diumenge, 18 de desembre del 2011

Pedals de Lava, l'etapa reina

Ahir el cel del capvespre ja ens avisava, i els cops de vent ens desperten abans que el despertador, però no ens posem a esmorzar fins que el sentim, són 3/4 de 6. 

Esmorzem el què vem comprar ahir al forn i miro per la finestra, fa molt vent i aixeca la sorra dels carrers, perquè encara que sembli mentida a Caleta de Cebo només n'hi ha un parell d'asfaltats. Està clar avui toca etapa reina amb vent i no pas a favor com ens havien dit... però de moment toca agafar el ferri de les 7:00h per tornar a Orzola i allà posar-nos a pedalar.

Baixant les escales de la pensió, l'estrabada de la caiguda d'ahir ja em fa la guitza, espero que no em molesti massa pedalant. A aquestes hores del matí tothom al ferri està mig adormit menys la nostre grupeta, vinga anar amunt i avall, a preguntar per l'estat de la mar, el vent, el temps, vaja uns autèntics "incordius", sort que la gent del Biosfera Express són la mar d'enrollats i reparteixen caramels, aigua.... i a sobre entenem com parlen! fins i tot en trobem a un que diu haver estat a Sant Sadurní d'Osormort, tela!


Fent uns exercicis de core amb la boia del vaixell
Clar que m'he marejat si és en Fri qui porta el timó!
Per si no havíem estat prou discrets en el ferri, només tocar terra en Pep es marca una exhibició pròpia del circ

Amb tot el què hem gastat durant el viatge al ferri, millor que tornem a esmorzar, no fos cas que amb la pujada ens entrés gana, així que ens assentem al primer bar obert que trobem, obert, obert... més aviat l'estaven obrint.
El dia es va despertant però el sol no surt, està núvol.
Etapa reina amb una mica més de 2000 de desnivell
Menjant torrades, just després de que un autòcton ens intenti emborratxar de bon matí!
Sense pressa acabem d'emorzar, clar com que avui no tenim la presió d'haver d'agafar un ferri doncs anem la mar de relaxats, només és qüestió de no arribar de nit.

Sortim d'Orzola primer per carretera però després del poble agafem una pista a mà dreta que es comença a enfilar, de seguida em fa mal darrera el genoll i més al apretar una mica per anar superant les rengleres de pedres que creuen la pista. Veient el panorama paro per prendrem un ibuprofè a veure si se'm queixa menys la cama. La pista acaba corriolejant per un lloc guapíssim, on contrasta molt la negror del terreny volcànic amb el verd de la vegetació.

plantacions d'Aloe Vera
Avui toca pujar ben aviat
Ja arriba la lesionada, jejeje. No fa sol però fa una xafogor!
som-hi nois cap al mirador!
Impressionant i això que no hi havia bona visibilitat


El sol es filtra entre els núvols i fa brillar el mar
Des del Mirador del Rio unes vistes acollonants de la Graciosa, aquí en concret Caleta de Sebo

Sessió fotogràfica en el Mirador del Rio i això que el vent bufa amb ganes i no és precisament calent.
Això és el què passa quan poses dues càmeres per intentar fer una mateixa foto, jejejeje

I aquí els fotògraf en acció, perquè no se les emportés el vent feia falta falcar les càmeres amb pedres!



Comencem la baixada, aquí ja me'n adono que això del vent va realment en serio, impossible deixar anar el manillar per fer una foto...
Seguim resseguint l'espadat, és un puja- baixa acompanyat de ràfegues de vent considerables.

El Santi lluitant contra el vent amb la Graciosa d'espectadora
apretant les dents per vèncer el vent
Baixem fins al poble de Guinate per fi per un sender! Però l'alegria inicial em dura poc, és ple de grava i si et deixes anar la bici va per on vol, costa molt triar la traçada, baixo prudent intentant acostumar-m'hi. Passat el poble per pista ens tornem a enfilar fins a El Gallo, on hi ha tot d'artilugis militars i ara sí ens espera un llarg descens fins a Maguez.

Abans però d'arribar al següent poble, Haria, on toca fitxar, trobem més trams de baixada amb grava, m'hi vaig trobant millor i vaig agafant confiança fins que ja gairebé arran de poble, patapam! en un clot farcit de grava, se m'hi clava la roda de davant i amb el què pesa no sóc capaç de treure-la així que de cop al terra! La caiguda en sí no ha sigut gaire res perquè al quedar-se la roda clavada, he caigut gairebé en parat, però al picar el colze contra la grava punxeguda de lava doncs ferida al canto. Apa genoll fotut i colze esparracat, estic feta la pupes.

Aprofitant que a Haria hem de fitxar en un bar, ens hi aposentem per fer el tercer esmorzar del dia que ja hem fet 24 kms! només ens en queden 68, jejeje
A la parada el Dr. Joan aprofita per apedaçar-me el colze
Mentre esmorzem ens cauen 4 gotes, coi sembla que m'he encongit!
Ada, fes veure que caus! bona aquesta, si no em cal fer-ho veure, que ja m'he tirat fa no res!
Parada i fonda, ens captiva el feeling de Lanzarote, prisa mata
Finalment ens posem serios i tornem a pedalar i toca agafar el ritme amb una pujada de 10 kms d'anar fent, no té rampes fortes i a més de seguida trobem un mirador sobre el Risco de Famara, l'excusa ideal per tornar a parar. Aquí per sort rodem a raser del vent.
Pugem fins a poc més de 600 metres d'alçada, la cota màxima de la Pedals de Lava i ens dirigim a l'Ermita de las Nieves, abans de començar a baixar, parem altre cop a observar les vistes de la costa i Famara als nostres peus. 
Darrera d'en Fri i el Santi antenes militars i el punt més alt de la Pedals de Lava

El vent ens torna a fer companyia i això que no l'hem convidat. Famara és el poblet de costa cap on anem.

I ens havien dit que en aquesta etapa trobaríem vent a favor... la palmera no diu el mateix...
I aquí comença el nostre infern, els 8 kms que ens separen de Teguise ens ataca un vent amb ràfegues molt i molt fortes, baixar és complicat però anem fent, però pujar és impossible, ho intentem, a estones tinc la sensació d'estar pedalant amb la bici en horitzontal, el vent ens empeny per l'esquerra amb molta força, pedalar es torna impossible i arrossegar la bici costa molt, moltíssim. És de lluny la vegada que m'he trobat més vent i arrossegar el pes de la Merida és fa complicat i amb ganes.

Quina llàstima que el vent no no es vegi a les fotos...


Els fulls del roadbook van bojos i jo morta
Sort que en aquest tram algú va decidir posar-hi arbustos i una paret de pedra, per fi podem pedalar de nou
I finalment aconseguim arribar a Teguise, un poble molt bonic on parem al Bar Cejas, hi havia expectació per veure l'amo, a segellar el llibre de ruta altre cop.

Per carrerons de noms curiosos (Relampago, Guincho, Chimenea, Rayo..) travessem el poble i seguim de baixada cap a Famara, el poble que vèiem des de dalt l'espadat. S'hi arriba per una urbanització de cases amb el sostre pla que si es descuiden d'aquí uns dies no les trobaran ja que la sorra de la platja sembla que les estigui colgant.
Nosaltres venim de les muntanyes del darrera
Aquí bufa vent però amb menys força, i va passejant la sorra d'una banda a l'altra
Arribem a un altre punt de control, on el Joan es menja una poma de Girona que ha comprat a Haria, que petit és el món
Sortint de Famara, agafem una pista al mig del no res, a estones és molt sorrenca, tant que decidim anar pels costats, entre els arbustos, on sembla que el terra és més ferm i avancem més ràpidament.

Buscant la millor traçada

Que no sempre trobem i toca caminar mentre ens entra sorra dins els mitjons
Caleta de Caballo, tots els pobles segueixen la mateixa estètica, blancs com la llet 
De cop veiem un gran complex, és La Santa Sport, un centre d'esports tant per professionals com per aficionats que vulguin passar les vacances en un dels seus apartaments, i on a finals de gener organitzen una cursa de 4 dies de mtb. 
El Robert passant per davant de La Santa

A la Santa la temptació d'una avinguda plena de restaurants a les 15:00h de la tarda ens pot i ja tornem a estar entaulats de nou, toca dinar! Visca la pasta i les pizzes!
Encara ens queden 25 kms que no podem pas fer amb pla panxa buida!
Tot dinant i mirant en direcció al Timanfaya, que és cap on ens dirigim, sembla que estigui més ennuvolat, de fet arribo a pensar que hi està plovent però no, sembla ser que és la calima (petites partícules de sorra en suspensió) pròpia de les Canàries.

Havent dinat ens queden dues pujades, abans d'arribar-hi fem un senderó sobre el mar, per ja agafar la pujada per pista. La pujada es fa prou bé, de fet arribem a dalt pensant-nos que encara no l'hem acabat però sí, comencem a baixar cap al Timanfaya.

A l'última casa abans del Timanfaya tenen un gos guardià a la taulada
Fem una bona baixada per pista amb "Risaero", petites i seguides ondulacions del terra produïdes pel pas dels vehicles motoritzats i que és molt típic a tota l'illa. Cada vegades estem més rodejats de lava fosca, i la baixada es converteix en pujada, primer suau i cada vegada més pedregosa i amb trams una mica més drets. Aquí cadascú agafa el seu ritme i ens anem distanciant, són uns 5 kms de pujada que es fan llargs pel terreny i pel paisatge inquietant en alguns punts. 

Els trams més drets s'ha de traçar bé i apretar les dents sobre la lava
Davant meu sempre tinc com a referència el maillot vermell d'en Pep
El Santi entre la negror de la lava i la llum tènue filtrada per la calima
El Santi arriba ben marejat a l'entrada del Timanfaya, els macarrons no se li han posat massa bé... és el risc de sortir a pedalar amb la panxa plena.
Són les 17h, no ens queda molta estona de llum però tot i així ens encantem fent fotos, caçant pedres de lava... ja no ve d'aquí. 
El Timanfaya aconseguit!
I finalment, gairebé a les 18h, arribem a Yaiza, on ens falta segellar el roadbook i buscar l'hotel. Tot i que el poble gairebé no es veu, ho trobem tot.
Yaiza al fons entre la calima, les cases blanques ens guien.
Està clar qui fa servir Micolor, jejeje
A Yaiza ens trobem de lluny amb el pitjor allotjament de la ruta, El Campo, l'hotel està antiquat i amb desperfectes fàcilment visibles, a la nostra habitació hi ha un paper amb les tarifes de la nevera del minibar, que per sort està buida, amb els preus en pessetes! Per postres no hi ha manera de que ens surti aigua calenta, i la noia de l'hotel ens deixa les claus de la seva habitació per anar-nos a dutxar... algun vidre trencat, un ascensor en desús... en fi, la resta d'establiments molt bé però aquest podria estar millor.
Sopem també a El Campo ja que tenim mitja pensió, quin fart de riure, el Joan arriba tard i liant-la, es veu que lo de que la sopa sigui de "pollo" no li encaixa i si a sobre de segon hi ha pit de pollastre doncs ja el sobrepassa i a més d'acompanyament les patates típiques canàries li semblen bé però si us plau que no siguin papas, ni arrugadas, jejeje! Total que al final la cambrera tria per ell.

L'etapa reina ho ha estat, reina en quant a ràfegues de vent, a parades per menjar i sobretot pels paisatges espectaculars que han captat les nostres retines. Sens dubte l'etapa reina de la Pedals de Lava.

Fri, Robert: us he agafat unes quantes fotos vostres! Espero que no us sàpiga greu!

3 comentaris:

Oscarjet ha dit...

oooooooooooooooo!! quin regal pels ulls !!!!!!!!! quina wapada....BON NADAL ALS DOS !!!!!!! abraçades !! ;DDDD

maxi biela ha dit...

Molt guapo. I aprofito per demanar disculpes per l'hotel de Yaiza. Es l'única opció que tenim per dormir alli i estem farts de dirlis que donguin habitaciones en bon estat i amb aigua calenta, però vec que no m'han fet gaire cas. Ho sento molt i els seguiré insistint per que per a toçut jo.

Clara ha dit...

Mira que us ho passeu be, qualsevol us deixa sols al Ferri, us veig capaç de tot..I que dir de la ruta, com tu molt be has dit es l’etapa reina, si ja de per si es dura nomes et faltava al dolor d’aquet genoll, deuries de esmorza truita de ibuprofens je je..Però no contenta amb això ho volies compensar i copet al colze, Ada si us plau..
Personalment a mi amb a impacta molt la SANTA, quin centre d’esport i quina casualitat ben dinar a la mateixa pizzeria..