Solsona again, però aquest cop el Santi no pedala..

El divendres plego tard i amb presses per anar a fer les maletes per pujar cap a Solsona, que ens esperen els meus pares per sopar. Si no fos per la tendinitis del genoll del Santi el plan era estupendo, cap de setmana de relax a Solsona! El dissabte amb la visita de la Irene i el Rafa i un bon àpat, com no podia ser d’una altra manera a la Mare de la Font.

Ensenyant Solsona als convidats, coses de la vida, ens trobem al Mario de boda i passejant al Jan, que encara no té ni un mes. Mario un cop ens vem despedir van fer una traca tremenda, esperem que no espantessin massa al Jan!!
Al vespre la Carol m’envia un missatge que pugen ja cap a Solsona i ens trobem amb ella i el Charlie, la Nuri i el Miki i la Neus i el Xavi per sopar i anar creant ambientillo per la “pedalada” del diumenge. A més aprofitem per conèixer al Xavi i la Neus, uns altres furgoneteros, havíem coincidit en alguna cursa de la Selva però de passada, ara ja no podem dir el mateix! Encantats!

Entrufats! Però amb nata

El diumenge arriba l’hora de la veritat, em llevo i miro per la finestra, uf sembla que no plourà, sort perquè sinó no em trec la fama de gafe amb la pluja mai més! El Santi tot i que no pedala es lleva també aviat per acompanyar-me a la sortida, ets un sol!! L’esmorzar no m’entra, mala senyal, però insisteixo perquè no és plan de sortir sense esmorzar, em planto a la plaça i a fer cua per recollir el dorsal. Cada cop n’hi ha més de cua i és per això que es retarda la sortida a les 8:20h.

Tot i que trobem a faltar força gent que ens havien dit que segurament passarien (Power, Mariano, Àngel...) allò sembla una prova de la Copa Catalana, quants pro’s sueltos, mare meva, i nosaltres que és el tercer any que venim i mai havíem vist tanta concurrència i afició. Pel què fa a les noies n’hi ha un munt, uf quins nervis. Saludem a tots els coneguts, el Quique, el Juan i la Isa que no se’n perden una, el Sebi, el Francesc... i amb la Carol anem a donar una volteta per escalfar. Quan tornem directa cap a la sortida que ja està tothom preparat.

Després del Soplao, la veritat és que no em ve de gust anar amb plan cursa i fer una pedalada com Déu mana, que de fet és el què és, però l’ambient de la sortida em pot i tan bon punt els trabucaires deixant anar tota la pólvora que porten a sobre surto escopetejada intentant no perdre de vista la Nuri.

Tots a córrer!

La sortida és per asfalt i veig com la Nuri es va obrint camí entre els participants, abans de sortir del poble ja m’han passat la Mercè i l’Elena. Així que vaig quarta i mantinc contacte visual amb l’Elena. L’asfalt em cansa bastant i començo a notar acidesa a l’estomac, ecs... vaig fent amb ganes d’agafar la pista, però per sorpresa agafem el camí en un lloc diferent als altres anys. Això no fa però que la ruta sigui menys trencacames que les altres edicions. Tot i el malestar, que tinc l’esperança que em vagi passant, aconsegueixo arribar a Can Pallarès de Dalt amb l’Elena davant i m’enganxo a ella per fer la baixada, és el millor moment de la ruta, baixa de conya i intento seguir-li la traçada, disfruto com una nena petita, i quan arribem a un tros més planer li dic, no ens coneixem però crec que és la noia de qui la Clara parla força en el seu blog perquè com ella participa al Open Barcelona.

Però és clar, la baixada s’acaba i em noto rebentada i tornem a trobar-nos amb una zona trencacames, això que només portem uns 13 kms! Amb la pujada els ardors tornen i decideixo prendrem-ho amb més calma que queden molt quilòmetres i veig com l’Elena em va guanyant distància.

Vaig fent com puc, aprofitant les baixades per agafar aire, quan el canvi m’ho permet ja que hi ha un parell de cops que la cadena comença a pujar i baixar sense to ni so i he de parar a posar ordre i entretinguda xerrant una mica amb el Jaume, quan ens anem trobant, ell m’adelanta a la baixades jo l’atrapo a les pujades i així anem fent. Ens tornem a trobar amb una pujada llargueta que ens porta al segon avituallament, on es separen la ruta llarga (68 kms) de la mitjana (39 kms), el meu cos em demana que agafi la curta però em decanto per la llarga, és el tercer any que vinc, el primer vaig fer la curta perquè més de 50 eren molts quilòmetres per mi i l’any passat també perquè amb l’aigua que queia no m’hi vaig veure en cor, o sigui que aquest any amb la panxa regirada o no havia de fer la llarga.

Endavant doncs, queda una mica més de pujada i aquella pista em comença a sonar, arribo al pi de Viladric amb l’esperança de trobar-me al Santi i al pare animant-me però no, ni rastre, així que segueixo. Per sort toca un tram de planejar i baixada, primer per pista i després ens endinsem per un corriol ben distret, l’herba està molt alta i tot molt verd però sec. De cop em trobo amb dos parats i un noi aixecant-se freno com puc i aconsegueixo parar ben a prop seu, uf, una mica més i la foto, per sort només em clavo la punta del sillin a la cuixa dreta. Travessem un rierol i la cosa comença a enfilar-se, primer pel mateix corriol i després per pista, hi ha una polseguera més que important i la transmissió grinyola de mala manera, per si no me’n he adonat, m’ho recorden els que m’avancen....

Després d’un tram una mica tècnic on no n’encerto ni una diviso una carpa, i també veig els meus dos fans animant-me i fent fotos, yuhu, m’agafen la bici i mi posen oli, això ja sembla el Soplao! Mentre intento menjar un tros de plàtan, li comento al Santi que no tinc la panxa fina, però allà parada em sembla que em trobo millor, em diuen que estem a la meitat, 33 kms...

El pare fent d'assitència al Quique

Arribant al avituallament

Em despedeixo d’ells i continuo seguida de ben a prop del Francesc d’Alpcross. Queda una petita pujada i tornem a baixar per tram tècnic i després pista, em deixo anar a la baixada, al final s’ha de travessar un rierol i no em dona temps de pujar pinyons, així que quan surto de l’aigua no hi ha qui mogui el desarrollo, i he de patejar per tornar a arrencar, emprenyada per la cagada, arrenco sense fixar-me massa amb la senyalització, veig una cinta a la meva dreta i agafo la pista avall, pifiada!! Vaig avançant i em dona la sensació que no hi ha cintes, però tampoc hi ha cap trencall, potser no fa falta... miro endarrere i ve un noi, potser anem bé... però no, arribem a una bifurcació i ni rastre de cintes ni fletxes, ens hem equivocat, mare meva a fer mitja volta i de pujada, amb un parell de rampes... mentre estem tornant al camí bo, trobem un altre noi de cara, un altre que s’equivoca, això no està ben marcat...

Ara sí que ja ho tinc tot, agafem el camí correcte i allò puja més que tot el què hem fet fins ara, o al menys això em sembla, per acabar-ho d’adobar tinc els ànims al terra per haver-me perdut i si no era poc fent esforç per superar una rampa em ve una glopada, quin fàstic! Vull arribar, només vull arribar, no miro els quilòmetres que falten perquè fa un moment estava a la meitat i no em vull desmoralitzar més. Em penes i treballs vaig pujant, i llavors sento algú que m’anima i em felicita pel Soplao, és l’Ezequiel de la colla dels Rat Penats, un conegut de la Noe, que també em pregunta per ella, però lo únic que sé és que no ha vingut i que no em trobo bé, pobre amb lo simpàtic que era i jo tota ratllada.

Al final de la pujada, després de passar un prat hi ha un avituallament, només bec Aquarius, no puc pas menjar res i continuo xino-xano. A més ara em quedo molt sola, ningú davant ni darrera, i anar-me atabalant, penso que potser el pare i el Santi estaran a Peracamps i podré tornar amb cotxe amb ells, però no passo per allà i només un noi i una noia de l’organització que em marquen el camí, així ja no tinc escapatòria, no crec que els vegi ja fins al final. Per sort, les pujades d’ara són més suaus i curtes, amb algun rampot amagat però que es va fent, arribem a una pista asfaltada de baixada i diviso al cap damunt una ermita que més familiar, aquí ja hi havíem passat els altres anys. Aquesta pujada me la conec i me la prenc amb filosofia, un ciclista anglès que parla català amb l’accent del Mathew Tree m’intenta donar conversa, ja em sap greu, però el pobre parla gairebé sol, normalment no seria així però entre la pujada i el mareig només em falta mantenir una conversa.

Deixem l’ermita i agafem un tros d’asfalt fins que dues noies ens indiquen que el camí segueix cap a la nostra esquerra, corriol amunt. Dec fer mala cara perquè m’ofereixen aigua i unes cadires a l’ombra que en aquell moment em semblen glòria, però penso que si paro no continuaré, els hi agreixo i els hi dic que prefereixo anar fent encara que sigui a poc a poc.

Seguim amb el puja i baixa habitual, passem per un tram d’herba que està totalment mullada, l’agafo pel mig i xof, hi havia ben bé un pam d’aigua sota, sort que no he caigut, de nou tornem a pujar i penso que no pot faltar molt per l’últim avituallament on cada any donen la botifarra. Avanço a un parell de bikers cosa que em motiva per continuar una mica més, l’anglès ja fa estona que no el veig i quan arribo al avituallament està marxant amb l’entrepà enfundat al maillot i és que a qui se li acut donar l’entrepà a 10 kms de l’arribada? Em limito a veure cola que diuen que va bé per la panxa, a veure si és veritat i evito de totes totes ni mirar les butis.

Recordo dels altres anys que aquí ja no queda massa pujada, però encara ens hem d’enfilar una mica més cap a les antenes, de seguida les veig i no em semblen tan amunt, total que m’animo i alhora la cago per segona vegada, en un encreuament giro a la dreta i s’havia d’agafar un corriol pel bosc. Aquest cop però paro abans, al veure que no hi ha cintes no espero a trobar un trencall, faig marxa endarrere i recupero el camí, ostres, mira que perdrem un altre cop! Arribo a un altre desviament de la curta i la llarga, em diuen que falten 3 minuts de pujada i tot baixada, ostres quina indicació més estranya i vaig fent, tot això ja em sona molt, llàstima que no recordava una pujada punyetera que apareix just abans del primer tram de trialera, l’aconsegueixo pujar i a dalt em trobo un pobre assentat estirant les rampes. Començo a baixar, ara sí que ja està! La ruta és molt maca i plena de corriols i pistes poc transitades però el tram final de corriol-trialera és boníssim, l’any passat però mullat massa perillós pel meu gust. Aquest any està estupendo!

Tremolo quan veig que cap al final han canviat alguna cosa del recorregut, creo els dits perquè no aparegui cap pujada sorpresa, però no, arribo a la fàbrica de fusta, amb la seva olor particular, la rotonda d’entrada a Solsona, el Quique que no n’ha tingut prou amb els 70 kms de bici que ara està corrent i al final de la baixada la mare fent-me fotos i indicant-me que hi ha un Stop, es veu que porta mitja hora avisant a tothom.

Treient la llengua a la mare, jejeje

Per fi respiro alleugerida, aquest any sí, amb més pena que glòria però l’he acabat.

A l'arribada amb l'Ezequiel
Els meus fans més incondicionals

La fem petar una estona tots plegats, qui més qui menys s’ha perdut de 1 a 3 vegades, el Miki però ha aconseguit arribar primer i el Charlie, tot i anar segon gairebé tota la ruta, després de perdres cap al final ha arribat 12è. La Nuri segona darrera la Mercè i jo quarta darrera l’Elena, a qui m’hagués agradat saludar però ja marxava quan jo he arribat. La Neus ha fet primera de la ruta mitjana. Una mica més tard arriba la Carol, ens explica com no que s’ha perdut, és evident que hi havia trossos mal marcats.... esperem que ho solucionin l’any vinent.

Al final contenta d’haver-la acabat i de que el sillin no s’hagi mogut, per fi!! El meu cul ho agrairà!
I aquest matí aprofitant que tenia festa i la panxa una mica millor, he sortit a fer un Tibidabo, 40 quilometrets amb 800 de desnivell amb un aire fresquet estupendo, algun corriol per mi soleta i un tres parades, una per saludar al Carles, a qui feia molt temps que no veia, i una altra a dalt del cim per gaudir de les vistes i fer un mos i una davant del CAR veient com les noies de natació sincronitzada entrenaven. Per cert, a l’urbanització que hi ha entre St. Quirze i Bellaterra estan aixecant tota la pista, segur que l’asfaltaran de nou...

Ara només espero que el Santi es recuperi aviat de la tendinits, que tenim molts reptes per superar i rutes per compartir!!