Rutes a l'empordanesa

Fa un parell de caps de setmana vem estar per l’Empordà, una zona que tenim completament abandonada, suposo que ens queda una mica massa lluny per anar-hi sovint... però aquest cop anava perfecte, aprofitant que el divendres jo tenia unes activitats de team building amb els de la feina a l’Estartit muntem un parell de rutes empordaneses en btt i establim el camp base del dissabte a Rabós.

Divendres al vespre el Santi em passa a buscar per Peratallada, on porto una estona fent turisme, el poble és preciós, per sort ja no hi ha massa turista i puc passejar-m’hi solitàriament.

Peratallada

Amb la Petitona enfilem cap a Rabós mentre es va fent fosc i arribem just per entaular-nos a sopar al Restaurant Can Tomàs, mentre esperem que arribin la Carol i el Charlie, amb qui compartirem el cap de setmana. En principi la Carol i jo volíem anar a la Volta Cerdanya com l’any passat però al final preparem una cosa més casolana que després de les vacances no està la cosa per molt dispendi.

Ja tots 4 ens situem amb les furgos al pàrquing del poble on passem una tranquil·la nit. De fet, amb la son que porto crec que ni que l’ase que hi havia en un estable proper s’hagués passat tota la nit bramant ni me’n hagués assabentat.

A les 7 sona el despertador i encetem el dia, està una mica núvol però ja es veu que no és res greu i intuïm que de fred no en passarem.

Taller de mecànica rural

Una mica més tard del previst, ens posem en marxa tot seguint al Santi, que dels 4 és l’únic que porta la ruta al gps. Primer de tot el track ens porta a Sant Quirze de Colera, donem la volta al monestir i suem la cansalada amb la primera pujada del dia, de fet crec que aquí ens trobem les rampes més dretes de la jornada, quina manera de gotejar, no és que faci molta calor, és que fa moltíssima xafogor, sembla que estiguem pedalant dins una sauna. El genoll dret es queixa una mica i és que des de que vem tornar de l’Iron Bike li costa escalfar.

St. Quirze de Colera, quin monestir més tranquil

Aprofitem la baixada per recuperar-nos una mica de la calorada inicial i anem comentant la jugada, he llegit en algun lloc que al paratge natural de l’Albera, que és per on transcorre la ruta majoritàriament, és l’únic lloc de la península on subsisteixen tortugues. Quina cosa se’m ha ocorregut dir, ens passem la ruta, bàsicament la Carol i jo buscant tortugues per tot arreu, evidentment sense èxit i això que d’il·lusió n’hi posem una estona llarga!

La baixada s'acaba i noi, com s'enfila aquesta carretera

Anem fent tot xerrant, ara pista, ara asfalt, zones molt tranquil·les i sense cap dificultat tècnica, la gràcia de la ruta recau en el fet d’anar descobrint llocs nous i paisatges molt diferents als habituals. Al Coll de Banyuls uns quants cartells ens recorden que durant la Guerra Civil aquest va ser un pas fronterer per on molts republicans van trobar el feixuc camí cap a l’exili. El nostre camí és més àgil i després d’apropar-nos a la Tour Madeloc ens deixem caure carretera avall direcció Cotlliure mentre ens creuem amb una bona colla de ciclistes d’edat que lluiten per enfilar-se a la muntanya.

Tot avançant cap a la Torre Madeloc

Carol, que no estàs al cas!! jejeje

Arribats al Fort de Sant Elm (entre Cotlliure i Portvendres) el trac baixa a Cotlliure per pista però veiem a la nostra esquerra un magnífic GR, després de confirmar amb un autòcton que també ens portarà a Cotlliure ens hi tirem, mare meva l’únic tram tècnic de la ruta, quina manera d’arriscar, jejeje!

Vistes espectacular de Cotlliure des del fort de Sant Elm

Ara sí!

Esmorzant a Cotlliure

Al costat de la platja ens mengem l’entrepà, hem d’agafar forces per la pujada del dia, que ens ha d’enfilar fins a Puig Neulós a 1.256m. L’aproximació és per carretera fins el poble de Sureda, en algun moment arribem a dubtar si arribarem a pujar per asfalt però no passat el poble l’asfalt es torna pista de terra i comencem l’ascensió, llarga però de bon fer. Altre cop el pitjor enemic torna a ser la xafogor, la xafogor i les mosques emprenyadores! Anem guanyant alçada i el paisatge canvia radicalment, boscos d’alzina i roure ens fan ombreta, que s’agraeix d’allò més i una font ben situada ens permet omplir bidons perquè si ens descuidem la Carol s’ho veu tot, jejejeje!

Puig Neulós, ja som aquí!

El Charlie sembla que ha divisat una tortuga! a no, falsa alarma...

Un cop superada la pujada del dia, ens prenem un descans al Refugi del Coll de l’Ullat però la Carol i jo comencem a agafar fred així continuem. Bàsicament ens queda un llarg descens fins a Rabós amb tres moments puntuals de pujada. Una d’elles ens porta fins la base del Castell de Requesens, prou monumental l’edifici.

Apa, prou de descansar, anem baixant que és per avui

Tanta pista ens afecta les neurones, què nassos fem?

Castell de Requesens a la vista

Després de donar una volta al Castell ens dirigim al Forn de Calç estranyament s'hi arriba primer per un sender entre el bosc i a continuació el track ens porta per una pista molt bruta, sembla que no té massa us, tot plegat ens agafa per sorpresa després de tanta pista! De fet, poques vegades hem fet una ruta tant i tant pistera i tot i així en algun moment determinat tant la Carol com el Santi han volgut tastar el terra empordanès, per sort sense més conseqüències que algun cop i alguna rascada, és el què passa quan després de tant rodar fàcil apareixen 4 pedres.

Mireu quina cara d'alegria se li posa a la Carol al veure un corriol!

El forn de Calç a dalt té un refugi de muntanya

Retrobem la pista que ens porta a Espolla, enmig d’un paisatge ben original de roques grans i de formes arrodonides escampades pel bosc, com si una ésser gegant hagués estat jugant amb elles i no hagués tingut temps de recollir-les. El Santi me’n ensenya unes que estaven amuntegades de tal manera que recordaven un gripau, això sí, de dimensions espectaculars.

Entre vinyes arribem a Espolla, això està fet! Al poble el Charlie bateja una font, la Font dels Desgraciats, primer el Santi s’hi para a netejar-se quatres esgarrapades fruit de la caiguda i tot seguit i arriba un senyor  que ha trepitjat una caca de gos i vol netejar la sabata, com reien la resta de la colla de jubilats que l’acompanyaven!

Arribant a Espolla

Ara sí que ho tenim fet, quatre rampetes i a Rabós! Ens desempolseguem una mica, piquem 4 coses i canviem el campament de lloc, marxem a Port de la Selva i ens instal·lem al càmping Port de la Vall, tot un luxe en temporada baixa. Després d’una merescuda dutxa, recuperació activa tot passejant fins a Port de la Selva per anar a sopar, on endrapem unes pizzes mentre el Barça goleja l’Osasuna (8-0).

Sí, hem superat una ruta pistera!!

Com dirien els del camping, res 15-20 minutets i sou a Port de la Selva...

L’endemà, diumenge, hem quedat amb en Paco de Cadaqués perquè ens deleiti amb una ruta per la seva zona, però la cosa pinta malament, a quarts de 4 del matí ja comença a ploure i a les 7 ens enviem uns quants sms i cancel·lem la trobada. Quina llàstima perquè la zona promet i a més poder tornar a veure al Paco després de tant de temps també! Haurem de quedar una altre dia.

De totes maneres com que ja ens hem llevat i aprofitant que en aquell moment no plou, ens calcem les bambes de trekking o les sandàlies estiuenques a falta de bambes i apa des del càmping cap a Sant Pere de Rodes passant per el petit poblet de la Vall de Santa Creu i acabant-nos d’enfilar sota un ruixat important al castell de Sant Salvador de Verdera. Al final 10 kms de passejada amb un paisatge espatarrant tot i la pluja.

Deixem la Vall de Santa Creu

El Sr. Buby ens acompanya amb els ulls ben oberts veient com avança a passes agegantades

Seriosament ena apropem a Sant Pere

ups, s'ha acabat la serietat...

Deixem Sant Pere de Rodes darrera nostre

Toc, toc, que hi ha lloc?

Pluja purificadora tot enfilant-nos

Ens mullem, però des del castell de Verdera tot està espectacular

De tant en tant és bo airejar-se i no tocar de peus a terra, oi Carol?