dijous, 23 d’agost de 2012

IRONBIKE 2012. Etapa 3 Barge - Torre Pellice, una burrada rera una altra


Avui ens esperen uns 100 kms i de desnivell.... sorpresa! ho sabrem al acabar però pinta tela marinera

Un dia més ens llevem i toca recollir els sacs, les esterilles i els trastos de dins la tenda, sembla que el sac cada dia deu ser més gran perquè costa cada cop més posar-lo dins la bosseta, recoi que no tenim tot el matí! A més avui hem costa especialment llevar-me, he dormit bé però no tot el què el cos em demana i per tant i com és lògic, tinc son. Però això no és una novetat, la novetat és anar a esmorzar a l’autocaravana i que hi falti el Dani, ens falta una peça del puzzle però nosaltres hem de seguir jugant.

A veure com enfundo l'esterilla amb els ulls tancats...

El Jordi Mont amb l'autèntica cara de: on m'he ficat!
No hi som tots, ens falta el Dani...
Aquí una mica més desordenats i darrera núvols grisos.... esperem que no els hi doni  per descarregar!
El Vicenç i el Javi coreografiant els estiraments
Amb el César i el Jose de Castelló, que bé que hagin vingut! Falta el Chus però estava enganxat al Iphone...

Tornem a sortir en ordre invers a la classificació, pel què van explicar i segons el perfil, la primera meitat de l’etapa és igual que la de l’any passat i a la segona meitat ens tocarà fer un port llarguíssim, de 1700 metres de desnivell que l’any passat vem fer el quart dia, es tracta d’enfilar-nos fins a Coll Chiot Cavallo que amb el cansament acumulat i agafant-lo amb 55kms a les cames sona molt suggerent, ejem, ejem...

El gran Kapi empren la marxa

Però abans de tot això ens tocarà arrancar l’etapa amb una especial-bucle, ja la vem fer l’any passat, sortint de 400 metres toca pujar a 1307 per tornar a baixar a Barge, el punt de sortida.

Ens apropem per carretera on comença la pista i amb ella l’especial. La pujada primer és suau però de cop agafem un trencant a mà esquerra i les rampes sembla que no s’acaben mai, ens fem un tip d’avançar gent, hi ha algun tram on tothom puja empenyent la bici i nosaltres aconseguim mantenir-nos-hi a sobre, el Francesc ens va atrapant a poc a poc però no li posem fàcil. Però tan apretar la pujada se’m acaba fent llarga, especialment quan arribem a un tram on sí que ens toca caminar, allà atrapem a la Stefania, em costa deixar-la però el Francesc m’esperona per acabar d’apretar fins dalt. La Rickie, que segueix anant com una moto, ja ens havia passat una mica abans.

M’ha costat però estic contenta de la pujada, l’any passat també ens va anar bé aquest tram, a veure com se’m dóna la baixada. I és aquí on no baixo com voldria, el Santi se’n va i el Francesc es queda a fer-me muralla protectora, es posa darrera meu i m’avisa cada vegada que ens avança un kamikaze, quina angoixa de baixada, alguns no avisen, d’altres avisen però gairebé et passen per sobre.. ningú s’espera a que t’apartis, em neguitegen i baixo tota l’estona pensant qui estarà a punt de passar-me per sobre. Tot i així baixo lo ràpid que puc, els primer tram és més senzill, on predomina la pista amb alguna pedra i on es baixa a molta velocitat. 

Comença el descens de l'especial

La segona part molt més tècnica, senderó estret trialero, amb algun tram força contundent, aquests els faig a peu i el Francesc segueix darrera meu. M’alegro d’algun tranco que passo sense posar peu i en una corba aparentment senzilla, però seca i amb terra solta, se me’n va la roda del davant i de cop em veig al terra. Tinc la sensació que no m’he fet res, la corba és molt tancada i no ha estat una caiguda brusca, simplement una relliscada, però em miro el genoll dret i regalima sang, no pot ser, la mateixa ferida de la Transcatalunya altre cop oberta!! Amb lo que em va costar curar-la després de l’infecció, amb aquestes m’adono que la bici està estirada al mig de la corba i sento una bici que s’atança, em foto a cridar, stop!, stop! mentre aparto la bic. Per sort és el Francesc i no m’atropella. Pujo a la bici i just abans d’arrencar veig el meu bidó pel terra, vinga, el recullo i seguim avall. Entre la gent, la caiguda i tot plegat ja no baixo igual que abans, sort que ja som gairebé a baix, passo l’alfombreta del xip i me’n vaig directe a l’ambulància a que em netegin la ferida.

Final de l'especial, amb el guardaespatlles ben atent.

Sort que no estem al mig d’una especial perquè la noia de l’ambulància em vol curar tan bé la ferida que tarda un munt! I jo anant-me posant nerviosa, això sí el Santi i la Fàtima m’apropen menjar i beure, que afortunada que sóc! Ja em la ferida desinfectada quatre cops i tapada perquè no s’embruti, o com a mínim, s’embruti menys ens disposem a marxar de Barge, vinga que hem fet 20 kms i encara no ens hem mogut de lloc. Arranquem els tres de sempre i aquest cop ens acompanya el Vicenç que amb els “apretons” que ha fet aquests primers dies el cos li demana moderar una mica el ritme, així que avui som un de més.

És curiós la ferida ocupa exactament el mateix especial que la ferida anterior 

Ara toca enfilar-se fins a l’estació d’esquí de Rucas, passant per les canteres de pedra de Luserna. Al principi la pujada és suau per asfalt però lo bo comença amb la pista, unes rampes que no s’acaben mai i que jo tinc un moment d’allò més tonto, m’agafa una nyonya horrible, una son tremenda, i li dic al Santi que tinc ganes de parar i anar-me’n a la tenda a dormir, ell flipa, no s’ho pot creure, acabem de fer una especial frenètica, ens queden més de 70 kms per davant i jo li dic que m’estic adormint! I lo únic que se li acudeix per fer-me treure la son de les orelles és pujar una mica el ritme, intentant anar a buscar al Francesc i al Vicenç que ens han deixat una mica enrere i alhora nosaltres deixem enrere als de Andrés brothers aquí hem atrapat al inici de la pista.

Sortim juntets i sense pressa però sense pausa, queda mooolta etapa

Em concentro a seguir el Santi i ell em va explicant coses per distreure'm, sempre que els rampots ho permeten, és clar! 

No recordava que aquest tram pugés tant, quan sembla que ja suavitza mires uns metres més endavant i apa una rampota més i no són pas curtes, com diu el Francesc, rampes constants del 20% amb descans del 15%, com per tenir son. Finalment les rampes més dures s'acaben arribant a la cantera que creuem per davant i que per un moment fa baixada però no dura i quan tornem a remuntar ens avança gairebé rosant-nos un camió carregat de rocs enormes amb un brunzit eixordador, si para amb lo carregat que va segur que no aconsegueix pujar. Abans d'arribar a l'última part de la pujada, que torna a ser per asfalt, atrapem al Francesc i al Vicenç que han baixat el ritme.
Amb les rampes al final em marxa la son de les orelles
La cantera de pedra de Luserna ja és més a prop. Una baixada curta ens hi espera
Atrapem al Paolo, és inconfusible amb l'osset al casc, l'any passat també hi era
Per fi es divisen els telecadires i les pistes d'esqui on just davant i hi ha el segon avituallament del dia on s'hi apleguen un munt de bikers. Com que no estem dins de tram especial els de més endavant s'ho prenen amb més calma que normalment tot pensant en la segona especial del dia on tocarà donar-ho tot. Però per arribar-hi encara hem d'acabar d'enfilar-nos al Colleto Valanza. 

Vinga nois que arribem al avituallament i ja tenim un port més a la butxaca
Els de l'avituallament no donen l'abast, tallen embotit i formatge i amb un segon ja s'han buidat les safates
La petita gran Carolina, sempre animant-nos i seguint al pare arreu on va. Això sí, tota la Nutella que no menjo jo se la menja ella :)

Ens deixem anar a la baixada per tornar-nos a trobar amb la pujada, ens pensàvem que aquest any no trobaríem l'avituallament improvisat que els familiars i amics del Diego Rapetti, un biker uruguaià, van muntar a mitja corba pujant al coll Valanza però sí que hi és! Una família italiana ens hi espera oferint-nos beguda fresca, mentre donem les gràcies no perdrem l'oportunitat de fer un glop, avui la calor es fa notar.
Avituallament improvisat, no hi comptàvem pas!
L'últim tram de la pujada és per sender, un corriol exigent que ens obliga a lluitar-lo per no posar el peu a terra, ho fem prou bé i atrapem algun biker que sempre anima. I comencem la baixada enganyosa, però aquest any vaig previnguda i li recordo al Santi que no s'animi més del compte que de cop apareixerà un rampot més que impossible a mà esquerra i estarà ple de cintes. 


sí, sí, ho hem fet prou bé, gairebé tot sobre la bici, cumplimenti!
I aquí el tenim, bici a l'esquena i amunt! i el pitjor no és aquest tram, que és ben curt, sinó la baixada que ve tot seguit, primer sembla que sí, molt mona, una única traçada molt estreta pel mig d'un camp verd, però de cop allò comença a encarar amb ganes avall i li surten arrels, reguerots i alguna pedra, vaja que no ho veig clar i baixo mig caminant, mig en bici, tot i que intento que no sigui molt a poc a poc, a més el Francesc i el Santi, prudents, m'imiten en els trams més complicats i així se'ns escapa el Vicenç.
Aquí ja no cal ni intentar-ho, toca arrossegar bici
Al menys la baixada podria ser fàcil, però no...no ho sembla però hi havia trams...
Quan retrobem la pista posem el turbo que el temps va corrent i encara ens queda l’ascensió llarga del dia. A Villar Pellice hi ha avituallament i l'inici de la segona especial, que dur que es fa pensar que som a 5 kms de la meta i en canvi ens hem d'enfrontar a 40 kms d'etapa. L'any passat aquí vem arribar-hi a la quarta etapa i plovia a bots i barrals, al menys amb això hem millorat.

Arribant a Villar Pellice
Al avituallament amb en Michel Van Dick, un dels bessons que també eren al Rally di Romagna
No gràcies Nutella no, però un altre got de cola sí!
Carreguem bé les piles i comencem els quatre l'especial i aprofita per sortir amb nosaltres el txec d'ahir, ja sap que amb nosaltres té bona companyia encara que no entengui ni papa del què diem. Però el grup no dura massa, sortim de 663 metres d'alçada i hem d'arribar a 2334, així que millor que cadascú agafi el seu ritme, primer se'ns en va el Vicenç i uns quilòmetres més amunt el Francesc, al txec li agafen rampes, no ens ho diu però per entendre això no calen saber gaire idiomes, jejeje i es posa a caminar, i tot i així ens costa una mica deixar-lo enrere.
Amb alegria cap a la segona especial
Amb el Francesc i el txec, ahir ja es va estudiar les bicis de tots i el pobre avui ja no sap què mirar...
Així doncs que ens quedem els dos sols, nosaltres dos i el mal de cul, la pujada és eterna i constant, no hi ha descansos, no sabem com posar pas el cul, a més tinc un estrebada als isquios de la cama dreta i si poso plat petit per pujar amb més cadència em tiba l’estrebada i em fa veure les estrelles, així que aguanto el plat mitjà tot el què puc. Això sí, aquest any gaudim de les vistes increïbles del lloc, l'any passat entre la boira i la pluja només sabíem que allà pujava de valent però no teníem cap referència visual, avui sí, el cim està "al quinto pino", no sé què és pitjor, si veure-ho o no!

Recoi si el camí va per allà dalt! l'any passat no vèiem ni un metre davant nostre
Déu meu, quin mal de cul!

Anem fent distrets l’un amb l’altre i amb el paisatge, ja bastant amunt apareix en una corba el Panda IronBike, pocs cotxes avui en dia aguantarien aquest tute però el Panda segueix el peu del canyó i el senyor que el porta també. I per si no en teníem prou amb la pujada per sí sola la cosa s’anima, arriben les rampes emporlanades, cosa que vol dir, més empinades, ara sí que plat petit i no poso plat miniatura perquè no existeix que sinó... dents serrades i amunt que hi falta gent, es nota que porto un maillot maqui perquè em giro un moment i el Santi està pujant a peu, li he fotut un pal! Jejeje però després me’l torna i veig com se’m acosta muntat mentre jo vaig fent a peu. En aquest tram passem a un parell de bikers, quines cares que porten, i anem recuperant metres al Francesc.

El del Panda no en té prou en pujar fins aquí, ara ens vol torejar?

Vinga que ja som dos corbes més amunt, ara venen les rampes fortes... sense comentaris
Santi, que t'estic fotent el pal i a punt d'atrapar un altre biker
El Santi a peu i jo damunt la bici? que estrany, segur que no dura gaire...
Efectivament, ja vaig caminant
S'han canviat les truites ara em fots el pal a mi!
Arribem al avituallament, el paratge és descomunal, rodejats de muntanyes verdes arreu i ens trobem amb el Francesc i el César de Castelló, que bé veure’l tot pedalant, aquests primers dies m’ha estranyat que cada dia arribés més tard que nosaltres i no veure’l en tot el recorregut, tot i que en altres llocs on ens hem trobat sempre portem un ritme molt similar, però sembla que avui per fi està trobant les sensacions.

El César avui va molt millor! Vinga que encara hem de pujar fins allà darrera!
Mentrestant l'Stefano il doctore pren el sol, és l'enveja de tothom

Ara toca acabar d’enfilar-nos a peu, l’any passat aquí tocava obrir-se camí entre la boira i anar esquivant tifes de vaca però aquest any ens hi ha afegit una distracció extra, han canviat la boira per les mestresses de les tifes i hem d’anar esquivant vaques que han decidit baixar pel corriol per on nosaltres hem de pujar, sense ni un mirament, a elles no els hi importa que a la nostra esquerra només hi hagi timba, ens creuem fent filigranes perquè elles baixen ocupant tot el camí.

Vaca, que les dues no passem!
Són més de 300 metres de desnivell que hem de fer a peu i en aquest tram algú s’enrecorda especialment de mi, oi Francesc? Cada dia ens pregunta si toca caminar molt i ahir li vaig dir que avui no havíem de caminar tant, que si volia deixar les bambes de caminar era el dia oportú per fer-ho i descansar l’esquena. La veritat és que no recordava que aquí haguéssim hagut de caminar tant però és clar, la memòria és selectiva i oblida  lo pitjor, les mirades que em dedica ho diuen tot, com troba a faltar les seves bambes! Ho sento!! 

César, ja pugem! gràcies per la foto!
I un pas rere l’altre arribem al coll, com ho diríem... fets pols, però no només ell, nosaltres també, jejeje i sabent que la baixada tampoc és fàcil, al menys aquest any no està mullada però el desnivell i els pedrots fan el primer tram impracticable. Tot caminant el Santi té la mala sort de revinclar-se el turmell, esperem que no li passi d’aquí que ja en té prou amb els genolls fent-li la punyeta. Sortim d’aquí el més ràpid que podem i a la pista per fi, ens podem deixar anar.

Ja hem fet el coll, ara toca baixa a peu però Jordi Martin s'hi tira de cap sobre la bici, està fatal!

Les vistes són brutals, toca canviar de vall i nosaltres arranquem baixant a peu
Llàstima que el Santi es torça el turmell, ara que tampoc és d'estranyar
Que bé, un tram fàcil!
És tan fàcil que fa por, jijiji
Però arribar al refugi no és mai fàcil, l’any passat perquè ens estàvem congelant i el Santi començava a agafar un to lilós i aquest any perquè, tot i que en el perfil no apareix en lloc, acabem arribant-hi de pujada, això sí, un cop allà tenim una sorpresa, han avançat el final de l’especial just aquí.

Arribant al refugi hi ha el Dani Julian de Cablepress fent fotos, m'encanta aquesta, sort que s'arribava de baixada...
Aquest noi també fa cara d'haver-hi arribat relaxat, oi?

Al refugi ens està esperant el Vicenç i ens explica que la Rickie acaba de marxar, sembla doncs que comença a semblar una mica més humana, de totes maneres amb l’avantatge que em porta pot permetre’s el luxe d’afluixar una mica, tampoc li passarà pas res.

No ens podem encantar perquè encara ens queda acabar de baixar i fer un portillo més fins a Torre Pellice però si no hi ha cap encerronada bèstia no hem de tenir problemes per entrar a temps, ja que avui el temps màxim establert per l’organització és de 13hores, cosa que ens fa témer el pitjor, menys quilòmetres que normalment, uns 95 però és la etapa amb més temps màxim i aquest fet per si sol ja espanta.


El Santi, el Francesc, el César, el Jordi, el Vicenç i jo, no ens podem quedar aquí?
Mengem i ens hidratem i aquí sortim de nou en grup, els tres de sempre mes el Vicenç i el César.  La primera part dels nostres desitjos ja no es compleix, comencem a baixar per un tram força tècnic, que per tant no és tot lo ràpid que ens agradaria, això sí, tret de la part inicial la resta és un corriol guapíssim.  


I després dels primers entrebancs, ara sí una mica de baixada corriolera que es deixa fer



La part final de la baixada és per asfalt i allà on hi havia d’haver el final de l’especial ara hi ha un petit avituallament de líquid i algú de l’organització apuntant dorsals, passem sense aturar-nos i comencem l’ascensió a l’últim port del dia que, per unanimitat, decidim que sobrava. Si portem ja més de 4200 de desnivell amb poc més de 80 kms!

Doncs res, paciència i a enfilar-nos. I que durs que es fan els 500 metres de desnivell fins a Prato Stella, amb algun tramet de caminar i tot, no fos cas no l’haguéssim tingut prou avui. El César es queda una mica enrere i ja dalt atrapem un grupet de 3 o 4 que es van esperant entre ells però un italià s’uneix al nostre grup per la baixada, porta una fulla de plataner tatuada al bessó de la cama esquerra i una bici Ritchey P29 molt guapa, és en Corrado Vacca i a les següents etapes compartirem bastants moments amb ell.


Vinga nois que és l'última pujada del dia!
César ànims que ja falta poc, lo segur és que falta menys, poc ja no ho sé..

Agafem la baixada amb moltes ganes d’arribar, és la mateix que la baixada del bucle de la quarta etapa de l’any passat, on plovia moltíssim, per sort avui és ben sec i sort, perquè el Jordi Martin, que baixa com un boig, ens passa a tot drap i nosaltres resant perquè no se la foti. Ja cansa tot, la baixada també, els braços i les mans cansades, les cames no els hi senta bé cap posició però comencem a divisar les cases de Torre Pellice i un somriure es va dibuixant a les nostres cares i no és per menys perquè creuem la meta amb gairebé 95 kms i 4.735 metres de desnivell positiu segons el meu pulso, segons el César i algun altre més de 5.000, quina burrada!

Alegria que arribem!

Estic molt i molt contenta d’haver arribat fins aquí, evidentment que vull acabar l’Ironbike i ser Finisher, per això i hem tornat el Santi i jo, però amb la duresa que va començar la primera etapa, aconseguir acabar les etapes successives és per mi un repte enorme que s’ha d’anar assolint dia a dia,  per això em sento eufòrica al aconseguir passar per sota l’arc d’arribada després de cada una de les etapes. De moment avui tornem a ser finishers.

Sí!!!
Cara de satisfacció d'haver superat un altra duríssima etapa
Classificacions de l'etapa i la general:
1a especial
2a especial
Final 3a etapa
1
Ondrej Fojtik
1:06

1
Ondrej Fojtik
1:53

1
Ondrej Fojtik
8:21

24
Vicenç Pacios
1:28

32
Vicenç Pacios
3:01

35
Vicenç Pacios
11:13

29
Rickie
1:31
1a
47
Rickie
3:16
1a
42
Rickie
10:42
1a
54
Santi
1:41

48
Francesc
3:17

47
Santi
11:23

59
Toni
1:46

49
Ada
3:18
2a
50
Francesc
11:22

60
Francesc
1:46

50
Santi
3:18

52
Ada
11:23
2a
61
Ada
1:47
2a
62
Toni
3:32

92
Toni
11:58

68
Dani de Andrés
1:51

77
Alejandro de A.
3:59

102
Dani de Andrés
12:25

69
Alejandro de A.
1:52

78
Dani de Andrés
4:00

104
Alejandro de A.
12:25



General després 3a etapa
1
Ondrej Fojtik
179
35
Vicenç
20.216
38
Rickie
21.182
50
Francesc
26.849
55
Santi
28.344
56
Ada
28.716
59
Toni
29.928
65
Alejandro de A.
32.810
66
Dani de Andrés
32.856


Aquesta imatge no la veiem mai però es repeteix cada dia, el Milton, 2on, dinant quan nosaltres patim,  quina barra! jejeje

Avui la zona d’acampada està una mica més allunyada de la meta que normalment, quan hi arribem seguim la rutina, recuperador, primer sopar, dutxa, massatge, sopar de l’organització, briefing... però la Fátima que està en tot i sap que els petits detalls són poderosos, avui ens obsequia amb un autèntic gelat italià de postres! Yuhu!!

Fátima, ho sento però és l'única foto dels gelats que tinc! I tu me decías a mi que me peinara?
Sort dels massatges de la Fátima, dolorosos però recuperadors
I abans d'anar a dormir toca felicitar al Santi que ja són les 12 de la nit tocades i és el seu cumple, es veu que fa 11 anys de cop, quan el felicito em diu que en té 23!! es nota que estem cansats... així que demà s'ha de celebrar a lo grande que 11 anys en un dia no es fan gaire sovint, així doncs que anirem a fer una passejadeta al Colle Cialancia...
Quina fila que fem, bona nit!

La crònica de Cablepress:

3ª etapa Iron Bike 2o12

Ondrej Fojtik, con una nueva victoria de etapa, se afianza en la cabeza de carrera mostrándose intratable, mientras Milton Ramos lucha incesantemente resistiéndose a darle la victoria al checo tan fácilmente. La catalana Ada Xinxó se mantiene en segunda posición por detrás de la inglesa Justine Cotter
Otro día que amenaza lluvia, con un cielo cubierto de nubes. Afortunadamente para todos, se trata de una falsa alarma y la carrera puede transcurrir sin chaparrón. En cabeza de carrera, el checo Ondrej Fojtik se muestra intratable ante sus seguidores. Su rival más directo, Milton Ramos, como todos los días ha salido a darlo todo, pero como en la jornada anterior, en las subidas pierde mucho terreno y en las bajadas araña segundos que en ningún caso son suficientes. En la primera especial vemos como Milton está a la altura de Ondrej Fojtik una vez más, pero es en la segunda especial donde el checo aumenta su ventaja aunque sea en unos pocos puntos. Al llegar a la especial se nota la rivalidad entre los dos ciclistas. Milton nos comenta: “en los tramos sin crono tenemos una relación más que cordial, pero en los tramos cronometrados no cruzamos ni una palabra”. 
Mas allá de la lucha en las primeras posiciones, esta etapa se ha hecho especialmente dura para todos. Los más veteranos, conociendo lo que es realmente el Iron Bike, saben que es el día del bajón. Los demás van descubriendo sus propios límites, la mayoría que superen esta jornada saldrán reforzados de la etapa, y afrontarán la próxima con más fuerzas, y sabiendo que terminar la carrera sí está a su alcance.
Pocas novedades en la clasificación, tenemos que destacar la excepcional carrera de Jordi Masipo, octavo en la general, a quien no parece afectarle ni el tiempo ni las pendientes. Mantiene su posición y la sonrisa, al igual que la pareja vasca de Unai e Israel quienes, además de mantener el mallot, mantienen el buen humor. Y la gran sonrisa de Ada Xinxo que al verla nos parece increíble que haya finalizado los 4700 m. de desnivel positivo de la jornada.
La llegada es en Torre Pellice, donde todo el pueblo recibe a la carrera con gran afecto, y es la misma población quien prepara la cena para todos, corredores y staf, con especial amabilidad y entrega. Trato inmejorable para afrontar la cuarta etapa con más fuerza y buen humor, hasta Pramollo, después de recorrer unos 100km de distancia y con un desnivel de  de 4700m, casi nada…

1 comentari:

Francesc Calvo ha dit...

Ada, trobaré la manera de venjar-me!