Los 10.000 del Soplao: l'infern més dolç!

Com no podia ser d’una altra manera l’organització dels 10.000 del Soplao s’ha superat, tot i doblar en escreix el número de participants a la prova de Btt i alhora estrenar dues proves a peu tot va estar fantàstic. Així que des d’aquí felicitar-los un cop més per la feina ben feta! Igualment a tota l’afició que mou la prova, tant en participants com els acompanyants i la gent dels pobles per on passa, tothom es mobilitza per animar i donar un cop de mà en el que sigui possible i és tot això el què fa gran aquesta prova.

Com sempre Cabezón ens rep adornat per l'ocasió

Si els altres anys la pluja, el fred i el fang havien endurit la prova, aquest cop només arribar a Cabezón de la Sal el divendres vem tenir clar que el temps ens tornaria a fer patir, però aquest cop totalment al inrevés, l’estiu havia arribat de cop. Només arribar vem anar a recollir els dorsals i passar la tarda al stand de l’Annabel i el Jordi mentre saludàvem a molta, molta gent que anava passant per allà. Quina tarda més distreta!

Jordi, posam dues birres, vull dir unes Mules!

Mica en mica van arribant, el Santi, els Danis, la Carol i l'Eric

Mare meva quin catxondeo! el Santi amb l'Oskar, l'Iñaki, el Ribi i l'Annabel

Sopem com l’any passat amb la Noe i el Ribi, aquest any la família Totgas no s’han animat, però ens acompanyen el Miquel i el Dani, companys de terres lleidatanes. Després d’unes bones racions de pasta i de comentar l’anecdotari complert ens tanquem a la Petitona per deixar-ho tot a punt per l’endemà, eines, roba, barretes, gels...

Són les dotze tocades quan ens disposem a dormir, pensava que em costaria molt per culpa dels nervis però no, després d’estar tota la setmana més que nerviosa i notant un nus a la panxa, estic molt millor, dormo d’una tirada i toquen a diana a les 6 del matí.

Rarament en nosaltres aconseguim esmorzar, enmaillotar-nos, visitar el Roca, untar-nos de crema pel sol i tot plegat en un temps record i poc després de les 7:00h ens trobem a la sortida amb els Danis dels Maratonians. Sort que hem arribat aviat perquè amb els 3000 inscrits que hi ha per la prova de btt (déu n’hi do per ser 165kms amb 4.200 de desnivell) la cosa s’omple de pressa i aviat l’avinguda de la sortida es va quedant petita per tanta bici i tan biker embogit per fer quilòmetres.

Ja estem a punt!

Veig algunes cares conegudes, la Merche que va fer tercera l’any passat, gent de Tarragona a qui els delaten els maillots del foro btttarragona, el Miquel, el Dani, el Mariano tot buscant un roca d’emergència... entre foto i foto l’estona d’espera em passa prou ràpid i no ens n’adonem que ja estem desitjant-nos sort i espetega la traca que dóna inici al Infiernu del Norte!

Amb la Merche, tota una valenta, enfrontar-se al Soplao amb punts d'una operació molt recent!

Sí, sí molt jejejeje però la prossessó va per dintre... quins nervis!

Són les 7:45h no hi cap ni una agulla!

Entre la traca i que podem començar a pedalar passen uns minuts i això que nosaltres estàvem a prop de la sortida... a la que puc calar-me sobre la bici surto amb força i avanço totes les posicions que puc mentre, per asfalt, anem deixant el poble enrere envoltats de gent animant-nos.

Abans d’agafar la primera pista m’avança el Dani. I quan ja estic immersa dins la polseguera de la pista m’atrapa un noi i em saluda, anem xerrant una estona, aquest primer tram és força ràpid i rodador, només has d’estar atent a no atropellar ni ser atropellat perquè amb tanta gent ja se sap fins que la cosa no s’estira acostuma a ser perillosa. Em trobo bé i el nou conegut em va donant pistes fins que endevino que és el Josep Tarrés, company de sortides del Cristian de Torrelló i gran expert de la Tracks del Diable Non-Stop, en una baixada força ràpida el perdo i segueixo rodant al meu aire entre branques i tronquets d’eucaliptus que omplen la pista.

El Tarrés, que quan no treu la llengua t'explica històries de la Cape Epic, Ironbike... mamma mia!

Arribant a dalt de la primera pujada, abans del km 20, sento algú que crida:
-Mira la primera muchacha!
Miro al meu voltant i no veig cap altra noia, serà veritat que torno anar primera? Més o menys sóc al mateix lloc on l’any passat un grupet de nois em van posar les flors a la motxilla, quins records. Mig al·lucinada em quedo pensant que al primer tram d’asfalt dec haver passar a les que tenia davant a la sortida... bueno, jo anar fent sense donar-li més importància, això sí gaudint dels ànims que em brinda la gent.

Els primers quilòmetres són ràpids

Tinc clar que l’alimentació i la hidratació són molt importants i més en una prova tan llarga com aquesta, així que abans de tenir gana decideixo menjar, la idea era bona però el meu estómac sembla que no hi està d’acord, completament tancat, no m’entra res, n’hi un tros de brioix amb philadelphia, ni orellons... així que ho deixo per més endavant perquè sense adonar-me’n arribo a les rampes de la Cocina.

Al foro de la web del Soplao he trobat aquesta foto del Santi escalant per la Cocina

Mare meva, aquestes rampes no tenen res a veure amb les de l’any passat, quan era molt difícil pujar per culpa de les pedres molles i cobertes de fang, aquest any està tot més que sec, igualment un tram l’he de fer a peu, el del meu davant desmunta de la bici i no aconsegueixo esquivar-lo. Tan aviat com puc torno a pujar i xino-xano amb el plat petit de companyia ens anem enfilant Cocina amunt. És l’única part de la ruta que em molesta la pressió dels neumàtics alta que porto, al ser tot molt rodador amb el Santi vem decidir inflar més del què estem acostumats, és una bona elecció per la major part de la ruta però aquí fa que m’hagi d’exprimir una mica més del que voldria ja que les pedres em fan anar rebotant d’una banda a l’altra i he de fer molta força per mantenir la trajectòria.

La segona meitat de la pujada a les coves del Soplao és per asfalt

Aquesta pujada té dues parts molt marcades, les rampes del principi i pujada més suau a la segona meitat acabant per asfalt fins a l’entrada de les Coves del Soplao. És en aquesta última part on em començo a trobar marejada, al més mínim indici de pujada, les cames no em responen com haurien i tinc un malestar general, menjar no he pogut però hidratar-me ho he intentat al màxim perquè amb la calor que ens cau a sobre... per sort s’acaba la pujada i arribo al Soplao on hi ha segon avituallament de cursa, que és el primer on paro. Mentre intento menjar un plàtan i em decideixo entre si isotònic o aigua arriba el Santi, ens fem una foto mútua i emprenem la baixada, em dóna el temps just de dir-li que em trobo malament i animar-lo, ell em comenta que se li estan carregant els quàdriceps i el perdo de vista baixada avall.

Un cop a la carretera m’obligo a empassar-me un gel, si no m’alimento malament rai i aviat em trobo millor, sort perquè no puc parar de pensar en com pot ser que aquest any que en teoria hauria d’anar millor a la primera pujada em trobo igual de malament que l’any passat arribant al Moral al quilòmetre 78...

L’aproximació al Monte Aa és primer per carretera amb trams que piquen lleugerament amunt, l’any passat em costava moltíssim moure la bici en aquests troços però aquest any vaig millor, tot i que em passen uns quants bikers rodadors. Es deixa la carretera per remullar-nos els peus creuant un riu que l’any passat estava ben sec, quines contradiccions! Arribem a Carmona i això vol dir que el Monte Aa i les seves rampes del 22% ens esperen amb els braços oberts. Fem un petit tros més de carretera i ens desviem a l’esquerra amunt, les rampes ja són aquí, és evident per la concentració de gent que hi ha animant, com els hi agrada veure’ns patir i com agraïm nosaltres els seus crits d’ànim! M’abaixo els manguitos, fins ara els he aguantat per intentar evitar unes quantes hores de sol torrant-me els braços però ja no puc més. Poc a poc, amb el plat petit i jugant amb els dos pinyons més grans vaig superant les rampes emporlanades, mentre penso com ha de ser de dur pujar per allà en single speed com ho deuen estar fent la Noe i el Jordi.

Que bé, puc rodar una estona amb el Santi!

Ens quedem entusiasmats amb les vistes, quina diferència amb les fotos de l'any passat!

Ostres, si mires avall és espectacular el què hem pujat!

Es nota que m’he recuperat perquè quan la pujada comença a suavitzar atrapo el Santi, rodem una mica junts gairebé fins a coronar i allà m’emporto l’ovació més sorollosa que m’han fet mai, és molt emocionant, gent a banda i banda de la pista, cridant, picant de mans i fent dringar esquelles a mig metre meu, així és molt més fàcil pujar, gràcies!
Els nois que en aquell moment roden a prop meu es moren d’enveja, crec que més d’un en aquell moment li hagués agradat ser noia, jejeje

Agafo la baixada, miro enrere i veig que el Santi s’ha quedat un mica enrere, penso que m’atraparà baixant però no, arribo a Ruente, on com sempre hi ha moltíssima gent per veure’ns creuar el pont medieval, seguim planejant fins l’avituallament de Ucieda, a la Campa de la Casa del Monte, una mica abans d’arribar-hi em sembla veure una bandera coneguda, a mesura que m’hi acosto llegeixo, Nàstic! Que bo són les animadores dels btttarragona, quan hi passo pel costat crido:
- Visca Tarragona!
Jejeje, em sembla que encara estan flipant.

Quan arribo al avituallament hi ha molta gent, no sé ni on deixar la bici, uns nois s’ofereixen aguantar-la mentre un de l’organització m’hi tira oli, una noia m’omple el bidó i jo m’acosto a la taula per agafar, com no, un plàtan, aquesta gent són massa! I aquest any perquè no hi ha fang perquè sinó segur que hi hagués hagut algú com l’any passat netejant-me les ulleres!

Mentrestant arriba el Santi, me’n alegro de tornar-lo a veure, li dono alguna xuxe de les del Power Bar i orellons que li han caigut de la bosseta que duu al quadre.

Tothom sempre tan disposat, uns nois ens aguanten les bicis!

Ens despedim, som al km 66 i toca encarar la part seria del Soplao, els tres grans ports de la prova començant pel Moral de 12 quilometrets amb un descans enganyós cap al km 8,5 que et fa pensar que ja estàs però al alçar la vista veus que no, que un munt de bikers de colorins estan enfilant-se més amunt, sort que me’n recordava de l’any passat i ja ho tenia en ment.

Pujant al Moral, no sé perquè.... però faig cara a cansada...

Coi i encara puja més i ni un núvol, amb la pluja fineta i refrescant que queia l'any passat..

Se’m fa llarga la pujadeta, més que res perquè estic acostumada a anar xerrant amb un o un altre i aquesta vegada no coincideixo amb gent que em doni massa conversa jejeje, estic mal acostumada, això sí quan arribem al tram planer un noi em comenta:
- Quieres ver un venado?
Li faig repetir dues vegades, amb què em surt aquest ara? Li dic que hi tant, que encantada i m’ensenya dues taques marrons entre dos arbres que hi ha lluny, molt lluny... m’hi esforço però la meva vista no dóna per més i em fa vergonya preguntar-li quin tipus d’animal és aquest, només em ve al cap la típica cançó... Distreta rumiant quina pinta té un “venado” corono el Moral, amb millor estat que l’any passat, això sí, molt més acalorada, em foto dos gots d’isotònic fresquet del tiron mentre estiro les cames i aprofito per fer alguna foto, està tot preciós!

Els venaos no però aquests cavalls sí que els vaig veure

Aquests del Soplao sempre tan graciosos!

Atacant el Moral tenia intenció de prendrem el segon gel però l’he extraviat... així que dels tres que duia només me’n queda un i com que encara em queden dos ports prefereixo guardar-lo pel següent. Al avituallament només hi ha taronja però, tot i que em ve molt de gust m’abstinc d’agafar-ne tal i com tinc l’estómac només falta que hi afegeixi l’acidesa de la taronja així que agafo la pista i avall va. Aquest cop no paro al avituallament de Juzmeana que hi ha al arribar a la carretera, l’any passat ja em van dir que aquest era per la tornada, quan puges el Moral per últim cop. Així que prossegueixo per la carretera en lleugera pujada cap a Bárcena Mayor on, passat el poble, sí que hi ha el 4rt avituallament, just abans de començar la pujada més dura del dia: 15 quilometres interminables.

Acompanyada d'uns magnífics exemplars de l'organització, jejejeje

M’esforço per menjar alguna cosa i em reomplen el bidó amb aigua que és el més fresc que hi ha, tot i que no massa. Em tornen a engreixar la cadena i quan ja m’he distret una mica em torno a posar en dansa. Aviat formem un grupet de tres que anem pujant prou distrets, són el Juanmi de Bilbo i el Ruben de Vitoria, els hi comento que no es confiïn que comença pujant suau però més amunt la cosa s’anima a més quanta més alçada hi ha menys arbres ens protegeixen del sol i la calor es fa sentir massa, de tant en tant et trobes algú parat aprofitant alguna ombra per descansar les cames i descansar una mica de sol. A un cantó veig parat un amb el maillot del Valle de Buelna, quan passo pel costat el reconec, és l’Oscar amb qui l’any passat vaig coronar aquest mateix port, ens saludem i marxo amb el desig de que no estigui parat per res greu i pugui continuar.

El Ruben i el Juanmi, que bona l'ombreta!

A mig camí hi ha un noi que reparteix beure, no és pas de l’organització, però aquesta és la màgia del Soplao, tothom posa el seu granet de sorra per fer més lleugera la ruta. El Juanmi i el Ruben paren, jo prefereixo seguir, em començo a sentir bastant debilitada i penso que si paro em costarà més arrancar, així que segueixo tot mastegant una xuxe de gel.

El Ruben m’atrapa aviat, sembla que la Cola li ha fet afecte perquè una mica després em vaig quedant enrere, cada cop em trobo pitjor, em vaig marejant i estic molt acalorada, vaja que porto una “pajara” que déu n’hi do. Miro amunt i em penso que estic apunt de coronar, però aquí la meva memòria em juga una mala passada, un parell de curves més amunt apareix un cartell que indica que falten 2,4 kms per l’Alto de Fuentes, em desmoralitzo però vaig avançant lentament, mare meva quins dos quilòmetres més eterns.. D’esma total arribo a dalt, és el km.108, no recordo d’haver patit mai tant amb la bici, estic grogui mig tremolant, la vista se’m emboira... quin desastre! Baixo de la bici com puc i em resguardo de la calor sota la carpa de l’organització, m’estic una bona estona assentada mentre mica a mica em vaig airejant, em prenc el gel i em menjo mitja Mule, mentre dono voltes a si deixar-ho estar o no. Val la pena arribar a aquests extrems? Però les ganes poden més que el cansament físic, poc a poc em vaig trobant millor i encara una mica fora de lloc m’aixeco per seguir, al menys ara toca baixada, penso.

Per si no havia muntat prou el numeret em passo un parell de minuts donant voltes a la carpa buscant la meva bici, jejeje com que són tan atents m’han omplert el bidó i l’han deixada ben repenjada en lloc de tirada pel terra on l’havia deixat jo. Algú arriba a insinuar si me l’han robada, només em faltaria això penso, però no allà estava a dos pams d’on havia estat asseguda tota l’estona!!

Apajarada, aplatanada, grogui... molt ho havia d'estar com per no trobar la bici!!

Durant la baixada aprofito per menjar més, m’he de recuperar sigui com sigui, he arribat fins aquí amb un temps prou bo i no puc defallir ara, per sort la pujada a Palombera és curta, me la prenc en calma i de seguida torna a venir una baixada llarga i per asfalt, ideal per descansar, baixo gairebé sense pedalar, intento treure’m una mica de tensió, tinc el clatell garratibat. Arribo al avituallament abans de començar la pujada a Venta Vieja, em trobo molt millor, torno a beure i menjo un croissant de xocolata, ara resulta que se’m va posant l’estomac a lloc, més val tard que mai, així que aprofito que després d’aquest mini-port encara s’haurà de tornar a pujar el Moral.

Les vistes pujant a Venta Vieja, sort que les fumeres eren controlades

Sorprenentment Venta Vieja el passo bé, vaig gairebé sola i em distrec admirant el paisatge amb els Picos d’Europa nevats, i unes fumeres que surten d’entre les muntanyes, ja n’havia vist abans pujant el Moral però un autòcton m’havia dit que eren focs controlats així que no em preocupo. La pista està més que llisa, l’any passat va ser el tram més dificultós per avançar, ja que estava força enfangat i hi havia passat una màquina ho havia deixat complicat, només tenia una traçada bona però aquest any semblava una autopista.

Clavadet a una autopista...

Arribo a dalt sorpresa d’haver-me recuperat prou, a més hi ha força gent animant, i encaro la baixada tot lo ràpid que puc, aquesta no em serveix gens per relaxar-me, al contrari és molt llarga i pedregosa, sort que la forquilla treballa prou, m’avança només un biker del club de Cabezón. Al arribar al poble de Colsa la pista tortuosa es converteix en carretera, tant allà com a los Tojos m’animen d’allò més, passats els pobles, encaro l’últim tram de baixada amb unes zetes molt marcades, sort que aquest any amb els frens de disc puc apurar més la frenada, l’any passat al sortir d’una corba ja havia de començar a frenar per no menjar-me la següent!

Al arribar a la carretera principal està a tope d’aficionats i cotxes aparcats a banda i banda, poso pinyó fix fins al últim avituallament, ara ja ho tinc fet, em costarà més o menys tornar a pujar el Moral però ara que sóc aquí estic convençuda de que ho faré. Només arribar veig a l’Elisenda, a qui havia conegut a la despedida de l’Annabel i el Jordi a Can Pau de la Rosa. Em fa il·lusió veure-la, també hi ha el Jordi, que per segon cop s’ha tornat a llençar a l’aventura d’afrontar el Soplao en single speed, un altre sonat com la Noe, jejeje

L'Eli i el Jordi: estupendos!

Demano si algú li sobra un gel, i el de Cabezón que m’havia passat a la baixada me’n ofereix un. Els de l’organització em recorden de l’any passat, m’animen molt i m’ofereixen de tot, així que amb el bidó ple d’aigua i a tope amb els ànims que tots em donen engego amunt cap el Moral, l’última ascensió del dia.

Em vaig creuant amb molts bikers que baixen i en concret moltes noies, intento animar-les a totes, la majoria responen igual, que gran que és el Soplao! I això que no ha d’animar gens veure’ns a nosaltres pujant, alguns caminant, d’altres refrescant-se a les cascades que regalimen per la paret, alguns descansant a les ombres o estirant per culpa de les rampes... però és la gràcia del Soplao, el repte de la majoria, és acabar-lo, tan hi fa si és amb 12 o 15 hores, la satisfacció personal és la mateixa.

Passo alguns bikers i me’n trobo a un que em pregunta si sóc l’Ada... coi no em sona de res a mi.. i m’explica que és el nebot de l’Oscar, el del Valle de Buelna que havia vist parat pujant a Cruz de Fuentes, es veu que tenia algun problema amb un genoll, llàstima! Xarrem una mica però poc a poc ens anem distanciant. La pista però arriba a un punt que es distancia del torrent de Juzmeana i llavors comença a pujar de veritat, sort que és l’última perquè sinó... llavors en el prat veig un cérvol jovenet corrent i llavors i caic, ostres deu ser un “venado”!! Ara sí que l’he vist.

Farta de calor finalment paro a mullar-me sota un baixador d’aigua que cau per la roca, mmmm que bona i que fresca! Em dóna forces per encarar l’última part de la pujada i per fi arribo a l’últim cim!! Em piquen al control, bec una mica d’aigua i apa cap a Cabezón!

Miro l’hora abans de començar a baixar, gairebé tres quarts de cinc i l’any passat havia passat per allà a dos quarts de sis! M’emociono només de pensar-ho, si no tinc cap caiguda ni averia podré rebaixar el meu temps de l’any passat, primer però he de superar els dos repatxonets que hi ha poc després de començar a baixar. El primer em costa més però el segon ja l’agafo embalada i sense adonar-me’n ja estic baixant a tota castanya, això sí vigilant que de tant en tant encara hi ha algun biker tossut que puja.

La baixada és llarga però finalment arribo a la zona de Campa Ucieda on no paro però agafo una aigua d’una revolada, amb el tram de fals pla que venia ara m’havia plantejat rebaixar el temps de l’any passat, quan vaig tardar 45 minuts des de dalt el Moral fins a la meta però un aire de cara molt emprenyador m’ho impedeix, això sí les meves cames aguantes millor ja que aconsegueixo aguantar el plat gran. Quan arribem al últim trencall, quan ja agafes la carretera que porta a Cabezón m’avança un noi, quan ja em treia uns metres veig que frena i m’ofereix la seva roda, queden uns 3 kms, intento seguir-lo com puc, a estones el vent ve de costat i m’és molt difícil però altres moment s’agraeix, i finalment l’alegria de veure el cartell de Cabezón de la Sal i poc després META!!! Sí, sí, sí, el Dani, la Carol i l’Eric a l’última corba animant-me i el crono marcant 9:30h!! Quina alegria!! Així que un any més he tornat a pujar al núvol del Soplao!

Agafant l'última curva!

Al passar l'arc de meta una mescla d'emocions m'aclaparen

Amb el José Luis d'Eivissa

Amb el David, dale recuerdos a 'Oscar y que se mejore de la rodilla!

El Miquel, un altre crack: 8:10h

Amb l'Annabel: va per tu guapa!

(Por cierto Oskar, eres un exagerado pero si sólo tenía una pequeña mancha de polvo en la cara! Y tu querias que me limpiara para la foto!)

Després de saludar a aquells amb qui havia compartit part de la ruta me’n vaig cap al stand de Ibikemechanic, punt neuràlgic del nostre Soplao, abans d’arribar-hi em trobo al Ribi que ha fet molt bon temps i 12 de la general! Ens anem acostant a la paredeta i veig a l’Annabel i l’Oskar ja canviat, mala senyal... ja més relaxada me’n vaig a meta a veure si veig arribar el Santi i sí, justa la fusta, arriba però amb una cara d’esgotament important, tot i que ha baixat 50 minuts el seu temps de l’any passat a tornat a patir de veritat, aquest cop per culpa de les rampes, i és que a qui se li passa pel cap moure les cales el dia abans de fer 165 kms? La calorada, com a la majoria, tampoc l’ha ajudat i és que quina adaptació a la calor més bèstia que hem tingut!

Sí, sí, sí el meu darling ja està aquí!!!!!!

Un darrera l’altre van arribant tots, la crack de la Noe amb 10:30 s’ha fet el Soplao en single speed, llàstima que pel camí li han donat la mala noticia de la mort del seu gos Pistón...cosa que li ha fet no poder assaborir bé el repte aconseguit.

L'Annabel, el Santi, el Víctor, la Noe i jo

Recuperant-nos al camp base

Classificacions

Crònica del Soplao 2009