ho celebraran.

Després de dos dies amb el peu immobilitzat, descans, tandes d’aigua freda i gel, dijous i divendres surto a rodar suau, tot bé, dissabte a treballar una mica i diumenge el Santi cap a Bicicims i jo cap a la Calderina amb la part més sensata del Bestiar Lliure.

Això d’anar a la Calderina també ha estat tota una aventura, més que res perquè se m’ha acudit sortir amb bici des de Sabadell i com que la sortida era a les 8:30 doncs he sortit a les 7 i sabeu què? Doncs que és de nit! Jo pensava que ja clarejaria però es veu que no, sort que de nit les pistes ja estan posades i al ser claretes destaquen una mica de la resta del bosc, també he descobert que l’aigua dels bassals a la nit brilla i més o menys els he pogut esquivar. Lo millor de tot ha estat veure, al descarregar el track al Strava, que rodant de nit i sense llum també es poden fer kom’s!!

Per fi clareja!

Per sort al arribar a la baixada de pedres cap a Sentmenat ja havia clarejat, sinó m’estimbo segur, però finalment he aconseguit arribar a les 8:00h sense cap incidència al càmping de Caldes on m’he trobat amb tota la colla i alguna sorpresa més, com l’Arnau vingut d’Alemanya o el Pedro que estava desaparegut.

La pedalada ha estat prou bé,  al haver tingut bones sensacions al turmell anant de Sabadell a Caldes, he decidit fotre una mica de canya, però sense passar-me, per posar a prova el peu i ha respost molt bé, 0 molèsties, que segueixi així! Al arribada he esperat als companys per xerrar una mica amb ells i després el Miquel m’ha acompanyat fins a Castellar i m’ha fet la tornada més distreta. No he pogut anar a la Bicicims, ni la Ultrabike, ni a la Montseny 360 però notar el turmell bé ho compensa i dimarts pujarem a la Mola, espero que caminant també segueixi aquesta línia.

Per altra banda, el Santi ha tornat a acabar la Bicicims i ja en van dos i aquest any amb la forquilla bloquejada des de la sortida, quin cas! Felicitats guapo!