Pedals de Foc Non-Stop: Ada's crònica

Puntuals com un rellotge arribem a les 19:00 a Viella, ens trobem amb els pares, que els hem enredat perquè ens vinguin a fer de “cheer leaders” però sense pom-poms i amb un munt de gent coneguda, la Nuri, el Miki, el Quique, el Carles, el Xavi, el Francesc…i ens presenten la Carmen, l’Enrique i l’Òscar. Per sorpresa també em trobo amb la Raquel a qui feia temps que no veia i s’ha apuntat a la categoria plata. Amb el retard que porten els de l’organització ens dona temps a saludar un munt de gent, fins i tot uns asturians que també havien estat al Soplao, en concret al Andrés amb qui vaig rodar una estona i que al final em va treure 10 minuts. A més a més amb ell compartim hotel i descobrim que són els grup que han donat més vida al post de la Pedals del foromtb.
Finalment comença el breafing, tot s’ha de dir que no serveix de massa, lo únic per confirmar-nos que hi ha un parell de canvis a la ruta, concretament pujant al Coll de l’Oli i després d’Espot... ja ho notarem. Prenem els apunts pertinents i quan s’acaben les explicacions tots corrent a buscar els respectius hotels, nosaltres estem al Ribaeta, molt ben situat a un parell de minuts de la sortida, de conya.

Després de descarregar el cotxe, muntar els roadbooks que ens ha facilitat la organització, el dorsal, el xip, sopar, desfer l’equipatge i deixar-ho tot apunt per l’endemà, anem a dormir a les 23:30h i entre els nervis que provoca estar tan sonat com per apuntar-se a fer 230 kms amb 6000 de desnivell del tiron i els sorolls de les altres habitacions ens posem a dormir encara més tard.

Sortida i Túnel de Viella
Al cap de res sona el despertador, són les 3:30h i ens toca enfundar-nos els culots i esmorzar per poder prendre la sortida que és a les 5:00h del matí, estem sonats!! Per sort sembla que no fa fred, així que maillot i manguitos és la tria que fem per sortir, llums al casc i cap al túnel de Viella i falta gent.

El Miki, la Nuri, el Xavi i el Santi a la linia de sortida

Amb la Raquel abans de sortir

Em sap greu no poder fer la ruta amb el Santi tal i com havíem pensat però al no tenir els genolls al 100% em prohibeix que l’esperi: a sus ordenes!! Així que al poc de sortir començo a tirar una mica més que ell i ens separem. Comencem pujant, em fa por apretar massa per no carregar-me d’un principi així que intento moderar-me, passo a una altra noia, em diu que és diu Maite, li desitjo sort i segueixo amunt per la pista, ja comencem saltejant bassals, creuant algun rierol i després d’una bona rampa agafem la carretera que ens porta directes al túnel vell.

Seguint els consells d’un noi que m’avança intento enllaçar el grup que tinc davant per no fer el túnel sola que ha de ser un avorriment important, són una colla de prop de Sagunt que ja van venir l’any passat, així que anar conversant el túnel passa més ràpid i tot i així es fa pesat. Surto i ja clareja, em deixo anar carretera avall fins arribar el primer trencall a mà esquerra on agafem la pista que bordeja un pantà. Aquí comença el meu cabreig amb el road-book i suport del road-book que ens han donat els de la organització, amb el “tracateo” de les pedres i a la baixada no hi ha manera que se’m aguanti obert, se’m tanca tota l’estona, a més perdo molt de temps tornant a trobar la vinyeta que toca perquè les pàgines no estan numerades i per tant he d’anar revisant als dibuixets, així que mentre avanço a trossos seguint a gent a trossos seguint el road-book vaig deixant anar tot tipus de renecs. I nosaltres amb els suports de road-book del Ruben i la Noe al hotel, quina ràbia!

Per sort, tot i aquest primer tros es bastant perdedor aconsegueixo arribar al primer control i de seguida veig al pare fent-me fotos i la mare ben acompanyada amb la Carmen. Faig cua per signar mentre xerro amb ells i bec una mica d’Aquarius i començo la meva dieta del plàtan, si en el Soplao semblava una mona de tants plàtans que vaig menjar aquí no va ser menys, semblava canària, me’n vaig fer un fart durant tota la ruta.

La Carmen i els pares al control de Vilaller, s'ho passen teta

Barallant-me amb el road-book, a veure si aconsegueixo que estigui quiet!

Mentre espero va arribant gent i més gent i entre ells el Santi, quina alegria, això vol dir que no està tan malament, estupendo! Signo i continuo.


Coll de Serreres
Surto sola del control i al cap de res ja m’estic saltant un trencall, torno enrere i agafo el carrer correcta i toca encarar el segon coll del dia, aquest el recordava bastant suau de quan el vem fer l’any passat, però tot i així intento conservar i no apretar però em sembla que no ho sé fer massa, començo a pujar amb un parell més i ens anem intercanviant posicions, ens passen un parell prou embalats i atrapem a dos dels grup d’asturians, el Fernando o Californiagym i el Rober. Aviat comencem a baixar i veig als valencians del túnel que tenen problemes amb una coberta, m’enganxa el Fer i ens deixem anar fins a Llesp.

Coll de Sant Salvador
Amb en Fer també compartim el Camí de l’Aigua mentre parlem de les diferències entre el Soplao i la Pedals, que amb el poc que portem, tot just uns 50kms, ja ha notat que tècnicament serà una miiiiiiica més complex. Això sí, el caminet és preciós tot i que hi ha algun tram que hem de fer a peu, però no m’hi atabalo com que ja m’ho conec...
A mig camí de l’aigua veig a un noi que com a mínim és el segon cop que el trobo reparant una punxada, l’animo i em diu que ja en porta 3, coi quin inici, sort que no m’ha passat a mi perquè ja ho hagués deixat estar!
S’acaba el corriol i agafem la carretera cap a Iran, el Fer para a treure’s la jaqueta i jo segueixo sola amunt, l’asfalt se’m fa pesat però m’animo quan veig que en venen uns quants darrera entre ells el Francesc, que al final, just davant d’Iran m’atrapa. Llavors la pujada es suavitza per tornar a picar una mica més abans d’arribar a Irgo i després a l’ermita de Sant Salvador, preciosa!

Aconsegueixo que no em deixin enrere els que m’han passat a Iran i baixo darrera seu fins arribar al segon control a Gotarta, on tot i que no havíem quedat em trobo als meus fans que m’ofereixen un canvi de bidó. Xerro una mica amb ells mentre, com no menjo plàtan i taronja, m’expliquen que el Santi tenia bones sensacions amb els genolls, que la Nuri va recuperant temps després d’haver punxat al principi, que el Miki va segon... vaja que estic la mar de distreta. Netejo una mica la bici amb una manguera que han tret els veïns del poble.
Em despedeixo i segueixo avall, diviso el lloc oportú i faig una petita parada per pipinar, quin descans, ara es baixa millor, jejeje!
Arribant a Malpàs ja començo a tremolar, recordo de l’any passat el següent port molt i molt fotut...

Coll de Sas
I els records no m’enganyen, aviat comença la pujada cap a Castellars, primer d’asfalt amb unes rampes importants i unes corbes tancadetes, per sort m’atrapa el noi de les punxades, i s’apiada de mi i es queda a donar-me conversa, és diu Jordi i és de Torres de Segre, l’any passat va fer molt bon temps sense proposar-s’ho i aquest any que anava més fort per entrenar per l'Ironbike el putegen les punxades, tot i així no perd el bon humor i com que ja no s’hi juga res decideix acompanyar-me un tros, la veritat és que li agraeixo enormement perquè sola aquí m’hagués desmoralitzat més del què ho vaig fer. Deixem l’asfalt i agafem rampes iguals o pitjors però de pista amb grava, el què faltava! Quan atrapem a un parell i veu que m’hi poso a xerrar el Jordi tira al seu ritme i ja no el torno a veure més.
Per sorpresa un dels nous companys és l’Eduardo de Madrid, conegut de la Noe i amb qui s’havia creuat el Santi al Soplao, estem una estona pujant junts i anem xerrant. Que bé, segueixo distreta. Més endavant però ens separem i és llavors quan em passa el Quiles, jo que em pensava que estaria molt més endavant, ens saludem i ell i el seu company es foten a tirar, ni intento seguir-los.

El Quiles

Rodant amb l'Edu

Pujant el coll de Sas, foto de l'Edu

A la baixada trampa m’atrapa l’Edu de nou. És trampa perquè et penses que ja toca baixada fins les Esglésies i no, baixes a Erta i Sas i llavors torna a pujar per anar a trobar el Coll de Sas, llavors sí que ja baixem primer per pista i després per asfalt fins les Esglésies on trobem el tercer control i tota la colla dels Ges Extrem.

Coll de l’Oli
Aquí comença una de les novetats, així que a partir de les Esglésies i fins arribar a dalt del Coll de l’Oli tot és nou, i la veritat és que potser sí que era més curt, tot i que no m’ho va semblar, però el què estic segura és que era més dur! Mare meva quines rampes!
Sortim amb l’Edu i el Pere darrera dels Ges Extrem, aviat me’n adono que no podrem seguir-los així que veiem com els maillots verds s’escapen, però que no ho veuen que això puja de valent? Deixem la carretera i les rampes de la pista són pitjors, però poc a poc i bona lletra anem fent, deixo al Edu però de tant en tant li foto un crit animant-lo.
En aquesta pujada me’n passen un parell prou ràpid, aquests sí que han sabut reservar penso, jo no, passem una tanca i tinc avisos de rampes així que intento anar més relaxada, plat petit i un parell de pinyons per sota per evitar que la rampa s’acabi de manifestar i arribo al Coll de Pemir, no estem pas a dalt però aquí baixa una mica. Aquí em trobo de nou al Quiles que han parat amb el company a menjar algo.
Seguim un grupet i arribem al tros de pateio amunt, pujant per l’altra banda el tros de caminar amb la bici als hombros per mi era molt més curt que aquí, el lloc és maco, les vistes espectaculars i el verd i contrasta amb la terra argilosa però calia fer-ho més complicat?

Tram a peu cap al Coll de l'Oli

Finalment arribem al Coll de l’Oli, estic una mica mosca perquè recordo de l’any passat que aquesta baixada no em va agradar gens, la vaig fer gairebé tota a peu, però per alegria meva aquest cop no, la baixo gairebé tota muntada, això sí sense córrer i em distrec! Que bé! Suposo que al no portar les alforges i portar una forquilla com Déu mana hi deu tenir algo a veure!
Lo divertit s’acaba i arribem a pista asfaltada que hem de baixar fins a la carretera que ens porta al control de la Torre de Capdella, als peus del temut Triador. Abans però presencio un dels fets més desagradables que he viscut des de que surto amb la bici, just abans d’agafar la carretera cap al control, un noi ha caigut, va sense casc i té un bassal de sang al voltant del cap, els que arribem no sabem què fer, si apartar-lo de la carretera o no, busquem en el roadbook els telèfons de l’organització, mentre uns truquen els altres anem cap al control per avisar, m’estic marejant de la impressió. Quan arribo ja han donat la veu d’alerta. Pel què vem saber al final se’l van endur i l’hauran d’operar però de l’espatlla o algo així, es que no es pot anar sense casc pel món!
Al avituallament hi ha els pares, que bé, em donen un bidó fresquet i crema pel sol i la Carmen que em proporciona l’oli que necessita la cadena des de fa uns quants quilòmetres. Els de l’organització m’ofereixen un plat de pasta que no em ve gens de gust així doncs que menjo: plàtan, com no! Me’n recordo del Ruben:
- si arribes a les 13:00 a Torre Capdella vas bé. I més o menys era aquesta hora, perfecte!
Quan ja estava a punt de marxar arriba el Santi amb l’Edu, jejeje el madrileny va canviant de parella! Ens saludem, ve molt alegre això vol dir que es troba bé, de conya!

El Santi i l'Edu tot feliços arribant a Torre Capdella

La parelleta!

El senyor Triador

Em poso en marxa sola, veig gent davant i darrera, el tros d’asfalt amb lleugera pujada fins agafar el trencall cap al Triador se’m fa pesat, no el recordava tan llarg. M’alegro d’agafar la pista i començar l’ascensió, la primera part la faig amb el Pere de Vilassar, amb qui xerro unes quantes corbes fins que m’agafa una rampa a la part baixa del quàdriceps de la cama dreta, paro i estiro, camino una mica però sense perdre massa el temps i remprenc la marxa canviant el plat mitjà pel petit i jugant amb els pinyons per no forçar tan. En Pere ha parat per atacar un gel i l’avanço just quan arribava l’Edu així que vaig bona part de la pujada amb ell, em va de conya perquè m’explica un munt d’aventures extraordinàries, ha estat amb la bici per un munt de llocs, el Marroc, França, Itàlia, Grècia... i el seu pròxim objectiu: sud-amèrica, waaaw!

El camí que puja al Triador

Uuuuu p'arriba!

Quan ja portem més de 7 quilòmetres d’ascensió es queda una mica enrere i jo segueixo pujant al meu ritme, ara ja no queda ni un arbre a la vista, només la muntanya pelada i em proposo no mirar amunt, ja que l’any passat em vaig ratllar molt veient el què faltava però no ho puc evitar i de tant en tan hi faig un cop d’ull. Em vaig enfilant però per sort també miro cap avall, mare meva que amunt que ens enfilem i aquella taqueta d’allà vermella, que puja a un ritme la mar de bo sembla el Santi, i si el crido.... per provar-ho no hi perdo res i sí, era ell em saluda i em quedo més que tranquil·la si aquest al final m’atraparà hi tot!

Les corbes no s’acaben mai, miro amunt i sempre en veig un parell més, però finalment en veig una on no hi ha cap ciclista, bona senyal, això vol dir que el coll està abans i que per allà ja no s’hi roda, estic a punt d’arribar!

Per fi, he fet el cim!

Quina il.lusió quan veig el cartell dels indicadors, faig les fotos de rigor i baixo fins al control, he superat lo pitjor!! Veig al Rober d’Asturias l’agafo per banda i demano que ens facin una foto, llàstima que estic més cansada que mai que sinó em poso a saltar d’alegria.

Bec i ingereixo la ració de plàtan de cada avituallament. Però no tot és tan bonic com sembla, el tros que ve ara només n’he fet els 2 primers quilòmetres, ja que la neu l’any passat ens va impedir continuar cap a la Portella Blanca i els que queden sem fan força durs, algun tros puja suau, alguna baixada per canviar una mica i un parell de quilòmetres més durs per arribar a la Portella Blanca a 2268 metres, aquí penso que ja ens toca baixar però m’equivoco, segueix més o menys igual, trams planers, alguna baixada, pujada... variat però no descansat i fins i tot una clapeta de neu.

Últimes rampes a la Portella Blanca

El camí vist des de dalt

Finalment passem el refugi de Quatre Pins, una rampa de plat petit (perquè a aquestes alçades ja no està el “horno pa bollos”) i arriba la baixada tan esperada: pistes d’esquí avall fins a Espot!!
Arribo al control després d’una merescuda baixada a tota pastilla i són les 17:00h, el control el tanquen a les 20:00h i el Ruben m’havia explicat que passant-hi a les 18:00h el temps era prou bo, així que vaig millor del previst, tot i això estic més que cansada i la mare em pregunta què vols fer? CONTINUAR, és clar!
Aquí han posat un control de xip just davant el Refugi les Daines on ens van atendre tan bé l’any passat, vaig passar per l’alfombra i torno per atacar la bandeja dels plàtans, per variar quan marxava arriba el Santi, em confirma que els genolls s’estan comportant i continuo.

El meu campió a Espot!

Montgarri i el Pla de Beret

Em deixo caure fins a Espot i continuo per la carretera fins el trencall de Jou i Son, començo a pujar i al cap d’un parell de corbes em trobo la nova variant, agafem una pista herbosa que puja cap al poble d’Estals, i coi, com puja! Sort que a partir del poble agafem un corriol molt bonic i divertit però bastant més entretingut que la carretera que és per on es passava l’any passat. Durant el corriol noto el primer problema tècnic de la ruta, si no comptem el tancament automàtic de road-book, el tubeless del darrera em perd aire i vaig una mica fluixa... si vaig en compte encara s’aguanta i segueixo sense posar-hi remei.
El corriol desemboca de nou a la carretera, just on m’atrapa un noi, és el Jaume de Lloret. Seguim per la carretera cap a Jou, després de pujada cap a Son, combinant algun tros amb pista per arribar finalment al poble per la carretera i allà agafem el corriol del camí del calvari per darrera l’església. Igual que el del Coll de l’Oli aquest corriol sense les alforges el faig molt millor, tot i així el Jaume em deixa enrera, les forces estan prou mermades i s’ha d’anar en compte, de fet estic tan cansada que fa estona que per molt que el camí pugi les meves pulsacions es queden estables a 150.
De cop m’adono que vaig colada, la vinyeta diu “forta pujada a peu” i jo vaig baixant, a més ja m’he passat el parcial. Torno enrere i me’n trobo un parell de cara, ho comentem i reculen amb mi, em temo molt que el Jaume haurà seguit avall...
Com que diu pujada a peu a la que intuïm un mínim camí ens fotem a pujar a peu amb les bicis a l’esquena, mare meva això està fatal, ens enfilem per roques enormes, ens entrebanquem amb les branques, un dels nois el Chus d’Asturies no ho veu massa clar però ens ve seguint, l’altre, el Sergi, que ja ho havia fet tampoc ho recorda tan dur, a mi tampoc em sona així... i és clar que no ens sonava, anàvem pel mig del bosc i teníem el calvari correcta una mica més a la nostra esquerra amb les seves fites grogues senyalitzant el camí, vaja que hem fet el nostres calvari particular. Tot i així no ens hem perdut i arribem a la pista i prosseguim seguint el road-book.
Ja fa estona que fa una mica de fresca i m’he posat els manguitos, ara ens toca travessar un camp entollat i em quedo amb els peus molls per la resta de la ruta, ja tenia els peus mig adormits i ara a sobre gelats a les baixades. Desemboquem a la carretera i amunt cap al trencall a Sorpe. Uf arribar al control d’Alòs d’Isil se’m fa prou dur, la carretera no puja barbaritats però va fent: pendent de pujada suau que aquestes alçades és com si fos molt més dura, un descans, una rampeta, passem per Isil, sempre remuntant el Noguera Pallaresa que baixa fent una fressa important.
Arribem al control i hi ha dos bikers del Gavà Triatló, l’Emili i el Robert amb qui ens trobarem també després a Montgarri i al Pla de Beret. En aquest control a part de plàtan menjo uns trossos de barreta, que no sigui dit i en aquestes que veig arribar el Rober:

- Pero qué haces aquí si ibas delante mio!!

El Sergi, el Chus, una servidora i el Rober a Alòs d'Isil

Es veu que s’ha perdut en el camí del calvari i ha passat el seu calvari particular amb el Jaume per retrobar el bon camí. El Jaume però s’ha quedat més enrere.
Així que després de que els del control ens informin que ens queden 23 kms de pujada fins el Pla de Beret sortim disposats a totes el Rober, el Chus, el Sergi i jo. Al tornar a pedalar me’n adono que em costarà prou seguir-los, la pujada és suau del 2 – 3% però jo no estic per fotre-li canya i el Rober i el Chus encara volen guerra, aconsegueixo no perdre’ls i la cosa millora quan deixem l’asfalt i agafem la pista, m’hi sento millor tot i que quan comencen les rampes una mica més fortes a partir de les Bordes d’Isil se’m insinua una rampa al bessó esquerra, però dissimulo i vaig fent. Arribem a un tram més puja baixa i començo a notar massa totes les pedres, uf la roda està ja massa fluixa i he de parar a inflar, el Sergi s’espera i perdem de vista als asturians.

El campanar de Montgarri a la vista!

Ja amb la roda més inflada arribem a Montgarri i el Chus i el Rober ja no hi són, em sembla que han parat ben poc, però sí que hi són l’Emili i el Robert, ens intercanviem unes fotos amb el campanar darrera i ells marxen, nosaltres dos mengem alguna cosa més i continuem.
Recordava les rampes de Montgarri al Pla de Beret prou feixugues, no sé si eren les alforges o el magret d’ànec que m’havia menjat l’any passat quan ens hi vem enfrontar però no, déu n’hi do si pugen però per sort són curtes.

Pla de Beret assolit, ara toca baixar mentre cau la nit

Finalment divisem el parking i un somriure se’ns dibuixa a la cara, s’ha acabat pujar per avui! Falta poc per les 22:00 s’està fent de nit, però volem fer la ruta complerta així que decidim agafar el corriol i seguir el road-book no sense abans parar a abrigar-nos i posar els llums. Ens imaginàvem que aquí segurament trobaríem algú de l’organització desviant-nos per baixar per carretera però no és el cas així que agafem el camí més que pedregós avall.
En el tram que creua la carretera ens atrapa el Jaume i ja fem tota la resta de camí els tres junts. Creuem els dits per no caure ja que el terreny és bastant complicat i baixant el frontal queda justet i més mirant el road-book cada vegada que hi ha canvi de vinyeta hem de parar per poder llegir el text.
Per acabar-ho d’adobar passat Bagergue el road-book posa “Atenció tram difícil”, coi només ens faltava això però superem els esglaons irregulars i el pedregar prou bé.
L’últim tram cap a Unha és més senzill en teoria pensàvem que hi hauria l’últim control però travessem el poble i no el trobem, potser ja l’han tret? Però no, el trobem al següent poble Gessa, signem i són les 22:24h. Aquí tampoc ens desvien per la carretera així que seguim buscant un corriol però perdem molt de temps per localitzar-lo, al final tardem uns 40 minuts per fer els 8 quilòmetres de baixada que ens separen de Viella. El meu frontal s’està quedant sense piles i passat les Runes dels antics Bahns d’Arties es mor, just quan s’agafa la carretera cap a Betren, em poso entre el Jaume i el Sergi i més o menys m’hi vaig veient.
A Betren, a 1 quilòmetre de l’arribada, com que vaig sense llum i al breafing ens van dir que hi havia unes obres que tindrien un pas complicat, decidim seguir per la carretera, més val no fer-se mal. Mentrestant ens van passat un munt de bikers que han baixat per la carretera des del Pla de Beret, entre ells l’Edu de Madrid, quina sorpresa tornar-lo a veure!

L’arribada

Finalment després de 18hores i 8 minuts de Pedals de Foc Non-Stop creuo la línia d’arribada, no m’ho puc creure ja sóc FINISHER!! I veig que el Santi també perquè ja ha arribat, un munt de gent coneguda ve a comentar la jugada, els pares (gràcies guapos per l’assistència, quina alegria veure-us als controls), la Carmen (gràcies per tot, l’Enrique i tu us heu passat), la Nuri, el Miki (que com sempre s’han sortit, quins tiempazos el Miki tercer amb 12:21h enganxat al segon i la Nuri evidentment primera amb 14:38h!!). Aquest any com a novetat ens donen un maillot de finishers, ara toca estrenar-lo per pedalar, no per dormir, jejeje:

L'entrega de premis l'endemà, després d'un bon dinar de bufet lliure:

Classificacions