diumenge, 5 de setembre de 2010

TRANSPYR. Etapa 5 de bon fer cap a Jaca

5a ETAPA: AINSA – JACA Dimecres 11 d’agost 102 kms i 2.011m.

Mare meva, que bé que he dormit, poc però de gust! El massatge em va deixar més que relaxada però també acollonida a veure avui les cames com reaccionaran a tan relax… el què teníem pitjor tots tres eren els quàdriceps i per això mateix l’Enric no ens els va tocar, només bessons, isquios i esquena però tot i així al sortir d’allà podia caminar molt millor, semblava que m’hagués tret l’armadura que feia dies que duia posada.

Els preparatius d’abans de sortir s’allarguen una mica més, mentre el Santi repara la punxada, ara sí ja no hi ha més remei que desmuntar el tubeless i posar una càmera, el Ru i jo recollim i pleguem la roba estesa. Entre pitus i flautes sortim a tres quarts de 8. El perfil d’avui és molt clar, una llaaaaaaaaaaarga pujada d’uns “només” 60 kms, una bona baixada i un fals pla final amb un parell de rampetes, no sembla massa complicat.


Els boxes de l'Apolo XI, estan en tot en aquest hotel!


Adquiriendo satélites


Ens despedim del Cinca i d'Ainsa

Sortim doncs pujant molt suaument per pista, tot remuntant el riu Ara que a Ainsa mateix desemboca al Cinca. Passem pel costat del Monasterio de Boltaña, convertit en un luxós hotel-restaurant-spa, el deixem a la nostra dreta i seguim fins a Boltaña. Allà agafem la carretera, la N-260, és curiós com que és una carretera que va de Portbou a Sabiñánigo durant la ruta hi passem o la creuem forces vegades, per alguna cosa també és coneguda com l’Eix Pirenaic.

És curiós jo no suporto circular per carretera i només agafar-la ens trobem dues senyores passejant el gos per la nacional... a mesura que anem fent descobrirem que no són pas elles les rares, d’aquí en endavant veurem molta gent passejant o corrent per les carreteres... no ho entenc pas.

Aquest tram puja una mica més i fa vent de cara, així que ens anem tornant els tres i passem també un parell de túnels que per sort són curs i no coincidim amb cap cotxe. Després d’una baixada deixem la carretera i per pista creuem un pont sobre el mateix riu Ara que ens porta al poble abandonat de Jánovas. Ens va cridar molt l’atenció aquest poble abandonat així que al arribar a casa amb el Santi varem voler saber què havia passat allà perquè la gent deixés les seves cases en un poble tan a prop d’un riu i aparentment ben comunicat, així vem descobrir la història d’aquell racó de món, va ser un abandonament forçós, als anys 50 varen projectar allà un pantà i van començar les expropiacions tot i que molts veïns s’hi van resistir van acabar fent-los fora per al final acabar no fent-se el pantà...


Per sobre el riu Ara


Ru, vine cap aquí que veuràs quin rampot després del pont!!


El campanar de Jánovas encara s'aguanta d'empeus


Creuant el poble fantasma que reviu per la festa major

Parem a esmorzar a Fiscal, avui sí que van apareixent els pobles! I després comença la pujada de veritat, primer per una pista asfaltada i després sobre terra, uf deu ser la ressaca del massatge perquè les cames fan un mal, és un mal diferent al de cada dia, els tres hi estem d’acord.

Un raconet encantador al costat de l'església


Tothom a esmorzar


Comencem a pujar i veiem de lluny les grans muntanyes

Passem Bergua i anem direcció a Sasa, just comentem que la pista va pujant però que el terreny, a diferència del d’ahir, és de bon fer quan apareix un rampot de nassos, per sort només és un! Creuem un parell de cops un rierol i acabem d’enfilar-nos fins a Sasa a 1.230 m. aquest poble s’entendria que estigués abandonat, l’accés, fins i tot en tot terreny, es veu complicat però al menys una de les cases sembla habitada, segurament algú que el deu voler recuperar.


Arribant a Sasa

Continuem l’ascensió i en una zona molt obaga, al passar pel costat d’una font omplim aigua i fem una paradeta per alimentar-nos una mica que hem d’arribar gairebé a 1.800.

Mica en mica van desapareixent els arbres per donar pas als arbustos, les flors, majoritàriament grogues i els prats d’herba, bona senyal cada cop som més amunt. Assolim un primer coll des d’on podem divisar l’objectiu més alt del dia Peña Oturia.

El Ru té "el tema" molt millor!

El paisatge ens recorda el Pla de la Calma i seguim pujant ara no massa fort però quan la pista s’aproxima a unes antenes que queden a mà esquerra el track ens indica que hem de decantar-nos per la pista de la dreta, la que s’enfila, com no. El Santi mira el perfil i em diu que no creu que pugi massa dret, que no falta massa per arribar a dalt, jejeje res més lluny de la realitat, ens esperen una bona dosi de rampes escarpades que ens porten directes a la cota més alta del dia, això sí amb una panoràmica espectacular de les muntanyes.


Vinga que ens enfilem




Sort que la pujada havia de ser suau, oi Santi?


Espereu-me que jo també vinc!

En una de les últimes rampes el Santi amb la massi carregada es resisteix a posar peu a terra i per superar un reguerot es fot tot ell dins un arbust que hi ha al marge dret, tot i així no para de pedalar i en surt ple de rascades i punxes a braços i cames. Acaba ben marcat, això sí, ell no ha posat pas peu a terra, mira que n’és de tossut.


Les pinces treient fum


Entrem a la zona de pastures, la pista està plena de lloses

No es puja al cim de Peña Oturia a 1.921 metres, ens quedem una mica per sota donant-li la volta d’esquerra a dreta per una zona de pastures i just abans de començar el descens ens trobem el primer grup de bikers que estan fent la Transpirinaica clàssica, ja era hora!


Prineus al 100%


Bordejant Peña Oturia


Quina oloreta... les vaques ho han deixat minat!
Sí, sí vosaltres, ara no us feu les despistades


Ostres tu: gent!!! i són ciclistes carregats fins les orelles!


Els deixem dinant i comencem el descens que, personalment, se’m fa força dur, són uns 10 kms de baixada poc plàcida, amb trams de tot: corriol boterut, pista amb pedra solta i cantelluda, rectes amb força desnivell on costa frenar la bici... tampoc hi ajuda el fet d’estar cansada. Però ens posem a pensar en els de la Transpirinaica, aquests sí que fliparan perquè gairebé tots duien alforges i semblava que anessin més carregats que nosaltres.


Una mica de PR,


Pista bona, que poc que va durar,


Més corriol


I el Santi provant-ho tot, si és que s'acostuma al porta i tot!

La part final de la baixada és per un corriol amb algun pas força tècnic i ple de pedres que faig a peu i alguna corba molt i molt tancada, on el Santi demostra la seva habilitat. El sender ens deixa als peus d’una torra molt ben plantada, és la Torre del Moro de Larrede, un observatori esplèndit amb vistes a Biescas i la seva vall.


Després de runes i muntanyes aquesta construcció tan imponent xoca


La vall s'obre als peus de la Torre del Moro

Hi ha gana, així que anem directes a buscar Larrede o Senegué per menjar un entrepà o alguna cosa per l’estil. Arribem com podem a Senegué, el Santi ha tornat a punxar, és que això d’anar amb càmera ja no sabem el què és, abans de reparar però ens indiquen l’únic restaurant de la zona, ens diuen que està just a la carretera i quina és? La N-260 altra vegada.


El pont vell de Larrede a Senegué, és prou curiós

El Santi està emprenyadet pel tema de les punxades, així que aprofitant que va un moment al lavabo el Ru i jo li comencem a reparar i quan surt s’ho troba gairebé tot fet i una coca-cola per l’espera, es veu que el restaurant és ple i haurem d’esperar-nos una mica. Aviat però ens criden, deixem les bicis en un garatge i entrem al restaurant, creuem el bar i una cambrera ens obra la porta, en aquell moment tothom del restaurant es gira i ens mira, la veritat és que el lloc és molt nou i tothom va bastant empolainat, i nosaltres amb aquestes pintes!

El dinar es resumiria en: mmmmmm que bones que estan les costelletes de porc! En vull més!



El Santi i jo hem tingut molta mà amb el menú i ens hem fotut les botes, una torrada d’escalivada amb bacallà i les costelles “de la muerte”, el Ru no ha tingut tanta sort, amb la Transpyr s’està quedant als ossos però es veu que no en té prou i va i demana el menú vegetarià, unes esparraguets de primer i peixet de segon, jejejeje

Quan sortim de dinar ens trobem uns quants dels bikers que havíem trobat a dalt de Peña Oturia, els hi preguntem per la baixada i ens expliquen que la noia que hi havia en el grup ha trencat dues o tres vegades el porta bultos de tija, sort que duia cargols de recanvi, tot i així ho estaven encara reparant i ells farts de pedres i corriol impossibles de fer amb les alforges han trobat una escapatòria per arribar per carretera. Els aconsellem que dinin costelles i nosaltres prosseguim que ells ja han acabat l’etapa per avui. Ens tornem a posar crema que la calor apreta i tirem cap a Jaca.

Prosseguim, fa calor i molt vent de cara


Ens queden uns 30kms molt pisteros i avorrits i amb vent de cara, el pitjor tros és després de travessar la via del tren, la pista està sequíssima i plena de sorra molt fina que s’aixeca al nostre pas i amb l’aire fa una polseguera impressionant, així que si de per si la pista ja no tenia massa al•licient com que l’hem de fer separats l’un de l’altre per no menjar-nos tota la pols del de davant doncs ens obliga a activar el “mode autista”.

A pocs quilòmetres d’arribar a Jaca canviem la pista polsegosa per l’asfalt i el Santi ens informa de que ha tornat a puntxar... inflem, com que som a prop confiem en arribar sense haver de tornar a canviar la càmera i sí ho aconseguim però només arribar a Jaca busquem una botiga de bicis, per sort el Santi, molt previsor duia apuntades les tendes de bicis que hi havia als llocs de dormir per si ens podien fer falta.

Ja amb una càmera amb líquid per posar arribem al Hotel Mur, ens obren el garatge per guardar-hi les bicis, aprofitem per deixar la roda arreglada i a dutxar-se.

Es nota que l’etapa d’avui no tenia tan desnivell i tot i estar-nos una hora i pico dinant tenim temps de visitar el casc antic, un intersport, una farmàcia per comprar-me algo per les picades del Pont de Suert que estan rabioses, comprar una tarja de memòria per la càmera del Ru i tot sopant al hotel conèixer al Josep Miravent, un seguidor del bloc que casualment s’està al mateix hotel i li som familiars així que ve a saludar-nos, un plaer Josep, a veure si el pròxim dia ens trobem tot rodant!


El perfil menys punxegut de la Transpyr, una únic pujada, a pel següent!


A la ciutadella de Jaca


Mmm.. aquí tenen coses bones, anem a comprovar-ho!


El rei de la casa en un hotel ben peculiar


Per fi, una habitació gran!

6 comentaris:

Anònim ha dit...

Molt maques les vistes de les muntanyes del Pirineu aragonès.
Curiosa història la de Jánovas.
Abans d'acabar la pujada llarga vam passar per un altre abeurador on vaig estar temptat de tornar a ficar el cul com el dia abans, però hi havia una mica de públic i no era plan.
Els trams de corriol emboscat de baixada van ser molt macos.

Rubén

Mario ha dit...

ostres quin perfil que te aquesta etapa!!!
Rubén com van les teves coses?? Per cert, molt bo els potets amb el nom posadet per no confondre...

Anònim ha dit...

Ostres, quina mamoria que teniu per els llocs i les persones, un plaer averos saludad, la proxima vagada que sigui rodan o com sigui pero que hi sigui.
Una abrasada als tres, bona sort i bones cames.
Josep Miravent, El Vendrell.

P.D. No afluixeu mai.

Niko ha dit...

Eiii... Soc Nicolas, van fer la transcatalunya d'Escapa. Jo també vaig fer la Transpi en solitari aquest juliol.
Sou uns màquines.
Ens veien a la muntanya.

Salut

Clara ha dit...

Al•lucino amb la bona memòria que teniu, per que mira que fa dies que veu fer la ruta i sembla que fos ahir, mare meva quina paciència es te que tindre per actualitzar al blog..
No se si he llegit be 60 km de pujada, buf quin mal de cames, nomes de pensar-ho, però com sempre veieu la part positiva, la trobada amb als bikers, aquestes costelletes i quina sort trobar-vos a un seguidor del vostre foro, apaaa serà que no teniu seguidors si sou una parella admirable...Doncs esperaré la propera

Aleix ha dit...

MARE MEVA ON ANEVEU TANT AVIAT AKEST MATI.......SI AKELLA HORA COMENÇEN A POSAR ELS CAMINS I VOSALTRES JA ANAVEU DE TORNADA....JEJEJE SORT K M´HEU DIT ALGO VOSALTRES,XQUE AMB TANT DE CICLISTA ES DIFICIL DE RECONEIXER LA GENT!ESPERO K HAGI ESTAT UN MATI DE PROFIT!!!