divendres, 10 d’agost de 2012

IRONBIKE 2012. Etapa 1 Limone- San Damiano, entrant per la porta gran

Res, per començar una etapeta de 135kms...

Ens llevem i la pluja, tot i que intermitent, segueix fent-nos companyia. Intentem fer veure que no hi és i comencem el què serà la nostra rutina habitual aquests dies: enfundar-nos els maillots, esmorzar, visita al lavabo, carregar les bossetes de la bici amb barretes i gels per la jornada, posar-nos crema solar (sí, encara que plogui, que no se sap mai si canviarà el dia) i la Fátima untar-nos amb crema escalfadora i, a mesura que passin els dies, apedaçar-nos amb una mica de taping si fa falta. Mentrestant ella ens ajuda a preparar els bidons i col·locar el perfil de l’etapa darrera els dorsals del Santi i el Vicenç.

A esmorzar! i aquest any estrenem estovalles de fruites :)

Que plou.. doncs a riure, què hi farem!

Aixecant el campament

La grupeta! El Dani, el Milton, el César, el Vicenç, les nenes del grup, el Santi, el Francesc, i els De Andrés Brothers


Ens dirigim tota la colla cap a l’arc de sortida, he dubtat en si posar-me l’impermeable, com que ara plou ara no plou... segons el perfil, comencem en baixada llarga fins al poble de Vernante on arrenca la primera pujada de l’Ironbike, allà l’any passat, vem haver de parar de seguida a treure’ns la jaqueta perquè ens moríem de calor, així que com que aquest any comencem igual decideixo no posar-me’l, tot i que mentre esperem a que es doni la sortida cada vegada plou amb més ganes i nosaltres amb gairebé 140kms per davant! Quina manera de començar...


Vinga a ploure

Al final tots amb impermeable menys jo...

Els primers 25 kms són iguals que l’any passat, i un petit tram del final d’etapa també coincideix, la resta novetat i com que ells mateixos ja veuen que s’han passat tres pobles, en el briefing d’ahir ens van explicar que els temps imposat i màxim comptarien fins el km.115. Així doncs al arribar a Monterosso Grana es pararia el cronòmetre però un cop allà hauríem d’acabar l’etapa pedalant fins al km. 136 tot i que ja sense comptar el temps que tardéssim. 


Fent amigues :) amb la Loreto i la Rickie

Per qui no sàpiga com funciona això de l’Ironbike: per fer l’etapa l’organització dóna un temps imposat, qui entri abans d’aquest temps no penalitza cap punt, també dóna un temps màxim, qui entri entre el temps imposat i el temps màxim penalitza punts segons el què tardi respecte el temps imposat. Qui entra fora de temps màxim pot seguir fent les etapes posteriors però ja no té opció de ser finisher. El nostre objectiu és clar, no superar mai aquest temps màxim. Paral·lelament cada etapa té uns trams especials, normalment dos, aquests trams puntuen més, qui fa el millor temps en aquests trams penalitza 0 punts i a partir d’aquest millor temps la resta anem penalitzant punts segons haguem tardat de més. Avui tenim un temps imposat de 8hores i un temps màxim de 12hores i dos trams d’especial, un des del km. 50 fins al km.76 i un altre des del km.89 fins el km.115.

L'Àlex i l'Emili esperant la sortida

El Dani Martínez i el Vicenç, aquest any el Vicenç anirá a la seva, ja ens va fer de cangur l'any passat :)

Doncs res, tornem al què anàvem, estem sota l’arc de sortida i cada cop plou més, al final m’he posat l’armilla, no és impermeable però em pararà una mica el vent i tardaré més en mullar-me. Per fi sortim, la baixada per carretera es fa llarguíssima, ara plou fort, amb ganes, amb dos segons anem molls de cap a peus. Arribem al poble i tot seguit comencem a pujar, com costa agafar el ritme i no recordava que les rampes fossin tan fortes però sí, piquen de valent. A l’anglesa però no li piquen gaire, passa amb empenta i s’emporta tot un grupet que la segueixen, jo ni ho intento, prou feina tinc amb el meu ritme com per intentar seguir el seu. A sobre porto un refredat mal curat i tot i que no em molesta més del compte a la primera pujada de cada dia m’agafa algun atac de tos i toca treure la carbonilla.

Comencem la pujada i segueix plovent a bots i barrals

Última foto i guardo la càmera que s'ofegarà

Pel pròleg el canvi, tot i el canvi de plat d’última hora, va anar de meravella però en aquesta primera pujada ja he de parar perquè no acaba d’anar fi, no sé pas què li passa però cau sola la cadena al plat petit i si poso el petit la cadena se’n va fora... ja sabent-ho faig els canvis amb molt de compte. És la primera pujada i ja se’m fa pesada, la trobo molt llarga, però per fi toca baixar, la major part d’aquest camí està asfaltada, més que l’any passat, així doncs anem xops però al menys no anem plens de fang. Una petita pujada més i arribem al primer avituallament, on les males veus diuen que allò fregidet que vem menjar l’any passat són cargols arrebossats, aquest any però em decanto pel plàtan i mentre el Santi i el Francesc encara estan entretinguts jo vaig baixant que si no ho han canviat, el primer tram de baixada fins arribar a la carretera el faig en part a peu. 

Quina gentada al avituallament!

I així res, un tram a peu, un tram en bici i fins la carretera on afluixo perquè m’atrapin aquest parell, però no m’atrapen sols, formem una bona grupeta catalana, el Toni, de Andres Brothers, el Jordi Prim (a qui havia conegut a la Pedals de Foc Non-Stop del 2009), el seu company Megi Gas i nosaltres tres. És un fals pla cap amunt molt rodador on l’un per l’altre ens animem i agafem un ritme bastant bo, tant que, passats uns quilòmetres, m’acollono i nosaltres tres ens anem quedant una mica enrere, queda massa i encara ho pagarem. Segueix núvol però la pluja ha deixat de fer-nos companya i que duri!


Si ja ho diuen que de catalans se'n troben a tot arreu però és que al Ironbike en som molts!

Per carretera fem l’aproximació cap a Valasco, no pica molt fort però va fent i la pujada se’m fa eterna, no vaig còmode amb cap pinyó, amb uns massa forçada, amb d’altres massa cadència... segurament és degut al canvi del plat mitjà, és el què estic fent servir i al passar de l’ovalat al rodó pedales diferent i els músculs han d’acostumar-se al nou pedalar. Anem guanyant alçada i entrem a la pista que ens ha de pujar fins a més de 2500 metres d’alçada. És molt pedregosa, la qual cosa vol dir molt entretinguda i tot i que pica molt més que el tram de pujada per carretera a mi se’m fa molt més portadora, em distrec triant la traçada, admirant el paisatge i com anem deixant la nuvolositat més espessa darrera nostra i el dia es va aclarint cap on anem. 

Aprofitant l'asfalt per menjar alguna barreta
Vinga, dos catalans més, el Vicenç i el Jordi Mont

Per la pista ens enfilem fins a una vall preciosa, on hi ha el segon avituallament i l’inici de la primera especial.
Aquí que no puja tant aprofito per fer una foto del pedregar i els núvols que per fi s'han cansat de nosaltres

A la dreta el lavabo de noies, sort que algú va tenir el detall de posar aquest pedrot aquí al mig :)

No hi ha IronBike sense el seu helicòpter! Francesc que el tapes!

Un altre avituallament i molta gent altre vegada

Abans de que marxem arriba el Chus

Carreguem piles i encetem l’especial aquí cadascú agafa el seu ritme, és a dir que el Francesc se’ns en va de seguida i el Santi em va agafant metres a poc a poc. Primer la pista és bona i puja més suau que fins al avituallament, en una corba on tinc el Santi a uns 10 metres per davant veig que baixa un ciclista, és el Dani Martínez, i no sé com s’ho fa però la corba no la fa pas i cau directe pel marge, uns 3 metres, sort que és ple de vegetació que li paren el cop, l’ajudo a sortir del forat, no s’ha fet mal però es veu que ha trencat el nucli de la roda del darrera i ha de deixar-ho estar.


Primera part més suau de l'especial, creuant el riuet varies vegades

Després de l’incident tinc al Santi més lluny, però encara el diviso, les vistes són brutals i agafem una recta en pujada i passem per un túnel, a la sortida el paisatge encara és millor, fan aparició els llacs, paisatge alpí al 100%. 

Anem enfilant i el paissatge cada vegada més guapo

Deixem la vall enrere, aquí baix començava l'especial
Entre les roques apareix un túnel

Una altra foto brutal del César. Només per gaudir d'aquests paratges val la pena

Al guanyar alçada i com no pot ser d’una altra manera al Ironbike apareix el tram de caminar, hem de superar els últims aproximadament 200 metres de desnivell empenyent o carregant la bici, aquesta només serà la primera presa de contacte amb aquesta modalitat biker, ja ens hi podem anar acostumant.

Em segueixen el Toni, l'Emili i els de Andrés brothers

Començo bé el tram de caminar i el Santi millor, però arribo a dalt una mica pajarota amb les rampes fent acte de presència, el Santi m’hi està esperant i també molta gent animant. Trec el cap a l’altra banda del coll i els pronòstics es fan realitat, la baixada no serà pas fàcil, quina tartera!! Sense perdre temps començo a baixar, quina baixada més llarga i que lenta, pujo a la bici on puc i estic contenta del què baixo però tot i així he de fer moltíssims trams a peu i amb les rampes fent-me visites inoportunes, l’avantatge és que he millorat en les dues modalitats de baixada i així el Santi m’ha d’esperar una mica menys.

Toca baixar per la tartera, el Chus analitza la situació
Ens anem trobant tots altra vegada, l’Emili ens passa, baixar és lo seu, i més o menys a prop anem els de Andrés brothers, el Toni, el Chus de Castelló... primer el Toni i després l’Alejandro pateixen petites caigudes baixant, res important, lo just per fer-nos anar a tots més alerta. De tant en tant algun repatxó amagat que no apareix en el perfil, només faltaria i mica en mica anem perdent alçada i arribem a una pista on la perdem més de cop. Aquí ens atrapa el Javi dels Buf i arribem al Lago di Riofreddo on toca remuntar una mica, en aquesta pujada el Santi porta la batuta i el Buf, els de Andrés, el Toni i jo seguint-lo com podem muntanya amunt. 


El canvi segueix fent de les seves, jo no baixo plat però si la pujada pica una mica a vegades cau la cadena del plat mitjà al petit per si sola... no ho entenc massa. Toca tornar a baixar, ara sí fins al final de l’especial al poble de Vinadio on, parats al avituallament, ens trobem al Francesc esperant-nos i al Vicenç amb pana. Mira que anava bé el tio però s’ha fotut un pinyo de campionat i ha rebregat el canvi que alhora li ha rajat el neumàtic.
Ens apropem a Vinadio

Hem superat el port més dur del dia, estem contents oi Dani?

Arribant al poble, l'Anna ens fa un munt de fotos tots els dies, moltes gràcies!

Nosaltres ens atipem que ja portem gairebé 80 kms i hi ha gana. Li comento al Vicenç els problemes amb el canvi i de seguida veu que el plat nou té una dent totalment doblegada! Però si és nou d’ahir!! Sort que al avituallament també hi ha els mecànics de l’organització, intenten adreçar la dent però es trenca, cap problema, el plat funciona millor amb una dent menys que amb una dent doblegada, això sí que no se’n doblegui cap més perquè sense dues dents la cosa ja no pinta tan bé.



La típica foto IronBiker, em vaig deixar de treure-li el tap!

Pobreta, a cada cursa ha de passar pel taller...

Pana total! Fátima al rescat!

Deixem al Vicenç a l’espera de que arribi la Fátima amb totes les eines i recanvis perquè pugui reparar la trinxada i intentar arribar a temps a meta. Nosaltres anem passant cap a la segona especial del dia, amb colla anem fins a Demonte a uns 600 metres d’alçada. El canvi de passar de 2600 a 600 metres en una sola etapa és brutal, el paisatge evidentment no té res a veure.


Carregant piles per la segona especial

Moment d'airejar la llengua...

En aquesta segona especial ens toca pujar fins a 1500 metres, primer un tram per carretera i després ja ens endinsem al bosc, anem fent els tres però el Santi es queda una mica quan ja estem arribant a dalt, un corriol entre fulles ens porta a un prat verd i aquí comença la baixada, fem una miniparada al avituallament on reagrupem els 3 i apa avall que fa baixada. Com es repeteix varies vegades quan toca tirar avall ens atrapa l’Emili i en aquest cas també el Chus, però una mica més endavant ens els trobem parats, l’Emili ha punxat. Té de tot així que continuem i el Chus s’acopla al grup, i aquí comença el divertiment del dia, un corriol de baixada espectacular, ni molt fàcil ni molt difícil, el punt just, ziga-zagues, tobogans, algun repatxonet curt... i jo davant tirant del grup, penso que els faig anar a poc a poc així que m’exprimeixo per fer-ho tot lo ràpid que puc i com que ho gaudeixo no paro ni un segon, d’escàndol. El millor però és la flipada que porta el Chus quan arribem a la pista i em felicita pel ritme que he portat baixant. Gràcies!


Foto borrosa però un bosc molt acollidor, llàstima que no ens hi puguem quedar...

El Santi i el Francesc sortint del bosc

Als avituallaments sempre ben atents

Una última pujadeta inesperada que fa mal a les cames i pista avall fins Monterosso Grana on hi ha el xip amb el final de l’especial i de l’etapa. Aquí havíem d’arribar-hi amb un màxim de 12 hores i hem fet un temps de 9:38h, prova superada. Com que ja no compta el crono ens prenem el nostre temps al avituallament, jalant, saludant a l’un i a l’altre i especialment al Marco, amb qui vem coincidir al Rally di Romagna, viu a prop i ens ha vingut a veure, que bé!


La foto

I la contrafoto, la Clara, l'Anna i el Dani de Cablepress immortalitzant la nostra arribada a Monterosso i la Meritxell i la Carolina com sempre animant. Gràcies a tots!

Quina sorpresa trobar-nos al Marco!! Grazie!

Primera etapa superada a temps, ara només ens falta arribar al campament, res 23 quilòmetres més...
Però no ens podem relaxar del tot, ja no compta el temps però hem d’arribar a San Damiano i per això encara ens falten més de 20 kms i comptant que són quarts de set del vespre millor que anem fent via o sens farà fosc.
Acabem de marxar i arriben els de Andrés brothers!

Marxem els tres, el Toni i el Chus, sense presses però sense pausa, mentida, una d’indispensable tothom a pixar, jejeje. El camí no és fàcil, sortim per un caminet en mig del bosc amb alguna rampa de les bones i quan arribem a la pista tot amunt fins al Passo della Piatta, sort que som colla i anem distraient-nos tot xerrant que sinó... ja a dalt, on hi ha un avituallament, ens atrapa un noi belga, en Tim que també s’uneix al grup. L’any passat aquí tocava crestejar per un sender durillo però aquest  cop ens diuen que no, tot baixada i després planer fins a San Damiano, per si de cas no ens els creiem...

20 kms i no pas planers, un portet més per les nostres cames... buf!

Vinga amunt que és l'últim del dia

Amb en Tim al últim avituallament, toca practicar idiomes


Però sí, és bastant com diuen, baixada per pista on, entre que ja fosqueja i que cauen quatre gotes, passem una mica de fred i després fals pla cap a San Damiano, això sí, amb emboscada final, un corriol “porculero” a la llera d’un riu, amb la seva sorra que s’enfonsa i no et deixa avançar en condicions, entre el cansament, la sorra i la poca llum que hi ha una mica més i ens la fotem arribant al poble. I finalment sí, divisem quatres cases, un campanar i...... el poliesportiu on ens tirem de cap als plats d’arròs que ens tenen preparats a l’arribada. Mirem els rellotges i si haguessin mantingut el final de l’etapa oficial aquí també haguéssim entrat a temps, pels pèls però a temps, 11:55h!

Refresca i torna a ploure una mica... però estem contents, ja falta poc, només una ensarronada més i ja hi som!

Com ha costat divisar San Damiano i el temps...
La meva cara ho diu tot, estic cansada!!

Quina senyora etapa, d’això se’n diu entrar al Iron Bike per la porta gran, comencem amb 134 kms i 4750 metres de desnivell positiu, quasi res per un primer dia... que ens agafin confessats!

A l'arribada, les 20:00h, el primer sopar del dia
Arriben poc després l'Alejandro i el Dani

Però no tots hem tingut la mateixa sort, el Vicenç tot i la trencadissa ha pogut salvar l’etapa, això sí gastant més del què hauria volgut. El Dani té molèsties importants a un genoll, que la Fátima intenta apaivagar tot el què pot amb una bona sessió de massatges, el Dani Martínez decideix abandonar després del problema amb la roda de principis d’etapa i de noies en carrera en quedem només quatre, la Loreto s’ha fet un esquinç al peu i després de passar per l’hospital no podrà continuar.

Arribant a les 20:00h el temps se’ns tira a sobre per fer tot el què volem fer i això que el César s’encarrega de fer una posta a punt a les bicis. Nosaltres mentrestant ens fotem el recuperador i el menjar que ens ha preparat la Fátima, una bona dutxa d’aigua fresqueta, que entre que ja és de nit i que torna a ploure no és el què més de gust em ve, i cap al sopar de l’organització i el briefing. En acabat el Santi i jo passem per la sessió de massatge recuperador de la Fátima, va genial la llàstima és que anem a dormir més tard del què voldríem.
Recuperador + ou ferrat, el sopar ideal!

El segon sopar del dia i encara ens en queda un tercer!

Sí senyor, el Vicenç ha pogut reparar i arribar !
Classificacions de l'etapa i la general:

1a especial
2a especial
Final 1a etapa
1
Milton Ramos
1:59

1
Ondrej Fojtik
1:30

1
Ondrej Fojtik
7:36

24
Dani Llorens
2:35

24
Vicenç Pacios
1:59

22
Dani Llorens
8:29

50
Rickie
3:00
1a
27
Dani Llorens
2:00

48
Rickie
8:58
1a
59
Vicenç Pacios
3:10

40
Rickie
2:10
1a
52
Vicenç
10:17

60
Francesc
3:11

48
Toni
2:12

56
Francesc
9:38

65
Alejandro de A.
3:13

49
Santi
2:12

59
Toni
9:38

67
Toni
3:13

50
Ada
2:12
2a
60
Santi
9:38
2a
66
Dani de Andrés
3:13

52
Francesc
2:12

61
Ada
9:38

71
Santi
3:16

66
Dani de Andrés
2:22

65
Alejandro de A.
9:48

70
Ada
3:16
2a
67
Alejandro de A.
2:22

66
Dani de Andrés
9:48


General després 1a etapa
1
Ondrej Fojtik
106
22
Dani Llorens
4261
48
Rickie
6730
51
Vicenç
7391
55
Francesc
7907
58
Toni
8019
59
Santi
8192
60
Ada
8214
64
Alejandro de A.
8731
65
Dani de Andrés
8747


Sessions de massatge a l'autocaravana, qui és l'últim?


I demà ens espera el Bellino, a priori una etapa molt semblant a la de l’any passat però amb un portet menys, sembla que han tingut en compte el desgast d’aquesta contundent primera etapa. Esperem que la pluja no ens acompanyi.

La crònica de Cablepress:

1ª etapa Iron Bike 2o12

Empieza la competición sobre ruedas en los Alpes italianos con la etapa más larga y posiblemente la más dura de la historia del Iron Bike
Amanece con cielo cubierto y lluvia constante en Limone Piamonte; asistimos a la etapa más larga y posiblemente la más dura en la historia del Iron Bike, con dos pruebas especiales que pondrán al límite a cualquiera de los participantes. Una primera etapa que además verá aumentada su dificultad por el mal tiempo. Vaya jornada les espera a todos los corredores! Afortunadamente para todos, un par de horas después de la salida, aparece el sol, justo en el momento en que la carrera entra en su momento más culminante, en la alta montaña.
El español  Milton Ramos, gran favorito de la competición, lo da todo en la primera especial cronometrada del día buscando la diferencia con el checo Ondrej Fojtik, pero éste en ningún momento da muestras de debilidad. Al finalizar la primera especial Milton consigue una escasa diferencia de 1,30 min. sobre su rival. Pero la dureza de la prueba se verá reflejada sobretodo en el siguiente tramo. En la segunda especial Milton paga su esfuerzo, sufre una pájara y Fojtik, impecable, saca una ventaja notable de 14 min.
En categoría por parejas, nueva victoria de los vascos Unai Paniagua e Israel Perea y en categoria femenina la catalana Ada Xinxó se coloca en segunda posición detrás de la inglesa Justine Cotter.
A destacar el sentimiento unánime de gran belleza ante los paisajes de alta montaña al cruzar el parque natural de Argentera y la ascensión al collado de Valscuram 2.520 mtr.

5 comentaris:

Fátima ha dit...

Tampoco hace falta sacar TODAS las fotos¡¡¡ que van a pensar cualquier cosa de Ironbike y la autocaravana.

Francesc Calvo ha dit...

Quina currada de cronica!

Santi ha dit...

Mare meva!! Quina pallissa que ens vem fotre, els números espanten i molt!! Força Bestiar!

Anònim ha dit...

Una etapa com dos terços d'una Pedals...i al dia següent "suma y sigue" ...de lokus ! Sort de la Nutella ;-)

Marionabtt

Anònim ha dit...

Vicens Recasens company de Jordi Mont (com dieu dos catalans mes a lIron).
Bonas records desde LLagostera a tots els que ens hi varem coneixer i petir plegats.
Deu ni do,he necesitat 2 mesos pe recuperar-me del sobreesforç de L´ron.
Esperot tornarvos a veura a alguna cursa,(encara qu dubtot molt que sigui a l´iron bike,no se si ho aguantaria.)
Salutacions.