Volta a la Cerdanya 09. Canvi de parella!

Pròleg
Aquest any he tornat a participar a la Volta a la Cerdanya que com sempre organitza el Probike. Aquest cop però el Santi s’ha quedat a casa descansant els genolls i he anat amb la Noe. De fet, quan vem saber que en aquesta edició la Volta seguia principalment la Ruta de l’Ermità, com que ja l’havíem feta l’any passat, amb el Santi vem decidir no anar-hi però la Noe em va proposar anar-hi juntes i com que feia temps que teníem pendent apuntar-nos a algo en parella no li vaig poder dir que no.

El què no sabia jo es que arribaria al cap de setmana en qüestió en pèssimes condicions físiques, uns ofecs emprenyadors que van aparèixer un parell de dijous abans i que m’impedeixin respirar amb normalitat a les pujades o quan vas a un ritme alt i un esquinç a una costella, fruit del cada cop més atreviment en els trams tècnics de baixada, així que una setmana abans de la volta vaig clavar la roda de davant, tot sortint disparada al estil Superman, amb el corresponent “planxasso” a terra i l’impacta de la bici a l’esquena.

Així que després d’estar visitant l’Orriols (el fisio de Sabadell amb més anomenada) cada dia durant tota la setmana per tenir la costella més recuperada em vaig plantar el divendres a Castellar de N’Hug on la Noe ja m’esperava amb el dorsal i road-book en mà i la noticia de que ens havia tocat l’allotjament a la casa de colònies Orriols, ves quina casualitat!

El Víctor i la Noe prenent bona nota de les explicacions del Pere

Després de deixar apunt les bicis i del corresponent briefing del Pere (ull amb un forat aquí, agafeu aigua allà, abrigueu-vos bé que farà fred....) vam baixar amb el cotxe de la Noe a la casa de colònies, a uns 3 kms del poble, on ens van repartir per les diferents habitacions... quina sorpresa, nosaltres dues no estàvem en una habitació compartida de les típiques sinó que ens havia tocat el què nosaltres vem anomenar la suite de la casa de colònies, tota per nosaltres soletes amb dutxa i bany, quin luxe!

Després de sopar amb la Carol, el Charlie, el Víctor i les noves coneixences, en concret 3 Xavis, no ens ho podien posar més fàcil, vem anar de patac al llit, uf quina mandra posar el despertador a les 4:30h! Mira que és dura la vida del biker!

La Carol, el Charlie, els Xavis i la Noe, a sopar!

ETAPA 1
Castellar de N’Hug- Castellar de N’Hug 97 kms i 3200 de desnivell (a la espera de les dades de la Noe)

Abans de les 6:00!

La sortida com l’any passat era esglaonada cada 20 segons la Noe i jo començàvem a pedalar a les 6:22h, evidentment de nit sort del frontal del xino!, vem sortir amb ganes i de seguida atrapant algunes parelles, entre ells el trio de Castelló, el Jose, Miguel i César amb qui no pararíem de creuar-nos en tota l’etapa, durant el primer tros se’ns van enganxar per aprofitar la llum del meu frontal, això sí que és una bona compra.

La ruta comença de baixada fins a Montgrony on es donava el tret de sortida al tram d’orientació d’aquesta etapa, aquest cop molt matiner i mooolt tècnic. Així que sent de nit i ple de pedres mullades en vaig fer bona part a peu, tot i recordar bastants trossos de l’any passat ens vem perdre, xof cagada, vem baixar més del compte, a uns 1100 metres quan el planell es veia perfectament que el camí vorejava la línia dels 1300 ale, una pujada de propina, més endavant ens vem assabentar que altres participants van continuar baixant i baixant... encara vem tenir sort!

El tram d’orientació acabava amb més tram tècnic però aquest cop de pujada i és clar, va tocar tibar la bici amunt cosa que a la meva costella no li va fer cap mena de gràcia.

Fent-se de dia al control 1, quines vistes!

Després del primer control, on ens van atrapar la Carol i el Charlie, baixada pedregosa direcció Gombren i un bon tram de puja- baixes, creuar rierols i pujada suau fins al Coll de Merolla que em van fer comprovar que els ofecs persistien, arribava a dalt de qualsevol minipujada esbufegant com si hagués fet el Tourmalet, fins i tot la Noe em va oferir el seu ventolin!

Passat el Coll de Merolla poc a poc em vaig començar a trobar millor de respiració, vem passar el segon control i vem seguir cap al Fajaneral, la pujada cada vegada era més costeruda i tècnica però la recordava molt bé de la ruta Molina-Sabadell que havíem fet amb el Ruben abans de les vacances i la tenia per mà, així que ja m’esperava els últims metres d’arrossegar la bici.

A Sant Jaume de Frontanyà hi vem arribar soles, ens van passar una mica d’aigua per les bicis i vem encarar la pujada direcció Ardericó. Comencem a enfilar-nos per pista i al passar pel costat d’un trio que anaven de taronja i que llavors arrancaven un em crida,

- Ei Ada!

El Pere

Era el Pere de Vilassar amb qui havia compartit l’inici de la pujada al Triador a la Non-Stop i seguim pujant comentant la jugada, per sort de seguida arribem al tercer control on tornem a trobar els de Castelló i unes vistes espectaculars a la gran rampa que enfilarem caminant al cap de poc. Tothom flipa amb la Noe carregant-se la bici a l’esquena i aguantant-la durant tota la rampa,

-No vegis la teva companya – em van dient i és que no n’hi ha per menys!

Carenegem al costat d’un filat amb per corriols d’arrels i trams de terreny herbós que em carrega prou les cames, com s’agraeix la baixada que ens porta fins a Ardericó, per variar els de Castelló ens deixen baixant i la Noe i jo els tornem a atrapar a la següent pujada, aquesta no dura massa, per sort el tram més costerut l’han retallat en comparació a la Ruta de l’Ermità i tornem a baixar aviat.

La baixada és llarga i pedregosa, i el bidó de la Noe està juganer, així que baixem una mica més a poc a poc del què podríem per anar posant el bidó a lloc, és més pràctic que haver de parar a recollir-lo cada dos per tres i en aquestes que la Noe s’inventa el moviment de la ruta, treure el peu del pedal per baixar el bidó, així no ha de deixar anar el manillar i pot seguir baixant sense haver de parar tant.

Però les incidències tot just començaven, de cop me’n adono que he perdut el comptaquilòmetres i aquest cop, a diferència de la ruta del Císter, ha caigut amb una part del suport. Estem ben arreglades, la Noe no porta els parcials i aquesta funció l’anava fent jo, sense compta... malament rai. Així que deixem les bicis i comencem a pujar a peu buscant el caxarro, al menys recordava haver-lo mirat unes corbes més amunt. El recuperem però no sabem com enganxar-lo amb el què portem així que continuem avall fins a Sant Julià de Cerdanyola.

Tornant a on havíem deixat les bicis, un cop rescatat el comptaquilòmetres



La Noe pujant a Coll de Jou

Xerrant comencem la penúltima pujada, el Coll de Jou, no té rampes fortes i anem fent bé, fins hi tot divisem els de Castelló i ens animem fins atrepar-los i arribem junts al control de Coll de Jou. Mentre pico alguna cosa un noi de l’organització em precinta el comptaquilòmetres, estèticament és un desastre però l’invent sembla que aguanta o sigui que endavant!

Sortim amb ganes d’acabar però els ànims duren poc a la primera pujadeta sento un soroll a la roda del darrera.... coi un radi trencat! Això ja comença a ser habitual... per sort el podem deixar de manera que no toqui amb res i podem seguir. Segon incident superat i la meva bici comença a fer peneta.

Cargolant el radi...

Continuem fins a l’entrada del monestir de Falgars, on s’hi arriba després 1,3 kms de pujada per asfalta, on la Noe posa el turbo i els castellonencs i jo intentem seguir-la... i finalment emprenem l’última llarga baixada del dia just quan comencen a caure unes gotes molt fines, per sort la cosa no va a més. La Noe m’ha vist tocada a l’última pujada i quan li dic que ja estic tement la pujada asfaltada de 8 kms que ens faltarà per arribar a Castellar de N’Hug em recomana que em prengui un gel, i si la jefa ho diu doncs ho faig, jejejeje. Així que perdem els companys que segueixen baixant.

Arribem a la Pobla de Lillet i agafem el GR per anar fins al Museu del Ciment on hi ha l’últim control i com no: els de Castelló! Ja tenim el catxondeo assegurat, que si els anem perseguint, que si sembla que quedem per prendre algo...

El Miguel, el Jose, jo, el César, la Noe i el senyor del barret de palla

Ells surten abans que nosaltres i nosaltres al cap de poc per intentar atrapar-los però la il.lusió ens dura poc, arriba l’última incidència de la jornada, punxada de la Noe just tocar l’asfalt així que ens toca reparar, quin remei.

Perdem ben bé 15 minuts i és que no hi havia manera de desenganxar la coberta, tot i així tardem menys d’una hora en arribar al poble, estic contenta, prova superada i amb èxit, l’any passat en fer la mateixa etapa canviant només l’arribada que en lloc de a Castellar de N’Hug vem pujar al refugi dels Erols vem tardar un munt d’hores més, jo hi vaig arribar gairebé a les 22:00 amb una pàjara de campionat!

Hem arribat, sí!

Un cop a lloc intento solucionar el problema del radi, no en tinc de recanvi però de roda de darrera sí que en porto una altra (com que tinc la llanta molt perjudicada en duia una altra per si de cas), així que les canvio però la segona roda està descentrada i queda frenada, no porto clau de radis i quedem amb els de l’organització que quan vingui el mecànic ja s’ho mirarà. Així que marxem als Orriols a dutxar-nos, baixant per la carretera ens creuem amb el Charlie i la Carol que estan acabant la etapa.

Quin luxe arribar amb temps per fer coses, llàstima que ja em noto que les meves cames l’endemà no estaran per tirar coets, què hi farem! Per mirar d’arreglar-ho la noia del restaurant em posa un caputxino gegant!

Mare meva quin capuxino, si sembla un irlandès!

Des del bar vem poder presenciar la transumància, els pastors s'emporten les ovelles a menys alçada per passar l'hivern

Abans del briefing de la segona jornada el Xavi de Probike deixa la roda de recanvi passable per sortir l’endemà tot i que em recomana molt seriament que no freni amb la de darrera perquè la llanta també està prou gastada, ves quina gràcia, la que em faltava per acabar-ho de fer emocionant!