Costa Fustera... croqueta woman

Després d’un més que acceptable concert del cantautor més intel·lectual, és a dir en Quimi Portet i el conjunt que l’acompanyen on, com sempre, ens vem partir la caixa i vem disfrutar de valent, vaig anar a dormir corrent per com a mínim intentar descansar 4,5 hores abans d’anar a la 10a edició de la Costa Fustera.

Pels que no el conegueu un vídeo del concert que van fer a Sabadell, al qual no vem poder anar i per això vem anar al de Terrassa que encara té més guasa:

Deixo al Santi al llit i amb molta mandra esmorzo, m’enfundo el maillot, carrego la Petitona i cap a St. Climent de Llobregat, que havia vist pel google maps que estava passat Sant Boi. Després de forces trifulgues per arribar al poble i aparcar la Petitona em trobo amb el Ru i el Francesc a la zona de recollida de dorsals, la sortida és a les 8, falten 15 minuts i encara hem de pujar a la furgo a deixar l’obsequi i jo he de buscar imperiosament un lavabo, o sigui que ens plantem a la sortida a les 7:59! Allà ens trobem amb el Ramon, la Raquel i l’Alfred i saludo a altres coneguts de la Volta al Penedès, Pedals de Foc...

La idea d’anar a aquesta pedalada va ser meva, volia veure si sota pressió m’adaptava a la bici sí o sí, si sortim pel nostre compte i una baixada no la veig clara doncs baixo i la faig a peu, amb una pujada complicada doncs el mateix però en proves organitzades la cosa canvia i l’ambient em fa llençar-m’hi més o sigui que volia anar a totes i així ho vaig fer.

Passades les 8 es dona la sortida neutralitzada, tot i així és la típica pedalada que sembla la copa del món, perfecte, el què jo volia! Seguint el cotxe de policia anem fins a Viladecans i tornem per la carretera fins que altre cop a l’entrada de St. Climent, aprofito per anar saludant als coneguts fins que agafem una pista de pujada, el cotxe desapareix i comença el campi qui pugui, saludo i avanço un parell de noies, l’Anna de l’Oxigen i la Manoli del Valvuena, em sembla que em col·loco primera, de fet més igual el què vull és anar al màxim i facin el què facin les altres, així em provo sobre la bici i aprofito també per valorar com van les millores respiratòries.

La pujada se’m fa llarga, quan ja sembla que arribem a dalt m’atrapa el Francesc i fem junts una zona de puja baixa molt exigent que no et deixa descansar ni un moment, aquí no hi ha res tècnic i vaig bé sobre la bici, a les rampes de més pendent m’esforço per no tirar el cul enrere que és el què feia últimament i crec que per culpa d’això llavors em feia mal el genoll perquè em quedava la plomada massa enrere (bueno, això és una teoria meva..). Finalment arriba una baixada de pista més que ampla, amplíssima i m’hi deixo anar a tuti plen, la veritat és que per baixades fàcils no tinc problema amb els frens, no sé què li passa al Francesc que el deixo una mica enrere... de cop però quan anàvem tots fullats s’ha d’agafar un corriol a l’esquerra i en pujada, per primer cop sento la olor de xamusquina dels meus frens de disc, ara sí que els he estrenat!

És un corriol prou distret, ni puja molt ni baixa però has d’anar baixant de la bici perquè hi ha força arbres entravessats al mig del camí, em sento bé i més quan comença la baixada de veritat amb forces pedres i no m’avança ningú, yuhu, vaig molt animada, massa i a sobre em diuen que vaig més o menys la 25!!!! Ostres, no he anat mai en aquesta posició de la general, evidentment a cap cursa però tampoc a cap pedalada, que fort!

Poc després m’atrapa el Ru i arribem al primer avituallament, no hi ha gots amb beure així que agafo un tros de plàtan i segueixo mentre apareix de nou el Francesc. Aquí ja hi ha el trencall de la llarga i la curta, evidentment agafem l’opció dels valents i com no pot ser d’una altra manera és de pujada, després d’un tram de baixada amb bones vistes, arribem a una urbanització i continuem de pujada, una mica més endavant fem un corriol de pujada molt pedregós i aconsegueixo fer-lo muntada, amb el Francesc animant-me per darrera i el Ru escapant-se per davant. No m’ho puc creure, el primer tram tècnic que supero satisfactòriament amb la Scale, aquí de respiració vaig una mica més fotuda però igualment bastant millor que setmanes abans o sigui que sóc optimista.

Però tot lo bo s’acaba, comença una zona de pista en molt mal estat, com no és de pujada i hi ha molta pedra, alguns trams de pedra bastant petita i solta, si poso plat petit la bici no em tracciona i amb el mitja em faig pols a sobre no encerto la traçada bona, noto la direcció molt nerviosa.. primer se’m escapa el Ru i després el Francesc. Les bones sensacions s’allunyen i m’abandonen del tot quan agafem un corriol molt pedregós de baixada i en un tram de pedres grans i amb uns cantos importants me’n menjo una de cara i me’n vaig al terra sobre uns esbarzers. No m’he fet gran cosa, alguna esgarrapada i punxes per la mà i braç drets, me’n trec unes, reviso la bici ja que per variar he caigut cap a la dreta i el canvi ha tocat terra, espero no haver tornat a doblegar la puntera, sembla que no. Acabo el tros més pedregós del corriol a peu i m’atrapa un noi i poc després, ja a la pista, la Manoli. Es coneix la zona i m’explica una mica el recorregut, li desitjo sort i veig com s’allunya, ara les cames no em responen com abans i no puc seguir-la a la pujada.

Arribem a una carretereta i l’agafem de baixada, després un trencall a la dreta per una pista ampla que va alternant trams emporlanats i trossos de pista de terra, és una baixada molt ràpida i els trams de pista estan en molt mal estat, quan agafo l’últim no puc triar bé la traçada, me’n vaig cap a un reguerot que el supero com puc però vaig a espategar a una zona amb un parell de pedrots de consideració, se’m descontrola la bici i em foto el pinyo del segle, d’aquells espectaculars, m’aixeco com puc plena de pols, em fa mal el colze, el genoll i la cuixa i com no de la banda dreta i és que he tornat a caure cap al mateix costat, per si no en tinc prou m’entra una rampa al bessó dret. Passen dos nois i em demanen tres cops si estic bé, deu ser que la caiguda no ha estat mal perquè segueixen no massa convençuts.

Ja de mal humor i poruga segueixo baixant, m’avancen un parell més i arribo al segon avituallament on m’esperen els meus fidels companys, el Ru i el Francesc. Menjo un tros de plàtan del trist avituallament i bec una mica d’aigua, és l’únic que hi ha. Ens posem en marxa i comença una zona de corriol de pujada, amb arrels i algun pas complicat, quan pujo pinyons la cadena em salta per darrera el pinyó gran, merda he tornat a doblegar la puntera! Intento adreçar-ho sense massa èxit, m’avança el Ramon i perdo definitivament al Francesc i al Ru. Falten més de 15 quilòmetres, no hi ha manera que el canvi funcioni, només puc pujar fins el quart pinyó començant per baix i així és impossible fer un corriol que normalment el feria el 80% amb pinyó gran i trams en plat petit, em desmoralitzo mentre em va avançant la gent... m’entren ganes de deixar-ho estar però llavors visualitzo el perfil i recordo que la part final semblava no tenir molta pujada i que els últims 10 kms eren majoritàriament de baixada. Així que decideixo continuar, intento posar-me de peu a les pujades per evitar caminar però llavors em reapareix la rampa del bessó així que no tinc més opció que caminar, per fi arribo a unes cadenes on hi ha un noi de l’organització que et posa una pegatina amb la posició que vas, hi passo la 47, un altra dia m’hagués encantat passar així però avui, havent anat tan bé m’emprenya.

Per sort comença la baixada, hi ha un parell de repatxons més i al tram final alguna zona de pujada sostinguda però per sort el bessó ja no se’m enrampa i puc fer-ho tot sense baixar de la bici, posant-me de peu, cosa que en situacions normals no faig gairebé mai. Passem pel costat d’un cementiri i després ja una baixada d’asfalt on està aparcada la Petitona fins la meta, uf quina pedalada!

Com no la fem petar una bona estona mentre em bec una coca-cola light, lo únic que hi havia a part de vi i cervesa... ejem ejem, en aquest aspecte la organització ha estat molt fluixa, igual que amb la senyalització en alguns trams de l’última baixada. El maillot de record però a mi m’ha agradat, és clar, si és que és taronja!

Cama decorada al estil Costafustera, a dia d'avui se li han de sumar uns quants blaus...

Al final les sensacions molt contradictòries, boníssimes els primers 20 kms i la resta fatal, no sé pas què hauré de fer! Potser entrenar més i practicar amb la bici nova, com a mínim a caure bé!