divendres, 17 d’agost de 2012

IRONBIKE 2012. Etapa 2 San Damiano - Barge, enfilant-nos al Bellino emblanquinat

El segon dia la rutina matutina és una mica més fàcil de portar, a més avui sembla que el dia es lleva prou descobert, la qual cosa vol dir que fa fresqueta però cap problema, ja està bé, ens abriguem una mica més i quan es vagi pujant la temperatura ja ens desempallegarem de maniguets, paravents...

Bon dia! Bicis a punt i cel serè
A esmorzar mentre estudiem el perfil del dia
Fora mandres, i a per la segona etapa
Avui ja toca sortir en ordre invers a la classificació, és a dir comencen a sortir els últims classificats i els darrers en sortir són els primers classificats. D’aquesta manera durant els primers quilòmetres d’etapa gaudeixes de veure els pros avançant-te amb aquella energia que els caracteritza, qui pogués posar-s’hi a roda!
Esperant el nostre torn per sortir, al que més li tocarà esperar és al Dani, això li passa per anar ràpid, jejeje

Avui tenim uns 110 kms per endavant i, en principi, una etapa molt similar a la de l’any passat amb la diferència que aquest any han suprimit un port que hi havia després del Bellino. El temps imposat són 9 hores i el temps màxim 12, sembla factible entrar dins de temps màxim però clar el cansament d’ahir pesa...

Sortirem amunt, continuarem amunt, i després fins dalt, res, els primers 40 kms gairebé tots de pujada, per anar escalfant!

Sortim per la carretera, com l’any passat, avancem algun biker i atrapem al Chus alhora que ens atrapa el Francesc i així, en grupet de quatre, anem remuntant per carretera la Valle Maira mentre guanyem alguna posició més i alhora la perdem quan ens cacen els que han sortit darrera nostra. 

El Piero Zaccaro ens fa aquesta foto segons abans d'emprendre la sortida
Ens marxa! Bellino que venim!
El grupet esmorzant asfalt

Coi, el grupet a crescut, així ens menjarem l'asfalt més ràpid, yuhu!
 Un cop deixem la carretera comença la primera especial del dia, aproximadament al km.18 i que durarà fins el km. 52, uns 34 kms d’especial on hem de pujar al Bellino, que vol dir fer una ascensió fins als 3.000 metres d’alçada. Comptant que arrenquem l’especial a 945 m. està clar que serà una especial ben llarga.

Passem el xip, el Santi em va marcant el ritme però se’m fa dur de seguir-lo, les cames estan ressacoses d’ahir tot i que de moment la pujada no és dura, la cosa es posa complicada un cop creuem el riu. Aquest any no m’equivoco i només passar el pont agafem el primer camí que surt ben dret a la nostra esquerra i s’enfila fins el poble de Prazzo, on l’Anna, la xicota del Toni, ja ha vingut a anirmar-lo, no se’n perd ni una oportunitat! I de pas ens n’aprofitem la resta, ja que reparteix ànims a tothom.

D’aquí no res ens tocarà caminar, atrapem a la Stefania, quina dona, ha vingut tota sola, sense cap company d’aventura ni ningú que li faci l’assistència, valenta com n’hi ha poques. Ens atrapa el Francesc, que ens havia donat peixet a la sortida de l’especial, i la cosa es posa seria, sortim del poble pel mateix corriol de l’any passat, uns aguanten més que d’altres però a tots ens toca caminar. Que dur que es fa aquesta primera caminada del dia, però en canvi ens avança l’anglesa que sembla que ahir no es va cansar gens, quina enveja.
La Stefania somrient, faci fred o calor ella va ben fresca
 Avanço lenta i patosa però aconseguim sortir del sender tortuós i agafar la pista, a veure si per fi trobo el ritme. Sembla que acabem de sortir però ja tinc gana, la qual cosa vol dir que ja fa una estona que pedalem i caminem. Així que intento ingerir una barreta mentre el Santi segueix portant la batuta i el Francesc es guarda per la part forta de l’ascensió.

Els hi costa però finalment les cames van retrobant les sensacions i anem pujant tot comentant la jugada i veient com ens avancen a tota llet el líder dels máster 40, el Milton, el Matt, el Fojtik... el que ens estranya és que encara no ens hagi avançat el Dani, el nostre Dani, el crack del Bestiar Lliure i sabent el mal de genoll que tenia ens fa por que li hagi anat a més. I els pitjors pronòstics es confirmen, gairebé arribant al primer avituallament del dia, està a punt d’atrapar-nos la furgo pick up de l’organització i el Santi li sembla veure carregada una bici amb el dorsal 23, quina putada.
Amb el bon dia que feia... què hi pinten aquells núvols allà dalt
Aprofitem l’avituallament al màxim que ara toca una caminada i de les bones, hem de remuntar uns 270 metres de desnivell bàsicament caminant, fins assolir els 2.040 metres del Colletto Sarasin. Al cap em venen les paraules del Vicenç l’any passat quan, pujant per aquí jo deia: no puc més!
I ell em contestava: fes passos petits, fes passos petits...
l'Stefano il doctore va seguint la cursa amb moto, vigilant que ningú prengui mal
I aquest any pujo fent passos petits però ràpids i segurs, i m’hi sento còmode, la bici a l’esquena no em fa mal i avanço prou ràpid, sense parar. Per davant i per darrera una corrua de gent, entre ells em segueixen el Santi, que l’he avançat quan em feia una foto, i el Francesc que ha parat a canviar-se de calçat. Ell, com que té un peu fotut, quan toca caminar una estona llarga canvia el calçat d’anar en bici per unes bambes de caminar, porta més pes a la motxilla però així evita carregar en excés el peu i entre això i les cures de la Fátima sembla que de moment li va prou bé.
Vinga que avui toca ració doble de caminada
Passet a passet ens anem enfilant, molt millor que l'any passat
Coi, quanta gent perseguint-me!
Un cop al coll toca perdre una mica d’alçada fins l’església de la Madonna delle Grazie per finament encarar la pujada definitiva al Bellino. És una pujada d’uns 10kms i 1.100 metres de desnivell, la comencem els tres junts però mica a mica ens anem distanciant, el Francesc se’n va endavant, impossible seguir-lo, i jo també li vaig agafant metres al Santi, que té molèsties a un genoll, quina punyeta.

Vinga Toni no bufis tant que ja ho tens!

Però si el Bellino no es veu, ens el tapen els núvols, bestial la vall, l'hem de creuar tota fins al final
Corriolet entretingut, a la baixada no sempre et pots deixar anar... perquè de cop puja!



I al mig del corriol ens trobem l'Anna i la Clara animant i fent fotos, quin luxe!

Em peto de riure, em fan la onada i tot, són dues però fan molt soroll, gràcies!
Hem deixat la Madonna de la Grazie enrere, creuem el riu i ara sí que no pararem de pujar fins al cim
Al principi encara anem junts

El Francesc es posa davant i ben aviat es converteix en una taca enfilant-se pista amunt

Ja fa estona que el sol no brilla amb intensitat i anem veient com ens dirigim cap als núvols i la boira, esperem però no haver-nos de mullar una altra vegada, això sí, la pluja d’ahir al Bellino va ser neu i el paisatge nevat dóna espectacularitat al ascens. Llàstima però, del vent gelat que fa que mica en mica anem parant tots per abrigar-nos.
Avanço al Toni que ja va amb l'impermeable posat, només veure'l em fa venir calor
Per darrera el Santi també s'hi va apropant, la pista no és precisament còmode, molta pedra i una única traçada
Faig una primera parada a posar-me l’armilla paravent, tampoc em vull abrigar molt que encara queda prou per pujar i amb la calor m’angoixo de seguida, el què sí que procuro tapar-me bé és el coll que amb el refredat que arrossego només falta que vagi a pitjor. Em motivo anant atrapant gent i amb les vistes tan diferents a les de l’anypassat, on aquí amb el Santi, l’Iñaki i el Vicenç i el Miguel Àngel ens enlluernava el sol i anàvem veient marmotes pels prats d’herba.
Els de Andrés brothers agafant alçada

El Bellino enfarinat, m'agrada, així és ben diferent al Bellino de l'any passat

Però tampoc fa falta aquest aire gelat!
Arribo al avituallament del Coll de Carmagnola, amb el vent i fred que hi fa els voluntaris són dins els cotxes i surten quan arriba algú. El Chus surt quan jo hi arribo, paro i em menjo un plàtan, per afrontar el tram final, els últims 170 metres de desnivell. Aquí toca carregar la bici, intento pedalar en un tram del corriol més planer però tinc un parell d’ensurts així que decideixo fer-ho tot caminant que com reculi els 1100 metres de desnivell rodolant la faré bona.



Quin humor, deuen portar aquí un munt d'hores!
Tot fent la mona abans de l'atac final al Bellino

Començo a tenir fred així que paro a canviar l’armilla pel Gore-Tex i és quan veig que el Santi m’ha recuperat terreny i el tinc bastant a prop. Ens saludem i continuem la nostra ascensió particular, mare meva, no recordava del tot aquest últim tram del Bellino quina paret!! Entre el vent, l’alçada, el fanguet i la pendent que fa em costa enfilar-m’hi però pas a pas cada vegada i sóc més a prop. 

El tram més dur de l'ascenció, no puc més i aprofito per fer unes fotillos

És impressionant mirar enrere i veure d'on venim, la vall és grandiosa!

 Amb el mal temps aquest any no hi ha claca al cim del Bellino, només el fotògraf i tres de l’organització per controlar que tothom hi arribi bé. Els demano que em facin una foto i començo el descens que no és qüestió d’encantar-se aquí, el Santi em comenta quan m’atrapa a la baixada que el termòmetre dalt li marcava 0º, no ens estranya doncs quan comencen a caure quatre volves de neu.
Ja sóc dalt, yuhu!!
I poc després el Santi també, yuhu!

Sense paraules

Aquesta baixada l’any passat se’m va fer eterna, em vaig posar negra perquè el Santi i el Vicenç m’havien d’esperar molt, espero avui no perdre-hi tant temps i em concentro per baixar al màxim de trams sobre la bici i els que no fer-ho ràpid. Les primeres ziga-zagues més tancades, amb neu i fang per mi es fan millor que l’any passat, quan estava d’allò més sec i la terra solta les feia molt relliscoses i a mi no em feien cap gràcia. 

Uns quants bikers iniciant el descens per la ziga-zaga

 El Santi m’atrapa al primer collet i anem fent els dos junts, no ho faig tot sobre la bici però sí bona part i em diverteixo, les quatre volves de neu es queden amb anècdota i anem descendint cap a la vall. Ens avancen els de Andrés Brothers i algun biker més però res escandalós. Les vistes són increïbles però no em puc permetre el luxe de parar per fer fotos així que si voleu saber com és hi haureu d’anar.

Arribem al avituallament neutralitzat que hi ha al Refugi Melezé, en algunes especials hi ha avituallament neutralitzat, és a dir quan hi entres i en surts hi ha control de xip i el temps que passes dins, mentre no superi els 15 minuts, no compta per l’especial tot i que sí que compta pel temps total d’etapa. 
Naltros, el Juan Carlos i els de Andrés aprofitant l'avituallament neutralitzat
Tot i que al sortir encara seguirem baixant, al menys això és el què diu el perfil, mengem i ens hidratem bé que hem tingut un desgast molt important. Aprofito la parada per anar al lavabo i sortim amb l’intriga de fer l’únic tros diferent a la mateixa etapa de l’any passat.

Comencem bé, al perfil tot surt com a baixada però només sortir del refugi deixem la pista per agafar un corriol entre unes casetes i no vegis quins rampots, sort que no duren gaire perquè ens fan apretar les dents. Un cop superats sí que gaudim d’un bon descens en tota regla, amb algun tram urbà o més ben dit un parell de trams rurals, on travessem dos petits pobles pel mig, més val que no surti ningú de casa seva perquè amb lo estrets que són els carrers!

Gaudim la baixada d’allò més i ens posem les piles per atrapar als germans de Andrés que han sortit poc abans que nosaltres de l’avituallament i en una última zona de puja i baixes pel mig d’un bosc que desprèn una olor humida boníssima ja els divisem entre els arbres. I arribem així al poblet de Chiesa di Bellino on, per fi, s’acaba l’especial.

Ara només ens queda acabar la baixada, on retrobem el camí de l’any passat, majoritàriament per carretera fins arribar a 972 metres d’alçada, al poble de Sampeyre on comença la segona especial del dia. I així ho fem, baixem el Santi i jo juntament amb el Juan Carlos, i ja al avituallament, esperant-nos pacientment ens trobem al Francesc, que després de fotre’ns el sant pal del dia, decideix acabar l’etapa en bona companyia J.

Apa, ja hi tornem a ser els tres. Sembla un anunci de Gore-Tex!
L'Anna, la fotògrafa i animadora oficial amb el Toni, l'Alejandro, el Francesc i el Dani
Van arribant els habituals, els de Andrés Brothers, el Toni i el Chus i marxem en grup a menjar-nos l’últim coll del dia, idèntic al any passat, toca enfilar-nos 700 metres amunt en uns 13 kms de pujada, com que ja ens la coneixem de l’any passat el Santi i jo anem informant del què ens espera, alguns van més perjudicats que d’altres però amb colla tot passa millor i fent-la petar encara més.

Som-hi que no ha estat res, a per la segona especial
Quina colla! i el de blanc que ve avançant per l'esquerra qui és?
 Anem conquerint la muntanya, primer per asfalt, quan ens adonem que hi ha algú que no participa a la conversa, que no riu amb els acudits dolents d’el Chus... portem un polissó en el grup! Intento donar-li conversa però no deu dominar massa l’anglès o és molt tímid, només en trec que és txec, concretament de Brno... ja en sabem quelcom més.. i segueix a roda nostra sense immutar-se.
Tots esbufegant i ell tan ample... però dissimula una mica!
 Deixem l’asfalt per acabar arribant al coll de Prete per pista, aquí suavitza una mica, fins i tot perdem un mica d’alçada, per acabar arribant al coll amb unes rampetes que fan mal a més d’un però per sort comença la baixada. Al coll hi ha un petit avituallament de líquid, on fem una parada fugaç i els animo a baixar sense demorar-nos més, igual que ahir en atrapa de nou en Tim, el belga, i tots junts comencem el descens superpedregós, quin mal de braços!
Ja li tenim un peu al coll


No aconsegueixo entendre com pot tenir aquesta baixada tantes pedres per metre quadrat, en alguns trams no hi ha cap traçada mínimament lliure de pedres, algunes de rodones, d’altres més punxegudes, grans o molt grans però al cap i a la fi: pedres. Arribo al final de l’especial que sembla que tingui el mal de Sant Vito.

Aquí hi ha un avituallament i el grup es desperdiga una mica, el Dani i l’Alejandro van baixant, poc després el Toni, el Francec, el Santi i jo també i el Chus i el Tim veient que anem bé per entrar a temps es prenen el què queda amb més calma.

Només veure'm arribar ja em té la coca-cola a punt, Grazie!
 En quartet seguim baixant, estic cansada i es nota, les cames, els braços, els reflexes... així que veig com en un tram de corriol els companys de grup em deixen enrere, però es que prefereixo arribar sencera! Però com que són molt macos on comença la pista m’estan esperant. Aquí l’any passat va ser una agonia, el perfil marcava que era tot baixada i per arribar a Barge ens vem trobar unes quantes sorpresetes en forma de pujades, que quan vas tan apurat no fan cap mena de gràcia. Algú es devia queixar perquè aquest any el camí és exactament el mateix però en canvi en el perfil han dibuixat quelcom que fa pensar que tocarà pujar encara que només sigui una mica.
El Francesc i el Santi no ens deixen respirar ni un moment
Ja venim!
Acabant l’últim tram de pujada del dia, tornem a agafar els de Andrés Brothers i poc després a un altre grupet que al veure que estan a punt de ser neutralitzats es posen les piles per arribar dos segons abans que nosaltres, jejeje. 

Arribant a Barge molt contents
Quina colla que ens hem ajuntat, sembla l'arribada de qualsevol cursa catalana, jejeje
Per la nostra part el Santi i jo estem contents, després del tute d’ahir hem fet els 110 kms amb 10 hores justes. Avui el desnivell ha estat inferior al d’ahir, més de 3.500 metres m’ha marcat el meu polar, tot i que alguns deien que els hi havien sortit uns 4.300... cada aparell marca el què vol.

Classificacions de l'etapa i la general:
1a especial
2a especial
Final 2a etapa
1
Milton Ramos
3:30

1
Ondrej Fojtik
1:02

1
Ondrej Fojtik
7:08

23
Vicenç Pacios
4:42

26
Vicenç Pacios
1:27

23
Vicenç Pacios
9:00

33
Rickie
4:55
1a
27
Rickie
1:27
1a
31
Rickie
8:59
1a
54
Francesc
5:25

52
Francesc
1:39

53
Francesc
9:58

64
Santi
5:49

55
Santi
1:40

61
Santi
10:00

65
Ada
5:49
2a
56
Toni
1:40

62
Ada
10:00
2a
66
Alejandro de A.
5:52

58
Ada
1:40
2a
64
Alejandro de A.
10:02


Dani de Andrés
5:52

60
Alejandro de A.
1:40


Dani de Andrés
10:02

69
Toni
5:54


Dani de Andrés
1:40

65
Toni
9:59

















General després 2a etapa








1
Ondrej Fojtik
179








33
Vicenç
13.154








36
Rickie
13.335








52
Francesc
17.639








58
Santi
19.359








59
Ada
19.389








60
Toni
19.505








65
Alejandro de A.
20.139








66
Dani de Andrés
20.139






Anem de seguida a carregar piles al avituallament que l’organització posa a l’arribada i llavors arriba la Fátima amb la mala noticia, se li nota a la cara, com ja ens imaginàvem el Dani ha abandonat, però el pitjor és que ha marxat cap a casa, no el podem veure ni intentar animar-lo, simplement ja està tornant i l’equip, sense ell, es queda coix.

Ens quedem capcots, no perquè marxi amb un genoll tocat, això és curarà, sinó perquè sabem que l’Ironbike era l’OBJECTIU d’en Dani, igual que ho és per tothom que hi va i només haver-lo viscut una sola etapa després de tenir-ho tants mesos al cap, segur que li ha deixat mal gust de boca. Però el Dani és molt Dani i sabrà pair el disgust.

Per la nostra part ara ens toca lo de sempre, recuperar forces a base de menjar, massatge i dormir, la Fátima ens espera amb Recovery de 226ers apunt com cada dia i avui acompanyat per una pizzeta que no sé d’on l’ha tret però està boníssima! Per dutxar-me em toca buidar un vestidor de tios i un cop aconseguit les noies ens apoderem de les dutxes dels arbitres del poliesportiu de Barge. Després corrent cap al sopar de l’organització, entrega de premis i briefing i abans d’anar a dormir massatge per les nostres maltractades cames, que avui amb la caminada i tot han quedat ben masegades. 
El Fabrizio explicant la tercera etapa, com cada dia fa una mica de por... la que ens espera!

Entra a la botiga que hem de dormir una mica, bona nit!

La crònica de Cablepress:

2ª etapa Iron Bike 2o12

Un cielo amenazador despierta a los corredores. Nos encontramos en una mañana realmente fría para afrontar el reto del Bellino, una cima de 3000 M, mítica por su dureza y por su belleza. La lluvia y el frio de la noche han dejado hasta 15 cm de nieve por encima de los 2.500 M. El monte Bellino nos ofrece un bellísimo y frio espectáculo y muestra a los participantes la dificultad de su ascensión con este panorama casi hibernal.
Desde la cima del Bellino vemos el checo Ondrej Fojtik aproximándose. A unos 500 M. por detrás de él, Milton sigue sus ruedas sin levantar la cabeza. En su paso por la cima la temperatura es de 3ºC; esto, sumado al fuerte viento que sopla, da una efecto térmico por debajo de los cero grados. En estas condiciones extremas, los dos ciclistas en cabeza de carrera inician el descenso extremadamente técnico y difícil con nieve y barro. Pasadas las primeras rampas, en una bajada de vértigo, Milton consigue rebasar a Ondrej Fojtik; impresionante! Vaya descarga de adrenalina! 

Al final de la especial Milton nos comenta: “En los tramos de potencia no puedo seguir a Ondrej Fojtik, su ritmo es muy poderoso, solamente en aquellos tramos donde la técnica es más importante que la potencia consigo arañar algunos segundos al checo”. Nos comentan que Ondrej Fojtik se ha extraviado en el camino de subida al Bellino, y aún así, consigue llegar primero a la cima. Pero en los descensos es donde uno tiene que arriesgar y darlo todo; al final de la cronometrada el checo nos comenta, refiriéndose al descenso, “ yo tengo dos hijos”. 

Vaya carrerón! Y aún nos queda la segunda especial del día, un tramo muy apto para corredores con potencia y buenos rodadores. En estas condiciones, el Checo consigue dejar atrás el descenso al Bellino y aumentar su diferencia con respecto a sus seguidores, en especial a su más potente competidor, Milton Ramos.
En categoría por parejas, los vascos Unai Paniagua e Israel Perea siguen invencibles, manteniendo una muy buena posición en la general. Se encuentran entre los 20 primeros en la clasificación y siguen en cabeza muy por delante de sus rivales. En la categoría femenina, Justine Cotter sigue afianzando su victoria con otro carrerón en el Bellino, pero sabe que no debe confiarse; la catalana Ada Xinxó, segunda también en las dos especiales, no se encuentra demasiado lejos y aún podrían haber sorpresas. 
Vamos a ver como se comporta el tiempo mañana, en la 3ª etapa, que nos llevará de Barge a Torre Pellice, otra dura jornada casi en el ecuador de la carrera.

2 comentaris:

Fátima ha dit...

GRACIAS.

Joan G (beatle) ha dit...

Caram nois! quines cròniques més maques que escriviu! Disfruto molt llegint i mirant les fotos que no se ni com us dona temps a fer! jeje. Quina aventura l'Ironbike, ha de ser igual de maca com ho es de difícil!