L'etapa 2 torna a tenir sortida i
arribada a Córdoba, però avui sense el passeig turístic pel centre. Tot i això
la sortida no és fàcil, avui ja no sortim totes les noies juntes sinó que ho
fem per ordre de la classificació, així que sortim del mateix calaix que el
Santi i el Tarrés, el Francesc i el Miquel, la Cristina i l'Andreu... vaja que
no ens avorrim esperant poder arrancar. Sort tenim també del pare del Tarrés i
el Manel que ens fan d'assistència, ens guarden la roba que ens treiem just
abans de sortir, les claus de la furgo, etc....
Abans de sortir ens fem un book amb amics i coneguts:
Aquí la Gemma i jo amb la Katrin i la Andrea de l'equip Moutain Heroes
El Santi amb el Terratrèmol de Pontons ;)
Els 4 a punt per la segona etapa, quin parell d'equips!
Que bé compartir aquesta experiència amb ells i poder veure la il.lusió del Miquel que s'estrena en això de les etapes
La Gemma i jo amb la Cristina del Bicioci, quina màquina i com baixa!
Ara sí, es dóna la sortida i no
passegem per Córdoba però s'ha d'anar molt al tanto perquè les sortides són
molt perilloses, frenades, obstacles impossibles de veure amb 400 bikers davant
teu, tothom amuntegat buscant agafar la corba sense perdre 20 posicions de
cop... vaja un autèntic caos i a més intentant no perdre la teva parella.
Aconseguim sortir de la població i agafem una pista plena de tolls gegants, no
hi ha manera de que el grup s'acabi d'estirar i segueixes el del teu davant. Això vol dir que si el del teu davant decideix experimentar, i en lloc de passar
per on passa tothom en fila india, per evitar el bassal intenta una nova
traçada i acaba banyant-se dins del toll el millor que pots fer tu per no imitar-lo, és passar a peu, apa ja tenim els peus ben congelats i
tot just acabem de sortir! Això sí, al menys no anem marrones de cap a peus.
Quan sembla que ja podem rodar una
mica més tranquil·les arriba el primer corriol i la primera caravana. I aquí la
Gemma i jo som poc espavilades, ens atrapen totes les nostres rivals, la Noe,
la Sílvia i la Fátima, unes quantes guiris.... però cap problema, la fem petar
i ens ho prenem amb filosofia, ja tocarà córrer.
Qui és l'últim?
Espera que encara arriba més gent, afanyeu-vos que la Noe està a punt d'adormir-se!
La Sílvia no en té prou amb la seva bici que també porta la de la Fátima que ha desaparegut entre els arbustos, jejeje
I tot per una mica de fang i un bassal al final...
Ara sí, sortim de l’embús i toca pujar,
la pujada va deixant a tothom al seu lloc i intentem agafar el nostre ritme,
costa amb tantes parades però mica en mica anem fent. La pujada és exigent,
algun tram tècnic, després pista on aprofitem per prendre un gel i vinga amunt
que hi falta gent. Estem a punt d’arribar al primer avituallament, les rampes
són de consideració però hi ha força gent animant, no ens podem permetre posar
peu a terra i arribem dalt amb esforç però sobre la bici.
Recordo el perfil, sé que després de
l’avituallament seguim pujant, hi ha el Francesc i el Miquel, els animo a
continuar i m’acosto a la taula a agafar un parell de trossos de plàtan, un per
la Gemma i un per mi. Amb la boca plena encarem la següent rampa però és molt
dura i poques pedalades després hem de caminar. És un sender que va enfilant-se
a unes antenes, és dret i amb passos complicats de roca, bici a l’esquena al
més pur estil Ironbike i amunt. Quan toca carretejar la bici ja sents els
típics bikers “pisters” remugant, que si era necesario, que si no había otro
camino... etc, etc, etc... nois que això també és mountain bike!! És dur però a
mi m’agrada. La putada és que per l’espatlla de la Gemma no és lo millor però
és valenta com ella sola i caminant també és ràpida.
Aquí la Fátima empenyent amunt la bici. Foto de la Sílvia Pineda
I després de tota pujada dreta toca
baixada dretíssima, la Gemma baixa genial, jo vaig fent a poc a poc, però com
que és un camí molt estret on només hi ha pas per un, els de darrera m’atabalen
i acabo deixant-los passar. Entre ells a les noies del equip Mountain Heroes,
la Katrin i la Andrea, que no vegis com baixen, i també la Cristina i l’Andreu
que van com míssils muntanya avall.
Ara toca puja i baixa i els sis anem fent a
poca distància, però a partir del km 25 toca baixada llarga i primer amb molta
pendent i relliscosa de terra solta, després d’un parell d’ensurts acabo caminant, com la
majoria i no especialment ràpid ja que des de lo del turmell vaig molt en
compte en aquests casos.
Les noies se’ns escapen i la Gemma
m’ha d’esperar a baix. Continuem per un sender guapíssim que va creuant un
rierol i amb petits tobogans, anem a tota castanya i se’ns acaba fent dur, així
que quan comença a pujar una mica decidim les dues afluixar el ritme, que
encara ens queda molt per pujar. Seguim pel senderó amb uns nois anglesos,
avancem a la Mar i l’Isra que estan parats arreglant una averia.
Anem enfilant-nos cap a una cantera
amb unes molt bones vistes, aquí faig un parell de fotos, fins ara m’ha estat
impossible, entre que la jornada és bastant tècnica i el ritme que portem no he
pogut, bona senyal.
Arribem al segon avituallament hi ha les noies de l’equip
Cotic, però quan ens han passat? Si nosaltres pensàvem que eren darrera... en
fi suposem que durant els embussos ens han passat i no les hem vist. Al
avituallament hi ha el Manel ens anima i continuem, sortim uns moments abans
que les Cotic, que al veure’ns marxar arranquen darrera nostre.
Aviat tornem a pujar de valent per un
caminet trencat ple de pedres, avui les pujades relaxades no ho són pas i les
cadenes amb el fang i l’aigua grinyolen de mala manera, ens hem oblidat de
posar-hi oli al avituallament. Així que parem un moment, a posar-ne, amb el panorama que hi ha
el Santi i jo hem decidit sortir amb l’oli a la butxaca, no costa res i és molt
necessari. Ens passen les noies del Cotic però aviat els hi remuntem la
posició, una se la veu bé però l’altra va pujant més tocada.
I lo bo estava encara per arribar,
mare meva quins rampots, són molt exigents, ho dono tot per pujar sobre la bici
i la Gemma em va seguint, tampoc es dóna per vençuda, al anar pujant sobre la
bici, encara que sigui a poc a poc i amb tot posat, guanyem alguna posició als
que caminen. Finalment arribem dalt, que bé, una mica de baixada per deixar
anar cames!
A partir d’aquí encara falten gairebé
20 kms però són de més bon fer, això sí la Gemma va tocada, li fa mal
l’espatlla i se li fan durs, la pobre va patint, l’animo tant com puc i anem
passant els quilòmetres, el paisatge també ajuda, alguns trams són
espectaculars, com la baixada que ens porta al tercer avituallament, brutal. Jo no em puc queixar, el dit de la mà dreta encara em molesta una mica però poca cosa i el turmell de tant en tant es queixa però crec que només és per recordar-me que hi és, espero que no passi d'aquí la cosa.
Els 8 kms finals són els mateixos
d’ahir, costa arribar-hi perquè l’últim tram té un parell de rampes sorpresa
que ens obliguen a caminar i altre cop molt de fang i pastetes però finalment arribem al tram que ja vem fer
ahir, animo a la Gemma, vinga que ja ho tenim i arribem a la baixada "del
reventón", on, igual que ahir la Gemma em torna a deixar enrere. Apa, ara em
toca córrer per atrapar-la de nou, cap problema entrem juntes a l’urbanització
de Córdoba però és aquí on la Gemma nota una forta estrebada al bessó, collons
la que li faltava, esperem que no sigui res. Avui tocarà passar pel fisio.
Creuem la meta amb 70 kms fets i 2100 metres superats i el Santi ens fa una
foto, avui ens han tret mitja hora! Van molt forts. Al menys el Francesc i el
Miquel només ens han tret 1 minut, si es descuiden els atrapem, jejejeje. Deu
minuts després arriba la següent parella de noies i per sorpresa nostra no són
les del Cotic, sinó la Natasha i la Iwona.
Molt contentes, la segona etapa superada!
La Natahsa i la Iwona també s'ho han currat i que de gust que bé tirar-se per terra
Anem cap al càmping a dutxar-nos i
menjar una mica de pasta que ens prepara el Pep, gràcies!! I després els tres
a netejar les bicis i deixar-les a punt per la tercera etapa.
Deixa-les ben netes, eh!
Ja ho sabeu d'eines vaig sobrada, jejeje
Després anem cap
al hotel on s’estan la resta a veure què li ha dit el fisio a la Gemma, sembla
que no és un trencament fibril·lar sinó una tendinitis al bessó, demà al matí
li faran un embenatge i a tirar milles, això sí, fins que no escalfi li
molestarà però la Gemma ho té clar i no es dóna per vençuda, demà més.
Anem a sopar al mateix restaurant que
ahir, què seria d’aquestes carreres sense aquests moments on compartir les
experiències, les anècdotes, fer uns riures amb la cambrera andalusa que ens
posa a prova amb el seu accent... es va fent tard però i el Santi i jo hem de
tornar amb bici al càmping, sort que és pla. Ens acomiadem per avui i anem tots
a dormir, demà ens espera la tercera etapa!
1 comentari:
En vull mes!!!! Mes BTT i mes bon rotllo!!!!
Publica un comentari a l'entrada